Allà per l’any 1962 va arribar un rumor al poble de Balocás de Abaixo: arriba el progrés al poble, faran un embassament al nostre indret. María de Romeu i Xosé de Martís, dos camperols d’aquesta mateixa parròquia i descendents directes de la primera generació que va passar de ser masovers a tenir la propietat de la terra (la terra per a qui la treballa), van haver de veure com els rumors, la desinformació i la impossibilitat de poder lluitar i defensar-se d’especuladors promoguts per un règim feixista donaven com a resultat que el lloc on vivien, i al qual ells mateixos donaven vida, acabés negat sota les aigües de l’embassament de Portodemouros. El tracte a canvi d’aquesta agressió va ser el desarrelament de moltes famílies que van haver de marxar cap a A Coruña, la majoria per no tornar mai més. Mai aquell projecte d’enginyeria va portar llum a la comunitat on es va projectar, ni molt menys llocs de treball o fixació de població.
Seixanta anys després, l’any 2022, vells vents i rumors de “progrés” van tornar al mateix lloc. Es parlava de la instal·lació d’una empresa de reciclatge de roba que crearia unes fibres tèxtils que tancarien el cicle de la fabricació de moda ràpida amb Inditex com a peça central, la creació de 5.000 llocs de treball qualificats, sostenibilitat i un llarg etcètera de benevolències.
Les alarmes van començar a sonar amb força quan, el desembre del 2023, l’empresa portuguesa Altri va sol·licitar a Augas de Galicia l’ús privatiu durant 75 anys de 46.000.000 de litres d’aigua diaris del riu Ulla (a l’embassament de Portodemouros) per a ús industrial, la mateixa quantitat d’aigua que utilitzen tots els habitants de la província de Lugo per abastir-se. Posteriorment, tot es va precipitar quan, el 4 de març, va aparèixer al Diari Oficial de Galiza la sol·licitud d’estudi d’impacte ambiental i autorització ambiental integrada per a la implantació d’una indústria de fibres tèxtils a base de cel·lulosa promoguda per Greenfiber S.L., empresa participada per Altri i Greenalia. El que a primer cop d’ull podia semblar una iniciativa positiva es va revelar, en realitat, com una macroindústria de cel·lulosa com a activitat principal (400.000 tones anuals de cel·lulosa soluble) i, eventualment, una fàbrica de Lyocell (200.000 tones anuals), fibra tèxtil per a la qual l’empresa no té la patent. Aquest projecte industrial està qualificat d’indústria d’enclavament, com ells mateixos es defineixen al seu estudi d’impacte ambiental, basat en l’economia postimperial dels estats europeus amb antigues colònies africanes per poder seguir extraient de manera privada els recursos d’un territori per incorporar-los als mercats propis sense tenir en compte les comunitats locals. En definitiva, un intent d’espoli colonial dels recursos forestals i hídrics de Galiza, juntament amb la petició d’un finançament de 200 milions d’euros públics del PERTE de descarbonització de la UE per dur-lo a terme. El vell mantra de la socialització de les pèrdues i la privatització dels grans beneficis per al capital, representat per Greenfiber (Altri i Greenalia), on treballa com a directora de desenvolupament i sostenibilitat l’antiga consellera de medi ambient Beatriz Mato (casualitats…), el lobby de la consultora Acento, que té com a CEO Pepe Blanco, tot això orquestrat per un govern de la Xunta de Galiza encapçalat per Alfonso Rueda que segueix el rastre de la política industrial d’Alberto Núñez Feijóo, desvinculada dels interessos generals del país, tal com es va evidenciar amb l’enfonsament d’un concurs eòlic amb vocació de desenvolupar la sobirania energètica de Galícia tan bon punt va arribar al govern.
Enfront de tota aquesta màfia, aquesta vegada sí, les comunitats locals van decidir que s’havien d’organitzar per poder combatre aquesta agressió, cosa que als anys seixanta del segle passat havia estat impossible per a María de Romeu, Xosé de Martís i tants altres com ells. Des dels teixits associatius de base i de manera individual van sorgir, a cada municipi de les terres del mig (comarques de la Ulloa, Terra de Melide, Arzúa i Deza), grups autogestionats de veïnat actiu per a la defensa del territori, que van confluir tots a la plataforma Ulloa Viva. Els eixos d’actuació d’aquestes organitzacions són principalment quatre:
- Difusió d’informació veraç i tècnica perquè així el veïnat pugui tenir una opinió fonamentada i crítica sobre l’impacte que el Projecte Gama té en les seves vides.
- Dinamització i valorització dels punts forts d’unes comarques que no tenen res de deprimides, on el sector primari i de l’alimentació tenen un protagonisme amb DOP tan importants com Queixo Arzúa Ulloa (segona DOP més gran de formatges de l’estat espanyol) o el sector del turisme com el Camí de Santiago, entre d’altres.
- Defensa del territori i la biodiversitat d’unes comarques immensament riques en aquest sentit.
- Mobilització i organització de tota la gent i moviments contraris a la instauració d’Altri al territori.
A aquests grups, en forma de col·laboració i sabent que la dimensió del problema no és comarcal sinó que transcendeix a l’àmbit nacional gallec, s’hi sumen organitzacions ecologistes, principalment ADEGA però també Ecologistes en Acció o Greenpeace, organitzacions sindicals hegemòniques al país com la CIG, o la principal organització política a l’oposició amb representació al parlament gallec, el BNG, que ha portat el conflicte a tots els parlaments: a Galiza, a l’estat espanyol i al parlament europeu. Fruit de la col·laboració de totes aquestes organitzacions i de l’altra plataforma germana directament afectada, la Plataforma en Defensa da Ría de Arousa, s’han culminat dues de les mobilitzacions més importants de la història de Galícia, com la manifestació del 26 d’abril a Palas de Rei amb un total de 20.000 persones i l’encerclament de San Caetano amb 30.000 persones. Ara, a més, aspirem a omplir el pròxim diumenge 15 de desembre la plaça de l’Obradoiro.
Totes i tots els que estem en aquesta lluita no creiem en miracles, sabem que la indústria és necessària per al desenvolupament de les nostres comunitats i aspirem a ser un país amb sobirania real. Aquest objectiu només s’assoleix amb indústries compromeses amb el territori, que siguin sostenibles i permetin tancar cicles productius per crear riquesa al territori mateix. Totes i tots volem el progrés als nostres llocs, però volem socialitzar-lo i no privatitzar-lo, perquè no ens obliguin a marxar de casa nostra ni a perdre la qualitat de vida que la generació que no va tenir l’oportunitat d’organitzar-se ens va llegar. També som conscients que el nostre esforç en aquesta lluita té com a beneficiàries les següents generacions, que seran les que hauran de jutjar si hem aconseguit un món millor perquè elles i ells desenvolupin el seu dret a viure dignament a la seva terra.
Per tot això i molt més, cridem totes a una veu: ALTRI NO!
