Del 5 de setembre a l’1 de novembre d’enguany la Casa de la Barceloneta de Barcelona va acollir una exposició dedicada a la vida de la Conxa Pérez Collado, dissenyada per l’equip de la Fundació Neus Català i comissariada per la historiadora Elisenda Belenguer Mercadé, membre del seu patronat. Conxa Pérez Collado fou una militant anarquista de la CNT, miliciana de la revolució del 36, exiliada a França i víctima dels camps de concentració francesos, a més d’una constant lluitadora llibertària i antifeixista que va participar els seus últims anys, de manera força activa, en el moviment veïnal de barris del Districte de Ciutat Vella, com va ser el “Barri Xino”, l’actual Raval, i el barri de la Barceloneta, on va viure els seus últims temps i hi va morir.
Esperem que l’exposició pugui tenir un llarg recorregut itinerant per fer-la arribar a bona part del territori català i així donar a conèixer la importància del moviment anarquista fins als nostres dies.
La Concepció Pérez Collado, per a nosaltres la “Conxa”, va néixer al barri de Les Corts de Barcelona, el 17 d’octubre de 1915. Acabarà sent la tercera de sis germans, però de diferents mares, ja que al cap de poc temps de néixer, amb dos anyets, la seva mare biològica, la Lucila Collado Ballester, moria de tuberculosi. A la seva tieta, germana de la mare, la Librada, li tocarà el paper, habitual en l’època, de tornar-se a casar amb son pare i així mirar de tirar la família endavant. La Conxa va viure una infància feliç però marcada per aquests fets i per formar part d’una família humil i proletària de barri obrer com tantes altres. En aquest context, les dificultats eren quotidianes tant pel que fa a les boques per alimentar com per poder anar a l’escola. Així i tot, com sempre deia la Conxa, “el que jo sé, ho he après sola llegint” perquè malgrat els sacrificis que feien els seus pares, per pagar-li els estudis, ella preferia fer campana i aprendre de manera més lliure i autodidacta. A través d’aquestes lectures, va ser com s’aniria forjant la seva ideologia anarquista juntament amb la influència de l’activisme polític del pare i del seu estimat germà, Pepe, amb els que hi va tindre una gran complicitat. El pare de la Conxa va ser un dels fundadors de la CNT i tots dos, pare i fill, treballadors en el sector de la metal·lúrgia, van participar en tota la conflictivitat sindical i política de l’època.
La seva intensa militància dins del moviment llibertari, en aquells temps difícils per a la classe treballadora, i la dura repressió que exercien els diferents governs d’aquells anys, feren que la Conxa hagués de patir la impotència de veure com tancaven, sovint, al seu pare i a altres companys a la presó i la injustícia que tot això suposava, sobretot per a la mare, a qui li tocava mantenir ella sola a tota la família, treballant fora i dins de casa, i a més a més, havent de portar menjar i roba a la presó.
Davant de tot això, cap als setze anys, la Conxa s’anirà implicant cada cop més, en el moviment llibertari, coincidint amb l’arribada de la II República Espanyola. Per una banda, aquell grupet de cant del cor de caramelles que havien organitzat amb els amics i companys de la colònia Castells i del barri de les Corts, els portaria a formar un primer grup d’afinitat anarquista i a fundar l’Agrupació Faros, a l’Avinguda Mistral de Barcelona, seguint la línia dels ateneus racionalistes de Ferrer i Guàrdia. Allà és on aquesta joventut aprendria a llegir i escriure, rebria cultura i aprendria a debatre aquells temes que més els preocupaven, com eren la igualtat de les dones, la sexualitat, l’avortament, l’amor lliure, el naturisme i l’excursionisme, entre d’altres.
Per una altra banda, en l’àmbit laboral, la Conxa començaria a treballar de ben joveneta, primer a un taller tèxtil i després a un taller d’arts gràfiques, des d’on es convertiria en delegada sindical de la CNT i, més o menys, al mateix temps s’afiliaria a les Joventuts Llibertàries i a la FAI. L’any 1933, en una de les grans vagues i mobilitzacions del ram de la fusta, també pateix la detenció i és tancada a la presó durant uns cinc mesos. A partir de l’any 1935, cansada de les discriminacions de gènere que també es produïen dins de la seva mateixa família, decideix emancipar-se i anar-se’n a viure sola, amb una amiga, al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. És en aquesta època quan entra en contacte amb la família dels germans i mestres Carrasquer, amb els qui, la Conxa, obrirà i portarà l’escola racionalista “Eliseu Reclús” al carrer Vallespir del barri de Sants i amb els qui miraran d’engegar altres projectes que quedarien estroncats per la guerra.
De fet, el seu grup d’afinitat anarquista, primer anomenat “Sacco i Vanzetti” i més tard “Siempre Avanti” feia temps que es reunia clandestinament a bars com “Els federals” o “La tranquilidad” ja que es començaven a dedicar a programar accions i a rebre, fins i tot, una mena d’ensinistrament militar en la línia del pensament de Joan García Oliver en vistes a l’imminent aixecament feixista. Per això, durant el moment del cop d’estat feixista dels dies 18 i 19 de juliol del 36, la Conxa i el seu grup anarquista passaran a l’acció directa, formaran el comitè revolucionari de les Corts, construint les barricades del seu barri i d’allà participaran en l’assalt al quarter de Pedralbes i en d’altres, com el del convent de monges del carrer Loreto per tal de sufocar la rebel·lió.
Una vegada aconseguit aquest objectiu i amb tota la revolució en marxa, un dels moments més gloriosos per a la Conxa, va ser quan formaran amb aquesta colla del barri, una centúria de milicians que es diran “Los aguiluchos de les Corts”, d’entre els quals hi havia només 7 dones, i una d’elles, era la Conxa, i aniran en direcció a Casp per a lluitar al front d’Aragó. Després de viure algunes experiències de la dura vida quotidiana al front, però sense massa enfrontaments bèl·lics, la Conxa va acabar marxant del front i tornant cap a Barcelona, en un primer moment, perquè va tenir sarna i després perquè el govern va signar el decret de militarització de les milícies, que les excloïa. A la rereguarda, i establerta a Barcelona, en el seu primer permís, treballarà de voluntària a la casa de la Maternitat i en la segona ocasió, ja més tard, entrarà a treballar en una fàbrica col·lectivitzada de producció d’armament. Ara bé, entremig del conflicte i en plena guerra, la Conxa patirà els enfrontaments dels fets de maig del 37 a la ciutat de Barcelona, on va caure una mica ferida amb incrustacions de metralla pels trets que venien de tot arreu i que farien que es desil·lusionés, per primer cop, del somni d’aquella revolució que se n’anava en orris per les disputes en el bàndol republicà.
Aleshores i després de patir els bombardejos i d’altres vicissituds del final de la guerra, decideix marxar a l’exili així com la resta de la gent que s’havia significat políticament per haver defensat la causa republicana o per haver simpatitzat o compromès amb la revolució. Un cop creuada la frontera, els varen conduir en un tren al nord de França fins a arribar a Liévin, un poblet de miners prop de Bèlgica, on van ser molt ben rebuts, acollits i tractats com a refugiats espanyols fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, en què acabarien sent traslladats a un dels maleïts camps de concentració francesos, com el de les platges d’Argelers. La resta de la família de la Conxa també patiren, d’una manera o altra, les conseqüències de la victòria franquista; el seu germà acabarà morint al front, el seu pare haurà de continuar la seva vida a l’exili a França, abandonant per sempre i forçosament la seva dona i la resta de les seves filles, les petites, passaran un temps en una colònia de nens refugiats i la mare i la gran, hauran de deixar la seva casa pròpia per la por a les possibles i temibles represàlies.
Llavors, la Conxa, després de nou mesos al camp d’Argelers i de patir vexacions i un tracte bastant cruel i degradant, va tenir la sort de ser reclamada per la seva amiga francesa, la Fifí, que vivia a Marsella i que li va donar feina confeccionant pantalons per a la guerra. Però estava a la França lliure, que era del tot col·laboracionista amb el règim del tercer Reich i el fet és que la policia organitzava escorcolls buscant refugiats espanyols sense papers. Per aquesta raó, la Conxa i una de les seves amigues, la Rosario, companyes de viatge i exili, van decidir traslladar-se a un refugi amb ajuda del consolat mexicà als afores de Marsella, al castell de Montgrand. Allà la seva vida canviaria de rumb, va trencar la seva relació amorosa amb el company Robles que arrossegava des dels inicis de la guerra i es va presentar com a voluntària i ajudant d’infermera del camp de refugiats dels homes, on treballaven metges i un practicant madrileny, l’Isidor Alonso, de qui s’enamorarà i s’acabarà, com deia ella, ajuntant.
Fruit d’aquesta relació va néixer el seu únic fill, en Ramon, que l’acompanyaria tota la vida en el llarg recorregut que encara li quedava per viure i que la va motivar a retornar a Espanya amb els seus, tot i el perill que podia suposar que li descobrissin els antecedents. A partir d’aquell moment, li tocaria passar per les penúries d’un país de postguerra, com a mare soltera, amb un fill petit i sense esperances de feina ni futur. Una vida dura, trista i clandestina, que faria un gran gir, quan de manera fortuïta, es retrobaria amb en Maurici Palau, amb qui havia simpatitzat, de manera especial, de joveneta i que es convertiria en el seu company durant trenta anys.
Amb ell és amb qui podrien refer una vida de parella, compartint ideals, amistats, i fins i tot, feina quan van obrir plegats el negoci d’una paradeta de roba i bijuteria al mercat de Sant Antoni de Barcelona. Un racó que es va anar convertint en lloc de trobada d’antics militants anarquistes i d’ajuda, suport i difusió de la lluita antifranquista d’aquells anys. Un cop mort Franco, la Conxa va voler participar, pel seu passat reivindicatiu i pel seu caràcter conciliador i combatiu, en totes les associacions de veïns dels diferents barris on va viure, com la Barceloneta i el Raval per tal de millorar la vida, especialment de la classe treballadora, sense haver de renunciar mai als seus ideals per aconseguir una societat llibertària, sense govern, on la gent tingués pau i igualtat de condicions.
Aquest caràcter sempre tan obert, positiu, conciliador i pacífic la portarà a acceptar la proposta de formar part de l’Associació de les «Dones del 36» fundada per la gran activista Llum Ventura, juntament amb moltes altres dones lluitadores com ella que, malgrat tenir aparentment diferències ideològiques irreconciliables, ja que ella era la única anarquista, van estar a l’altura de la urgent necessitat democràtica del país i van iniciar juntes una gran tasca de recuperació de la memòria històrica, que tenim encara avui dia pendent.
