El projecte comunista a Catalunya

Aquest article ha estat elaborat a partir de la ponència del 3r Congrés de Comunistes de Catalunya.

Continuïtat històrica

La història del moviment comunista internacional està plena d’experiències de les quals hem d’aprendre, que reafirmen la transcendència històrica de la militància comunista, la importància d’analitzar la realitat i estar lligat a la classe treballadora, que ens ajuden a poder interpretar i incidir en el nostre context més immediat. Són molts exemples que ens demostren la importància del Partit Comunista i la utilitat de les eines que ens aporten el marxisme i el leninisme. Així com de la importància d’utilitzar aquestes eines per interpretar el context concret —com les aportacions d’Antonio Gramsci a Itàlia o José Carlos Mariátegui al Perú—, i també de no pretendre fer aplicacions mecanicistes esperant que el mateix pes de la història ens porti al socialisme per si sol.

En el cas català, són diversos els instruments que han aportat elements d’interès per a la construcció del Partit Comunista al llarg de l’últim segle. Al llarg dels anys 20 i 30 del segle XX trobem exemples destacats, com és el cas de la Federació Comunista Catalanobalear, el Partit Comunista de Catalunya o el Bloc Obrer i Camperol, o fins i tot la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari, que s’aproximaren al comunisme des del socialisme i des de l’independentisme respectivament.

Aquest fil històric, en el cas del nostre país, ens porta a referenciar-nos principalment en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) nascut l’any 1936 i, evidentment, en el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC) —fundat el 1982 com a resposta a la deriva eurocomunista—, com a referència de la lluita de la classe treballadora catalana pels seus drets socials i nacional. Uns referents històrics que necessitem, però no per delimitar espais polítics, aplicar aliances fora de context o mirar-nos unes sigles com a quelcom inassolible, sinó per aprendre’n i fer bona la màxima que caminem sobre les espatlles de gegants.

La línia política i l’estratègia comunista tindrà diferents concrecions en funció de cada moment, si fem un repàs veiem estratègies ben diferenciades com la política a l’ofensiva de classe contra classe, el front únic del proletariat, el front popular o fins i tot política d’unitat nacional, segons el context. A partir de la correlació de forces i el grau d’organització i maduresa de la classe treballadora, es determinen els objectius i l’estratègia en cada moment, a partir d’una anàlisi materialista dialèctica. S’ha de tenir en compte el protagonisme de la nostra classe social en aquesta estratègia i definir amb cura les aliances interclassistes —amb altres sectors de les classes subalternes o, si s’escau, amb els sectors democràtics de la petita o mitjana burgesia— necessàries en cada moment per assolir els elements fixats i avançar en la construcció d’una hegemonia de la classe treballadora.

Seguint aquesta premissa, i aplicant els principis polítics leninistes entorn de la qüestió nacional, a Catalunya les comunistes hem de definir una estratègia política per a l’alliberament de la classe treballadora lligada a la construcció nacional en clau republicana, cohesionadora entorn de la consecució col·lectiva de drets i de l’autodeterminació del nostre poble. Tant és així que, si repassem la història del comunisme català, veurem com tant el PSUC com el PCC varen dotar-se d’una política nacional, que entronca amb el catalanisme popular i l’alliberament nacional de Catalunya, ja que els i les comunistes formem part de la nostra classe, no som quelcom a part que rebutja el fet nacional —i menys encara amb l’elevat potencial de ruptura i transformació que té aquest aspecte en el context polític català i espanyol—.

Si anem als inicis, és necessari reivindicar el pensament polític del primer secretari general del PSUC, Joan Comorera i Soler, i evitar que la seva figura resti en mans d’aquells que han trencat per complet amb el projecte de Partit Comunista —necessàriament lligat al catalanisme i a la realitat del poble català— i aprofundir en la idea que la lluita social va de bracet de la lluita nacional (un projecte i una idea als quals Comorera s’acostà des de la seva militància a la Unió Socialista de Catalunya). En paraules de Comorera, l’alliberament nacional «va directament lligat a l’alliberament social, i aquest, en l’etapa del capitalisme monopolista, interessa a amplis sectors socials, entre els quals cal formar una aliança popular que resolgui alhora el problema nacional i social».

Posteriorment, el mateix PSUC va continuar desenvolupant la política nacional en funció de la realitat que l’envoltava. A partir del treball de Pere Ardiaca, de l’any 1961, El problema nacional català, el PSU de Catalunya s’aproxima al fet nacional en profunditat. A partir de l’anàlisi del PSUC de la segona meitat del segle XX, el catalanisme liderat per la burgesia era incapaç de complir amb el seu paper revolucionari i corresponia a la classe treballadora prendre el paper protagonista. Anys després de la publicació del text d’Ardiaca, el mes de maig de 1975, Gregorio López Raimundo feia una conferència a un grup de militants, amb el títol Què és i què es proposa el Partit Socialista Unificat de Catalunya, i s’expressava en aquests termes:

«Pels seus orígens, per la seva trajectòria, pels seus objectius i per la seva composició, el PSUC és un partit nacional català.

La seva condició de partit polític de la classe obrera, que es proposa com a meta la transformació socialista de la societat i el comunisme, no debilita, sinó que reforça el caràcter nacional del PSUC.

La classe obrera és en els nostres dies l’única classe autènticament nacional, l’única classe els interessos de la qual coincideixen plenament amb els de la nació. L’opressió nacional és una conseqüència de la divisió de la societat en classes explotadores i explotades, un resultat de la lluita de classes, una manifestació de l’imperialisme resultant del desenvolupament del capitalisme.»

Després del procés de transició política i de la deriva eurocomunista, veiem com la renúncia al dret a l’autodeterminació va ser també un dels elements de ruptura del PSUC i que portà a la fundació del PCC. En aquesta línia, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va formular la proposta del Front d’Esquerres que cridava a les forces d’esquerres cap a un procés de transformacions de la societat, que expressaven amb el lema “Per la pau, el treball i el dret d’autodeterminació”. En el document Les propostes del PCC per a un Front d’Esquerres, es va plantejar la plataforma dels Set punts per una política d’Esquerres —sent el punt cinquè Per un estat democràtic. Pel dret a l’autodeterminació— com a alternativa a la Transició, basada en uns plantejaments democràtics, antimonopolistes, antiimperialistes, nacionals i unitaris. Aquest plantejament havia de ser encapçalat per un Partit Comunista fort, capaç d’articular les diferents forces socials i polítiques en la lluita per un programa d’esquerres, i que instava la resta de forces d’esquerres a construir una alternativa de poder. El PCC apostava per un “Front d’Esquerres que aplegui els tres corrents fonamentals de l’esquerra catalana: el corrent reformista, el nacionalista i el comunista. El paper vertebrador d’aquest front correspondria a ERC, PSUC, ENE, PCC i altres forces polítiques d’esquerres.”

Així mateix, l’any 1996, el PCC va organitzar les Jornades sobre la Qüestió Nacional, conjuntament amb el Partit Comunista de les Illes Balears i el Partit Comunista del País Valencià, per debatre en profunditat aquesta qüestió i situant-lo com un element clau. Seguint el mateix fil històric, al cap dels anys, el PCC va impulsar una nova aposta política estratègica en el si d’Esquerra Unida i Alternativa, en la VI Assemblea Nacional, de juny de 2012, en la Conferència Política Un projecte constituent per Catalunya, de l’any 2013, en les quals es van situar la idea de la República Catalana i del nou espai de les esquerres, tot dedicant el pes necessari al fet nacional i trencant amb els límits de les aliances conegudes fins llavors.

Més enllà de l’aplicació concreta i dels encerts i errors que es poden trobar en la trajectòria del comunisme català, la història del PSUC i del PCC demostra l’encert de la definició, vocació i pràctica com a partit nacional i de classe. Aquest repàs ens ha de servir per seguir treballant per organitzar a la classe treballadora i els sectors populars i en definir i desplegar l’estratègia més adequada per avançar en l’alliberament social i l’alliberament nacional, que són dues lluites interrelacionades i que compten amb un llarg recorregut històric.

El mètode

Avui dia, trobem que, com a resposta a les debilitats de la «nova política» i a la postmodernitat, apareixen diferents expressions suposadament obreristes que es concreten de maneres diferents, però gairebé sempre desconnectades de la realitat material de la classe treballadora —sigui per interpretar la classe com un clixé, sigui perquè rebutgen les conquestes fonamentals dels últims cent anys o sigui perquè contraposen la lluita de classes al feminisme, a l’ecologia o a la lluita nacional—. Aquestes expressions són diverses a cada lloc i prenen diferents formes, algunes d’elles esquerranoses o d’altres que s’aproximen a posicions reaccionàries, però amb elements en comú entre elles.

No són fenòmens nous que no s’hagin vist anteriorment en la història (esquerranisme, dogmatisme, posicions conservadores amb retòrica obrerista, etc.), però sí que cal constatar que s’allunyen del que és un projecte comunista. Autodefinir-se com a comunista i abusar de la retòrica revolucionària no és indicatiu de res. Les i els comunistes ens defineixen diferents elements, a més de lluitar per abolir el capitalisme i construir una societat socialista, ens determina l’arrelament en la classe treballadora, el mètode dialèctic i el projecte de Partit, guiats per les eines teòriques que ens ofereixen el marxisme i el leninisme —entenent-los com una teoria viva, antidogmàtica, dialèctica i creativa, com va determinar l’històric dirigent comunista portuguès Álvaro Cunhal—.

S’ha d’evitar aïllar-se del dia a dia de la classe treballadora i conceptualitzar els fronts de masses i les aliances amb els sectors populars de manera materialista i amb perspectiva republicana. És important tenir clar que les qüestions que afecten la classe treballadora són múltiples i estan relacionades entre elles. La dimensió econòmica i la posició que s’ocupa amb relació als mitjans de producció no és l’única que marca el dia a dia de la nostra classe, sinó que també ho fa el patriarcat, la crisi ecològica, el racisme estructural i el fet nacional. En aquest sentit, alguns actors o corrents polítics s’entesten a caricaturitzar la classe treballadora com si només fos d’un perfil determinat, obrer manual en barris de la perifèria de les ciutats i castellanoparlant; la classe treballadora es troba arreu del país i és molt més àmplia que això.

L’arrelament en el dia a dia dels treballadors i de les treballadores és fruit de la naturalesa de classe del Partit Comunista (en l’àmbit ideològic, d’objectius, de composició social, d’estructura orgànica i en el treball de masses) és el que permet analitzar les condicions concretes. En funció dels esdeveniments, de la història, de les relacions de classe, del nivell de consciència i mobilització i del paper de les estructures de domini del sistema capitalista (en l’àmbit econòmic, però també en l’aparell de l’estat —polític, administratiu, judicial, etc.— i altres àmbits com el comunicatiu o el cultural), el Partit Comunista fixa els objectius i pot adoptar estratègies polítiques diverses.

L’anàlisi materialista de la realitat fa evident que el que serveix en un context no té perquè ser el més adequat en un altre. L’anàlisi concreta de la situació concreta és una de les màximes de la nostra tradició política, és un element troncal del nostre mètode. Parafrasejant al filòsof marxista György Lukács, el que determina l’ortodòxia marxista no és una adhesió sense crítica als resultats de la investigació de Marx, sinó que l’ortodòxia, en qüestió de marxisme, es reflecteix en el mètode. El mètode dialèctic, el materialisme dialèctic, ha de guiar l’anàlisi de la realitat i la definició de la nostra estratègia i pràctica polítiques; la relació entre la consciència i la realitat, entre la teoria i la pràctica, són claus.

L’anàlisi materialista dialèctica i el lligam amb la realitat de la classe treballadora, diferencien el Partit Comunista de les pràctiques esquerranoses que s’autodenominen revolucionàries, socialistes o comunistes. Siguin aquelles que defugen la idea de Partit i se centren en pràctiques polítiques movimentistes o postmodernes sota la grandiloqüència revolucionària, o siguin els grupuscles autodenominats comunistes que viuen només de la iconografia nostàlgica i d’idees descontextualitzades.

Seguint el desenvolupament de la idea del mètode que ens determina com a comunistes, cal fer èmfasi en el mètode de funcionament del Partit Comunista. Entendre el Partit com a l’àmbit per al debat col·lectiu, l’elaboració política i la cohesió dels i de les comunistes. El Partit funciona de manera profundament democràtica, sota els principis de direcció col·lectiva, rendiment de comptes, unitat d’acció i disciplina conscient; el conjunt de la militància participa del debat col·lectiu, amb la màxima profunditat i sentint-lo propi, per després aplicar les decisions preses democràticament en els òrgans col·lectius de direcció, entenent que aquestes decisions són fruit d’una síntesi superadora que ens fa més forts col·lectivament i que enriqueix i supera les posicions individuals anteriors al debat.

El Partit Comunista és part de la classe treballadora i no quelcom a part que busca solucions parcials per a grups concrets, motivats o aïllats, sinó que persegueix organitzar la classe i la presa de consciència d’aquesta a partir de la lluita, sent també una escola de quadres obrers i no un espai on prevalguin les dinàmiques de l’acadèmia o de la intel·lectualitat. El Partit ha d’analitzar, pensar i planificar a mitjà i llarg termini, deslligat dels cicles electorals, i aportar a la lluita de la classe treballadora perspectiva estratègica i solidesa organitzativa, sempre amb una perspectiva transformadora i de ruptura democràtica. El Partit com a motor que persegueix que la classe treballadora avanci posicions en l’hegemonia dins de la societat i en el procés de construcció nacional, de la mà dels altres sectors populars de la societat com a classes aliades. El Partit amb voluntat de ser avantguarda (lligada a la classe, no desconnectada) i intel·lectual col·lectiu que defineix l’estratègia de lluita i un projecte de país, per situar a l’horitzó assolible la construcció del socialisme.

Els i les militants comunistes han de ser garantia de dotació de perspectiva transformadora en la intervenció als fronts de masses, potenciant la política decidida col·lectivament, identificant amb cura quan cal plantejar lluites per aconseguir drets concrets per a la millora de les condicions de vida o si es donen les condicions objectives i subjectives per a ser ambiciosos. El Partit Comunista ha de dotar-se dels mecanismes per evitar la tendència de la socialdemocràcia a alinear-se amb el règim i domar els treballadors i les treballadores i davant també de les propostes i pràctiques esquerranoses que desconnecten els àmbits de lluita de la realitat de la classe treballadora i del context existent.

Organitzar el Partit

Els valors inherents al model neoliberal i les seves estructures socials estan dissenyats per aïllar-nos dels que ens envolten i de la tradició i la història de la nostra societat. La militància comunista, especialment les fornades més joves, no som una excepció en el si d’aquesta societat, per tant, és necessari fer un esforç col·lectiu per aprendre del bagatge i l’ètica militant dels que ens han precedit en la lluita pel socialisme i l’emancipació de la classe treballadora.

Les i els militants som hereus de diferents expressions del moviment obrer, una tradició revolucionària que podem remuntar fins a la Comuna de París i més enllà. Prendre consciència del sentit històric de la nostra lluita ajuda a forjar una ètica militant que, més enllà de la satisfacció personal o de lògiques individualistes, situa la capacitat d’esforçar-se pel bé col·lectiu de la classe treballadora i de donar continuïtat a la militància al llarg d’una vida. Ser militant del partit comunista ha sigut per a moltes generacions quelcom que transcendeix al desig individual, un compromís personal amb un deure històric, una obligació amb els teus.

És imprescindible reconnectar amb aquest capital polític i històric, cal fer-lo explícit i analitzar-lo amb cura per fugir de l’adamisme, però també per recollir els encerts i els errors de qui ens ha precedit en la lluita i poder dotar la política i el projecte del partit comunista dels elements necessaris per ser el partit nacional i de classe, confrontar amb falses solucions esquerranoses, esquivar el romanticisme i la nostàlgia i identificar a temps els cants de sirena de la temptació institucionalitzadora.

Després de la derrota que va suposar la caiguda del camp socialista de l’est i de la renúncia al comunisme per part de molts partits —convertint-se en subsidiaris de la socialdemocràcia o de noves tendències postmodernes—, la necessitat de fer front a la barbàrie del capitalisme i a l’emergència mediambiental posen de nou la planificació i el socialisme com única sortida viable. Hem de prendre el llegat que hem rebut i fer bona la frase que caminem a espatlles de gegants, per situar el socialisme com un horitzó transitable cap al futur i no una mirada cap al passat.

Així doncs, ens cal posar la nostra ideologia en el centre del discurs i de la proposta per a la societat, fugint de l’acomplexament derivat de la derrota de finals del segle XX i reconnectar amb la cultura comunista. Això no vol dir fer un exercici de nostàlgia, sinó connectar amb l’ètica militant, amb la nostra manera d’entendre el món, traslladant la nostra cosmovisió i els valors propis del comunisme, i també dotar-nos d’una litúrgia, uns costums i una simbologia —sense voluntat d’aïllar-nos de la classe, al contrari, de cohesionar-nos i fer-nos reconeixibles—. En una època en què el neoliberalisme ens aïlla i ens fa més dèbils com a persones i com a classe, és molt necessari recuperar allò que ens uneix, a la vegada que reivindiquem el que és col·lectiu davant de l’individualisme.

Davant d’això ens cal reivindicar la militància, com un compromís personal amb el col·lectiu, amb el partit comunista i en definitiva amb la classe treballadora. La militància és una opció personal, però no per això pot deixar de ser un compromís real i ferm; malgrat les dificultats que tenim per a la participació derivades del sistema econòmic i social, hem de ser exigents amb els compromisos militants per fer avançar el Partit i el seu projecte. Aquesta exigència ha d’anar acompanyada d’una aproximació a la militància alegre i combativa.

Per tal que, com a partit comunista català, siguem capaces de teixir un projecte revolucionari ens cal aprofundir en l’ètica i cultura comunistes, en la visibilitat del Partit i en la seva sobirania. El partit comunista ha de ser sobirà i autònom, plenament visible i no subsidiari de tercers, que compti amb un projecte comunista per a la societat que ens envolta, un projecte nacional, per tal que la classe treballadora, juntament amb el conjunt dels sectors populars, guanyi hegemonia i avanci en el camí d’alliberar a la humanitat de l’explotació.

Recuperar l’autonomia i la sobirania del Partit, tal com estem fent des de la fundació de Comunistes de Catalunya, suposa recuperar l’autonomia política de la classe treballadora, però no amb la voluntat de voler ser un partit corporativista o sectorial de la classe sinó amb la voluntat de guiar el poble en la lluita per superar el capitalisme. El partit comunista té per objectiu ser avantguarda en la lluita de la classe treballadora i dels sectors populars en els àmbits polítics, econòmics i ideològics.

A més de l’element cultural i simbòlic, d’una forta base ideològica i de la visibilització, el Partit Comunista es basa en l’organització. Aquesta es fonamenta en els principis de direcció col·lectiva, rendiment de comptes, unitat d’acció i disciplina conscient, derivats del concepte de centralisme democràtic (al marge de les tergiversacions que s’han fet d’aquest concepte al llarg de la nostra història), uns principis que enforteixen l’organicitat del Partit, posen el marc pel debat col·lectiu i per incidir políticament a la societat. A partir d’aquesta base metodològica, i guiant-nos per la realitat de la nostra societat i del nostre Partit, concretem la forma organitzativa que més útil resulta, fonamentada en la cèl·lula.