Intervenció de l’Àngel Ferrero a l’acte de la Fundació Neus Català sobre “l’extrema dreta al segle XXI”
En primer lloc, agrair a la Fundació Neus Català la seva confiança a l’hora de convidar-me a aquest acte sobre la ultradreta per parlar del cas alemany.
El títol d’aquesta intervenció – Alternativa per a Alemanya (AfD): el que era impensable ha deixat de ser-ho – és una referència a Primo Levi, evidentment, però també una mena de recordatori d’una expressió que la premsa internacional va fer servir anys enrere de manera repetida per parlar de l’ascens d’Alternativa per a Alemanya.
Amb aquesta expressió s’al·ludia, és clar, a l’experiència del país amb el nazisme i el procés de desnazificació, una experiència que pretesament havia d’immunitzar a la població contra la ultradreta. Una expressió, aquesta de «el que era impensable ha deixat de ser-ho», que ja hem oblidat que es va fer servir fa uns pocs anys enrere: fins a tal punt s’ha normalitzat l’existència d’Alternativa per a Alemanya.
Alternativa per a Alemanya és avui una formació consolidada en el sistema de partits alemany. Amb 77 diputats, és la cinquena força al Bundestag. És present als 16 estats federats i té representació en tots els seus parlaments regionals tret d’un, el de Schleswig-Holstein. A les darreres eleccions al Bundestag, el 2021, va obtenir més de quatre milions i mig de vots i a les enquestes d’intenció de vot és ara mateix la segona força, per darrere dels conservadors de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i per davant del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD).
En el darrer cicle electoral ha estat la segona força a les eleccions al Parlament Europeu del juny, la segona força a les eleccions regionals del setembre a Brandenburg i Saxònia, i la primera a les eleccions regionals del setembre a Turíngia.
Com ha estat possible aquest ascens d’un partit d’ultradreta a Alemanya en un període de poc més d’una dècada?
Segons el relat oficial, Alternativa per a Alemanya es va fundar el 2013 com a partit euroescèptic i al 2015 va esdevenir definitivament un partit d’ultradreta. Avui aquest relat mereix ser matisat, no només perquè el suposat «euroescepticisme» – i la monopolització mateixa del mot convindria ser qüestionada – és, com sabem, una àrea concomitant a la ultradreta (només cal veure l’exemple del Partit de la Independència al Regne Unit, UKIP), sinó perquè entre els membres fundadors hi havia Alexander Gauland i Frauke Petry, portaveu i presidenta respectivament del partit quan aquest ja s’havia alineat amb els postulats dels partits d’ultradreta de l’entorn europeu.
El creixement del partit a les eleccions ha estat constant. Si el 2013 va quedar fora del Bundestag per molt poc – va obtenir un 4,7% i el llindar per entrar-hi és del 5% –, el 2017 va aconseguir un 12,6% dels vots i es va convertir, després de la formació d’una Gran Coalició entre la CDU i l’SPD, en el líder de l’oposició. En les darreres eleccions va retrocedir lleugerament, amb un 10,4% dels vots. Una progressió semblant la trobem en les eleccions al Parlament Europeu: d’un 7,1% el 2014 a un 11% en les del 2019 i un 15,9% en les del 2024, en les quals va esdevenir segona força fins i tot després de veure’s esquitxat el seu candidat per diversos escàndols que van portar al trencament amb Identitat i Democràcia (ID), el grup europeu al qual pertanyia, i la creació d’un nou grup, l’anomenat Europa de les Nacions Sobiranes (ESN). A nivell regional l’evolució és més desigual, amb un creixement molt més pronunciat als anomenats nous estats federats (Neue Länder), és a dir, aquells estats federats que formaven part de la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA), per motius que passaré a explicar a continuació.
Més preocupant encara és com Alternativa per a Alemanya s’ha convertit en l’opció preferida entre els votants joves – entre 18 i 24 anys – i els treballadors. Un 33% dels votants d’Alternativa per a Alemanya a les eleccions europees eren treballadors, un percentatge que augmenta en els casos de Turíngia (49%), Saxònia (45%) i Brandenburg (46%). El candidat de Turíngia, on Alternativa per a Alemanya ha obtingut els seus millors resultats, és Björn Höcke, que lidera la facció més extremista del partit, anomenada Der Flügel, i que ha expressat reiteradament idees d’extrema dreta. Höcke fins i tot ha fet servir en els seus discursos expressions associades al Tercer Reich.
Com he dit al principi, el cas alemany va ser observat pels analistes amb una especial preocupació pel passat històric del país. A França, el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen havia estat representat a l’Assemblea Nacional pràcticament de manera ininterrompuda des del 1986 – va desaparèixer el 2007 per tornar el 2012 –, i a Itàlia Berlusconi havia guanyat les eleccions del 1994 en coalició amb el Moviment Social Italià (MSI) – el partit hereu del feixisme – i les del 2001 amb Aliança Nacional (AN), el partit successor del Moviment Social Italià, una aliança que va mantenir en els següents comicis.
A Alemanya, en canvi, la ultradreta passava per ser un fenomen políticament marginal, amb formacions com la Unió del Poble Alemany (DVU) o el Partit Nacional-Demòcrata Alemany (NPD) – el nom del qual deixa molt poc de marge a la interpretació – sense representació a nivell federal i vigilats pels serveis secrets.
A més, Alemanya es preuava del seu esforç polític i social en la persecució dels discursos, expressions i simbologia d’extrema dreta – tipificat en l’article 86a del codi penal i d’aplicació molt més estricta i freqüent que en altres països – i el foment d’una política memorialista.
La resposta a la pregunta de com un partit d’ultradreta com Alternativa per a Alemanya ha pogut arribar a convertir-se ara mateix en la segona força en intenció de vot, i tenir l’èxit que il·lustren algunes de les xifres que he proporcionat abans, sobrepassa el marc d’aquesta intervenció, però aquí podem apuntar a alguns dels motius.
El primer és un de força conegut, que és, per fer servir un terme de l’àmbit de la medicina, el de l’habituació. En el marc de la Unió Europea, l’ascens d’un partit d’ultradreta en un país legitima i normalitza l’ascens d’un partit d’ultradreta en un altre, especialment si es tracta de països amb un important pes econòmic i projecció internacional, com és el cas de França, o dels que existeix la percepció d’un estat democràtic impecable i un model del benestar sòlid, com Suècia o Finlàndia. La idea general ve a ser la següent: si el que ha passat allà és «normal», per què no ha de ser-ho aleshores aquí?
El segon és la gestió de l’anomenada crisi dels refugiats del 2015. Només el 2015 unes 890.000 persones es van inscriure com a demandants d’asil a Alemanya, molts d’ells procedents de països de l’Orient Mitjà afectats per conflictes, el més important dels quals aleshores era el de Síria. Les polítiques neoliberals i les polítiques d’acollida no acostumen a funcionar molt bé quan van de la mà, per molt benintencionat que sigui el discurs. Molts municipis alemanys es van veure ràpidament desbordats per l’arribada dels refugiats, i sense recursos. Perquè hi hagi una integració d’èxit en aquestes condicions – arribada sobtada de centenars de milers de refugiats i immigrants que necessiten allotjament, vestit i aliments, però també suport psicològic, classes d’idioma alemany i orientació sociolaboral – han d’haver-hi unes inversions en personal i infraestructures en consonància.
A tot això es va afegir una visió econòmica i instrumental dels refugiats i immigrants: la idea, expressada obertament, que la seva acollida era per motius humanitaris, acompanyada d’una altra idea, expressada amb la boca petita, que servirien per suplir les mancances de mà d’obra qualificada en el sector industrial i de serveis al mercat laboral. Aquesta conjunció va portar a que molts treballadors veiessin en els refugiats futurs competidors per uns treballs i serveis públics cada cop més escassos i difícils d’aconseguir. A un nivell ideològic, aquest pretès gir socialdemòcrata de la CDU amb Angela Merkel va portar a que s’obrís una escletxa a la dreta – un espai que ara mateix la CDU amb Friedrich Merz està intentant tancar –.
Perquè ens fem una idea de la importància que té la política migratòria entre els votants d’Alternativa per a Alemanya, segons una enquesta d’Infratest, en les darreres eleccions europees els votants d’Alternativa per a Alemanya van donar com a motius més importants per votar aquest partit la immigració, amb un 46%, seguida de la pau en les relacions internacionals, amb un 17%, la seguretat social, amb un 15%, i el creixement econòmic, amb un 12%.
El tercer motiu és la crisi del model econòmic i, associat a aquest, del pes polític internacional d’Alemanya. Aquesta crisi d’un model que basava el seu creixement en l’exportació de manufactures, per una banda, i l’estancament salarial dels seus propis treballadors i la manca d’inversions suficients en infraestructures i serveis, per l’altra, és el resultat de la demora en la introducció de reformes per modernitzar el seu sector industrial i fer el seu sector terciari més socialment just.
Aquest model, que havia començat a donar mostres d’esgotament abans de la pandèmia pels canvis en la política econòmica i exterior dels Estats Units, i per l’ascens de la Xina a primera potència econòmica, va veure’s definitivament trasbalsat amb les sancions de la Unió Europea a Rússia en resposta a la invasió d’Ucraïna el 2022 i l’explosió del gasoducte NordStream.
Aquests esdeveniments han portat a un increment dels preus de l’energia que ha tingut un impacte directe en les principals indústries del país, totes les quals requereixen d’un gran consum energètic: la de la construcció de maquinària, la química i la de l’automòbil. Aquesta darrera, a més, arriba tard a la substitució del parc automobilístic pels vehicles elèctrics, un mercat liderat per la Xina. Com a conseqüència, Alemanya ha perdut competitivitat a nivell internacional, s’han anunciat acomiadaments massius, relocalitzacions i tancaments de fàbriques, i la pròpia imatge internacional d’Alemanya, l’etiqueta «Made in Germany», ha quedat perjudicada.
En el cas dels estats federats de l’antiga Alemanya oriental, que recentment havien començat a «atrapar» econòmicament als d’Alemanya occidental – en part, irònicament, a que els indicadors de benestar d’alguns d’aquests havien descendit –, i que des de fa anys perden població, aquesta crisi es viscuda de manera més dramàtica. És viscuda així perquè colpeja un teixit social que ja havia estat castigat per la desindustrialització dels anys immediatament posteriors a la Reunificació, un procés que avui dia molt poca gent s’atreveix ja a presentar amb l’entusiasme de fa uns anys.
El quart, que pot semblar contrari a l’anterior i no acostuma a aparèixer massa en les anàlisis sobre el fenomen d’Alternativa per a Alemanya per motius bastant obvis, és el xovinisme econòmic alimentat pel govern i els mitjans de comunicació alemanys durant la crisi del deute a Europa.
Durant aquests anys tant el govern com els mitjans de comunicació van estendre la idea que Alemanya era un oasi d’estabilitat, la locomotora econòmica de la Unió Europea davant d’una França decadent en tots els aspectes i d’una Europa meridional sobre la que es van recuperar tots els pitjors tòpics. Recordem, de passada, l’acrònim PIGS per referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, o la portada de Der Spiegel amb un fotomuntatge d’un jubilat a cavall d’un ase carregat amb saques de diners i el titular ‘Com els països en crisi d’Europa oculten la seva riquesa’.
Aquests excessos en la cobertura de la crisi del deute en els mitjans de comunicació van alimentar la imatge que els ciutadans del sud d’Europa estaven aprofitant-se dels alemanys i el seu treball. Aquest discurs va alimentar, com no podia ser d’una altra manera, el nacionalisme econòmic – Merkel va enaltir la figura de «la mestressa de casa suava» que vetlla pel pressupost de la llar i promou la virtut de l’estalvi –, que és una via d’entrada tan bona com qualsevol altra al xovinisme tout court.
Aquests quatre elements han creat, a grans trets, el brou de cultiu que ha permès el creixement d’Alternativa per a Alemanya.
Poden afegir-se altres trets comuns a altres països europeus i que acostumen a ser passats massa sovint per alt per alguns dels comentaristes de l’extrema dreta. Esmentaré un parell que crec que convé destacar.
El primer és que aquesta ultradreta, tot i mantenir, és clar, vincles ideològics i discursius amb el feixisme històric, també ha evolucionat i s’ha modernitzat en sentits que convé estudiar amb més deteniment. Mencionaré aquí només dos exemples.
En contra de l’ordenació de preferències que acostumem a atribuir a col·lectius històricament minoritzats o marginats, Alice Weidel, la co-presidenta d’Alternativa per Alemanya, és dona, és lesbiana i la seva parella és una immigrant del Nepal. Aquests tres trets no són vistos per la majoria del partit com una contradicció, sinó com una manera d’obrir-se pas en capes socials que fins ara els hi estaven vetades, i que exigeix una anàlisi més concreta més enllà de les superficials polítiques d’identitat a les quals certes esquerres han estat abonades en els darrers anys.
L’altre exemple està relacionat, i és com l’antisemitisme històric ha estat desplaçat per una defensa aferrissada de l’estat d’Israel. El que, novament, no és una contradicció, sinó una conseqüència lògica: no només els permet treure’s de sobre l’aspecte més negatiu d’aquest espai polític a ulls de l’opinió pública alemanya, sinó que també camufla i potencia la seva islamofòbia – dic potencia perquè permet difondre-la amb la pàtina de la lluita contra l’antisemitisme – i s’alinea amb el seu model d’estat i societat: conservadora, militaritzada i etnonacionalista.
El segon motiu és l’existència d’una xarxa que té com a objectiu assolir «l’hegemonia cultural», seguint les tesis de la Nouvelle Droite francesa i la seva particular lectura de Gramsci. Aquestes xarxes acostumen amb massa freqüència a ser passades per alt i contribueixen a la percepció de creixement sobtat i inesperat d’aquests partits. No només es tracta de xarxes socials com X o Tik Tok – i que no podrien funcionar si no fos pel descrèdit dels mitjans de comunicació generalistes –, sinó de formes de mobilització difusa – la més famosa de les quals són les manifestacions del moviment Pegida (sigles de Patriotes Europeus Contra la Islamització de l’Occident), ja dissolt –; de fundacions com l’Institut für Staatspolitik (IfS), dirigit pel teòric de la nova dreta Götz Kubitschek, o la Desiderius Erasmus, vinculada al partit; i d’iniciatives editorials, com la revista Compact, dirigida per Jürgen Elsässer, el periòdic Junge Freiheit, o l’editorial Antaios, el catàleg de la qual es nodreix en gran mesura d’autors de la revolució conservadora dels anys vint i trenta del segle passat i que contribueix a dotar de perspectiva històrica i legitimitat intel·lectual a la ultradreta actual, a més de formar als seus quadres i ideòlegs.
Una altra pregunta que es planteja davant d’aquesta situació és per què l’esquerra no s’ha aprofitat d’aquestes crisis. Els motius són bàsicament tres: les dissensions internes, la falta de focus polític i discursiu, i una pressió constant dels mitjans de comunicació. L’aparició de l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) – una polèmica escissió per la dreta de Die Linke que defensa una política d’immigració més restrictiva – ha recuperat una part d’aquest vot fugat, però no tant com els propis impulsors d’aquesta escissió esperaven.
Abans d’acabar, uns apunts sobre la memòria històrica a Alemanya. Hom es pregunta – o es preguntava – com ha estat possible l’ascens d’un partit d’ultradreta en un país que havia invertit tant en polítiques de memòria històrica. Aquest mateix fet hauria de portar a qui es formula la pregunta a cercar una resposta i la primera resposta és que si ha estat possible és perquè alguna cosa hi fallava. El canvi generacional no és suficient per explicar-ho. L’antifeixisme oficial alemany tenia moltes zones grises: des del pagament durant anys de pensions a veterans de la Divisió Blau – en contrast amb els presoners de guerra soviètics, que no van començar a rebre compensacions fins el 2016 – fins a l’enaltiment dels membres de l’anomenat complot del 20 de juliol encapçalats pel militar Claus von Stauffenberg – que tenia ben poc de demòcrata – passant pel paper secundari que s’atorga actualment a la resistència comunista, els membres de la qual es ve a considerar que ja van ser prou homenatjats a la República Democràtica Alemanya.
Si no es té en compte els ingredients d’aquest brou de cultiu que he intentat explicar molt succintament, aleshores s’incrementa la percepció de l’ascens d’aquestes forces com a «inesperat» o «inexplicable». No és que l’augment de la ultradreta fos, per tant, «inimaginable», ni a Alemanya ni a qualsevol altre lloc. Les condicions perquè es produís estaven allà. Senzillament, la ultradreta no les va desaprofitar.
