Una de les característiques intel·lectuals més comunes de l’extrema dreta del segle XXI és l’irracionalisme com a concepció del món. La propaganda ideològica més evident es concreta en els rumors falsos que circulen per xarxes socials escampant tota mena de mentides. En l’àmbit teòric aquest irracionalisme deriva en un negacionisme de l’anàlisi científica que serveix de justificació no només de qualsevol teoria de la conspiració sinó per a negar el canvi climàtic, per exemple. El negacionisme climàtic n’és segurament l’expressió més sagnant, com hem vist amb la DANA, de l’irracionalisme modern (o la postura antivacunes durant la covid). A més a més, l’irracionalisme ràpidament es presenta com una ideologia antihumanista que duta a l’extrem condueix a l’exterminisme, és a dir, a la justificació intel·lectual del genocidi.
Georg Lukács va copsar d’una manera brillant aquestes tendències de l’extrema dreta alemanya dels anys vint i trenta del segle passat en el més oblidat dels seus llibres: La destrucció de la raó. La trajectòria de l’irracionalisme des d’Schelling fins a Hitler. Escrit en plena Segona Guerra Mundial i publicat el 1954, cobra una actualitat majúscula en radiografiar el pensament de l’extrema dreta actual. Doncs, com observava el filòsof comunista hongarès: “Allà on aixeca el cap l’irracionalisme, en filosofia, duu implícit, almenys, la possibilitat d’una ideologia feixista, agressivament reaccionària” [1].
Una tasca, la de desmantellar la filosofia feixista, que sovint és deixada de banda alhora que molts dels pensadors d’extrema dreta gaudeixen d’una impunitat intel·lectual, dins i fora de les universitats, a la que han contribuït en no poca mesura fins i tot ambients “progressistes” i eclèctics de tota mena que amb l’“antiestalinisme” com a pretext igualen l’extrema dreta a l’antifeixisme —una treta inventada per historiadors d’extrema dreta com Ernst Nolte a la que, sorprenentment, Ferran Archilés i Enzo Traverso s’amollen per a criticar Lukács.
Però com destacava John Bellamy Foster en un article de l’any passat a la Monthly Review sobre l’actualitat de Lukács: “L’irracionalisme es troba ara de moda novament. Una major «radicalització de la impossibilitat de… sortida» és evident, a mesura que el món en l’imperialisme tardà s’enfronta a dues formes d’extermini: la guerra nuclear i l’emergència ecològica planetària.” [2]
Cal afegir que l’encertada anàlisi de Lukács de les bases filosòfiques l’irracionalisme i de l’antihumanisme han rebut una confirmació amb la investigació publicada en les darreres dècades: des dels vincles militants entre determinats filòsofs, com Martin Heidegger o Carl Schmitt, fins a l’adaptació estratègica dels seus postulats per l’extrema dreta del segle XXI, com ha trobat Montserrat Galceran.
L’aristocràcia prussiana: subjecte de poder i saber
A La destrucció de la raó, obra no traduïda encara al català, tot sigui dit, Lukács tractava de cercar la gènesi intel·lectual que havia dut a les classes mitjanes alemanyes cap al nazisme. Afirmava que aquesta gènesi ideològica difícilment es podia entendre únicament com a història de les idees. En canvi, trobava que la preponderància de certes idees era fruit de les lluites de classe ocorregudes a Alemanya al llarg del XIX. En aquest sentit, l’hegemonia conservadora germànica naixia de l’oposició política a la Revolució Francesa i, de la mateixa manera, de l’oposició intel·lectual al racionalisme de la Il·lustració. Políticament, aquesta posició conduïa a afermar el pensament conservador sobre bases absolutistes atacant la concepció republicana de la sobirania que des de Rousseau era el pacte entre individus lliures i iguals. Així l’antirrepublicanisme polític refundat a Alemanya es distingia per contraure amb nou vigor l’absolutisme en l’àmbit intel·lectual, ideològic i filosòfic: “La concepció hitleriana del Führer és, senzillament, la variant modernitzada i plebiscitària de la vella concepció prussiana del rei, de la teoria del ‘govern personal’ del monarca, responsable dels seus actes solament davant Déu.” [3]
La derrota del moviment obrer alemany el 1848 va suposar una empenta extraordinària perquè el principal Estat absolutista alemany, Prússia, afermés la seva primacia política i, de retruc, la força del pensament dels aristòcrates alemanys, els junkers. La unificació alemanya de 1871 a costa de la derrota d’altres potències, però en concret després d’esclafar el moviment obrer més fort d’Europa, el de la Comuna de París, va insuflar una vigorosa arrogància als junkers alemanys. Mentre la noblesa dequeia en altres països, o es veia obligada a cedir en alguna mesura, a Alemanya fundava tot un nou Estat, derrotava tot rival geopolític i esclafava la classe obrera francesa. D’aquí que la dictadura de l’aristocràcia impregnés no només l’Estat imperial del Reich sinó també les càtedres universitàries. Els junkers no només es van dotar d’un Bismarck per al govern de l’imperi sinó també d’un Nietzsche que glorifiqués el destí manifest de l’aristocràcia prussiana: “la filosofia de la vida de Nietzsche era una crida oberta a l’activitat imperialista reaccionària, antidemocràtica i antisocialista” [4].
En produir-se la desfeta de la noblesa com a classe dirigent en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial es va produir un buit de poder. La classe més ràpida en actuar va ser la classe obrera en imposar la República, però en no acomplir la revolució fins al final va atorgar una oportunitat perquè la petita burgesia frustrada amb el Reich i els junkers, enemiga de la República i furiosa amb els obrers i els comunistes, decidís formular un projecte dictatorial d’ordre al seu gust: prenent el timó contra la República i el moviment obrer i posant-se ella en primer pla per sobre dels nobles. El nazisme, en aquest sentit, no va ser res més que l’opció que millor va representar la desesperació contrarevolucionària de la petita burgesia, qui més energia demostrava comparat d’altres opcions conservadores dictatorials. “No en va l’agitació de Hitler apel·lava constantment al sentiment de la desesperació” [5] que en l’àmbit intel·lectual havia donat lloc a una filosofia existencial: “nascuda dels abismes profunds de la desesperació d’un subjectivisme extrem, que es devorava a si mateix i que trobava la seva justificació precisament en el pathos d’aquesta desesperació” [6]. Trotsky ho va dir més resumidament: “el feixisme, en tant que moviment de masses, és el partit de la desesperació contrarevolucionària” [7].
El traspàs de poder en la direcció de l’Estat de la noblesa a la petita burgesia reaccionària no deixava de tenir efectes en el camp intel·lectual. Un d’aquests efectes va ser la substitució de la vella teologia reaccionària per un irracionalisme secularitzat: “El menyspreu de l’enteniment i la raó, la glorificació ras i curt de la intuïció, la teoria aristocràtica del coneixement, la repulsa del progrés social, la mitomania, etc., són d’altres tants motius que podem descobrir sense dificultat en menor o major mesura, en tot irracionalista.” [8] Com va mostrar l’historiador alemany membre del KPD, el Partit Comunista d’Alemanya, Arthur Rosenberg, les universitats alemanyes estaven més que adobades per a l’ocasió:
“Quan els acadèmics alemanys elaboraren una nova cosmovisió contrarevolucionària a partir de 1919, van recórrer a les tradicions völkisch i antisemites que estaven vives en les universitats alemanyes des dels temps de Treitschke i Stoecker. El sentiment nacional general ja no era suficient per a la joventut universitària. També exigien una adhesió amb la raça i el caràcter nacional. Volien la segregació de tota mena d’elements aliens a l’esperit nacional alemany i amb això entenien sobretot els jueus.” [9]
Una crítica compartida per coetanis com Trotsky o Dimitrov. El primer deia l’octubre de 1933: “Així com la noblesa arruïnada busca cònsol en l’aristocràcia de la seva sang, la petita burgesia pauperitzada s’embriaga amb contes sobre les superioritats especials de la seva raça” [10]. La utilització de la història o la filosofia per a justificar un xovinisme reaccionari, en nivells histriònics des de 1914, serà denunciada per Dimitrov en el VII congrés de la Internacional Comunista sota la necessitat d’una lluita ideològica conseqüent contra el feixisme: “És aquesta una premissa absolutament indispensable, per a lluitar eficaçment contra el xovinisme, principal instrument de la influència ideològica dels feixistes sobre les masses.” [11]
En la seva monumental obra Behemoth el socialdemòcrata marxista Franz Neumann —qui col·laboraria amb el tribunal de Nuremberg en l’acusació als criminals de guerra nazis— assenyalaria la responsabilitat directa en l’existencialisme germànic de l’agressiva ideologia imperialista del nazisme:
“Només el Reich mateix roman. I ell mateix és la seva justificació. Les arrels filosòfiques d’aquest raonament s’han de buscar en la filosofia existencialista de Heidegger. Transferida al reialme de la política, l’existencialisme raona que el poder i la voluntat són la veritat: el poder és una base teòrica suficient per a obtenir més poder” [12]
La lectura política de Plató
En el camp filosòfic, la petita burgesia alemanya va trobar en la lectura política de Plató i Aristòtil una font d’inspiració intel·lectual per a fonamentar les seves pretensions d’una dictadura de classe. Així ho ha assenyalat Richard Wolin a The Seduction of Unreason: The Intellectual Romance with Fascism from Nietzsche to Posmodernism (Princeton University Press, 2004). Wolin assenyala com el filòsof alemany Martin Heidegger va animar aquesta mena d’interpretació, inspiradora per a tots els seus deixebles antirepublicans, com confessava un dels seus principals alumnes —Hans-Georg Gadamer:
“De cop i volta Plató i Aristòtil apareixien com a co-conspiradors i camarades en armes per a qualsevol qui havia arribat a la conclusió que determinats sistemes de la filosofia acadèmica havien esdevingut obsolets…” [13]
Va ser sobretot Werner Jaeger, un dels principals hel·lenistes de la filologia clàssica acadèmica, qui va concretar aquest emmirallament en l’aristocràcia grega de l’antiguitat —tant recurrent en els monàrquics i ultramuntans del XIX enamorats de la sociologia moral d’Aristòtil, en la que els rics eren els virtuosos i els pobres els lletjos empestats, com va mostrar Antoni Domènech a El eclipse de la fraternidad (Akal, 2019 [2004]). No només amb comparacions grolleres sense solta ni volta —per exemple, buscant similituds entre el general Ludendorff, comandant en cap de l’exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial, i el cabdill Armini, que havia derrotat les legions romanes a principis del segle I dC— sinó trobant en l’exemple històric de Plató assessorant el tirà de Siracusa una pauta de conducta per a la intel·lectualitat acadèmica d’extrema dreta. En la República de Plató trobaria un concepte autoritari que Jaeger plasmaria en la seva obra de 1934 Paideia, on assenyalaria la grandesa de la civilització grega en l’expansió militar protagonitzada per Alexandre el Gran. Kurt Hildebrandt va fer més explícita aquesta lectura nazi de Plató en el seu llibre, publicat també al 34, Plató: La lluita de l’esperit pel poder que Gadamer ressenyaria com a pauta canònica d’interpretació. En aquest sentit, com ha assenyalat Teresa Orozco —autora de Platonische Gewalt: Gadamers politische Hermeneutik der NS-Zeit (Argument, 1995) [la traducció del títol del llibre seria: Violència platònica. La política hermenèutica de Gadamer durant el Nacionalsocialisme]— la relectura de Plató es fa a partir de la seva intervenció en la política d’Atenes per a restaurar el poder de l’aristocràcia [14], però també contra l’apoliticisme burgès que tradicionalment desdenyava les lluites polítiques. En definitiva, el que es busca és una justificació de l’autoritat de la violència de l’Estat contra els seus enemics, interiors i exteriors. Com diria Gadamer en un article sobre Plató de 1942: l’Estat platònic era un Estat d’amos i esclaus que només en la guerra es realitzava [15].
Heidegger i Carl Schmitt serien més sorollosos en la clarificació que l’estat ideal per a la petita burgesia elevada a classe dirigent estatal era un Estat en guerra. En el cas de Heidegger el 1933 en escriure en el pròleg d’Ésser i temps: “L’enemic és, en un sentit particularment intens existencialment, un altre i un estranger amb qui, en un cas extrem els conflictes existencials són possibles.” Doncs el racisme era el pivot essencial de l’antihumanisme i, de retruc, de l’exterminisme. Ja que règim de superioritat petit burgesa requeria “l’eliminació o l’extermini d’allò heterogeni” com feu saber Carl Schmitt en el seu llibre de 1926 La situació històrico-espiritual del parlamentarisme actual.
Per això, avisava Emmanuel Faye en el seu Heidegger. La introducción del nazismo en la filosofia (Akal, 2018) que:
“Mai podrem insistir prou en la perillositat d’aquesta doctrina, que per una part recusa la legitimitat del dret internacional i la possibilitat d’una resolució legal dels conflictes polítics, i, per una altra banda, duu allò polític a una lluita racial. [Ja que per a la filosofia nazi-feixista] Es tracta d’obrir una via de l’anihilació” [16]
És a dir, per a Faye, Heidegger és la culminació del xovinisme reaccionari petit-burgès que amb el seu nacionalisme völkisch havia dut la idea de pàtria —Heimat [llar]— a una radical definició aristocràtica basada en el Blut und Boden [sòl i sang] que justificava l’extermini dels éssers humans considerats serfs. Lukács havia pogut arribar a aquesta mateixa conclusió setanta anys abans i tot i no poder fer la recerca d’arxiu feta per Faye o Orozco sobre aquests ideòlegs nazis quan deia:
“El feixisme educa, així, a tot el poble alemany, per principi, en l’escola de la inhumanitat, o, millor dit col·loca a tot el poble sota una pressió despòtica que obliga a tothom a comportar-se d’una manera bestialment inhumana, que institueix premis a la inhumanitat i amenaça de proscriure de la “comunitat nacional”, posant preu al seu cap, a qualsevol que incorri en una conducta humana.” [17]
Una crítica demolidora del feixisme “filosòfic” que Manuel Sacristán va aprofundir en publicar la seva tesi doctoral el 1959 —Las ideas gnoseológicas de Heidegger (CSIC, 1959)— i uns joves alumnes, Francisco Fernández Buey i Joaquim Sempre, que amb 21 i 23 anys respectivament, s’enfrontaven sense miraments a l’antihumanisme del filòsof nazi des de les pàgines de la revista teòrica del PCE:
“Només ens resta preguntar-li a Heidegger, en desgreuge als «pensadors inessencials», si en el seu intent de recuperar aquest Ésser misteriós no va oblidar als éssers humans que sofrien els horrors d’Auschwitz i Buchenwald. Nosaltres preferim assumir aquests problemes, tant per sota del «pensar essencial», i no creiem que hi hagi «oblit» menys innocent que la d’aquesta i d’altres moltes realitats humanes. L’únic humanisme (l’única essencialitat) possible és el que es planteja resoldre aquests problemes” (“Heidegger ante el humanismo”, Realidad, any II, nº 4, novembre-desembre de 1964, pp. 21-41)
Val la pena afegir que l’atac frontal de l’extrema dreta contra el republicanisme es feia amb més agressivitat com més s’obviava el marxisme i el moviment obrer —una realitat política innegable en l’Alemanya dels anys vint— aquest profund menyspreu reflectia la voluntat d’aniquilar el marxisme fins i tot en la discussió intel·lectual, com molt agudament va copsar el filòsof Valentino Gerratana. Ja que per als völkisch à la Heidegger Marx era la conseqüència revolucionària duta fins a les últimes conseqüències del racionalisme democràtic de Rousseau: “És aquest Marx, científic i revolucionari, qui en les seves anàlisis del món real tracta de descobrir la sortida de l’alienació. I respecte d’aquest Marx, la posició de Heidegger és d’oposició directa.” [18]
La causa de la raó, la causa de la humanitat
És per aquest motiu que no és sorprenent que Lukács acabés el seu llibre assenyalant en el moviment obrer un moviment actiu per la raó en la mesura que lluitava contra les injustícies, el racisme i l’imperialisme. De fet, publicat el llibre en els inicis de la Guerra Freda en què la possibilitat de l’autodestrucció nuclear generava tota una doctrina estratègica sota l’acrònim de “boig” (en anglès MAD donava nom a la Mutual Assured Destruction, Destrucció Mútua Assegurada) no és estrany que en la lluita antimilitarista veies Lukács el futur d’un racionalisme humanista, perquè com bé observava: “No hi ha cap dubte que avui la preparació de la guerra constitueix la gran força social encaminada a destruir la raó” [19]. Una possibilitat estudiada científicament per aquell gran científic, i divulgador de Cosmos, que era Carl Sagan en el seu llibre de 1985 L’hivern nuclear: El món després d’una guerra nuclear, i que racionalistes i humanistes com Bertrand Russell o E. P. Thompson van tractar d’evitar amb la seva militància pacifista.
No ha d’estranyar tampoc la importància que cobra per al nostre moment l’obra de Lukács, ni tampoc del perquè de la vigorosa defensa feta per John Bellamy Foster en un moment en què la guerra rus-ucraïnesa s’intensificava i el genocidi contra el poble palestí es desfermava sota la bandera del racisme i l’antihumanisme.
D’aquí que el Lukács més oblidat coincideixi amb la part més oblidada de Thompson, la de la lluita contra l’antihumanisme i la seva conseqüència més brutal: l’exterminisme, contra el qual el brillant historiador anglès postulava que: “sols la regeneració de l’internacionalisme pot —possiblement— convocar una força com la que es requereix.” [20]
Notes
[1] Lukács, Georg: El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler, Barcelona, Grijalbo, 1976 [1953], p. 27.
[2] Bellamy, John: “El nuevo irracionalismo”, traduït i publicat a Espai Marx el 7 d’octubre de 2024: https://espai-marx.net/?p=16391
[3] Lukács, Op. Cit., p. 605.
[4] Lukács, Op. Cit., p. 23.
[5] Lukács, Op. Cit., p. 410.
[6] Lukács, Op. Cit., 399.
[7] Trotsky, Lev: “El giro de la Internacional Comunista y la situación en Alemania”, Biulleten Oppozitsii, 26 de setembre de 1930 a La lucha contra el fascismo: El proletariado y la revolución, Barcelona, Editorial Fontamara, 1980.
[8] Lukács, Op. Cit., p. 9.
[9] Rosenberg, Arthur: Origen e historia de la República alemana, Barcelona, Verso, 2024 [1935], p. 420
[10] Trotsky, Lev: “¿Qué es el Nacionalsocialismo”, The Modern Thinker, octubre de 1933 a La lucha contra el fascismo: El proletariado y la revolución, Barcelona, Editorial Fontamara, 1980.
[11] Dimitrov, Georg: “La ofensiva del fascismo y las tareas de la Internacional Comunista en la lucha por la unidad de la clase obrera contra el fascismo”, Informe presentado ante el VII Congreso Mundial de la Internacional Comunista, 2 de agosto de 1935.
[12] Neumann, Franz: Behemoth. The Structure and Practice of National Socialism 1933-1944, Nova York, Harper and Row, 1944, pp. 114-115.
[13] Wolin, Richard: “Fascism and Hermeneutics” a The Seduction of Unreason, Princeton University Press, 2004, p. 97.
[14] Veure també: Orozco, Teresa: “El arte de la insinuación. Las intervenciones filosóficas de Hans-Georg Gadamer en el nacionalsocialismo”, Revista Laguna, 14, març de 2004, pp. 65-88.
[15] En Orozco, Teresa: “The Protection of the Philosophical Form: A response to Zuckert” en Bruce Krajewski (ed.), Gadamer’s Repercussions. Reconsidering Philosophical Hermeneutics, University California Press, 2004, pp. 244-255.
[16] Faye, Emmanuel: Heidegger. La introducción del nazismo en la filosofía, Madrid, Akal, 2018, p. 261.
[17] Lukács, Op. Cit., p. 599.
[18] Gerratana, Valentino: “Heidegger and Marx”, New Left Review, 1/106, novembre-decembre de 1977.
[19] Lukács, Op. Cit., p. 687.[20] Thompson, E. P.: “Notas sobre el exterminismo, la última etapa de la civilización” a Opción Cero, Barcelona, 1983, p. 117.
