Aquest article ha estat elaborat a partir de la ponència del 3r Congrés de Comunistes de Catalunya.
La pandèmia del coronavirus va tenir efectes letals sobre els sectors socials més desafavorits. En total, s’han produït més de 120.000 víctimes mortals, principalment entre la gent gran i la població més vulnerable. La situació de les residències de persones grans ha estat especialment colpidora, registrant una quarta part de totes les defuncions i posant de manifest el pèssim estat de l’estat del benestar espanyol en un aspecte clau com és el de l’atenció a les persones dependents.
Espanya va patir una caiguda de l’11% del PIB l’any 2020, dada rècord a la Unió Europea. Això va ser efecte no només de l’impacte sanitari de la covid, sinó també de les deficiències estructurals de l’economia espanyola, excessivament dependent de sectors com el turisme. L’impacte negatiu sobre la classe treballadora ha estat parcialment contingut per les mesures d’escut social dutes a terme pel govern, en especial en el cas dels ERTO. Però la recuperació ha estat lenta, i com succeeix amb qualsevol crisi econòmica, les rendes del capital han sortit guanyant amb la recessió. Segons dades de l’Agència Tributària, el nombre de multimilionaris a Espanya va créixer més d’un 15% durant la pandèmia.
L’elevada inflació experimentada durant els últims anys, que ha arribat a superar la taxa del 10%, ha afectat de manera significativa al poder adquisitiu de la classe treballadora. Aquest increment de preus s’ha centrat en productes bàsics com l’alimentació o l’electricitat, i ha estat originada per l’estructura oligopolista que, de manera permanent, controla els preus en aquests sectors i incrementa el seu marge de beneficis a costa de la majoria de la població.
Malgrat que les causes de la inflació es deuen sobretot als processos de concentració de capital i a la manca de competència, el Banc Central Europeu ha tractat el fenomen de manera equivocada i ha aplicat receptes monetaristes que han fet augmentar els tipus d’interès per sobre del 4%, fet que ha empobrit en termes relatius a la classe treballadora i ha provocat que la gran banca hagi assolit un benefici rècord de 26.000 milions d’euros l’any 2023.
La concentració de la riquesa, l’elevada inflació i l’increment del tipus d’interès han provocat un increment de la població en risc de pobresa o exclusió social. Més de la meitat de la població espanyola ha retallat despeses en els supermercats, roba, calçat i oci, i no estan satisfets amb la seva situació econòmica. Un 27% diuen que els seus ingressos no els hi permeten tenir una vida digna. Les xifres entre les dones són 10 punts pitjors que entre els homes. Aquest nombre ascendeix a un 15% entre persones racialitzades. Dos terços pensen que aquestes desigualtats es poden erradicar, i les principals mesures que es comparteixen són l’ocupació de qualitat, l’accés a l’habitatge digne, la sanitat i l’educació públiques. La majoria pensa que els impostos són essencials per a tenir serveis públics de qualitat. En conclusió, les dades sobre les desigualtats a Espanya són esfereïdores, es constata que les desigualtats presenten un important biaix de gènere i d’origen, i es posa de manifest que les propostes socials que defensem tenen un ampli suport entre la població.
La classe treballadora catalana pateix problemes molt similars als que hem esmentat pel cas d’Espanya. La progressiva acumulació de la riquesa en poques mans, les deficiències estructurals de la nostra economia, l’insuficient desenvolupament dels nostres serveis socials, els efectes perjudicials de l’elevada inflació i de l’increment dels tipus d’interès, són elements que afecten negativament les condicions de vida de la població del nostre país. A més, a Catalunya hem d’afegir els dèficits crònics en el finançament autonòmic i les limitacions imposades per l’actual marc competencial, tant europeu com estatal, que ens condicionen a l’hora d’establir mesures que puguin revertir de manera significativa la situació que ara mateix estem vivint.
Des de Comunistes de Catalunya defensem decididament el dret a una vida digna per part de tota la població, i el primer que hem de fer és analitzar i denunciar la situació de partida. Ara mateix, el 24,4% de la població catalana es troba en risc de pobresa o exclusió, segons l’Enquesta de Condicions de Vida publicada per l’Idescat a partir de dades recents de l’any 2023. Gairebé la meitat de la gent té dificultats econòmiques per arribar al final de mes i, el que és més greu, la població que viu en situació de privació material i social severa ha crescut fins al 9%.
Una vegada més, l’exclusió social no només té un biaix de classe, sinó també de gènere, edat i procedència. L’escletxa de gènere s’està eixamplant, i les dones presenten una taxa de risc de pobresa que supera en més de tres punts la dels homes. El nivell de pobresa decreix a mesura que s’incrementa l’edat, i un de cada tres menors de 16 anys està en risc d’exclusió social. Finalment, pràcticament la meitat de les persones migrants es troben en risc de pobresa.
Aquestes xifres vergonyoses s’entenen millor si observem quina és la desigualtat actualment existent al nostre país. Les últimes dades ens indiquen que el 20% de les famílies amb un major nivell d’ingressos acumulen cinc vegades més recursos que el 20% de les llars més empobrides. Com ha passat sempre, la riquesa excessiva de la classe dominant provoca de manera directa la pobresa i l’exclusió de bona part de la població més vulnerable.
Un país digne és incompatible amb el manteniment de les dades que acabem de descriure. A més, a les dificultats econòmiques que hem descrit hem de sumar les experiències de l’atur o de la precarietat laboral, els problemes de salut que se’n deriven i les enormes dificultats per tal de gestionar els temps vitals. Més enllà de les polítiques socials que proposem a curt termini, som conscients que l’objectiu és aconseguir una autèntica superació de l’actual sistema capitalista, que és incompatible amb la democràcia i amb la dignitat de les persones.
