Preparo el sopar, com un dia qualsevol, i pel celobert m’entra indiscreta la conversa telefònica d’una veïna amb la seva mare. “Sí, no em crec res de la televisió. M’és igual el que hagin dit del temps, si poden controlar el clima, si volen… Ja, però a mi això tant se me’n dona…”
La conversa succeïa poc després de la catastròfica DANA del País Valencià, i no em va costar entendre que la mare estava preocupada per si la filla havia estat al cas dels avisos que anunciaven fortes pluges a Catalunya els següents dies. La resposta de la veïna em va deixar garratibat. Que resulta que els governs poden controlar el clima i un diria que ben bé poden matar-nos o deixar-nos viure pitjant un botó. Caram! Potser que espavilem a fer un botó d’aquests per revertir el canvi climàtic i ja ho tindríem!
Un pensa que el terraplanisme, el negacionisme de la neu (“és pur plàstic” [1]), els chemtrails o el “lleixiu contra la covid-19” [2] són ocurrències d’internet fins que s’ensopega amb elles en el món analògic. Ens trobem, em penso, amb una paradoxa curiosa: en l’època amb més divulgació científica fàcilment accessible, tenim un nivell de conspiranoia i divulgació pseudo- o anticientífica aparentment mai vist.
És clar, la pretesa societat de la informació (o fins i tot del coneixement!) tenia un revers tenebrós: la societat de la conspiració i les notícies falses. Fa alguns anys, amb el gran domini dels mitjans de comunicació tradicionals sobre l’opinió pública, aquests controlaven el relat delimitant els debats possibles i marcant les posicions admissibles en ells. Quan calia, també introduïen notícies falses (i ho continuen fent, encara que sigui “demasiado burdo” [3]). Amb l’eclosió de les xarxes socials apareixen esquerdes per on desmentir les manipulacions d’aquests mitjans, posar de manifest els seus interessos i introduir temes sovint marginats. Ara bé, per les xarxes socials no només es propaguen els missatges que un voldria. Els altres també juguen. Amb l’afegit que, com sabem, és molt més fàcil propagar una mentida que desmuntar-la.
A més, els algoritmes de les plataformes més usuals (YouTube, Twitter/X, etc.) premien la lògica del clickbait i el contingut que capti la teva atenció per ser més sorprenent, radical, extravagant o conspiranoic. Comencis a navegar per on comencis, amb uns quants clics no és estrany anar a parar a continguts ultradretans. No és casualitat que, als EUA, la majoria de les visites a webs de notícies falses durant la campanya a les eleccions presidencials de 2016 provingués del segment d’estatunidencs que consumien informació més conservadora [4].
No és una plaça, és un mercat
El col·lectiu antifeixista Proyecto Una explica que les xarxes socials més conegudes no són una plaça pública on debatre, sinó “un centre comercial” on la gent va a vendre i comprar continguts, a la cerca de clics, visibilitat, a generar una certa marca personal, etc. [5] El “debat” a The Wild Project entre la periodista Rocío Vidal (la Gata de Schrödinger), el físic Javier Santaolalla i dos personatges conspiranoics dels quals no vull recordar el nom és un bon exemple d’aquest funcionament. Sota la premissa del debat i la llibertat d’expressió, sempre lloables, es munta un debat que no és tal cosa. És un espectacle perquè continuï girant la roda del programa de Jordi Wild i una manera de guanyar visibilitat per a tothom qui s’avingui a anar-hi [6].
És clar, però les coses mai són totalment pures. Un debat mai no és només un debat. Sempre són més coses a la vegada. Sí, naturalment. Però el que estem dient és que, en aquest cas, és tan poc debat, que gairebé no val la pena fer servir aquesta categoria. O, directament, que encara que sembli un debat a primera vista, no ho és, perquè no es donen les condicions mínimes per al seu desenvolupament.
Vegem-ho amb un exemple. Quan Javier Santaolalla diu que no es pot explicar el moviment dels estels (entre d’altres coses) sense suposar que la Terra és esfèrica, un tal Tartaria (mal que em pesi, he recordat un nom) respon que “els estels no existeixen”. D’acord, doncs quedem així.
No hi ha debat. Però és així, precisament, per la voluntat d’un sector de no voler debatre. Quan un parla d’estrelles, l’altre diu que no existeixen. Un “fet” molt convenient, a la carta. Les estrelles em fan nosa per demostrar que la Terra és plana? Bé, doncs no t’ho creuràs, no volia treure aquest tema, però és que no existeixen les estrelles. Jugada mestra. O fal·làcia ad hoc, si us agrada la lògica.
Els debats entre paradigmes molt diferents, gairebé incommensurables o incompatibles, poden ser molt difícils. Perquè no es tracta de no posar-se d’acord sobre quines parts té “A”, o quines són les seves propietats. És que ni tan sols estem d’acord sobre l’existència d’A. Vivim en dos mons diferents. Tot i així, un debat honest pot arribar a generar acords entre aquests dos mons en disputa. En el “debat” de The Wild Project no és ni tan sols que xoquin dos paradigmes molt diferents. És que un paradigma es construeix sistemàticament a la contra de l’altre. La supervivència dels terraplanistes depèn de generar convenientment tots els arguments que calguin contra la ciència. Abans del programa, per a un terraplanista existien els estels. En acabat, aparentment, ja no existien.
Això sí, el programa en qüestió és el més vist dels darrers sis mesos i el número 34 de tots els vídeos del canal (més de 7.000) [7].
Algunes idees per combatre la desinformació
Com poden prosperar les notícies falses? Un dels seus problemes és que ho intoxiquen tot. En un clima de gran desconfiança envers els mitjans de comunicació, les autoritats polítiques, empresarials, científiques, etc., si es percep que sempre hi ha un interès al darrere i que cadascú fa passar opinió per veritat, és molt temptador fer passar per bones aquelles informacions que coincideixen amb els meus prejudicis i descartar les que no. A més, algunes persones poden tendir a recórrer només a una selecció de fonts de confiança (les que acostumen a coincidir amb les seves idees) i ser molt impermeables cap a les altres. Amb aquesta lògica, les meves fonts mai menteixen, i les dels altres ho fan sempre. O, encara pitjor. És clar que poden mentir les meves fonts, però si ho fan és per una bona raó. Tancament de files amb la tribu i llestos.
Ara bé, pot haver-hi situacions menys extremes. De fet, la majoria de gent s’informa per diferents canals i no consumeix habitualment continguts manifestament falsos. No ens deixem desmoralitzar pels bots i els trols d’extrema dreta, que creen un clima hostil perquè sembli que tu ets l’únic que té unes idees d’esquerres i optis per l’autocensura. La veritat és que moltes persones, en un context adequat, tenen una voluntat honesta de convèncer i deixar-se convèncer, d’aprendre. De no ser sectàries ni dogmàtiques. De parlar, però també d’escoltar.
En aquests casos, crec que és raonable assegurar que amb les idees científiques, només que es sigui una mica permeable a una explicació racional, és molt difícil sostenir el mite pseudocientífic. Amb les idees polítiques, em penso que una certa permeabilitat pot replantejar algunes qüestions, però no necessàriament canviar el nucli de la identitat o el pensament polític. Com més ens apropem a temes que formen part de la nostra identitat, dels nostres valors i biaixos, que tenen a veure amb les nostres emocions, entrem en terrenys més complicats. En qualsevol cas, convé tenir presents algunes bones pràctiques que poden ser útils per mostrar la falsedat d’uns fets i fer valer l’explicació més rigorosa.
Primer de tot, situem unes expectatives realistes. Estem parlant d’un problema complexíssim. El propi marc des d’on s’expliquen les coses (el punt de vista, el vocabulari fet servir, etc.) pot donar com a resultat frases òbviament certes o òbviament falses en funció del públic que les escolti. “El capitalisme és un sistema molt eficient” és un lloc comú en una convenció de liberals, però només pot ser ironia en una reunió de comunistes. Però, com deia, suposem una certa voluntat d’entendre’s (“eficient per fer què?”) i honestedat intel·lectual. Suposem que ens importa més la veritat que “guanyar”.
Continuem encara delimitant les expectatives: és difícil eliminar els efectes de la desinformació. Són persistents fins i tot en casos en què la persona ens diu, “doncs tens raó, és com tu dius”. L’interlocutor pot oblidar els detalls que l’han convençut o trobar una nova desinformació que el fa dubtar de l’explicació rebuda. Un bon embolic. Però, en tot cas, vet aquí algunes indicacions per combatre informacions falses, pensades especialment per a l’àmbit científic [8]:
- Val més prevenir que guarir. Un advertiment genèric com “els mitjans de comunicació poden publicar notícies sense contrastar” davant d’una informació sospitosa ja ens fa estar més alerta amb ella i pot fer que ens estalviem compartir-la. Donar exemples de notícies clarament falses que s’hagin publicat en aquell mitjà o explicar les motivacions que poden haver-hi al darrere d’una desinformació pot ajudar a descartar la font per falta de credibilitat. Per exemple, davant d’un suposat debat sobre l’existència del canvi climàtic, es pot explicar que als anys 60, les empreses tabaqueres també contractaven “experts” que asseguraven que no hi havia proves que el tabac fos perjudicial per a la salut, amb l’única intenció de sembrar el dubte i allargar el negoci [9].
- Ho ha vist algú? Si la informació falsa no ha arribat enlloc, potser no cal que li doneu veu. A més, sovint la informació falsa el que vol és marcar l’agenda, decidir de què es parla. No li donarem aquest gust als seus emissors.
- Si ja s’està parlant del tema, cal intervenir. Per desmentir una informació és inevitable esmentar-la, i això ja és una victòria dels generadors de brossa. Per això cal triar el marc més beneficiós per desmentir-la. Centreu-vos en els fets correctes. En altres paraules, és millor dir “la neu és aigua” que dir “la neu no és plàstic”. Fer molt d’èmfasi en la informació errònia pot, paradoxalment, reforçar-la. Oblidem els detalls, però recordem que algú deia “la neu és plàstic”. Val més oblidar els detalls i recordar que “la neu és aigua”.
- Si ja heu dit que “la neu no és plàstic”, tampoc cal que patiu. Fa uns anys es pensava que rebatre notícies falses podia generar tota mena d’efectes rebot que reforçaven la falsedat. És clar, això pot passar, però els darrers estudis mostren que, en general, és millor desmentir com sigui que deixar de fer-ho per por a generar un efecte contraproduent.
- Poques paraules i ben dites. La simplicitat de les mentides les fa atractives. La veritat, doncs, no es pot permetre el luxe de ser molt més complexa. Si tens deu arguments contra una informació falsa, no tinguis por a fer-los servir tots si el context és l’adient. En general, però, no caldrà arribar a tant de detall. Si tens dos arguments molt bons, ja te’n sobra un.
- Intenteu presentar la informació d’una forma no amenaçant o estigmatitzant. Si la informació fa volar pels aires la cosmovisió de la persona interlocutora, i a més la fa quedar com estúpida o com si fos d’una colla de xamans o bruixots ridículs, el més probable és que, als seus ulls, estigueu confirmant l’arrogància de la ciència. El destinatari tendirà a ignorar aquesta informació i cercar tot d’arguments que reforcen la seva posició (i la seva identitat). El contrari del que volem.
- Ompliu els forats explicatius: a què donava resposta la informació errònia? Heu d’aconseguir que la informació correcta també ho faci. Ja hem convençut en Josep Maria que la neu és aigua. “Però, llavors, per què es posa negra quan li acosto l’encenedor? Potser és aigua amb plàstic…” Veieu? Això és el que no pot passar. La neu és aigua i, si la intentes cremar amb un encenedor corrent, es forma sutge, que s’origina al mateix encenedor. De fet, això es pot comprovar intentant cremar la fulla d’un ganivet d’acer inoxidable amb un encenedor: també s’ennegrirà amb el sutge. Cas tancat.
- Feu servir les fonts o portaveus més convenients. En general, les fonts científiques o sanitàries tenen força credibilitat, però si estem just parlant de desinformació contra aquestes autoritats, potser necessitem algun altre recurs. Per exemple, si una persona de dretes creu una bola de Vito Quiles, resultarà més útil que li ensenyis el desmentiment de El Mundo que el de El Diario.
- En general, seguiu aquesta estructura de refutació: Fets – mite – fal·làcia – fets. Comencem i acabem pels fets. El mite o notícia falsa ens ocupa el mínim temps possible. La part de fal·làcia tracta de desmuntar el mite fil per randa. Per exemple:
«L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) va advertir amb un nivell d’avís vermell el dia 29 d’octubre (el més intens de la DANA), a les 7.36 del matí. De fet, l’AEMET va començar a informar sobre l’arribada de la DANA des del dia 23 d’octubre, i va emetre diversos avisos especials en els dies següents, a mesura que els models meteorològics permetien precisar la situació.
»Tanmateix, el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo (que val a dir que té un sobrenom molt escaient, Fakejóo), no va dubtar a dir en roda de premsa, dos dies després de la catàstrofe, una falsedat manifesta amb la intenció de desacreditar la feina de l’AEMET: “Ningú pot prendre decisions en funció d’una informació que pot ser exacta, inexacta, millorable. Les decisions es prenen en funció de la informació que et faciliten a cada moment”. Si bé aquesta afirmació, sense més context, pot ser raonable, és evident que en el context en què s’emet està insinuant que l’AEMET no ha donat informació fiable. D’aquesta manera, desresponsabilitza el president autonòmic, Carlos Mazón, de la seva desastrosa gestió, mentre cerca culpables que no depenguin del PP. Aquesta és una pràctica habitual d’aquest partit davant de situacions adverses, sigui l’enfonsament del Prestige, l’accident de l’avió militar Yak-42 o els atemptats d’Atocha: la mentida és una eina per desresponsabilitzar-se i carregar-li els morts (literalment) a algú altre. La política de Compromís Mònica Oltra ens va avisar sobre els polítics del PP amb una frase malauradament premonitòria: “són més perillosos per inútils que per corruptes”. En el cas de la DANA, sembla que la feina competent de l’AEMET posa de manifest la incompetència del Govern de la Generalitat Valenciana, de manera que cal desprestigiar l’AEMET per tapar les pròpies vergonyes.
»Les previsions científiques i, en particular, les meteorològiques, tenen incerteses. Davant d’això, ens hem de guiar pel principi de precaució, perquè sempre serà millor estar preparat pel pitjor escenari i que finalment no es produeixi, que fer curt en les mesures de seguretat. En tot cas, l’AEMET va avisar en nombroses ocasions abans del dia 29, i el mateix dia 29 de bon matí ho va fer amb el nivell màxim de risc. Què més necessitava el Govern del País Valencià per fer alguna cosa?»
Deixeu-me encara recrear-me una mica més en l’exemple, per desgranar alguns detalls. Fixeu-vos que desacreditem la font (Fakejóo) just abans d’esmentar la informació falsa. També avisem explícitament que la informació que discutirem és falsa abans de presentar-la. Expressar una certa empatia amb un públic que pot simpatitzar amb Feijóo o amb el contingut de les seves frases també pot estar bé (quan dic que la declaració pot ser raonable en un altre context, o al final indico que, efectivament, les prediccions tenen incertesa). Com que és un tema molt polític, és inevitable ficar-hi cullerada. La referència a Fakejóo o a Mònica Oltra pot allunyar a la gent més afí al PP, però també pot generar connexió amb qui reconegui la certesa de les afirmacions. Al final, els 9 punts són una recepta, però fer un discurs sempre serà un art.
I si marxem d’X?
Les indicacions que hem vist són una guia per desmentir notícies falses a nivell individual, on puguem, com puguem. En aquest sentit, val la pena esmentar també les notes de la comunitat de la xarxa prèviament coneguda com Twitter. Aquesta eina, molt útil, fa exactament una funció de desmentiment o matisació d’informacions que és molt més difícil de fer amb un diari o una televisió [10]. Un cop més, estem davant d’una paradoxa: aquesta constatació que hi ha moltes mentides circulant genera una sensació d’inseguretat o desassossec, però si sabem que hi ha mentides és perquè les detectem. Als mitjans tradicionals també hi són, però costa més detectar-les, perquè no ens salta cap nota de la comunitat, cap plataforma de verificació (tipus Newtral o Verificat) ni, naturalment, cap presentador del mateix canal a dir-nos que el que s’acaba de dir al programa anterior és fals (o millor encara, un avís tipus “El següent programa és de ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència” abans i durant l’emissió de Cuarto Milenio, per exemple).
Resulta inevitable preguntar-se també què es pot fer a nivell col·lectiu. Les darreres setmanes, els diaris The Guardian i La Vanguardia, així com la Universitat de Barcelona i 60 universitats i centres de recerca d’Alemanya, han abandonat els seus perfils a la xarxa social X. Al·leguen que s’ha convertit en una font de desinformació, o apel·len al xoc entre els valors democràtics i els de l’amo de la plataforma, el flamant director del Departament d’Eficiència Governamental del Govern de Trump. Així doncs, ens quedem o ens n’anem?
Quan va sortir a la llum l’escàndol de Ferreras propagant una notícia falsa contra Podemos fabricada per Eduardo Inda [3], el diari El Salto va anunciar que deixava d’anar a les tertúlies del programa Al Rojo Vivo. Una decisió digníssima, però que deixa El Salto sense visibilitat entre un públic potencialment interessat en els seus continguts. Possiblement, un tret al peu. Sovint es diu que així es deixa de legitimar a l’intoxicador, però no sé si estic tan d’acord. Quan vas convidat com a tertulià al programa de Ferreras, qui et dona legitimitat és, principalment, Ferreras a tu. És així de crua la cosa.
Mentre depenguem de mitjans de comunicació o xarxes socials en mans de grans propietaris, estarem sempre en terrenys pantanosos. És clar, els amos poden ser més o menys nazis, o més o menys intoxicadors. Però l’automarginació tampoc sembla massa bona opció. El col·lectiu Proyecto Una té clar que l’esquerra ha de fer propaganda a les xarxes habituals per evitar que quedin en mans dels reaccionaris, però en el cas d’X sembla que han dit “fins aquí” [11]. Tot i això, fins i tot assumint que calgués ser-hi, hi ha moltes maneres de ser-hi. No és el mateix tenir el teu canal de YouTube que anar al discutit “debat” de Jordi Wild, igual que no és el mateix tenir un canal de televisió que anar a les tertúlies d’un canal que no és el teu.
Reconec que no tinc una solució al dilema, perquè l’excusa aquesta de cavalcar contradiccions també s’ha d’acabar en algun moment. Com va dir David Fernàndez en el seu roast al Cruïlla Comèdia (cito de memòria, em disculpareu si erro la segona xifra), “menys de cinc contradiccions és dogma, però més de cent és barbàrie”. En tot cas, mentre ens ho pensem, estiguem on estiguem, fem el que fem, assenyalem la mentida i donem veu a la veritat.
Notes
- Una explicació contra l’inesperat negacionisme de la neu: https://www.youtube.com/watch?v=pMfN8Nx0sCE
- https://www.rtve.es/noticias/20200424/trump-coronavirus-desinfectante-lejia/2012751.shtml
- https://www.publico.es/politica/ferreras-villarejo-cuenta-falsa-atribuida-iglesias-inda-burdo.html
- Guess, A. M., Nyhan, B., & Reifler, J. (2020). Exposure to untrustworthy websites in the 2016 US election. Nature human behaviour, 4(5), 472-480.
- https://www.youtube.com/watch?v=r22yOM-kEfs
- Impossible no recomanar el vídeo de Mozo Yefímovich que (sobre)analitza el programa de Jordi Wild i l’anomenat “Jordi Wild state of mind”: https://www.youtube.com/watch?v=kSA4Kkbv42o
- https://www.youtube.com/watch?v=SWn82sXvEZA
- Les pautes que segueixen s’han obtingut de la guia The Debunking Handbook 2020, disponible en diversos idiomes a https://www.climatechangecommunication.org/all/handbook/the-debunking-handbook-2020/
- El documental Merchants of Doubt, dirigit per Robert Kenner i basat en el llibre amb el mateix títol de Naomi Oreskes i Erik M. Conway, explica aquest cas en gran detall.
- Val a dir que els diaris tenen la figura del “Defensor del lector”. Així, el passat 8 de desembre, La Vanguardia es va veure obligada a publicar una rectificació a una entrevista de “La Contra” en què s’afirmava que “d’aquí sis mesos tindrem el test per a l’alzheimer, i d’aquí dos anys, la cura”. https://www.lavanguardia.com/encatala/20241208/10178853/alzheimer-esperanca-pero-amb-rigor.html
Aquest és un altre meló que no hem pogut tractar en aquest article: entre les conspiracions més absurdes i la ciència més contrastada, també tenim “autoritats” amb “opinions dubtoses” que poden passar per veritat. Aquestes són difícils de detectar per un públic no expert. Si és una notícia extraordinària i no en parla ningú, podem sospitar. Contrastar amb altres fonts expertes ens traurà de dubtes. En aquest cas, l’Hospital de Sant Pau i la Fundació Pasqual Maragall van contactar amb el diari per avisar de la falta de “rigor científic” de les declaracions.https://x.com/ProyectoUna/status/1868942766228881592. “la pregunta no és si marxar de twitter, la pregunta és quan i la resposta és el 20 de gener, dia de la presa de possessió de Trump i integració oficial d’aquesta web en la maquinària governamental de la ultradreta”.
