Hem d’acceptar que vivint un moment social convuls, actualment i per sobre de tot, existeix un elogi desmesurat cap al coneixement. Entès, aquest, com un cúmul de sabers desconnectats entre ells, uns sabers que poden ser aplicats o no, però que busquen un lloc privilegiat en l’aprenentatge de les escoles i instituts. Es relaciona quantitat de continguts amb qualitat educativa, passant desapercebut el concepte de compromís, solidaritat, convivència, valors socials i, sobretot, per sobre d’acceptar i conviure en una diversitat social que cada vegada és més present en la nostra societat actual.
Aquest escenari suposa una confusió pel que fa al significat de nivell educatiu, per a uns és aconseguir les millors notes acadèmiques i per altres és una comprensió i aplicació a la vida del que s’aprèn conjuntament amb una millora de la convivència i una millora del benestar emocional d’uns joves que viuen, segons les últimes estadístiques, les pitjors dades. Se senten més que mai frustrats, poc escoltats i incapaços d’afrontar els reptes que els ofereix el món actual. Deixen de ser importants els processos i només es tenen en compte els resultats. Qui es perdi pel camí deixa de tenir valor dins del sistema.
El sentit de l’escola és un debat controvertit, seguint la tendència que explico anteriorment, l’escola només hauria de limitar-se a ser un espai on s’aprenen conceptes i es traspassa tota la responsabilitat de la convivència i l’educació a la família qui se suposa, és l’únic encarregat d’educar vetllant per unes normes socials ben assolides. Aquest retorn a l’escola d’abans és un desconcert que requereix serenor i dipositar molta confiança en el sentit comú i bon fer de mestres, professors, escoles, instituts i tots els espais educatius que existeixen més enllà dels obligatoris, sobretot els espais de lleure.
Sovint penso que els espais no reglats tornen a ser de referència. Espais on la convivència és el pilar de la seva ideologia i on com a formiguetes van treballant els valors i les relacions socials de la manera que sempre els hi ha funcionat, vivint i convivint en comunitat partint de la base que les diferències enriqueixen i representen el millor nivell que necessita la vida en l’actualitat.
Quins reptes es presenten davant d’aquest mapa social? Quins han de ser els mestres del futur? Quin nivell espera la societat de l’escola? Aquestes preguntes ens porten a fer una reflexió pausada, sense retrets, amb ànim de descriure unes necessitats i unes solucions que ens cal trobar per remuntar i ser capaços de millorar l’actual societat.
Primer de tot. És importantíssim que mirem als joves com a futurs adults que canviaran el món, és del tot necessari creure en ells i elles, oferir a les famílies la seva part de responsabilitat, però no eludir la part que li pertoca a l’escola. Mirar-los d’aquesta manera és molt diferent que mirar-los com a irrespectuosos, maleducats i poc compromesos. Necessiten una mirada de confiança dels adults que esdevenen els seus referents, són aquests els que els dirigiran cap a un lloc de transformació. Cal una mirada positiva, sense cap distinció sense establir nivells de més i menys intel·ligència, cal saber fer presents els punts forts de cadascú, identificar-los i transformar-los en potencialitats. Això requereix un mestre observador, optimista i proper a les noves generacions, intentant no projectar en ells una imatge d’un passat millor i d’un present catastròfic, sent realista però trobant allò que connecta amb ells i elles.
Begonya Román, al debat de cloenda de la 59a Escola d’Estiu de Rosa Sensat, ens oferia una reflexió interessant, ens deia que els adolescents necessiten albirar un futur possible, deixar-los sense és destruir totes les forces que necessiten per créixer i millorar. Per tant, cal parlar d’un futur assolible i esperançador, però amb l’exigència de la necessitat d’un compromís importantíssim que els hi correspon a ells i elles.
Tenint en compte això aquests mestres tenen l’obligació de saber oferir oportunitats per a tots i totes i és l’escola pública qui emmarca aquesta pluralitat ben necessària. Cap distinció, tothom hi té dret i cabuda a una educació amb garanties de qualitat.
Davant d’aquest despropòsit negatiu i poc encisador cal aconseguir que recuperin les ganes d’aprendre, en algun moment de l’escolarització queda perduda i inevitablement la motivació decau. Necessitem injectar ganes de saber, aprendre ha de ser una qualitat que ha de perdurar al llarg de tota la vida, aconseguir-ho suposa principalment no deixar en blanc les seves inquietuds, les seves preguntes i malgrat que s’hagin d’aprendre conceptes difícils i bàsics s’ha de deixar espai a la seva curiositat i satisfer-la amb informació que provoqui ganes i interès per saber i saber-ne més i més. Això demana de professionals inquiets, vius i amb capacitat de reconèixer que el saber no el tenen només ells, compartir coneixement ensenya a l’alumne que aprendre no és només cosa de qui no en sap.
Un repte importantíssim que ja he apuntat anteriorment és aprendre convivint en diversitat, cal que es generin moments de diàlegs on uns i altres s’escolten i descobreixen diferents realitats, algunes d’elles difícils. Han de ser capaços de debatre temes complexos on posicionar-se pot incomodar a l’altre, però fer-ho suposa respectar opinions i escoltar d’altres que poden transformar la pròpia. Aquest és un dels moments més importants que l’escola pot oferir dins d’un espai protegit i contingut, però requereix un adult respectuós, gens autoritari, amb capacitat de saber guiar i oferint l’atenció a diferents punts de vista i marcant línies vermelles davant de drets socials i comunitaris innegociables, aquest acte representa la construcció del que anomenem sentit crític.
Davant de tota aquesta realitat descrita, sembla com si l’escola volgués defugir de generar aquests espais on l’esperit crític es construeix, però avui més que mai és molt necessari. Lògicament, l’escola que voldria l’extrema dreta no vol ciutadans que pensin i que puguin debatre sobre drets socials per qüestionar-los, vol que sentin un benestar fictici on tot és fum i el futur només existeix per a uns pocs privilegiats de classes socials benestants i on les desigualtats socials són cada vegada més evidents. Els mestres han de ser conscients d’aquest perill i provocar dins de les escoles i els instituts una vida real on conviure, participar i vincular-se és tan important com aprendre, sentint que formen part d’un col·lectiu. El quotidià d’educar porta explícit viure i aprendre de les experiències que es gesten dins de la comunitat.
Està clar que l’actualitat és molt complexa i cal treballar des de dins de les escoles i dels instituts per enfortir les febleses de la societat, allò que li falta a la vida, l’escola ha de saber-ho compensar, precisament per millorar-la. Centrem-nos en allò que ens ocupa, fem de l’educació una eina que transformi el món, i per això cal que principalment siguem els mateixos mestres qui transformem amb la nostra actitud tot allò que necessita el sistema per ser millor.
