Fa molt de temps que sabem que l’educació va més enllà de l’escola, tant de les seves parets com dels seus horaris i també dels seus equips professionals. No és cap sorpresa: la trajectòria educativa de les persones es forja en múltiples espais i temps. Els carrers, les places, les biblioteques, les entitats, els centres culturals i esportius, fins i tot les relacions que es teixeixen a la comunitat són part fonamental del procés educatiu. I, a més, ho fan no com una suma, sinó com una interrelació. Allò que un infant o un adolescent viu fora del centre escolar influeix en el que passa dins, i viceversa.
Una mirada global de l’educació ens recorda que una ciutat, amb tots els seus actius, pot i ha de ser un entorn viu d’aprenentatge, on cada persona trobi oportunitats per créixer i desenvolupar-se. Aquesta idea, però, no ens ha de remetre a una trajectòria individual navegant en solitari entre oportunitats, a veure qui se’n surt millor. Ans al contrari, ens obliga a plantejar com tots els agents educatius i socials, la comunitat sencera, es fan corresponsables de l’èxit educatiu de tothom. Una educació a temps complet en què es connecten agents, moments, espais i aprenentatges per oferir més i millors oportunitats per a tothom.
Ara bé, mirar-nos l’educació completa ens obre el focus a noves desigualtats. Si bé el darrer segle hem aconseguit unes taxes d’escolarització molt altes, sense precedents, és evident que les desigualtats educatives persisteixen sota altres fórmules, com la diferència de resultats en funció de les condicions socioeconòmiques, l’abandonament prematur o la segregació escolar. I aquí convé afegir-hi, també, l’accés inequitatiu a activitats educatives que van més enllà d’aquesta escolarització obligatòria, com l’ampli ventall de propostes extraescolars i de lleure educatiu, durant el curs i a l’estiu.
La participació en aquestes activitats permet desenvolupar aprenentatges i destreses (artístiques, esportives, tecnològiques…), però també competències bàsiques i transversals, habilitats per a la vida. Però més enllà d’això, reforça la motivació per l’aprenentatge i l’adhesió educativa i permet establir relacions amb nous entorns, companys i referents, a més d’acompanyar amb propostes enriquidores l’aturada de les vacances escolars. Tant és així que, de fet, la participació en activitats extraescolars i d’estiu és majoritària, i les famílies, de manera molt transversal, hi atribueixen beneficis i valors positius: l’oportunitat de relacionar-se, les habilitats desenvolupades, el gaudi, la motivació, etc.
I malgrat el potencial educatiu que sabem que tenen, les desigualtats persisteixen: en les etapes obligatòries, cada any 140.000 infants i adolescents queden exclosos de participar en activitats extraescolars i 330.000, de les d’estiu. Es tracta de famílies amb menys recursos, que a més de tenir menors taxes de participació, quan ho fan és durant menys hores, al llarg de menys anys i en un ventall menys ampli d’opcions. Són precisament aquestes famílies les que, a més de tenir en compte (com totes) l’interès, l’aprenentatge i la socialització, quan han de triar activitat ho fan molt més limitades pel preu, l’horari i la ubicació.
Després del xoc pels resultats de les proves PISA el curs passat, tant el grup d’experts creat ad hoc com la majoria de grups parlamentaris que es van reunir en cimera d’urgència (i fins i tot, el mateix govern) van situar la garantia d’un accés universal a les activitats extraescolars com una de les mesures necessàries per a la millora del sistema (cal dir que van ometre incomprensiblement les d’estiu). Una millora del sistema en clau de progrés en els resultats, però també en clau de reducció de les desigualtats en aquests assoliments.
Però això, en la línia del que alertàvem a l’inici de l’article, no es redueix a un impacte individual en la trajectòria de cadascú. En una societat i un sistema escolar tan segregats com els nostres, cal oferir espais on es trobin aquells que no es troben enlloc més. Jugar a bàsquet junts o cantar plegats en una coral són l’assaig necessari d’una societat més cohesionada, un espai de vinculació comunitària (que, és, per tant, de construcció comunitària).
En aquest sentit, és determinant com es basteixen les polítiques que garanteixin un accés equitatiu a les activitats extraescolars i d’estiu. No és el mateix enfocar-ho des d’una perspectiva de provisió i consum d’un servei més o menys estandarditzat, que fer-ho des del reforçament del teixit d’agents educatius presents al territori i la projecció de les activitats com a vector de trajectòries reeixides.
Com tampoc no es tracta, per si algú ho pogués entendre així, de fer “com més extraescolars millor”. Una càrrega excessiva durant les tardes pot arribar a afectar negativament la salut mental dels infants, provocant estrès i afectant el rendiment escolar, i alhora dificultar que aprenguin a gestionar el temps. Que l’accés sigui inequitatiu i que, alhora, alguns infants tinguin uns horaris massa atapeïts d’activitats són dues cares de la mateixa moneda.
En definitiva, si sabem de l’impacte que tenen les activitats extraescolars i d’estiu, si coneixem com l’enorme majoria de famílies valora positivament que la seva canalla en faci, deixarem que sigui, de nou, un mercat desregulat i unes condicions econòmiques desiguals de partida els que determinin quines activitats pot fer cada infant?Per l’equitat educativa i per la cohesió social, garantir l’accés universal a les activitats extraescolars i d’estiu ha de ser un objectiu polític. Cal decidir si fem d’aquestes un àmbit d’intervenció pública, és a dir, si són d’incumbència de les administracions les desigualtats de classe, els desequilibris territorials, els biaixos de gènere i els usos lingüístics que s’hi donen. Podríem dir que l’educació fora escola té un efecte multiplicador. Ens juguem que sigui multiplicador de desigualtats o d’oportunitats.
