(Informe d’Internacional aprovat al Comitè Central de Comunistes de Catalunya)
En els darrers mesos hem pogut observar una acceleració de la dinàmica del que hem anomenat l’ocàs de l’ordre liberal internacional, de tal manera que s’han anat succeint esdeveniments de gran importància que, per exemple, han quedat fora del debat congressual perquè s’han produït amb posterioritat a la redacció del document de tesis. Les notícies dramàtiques sobre genocidis, conflictes militars i esdeveniments geoestratègics de gran impacte es van succeint, i els mitjans de comunicació de masses les presenten com fruit de l’atzar, la mala sort o el caos.
Un bon exemple és la caiguda de la República Àrab Siriana. Després de tretze anys de molt cruenta guerra civil amb la participació de gihadistes de tot el món, enormes sancions econòmiques d’Occident, i en definitiva la intervenció de multitud de potències estrangeres (tant per fer caure el govern com per sostenir-lo), quan semblava que la situació s’havia estabilitzat, s’ha produït un col·lapse molt ràpid de les forces governamentals davant una invasió gihadista (patrocinada per Turquia) molt més petita que l’exèrcit sirià.
La substitució d’un règim laic per un d’islamista no pot ser una bona notícia, i menys encara quan tots els indicis i els primers esdeveniments mostren que serà molt pitjor per a la població civil el nou règim emergent. En qualsevol cas, tot fa pensar que la República Àrab Siriana feia molt temps que no era més que una ombra del que havia estat. La guerra, les sancions, el gran deteriorament de la seva economia i les duríssimes condicions que ha hagut de suportar la població, han erosionat enormement la legitimitat i el suport popular del règim, però això per si sol no explica una descomposició tan ràpida si el comparem, per exemple, amb els Houthis del Iemen.
Sembla obvi que hi ha hagut una intervenció massiva de potències estrangeres per dur a terme aquest canvi de règim, especialment Turquia, però també i encara que de manera contradictòria, Israel i els EUA. I així, sembla que Síria s’encamina cap a una partició en àrees d’influència de les grans potències. Hi tornarem més endavant, però potser el més rellevant del canvi de règim a Síria és el retorn a primera fila de l’Imperi Otomà.
És un error per part de les forces d’esquerra occidentals celebrar la caiguda d’Al Assad com un triomf de la democràcia, i més encara atribuir-la a una revolució popular. La situació de Síria té molts elements en comú amb anteriors intervencions occidentals a la regió, i amb els nombrosos exemples desastrosos que hem tingut en la història recent del món àrab, com Iraq o Líbia.
Així mateix, les forces d’esquerra sirianes tenen un alt risc de ser il·legalitzades i patir la clandestinitat, i requereixen tota la nostra solidaritat internacionalista. Com també requereix la nostra solidaritat el poble kurd, que ara mateix lluita per la seva supervivència.
Pel que fa al genocidi de Gaza, s’ha estat produint una escalada contínua per part d’Israel, des del sabotatge i atemptat amb explosius dels mecanismes de comunicació personals de Hezbollah, als assassinats de Hassan Nasrallah (líder de Hezbollah), i de Yahya Sinwar (líder militar de Hamàs), que se sumen a l’assassinat d’Ismail Haniya, líder polític de Hamàs assassinat per Israel en un atemptat a Teheran, la capital de l’Iran. Una escalada que amenaça amb una guerra oberta entre Israel amb l’Iran, i que busca arrossegar als EUA a una guerra total al Pròxim Orient.
I davant aquesta situació cada vegada més dramàtica i perillosa, l’actitud de les elits europees, però també d’una bona part de l’esquerra, és desoladora. El genocidi de Gaza ha posat Occident davant del mirall: mentre Colòmbia trencava relacions amb Israel, o Sud-àfrica portava l’estat sionista davant la Cort Internacional de Justícia per genocidi, els governs occidentals han donat suport polític i militar al genocidi, a la vegada que s’han intentat silenciar les mostres de solidaritat de la població civil, amb una repressió cada vegada més ignominiosa.
És extremadament preocupant el posicionament que han adoptat moltes organitzacions d’esquerres europees, també a l’estat espanyol, davant el genocidi a Palestina, la situació a Síria o la guerra a Ucraïna. Posicionaments que en bona part són fruit de la incapacitat per entendre les dinàmiques profundes que s’estan produint, així com de la xarxa de dependències respecte als EUA i Israel en diferents aspectes que li impedeixen tenir una altra postura, després d’haver assumit en alt grau no tan sols els valors, sinó també la cosmovisió neoliberal.
Un biaix que impedeix, per exemple, fer una anàlisi correcta de la situació a Ucraïna ara mateix, en la que l’exèrcit ucraïnès (amb tot el suport de l’OTAN) ja no es troba en condicions de derrotar a les forces russes; després de tres anys de guerra de desgast, està exhaurit i al límit del col·lapse, cedint terreny de manera continuada i sense cap perspectiva de poder revertir la situació.
Per l’altre costat, Rússia s’ha adaptat millor a la guerra de desgast i avança militarment en la majoria de fronts, però no sembla que hi hagi un escenari de victòria estratègica a la vista, perquè l’ocupació de tota Ucraïna, a part de llarga i costosa, no sembla factible, amb un rebuig enorme per part de la població civil de la Ucraïna occidental (especialment a l’oest del Dniéper), i que en qualsevol cas no seria en cap cas una solució per a una nova arquitectura de seguretat que donés estabilitat a la frontera entre Rússia i la UE, probablement tot el contrari.
Així, la guerra va escalant i ens anem apropant cada vegada més a situacions sense retorn, en les que els interessos de les grans potències són contraposats i cada vegada més irreconciliables. I davant aquesta situació, es fa encara més palesa la incapacitat per situar una alternativa creïble i assolible per part de l’esquerra europea. Una alternativa que sense cap mena de dubte implica acabar amb la guerra com a instrument de les relacions internacionals, per la sobirania i les relacions fraternals entre pobles i en cap cas per retorn a la lògica de grans potències amb àrees d’influència. Per això és més important que mai brandar la bandera de la pau i la solidaritat internacionalista que històricament hem defensat les comunistes, per convenciment i perquè és l’única sortida possible.
Cal tenir molt present, però, que la situació previsiblement es continuarà deteriorant. La degradació de la posició ucraïnesa a la guerra va comportant una escalada permanent, i apropa als socis europeus de l’OTAN a una involucració directa en el conflicte, o l’assumpció d’una derrota si bé no directament militar, sí en termes estratègics i reputacionals. En ambdós casos, les conseqüències per a la Unió Europea seran greus.
Algunes d’aquestes conseqüències les estem començant a veure ja. Estem davant l’inici d’una nova guerra energètica; Ucraïna ha tallat el trànsit de gas rus a través dels seus gasoductes, i l’administració Biden ha acabat els seus darrers dies amb la imposició d’importants noves sancions al sector energètic rus. Tenint en compte que Ucraïna té el sistema energètic devastat per la guerra, i que ara mateix depèn de la importació d’energia de la UE (quan sempre ha estat un gran exportador d’electricitat), i que ens trobem en l’hivern més fred dels darrers anys, sembla una mesura destinada a escalar de nou la situació i arrossegar a la UE al conflicte. Aquesta guerra energètica pot agreujar també la crisi de refugiats d’Ucraïna cap a la UE, que es pot sumar també a una nova onada de refugiats provinents de Síria, Palestina i l’Orient Mitjà en general.
Veiem com la degradació de l’ordre liberal internacional, i la seva forma de legitimació política de democràcia liberal representativa, s’està produint de manera simultània a molts indrets diferents. Un exemple ha sigut Corea del Sud, amb un intent de declarar la llei marcial sota el pretext d’infiltració comunista nord-coreana a l’oposició que és majoritària al parlament del país. Un parlament que ha votat diverses vegades en contra de l’enviament d’armes a Ucraïna. Cas esmentar que, més enllà de la imatge de democràcia idíl·lica que s’ha transmès des dels mitjans de masses occidentals, Corea del Sud és un règim autoritari, que va ser una dictadura militar fins a 1987, i a la pràctica un protectorat militar dels EUA.
Un altre exemple és el de Romania, on el Tribunal Constitucional ha anul·lat la primera volta de les eleccions presidencials, en una decisió sense precedents. La decisió s’ha fonamentat en una suposada ingerència russa via campanya a xarxes socials per donar suport al guanyador, Călin Georgescu, un independent d’extrema dreta amb posicions contràries a la UE i a la intervenció de Romania a la guerra d’Ucraïna. Si mirem un mapa, i tenint en compte la posició contrària a donar suport a Ucraïna tant d’Hongria com d’Eslovàquia (amb governs de signe polític contrari), és fàcil entendre per què no es podia permetre que Romania tingués un govern amb aquestes posicions, però és inaudit que la solució hagi estat simplement anul·lar les eleccions, sine die, suposadament per una campanya de propaganda valorada en poc més de 300.000 euros a TikTok.
I en aquest escenari, arriba el segon mandat de Donald Trump als EUA. Un Trump que en les setmanes anteriors a la seva presa de possessió, aquest 20 de gener, ha estat fent declaracions molt gruixudes respecte a la seva intenció de convertir el Canadà en l’estat 51 dels EUA (utilitzant sancions econòmiques per aconseguir-ho), o l’annexió de Groenlàndia i la recuperació de sobirania sobre el Canal de Panamà, sense descartar l’ús de la força. No deixa de ser irònic que recentment els països nòrdics hagin decidit abraçar l’OTAN com a paraigües de seguretat per enfrontar “l’amenaça russa” (relat comprat també per part de l’esquerra transformadora) i que, en realitat, la principal amenaça a la seva seguretat provingui precisament dels EUA. No podem caure en l’error de considerar aquestes declaracions simple fanfarroneria, i menys encara les declaracions d’un boig. En canvi, encaixen plenament amb el retorn a la lògica de les grans potències i les seves àrees d’influència.
I quan parlem de grans potències amb esferes d’influència, no ens hem de remetre ni molt menys a l’època de guerra freda, en la que hi havia dos blocs diferenciats i contraposats, amb un alineament en funció de l’eix ideològic, i amb el procés anticolonial plenament obert. Si busquem un paral·lelisme històric, salvant les distàncies, hem de buscar-lo a finals del s. XIX, i l’imperialisme en els termes que el descriu Lenin. Pel que fa als EUA, ens pots servir de referència la Doctrina Monroe, de 1826, per la que els EUA manifestaven que no tolerarien cap intervenció europea a l’hemisferi occidental. En aquest escenari, Elon Musk apareix com un gran agitador, provocant desconcert i desestabilització en els suposats aliats dels EUA, alimentant l’extrema dreta arreu i marcant l’agenda. De fet, Elon Musk entén com pocs l’estratègia per disputar l’hegemonia cultural que la Xina està desenvolupant a través de les seves tecnològiques, ja sigui amb programes i aplicacions com TikTok o productes com telèfons i cotxes (essent el darrer cas una competència directa i és que marques com BYD cada vegada tenen més presència al mercat europeu a partir del patrocini de grans competicions esportives, com La Lliga de futbol espanyola). De fet, és en aquest sentit que podem entendre també la voluntat de prohibició de TikTok als EUA i la compra de la llicència per part d’Elon Musk per a operar-hi: el control dels mitjans ja no se circumscriu als mitjans tradicionals i amb X ja ho ha demostrat.
Així, Trump podria estar transitant de la posició de superpotència hegemònica en l’àmbit mundial, i per tant exercint la dominació militar també sobre tot el món, a una gran potència centrada en l’hemisferi americà. Això donaria sentit, també, al canvi de posició de Trump pel que fa al genocidi a Gaza. En el seu primer mandat, va ser un ferotge aliat de Netanyahu, però ara sembla que ha estat el mateix Trump qui ha forçat a Netanyahu a signar la treva a Gaza, probablement per allunyar l’escenari d’una guerra amb l’Iran. Segons Haaretz, ha estat
l’enviat especial de Trump, Steve Witkoff, qui ha fet de facilitador (o qui ha forçat), amb la mediació de Qatar d’un acord que hauria estat sobre la taula des del maig, moment en què Hamàs ja l’hauria acceptat, i que no s’hauria produït abans per la negativa de Netanyahu. Evidentment, celebrem la treva com un primer pas per a la fi del conflicte, i amb tota la prudència i l’escepticisme, perquè Israel incompleix els acords de manera sistemàtica. Però en qualsevol cas, l’heroica resistència palestina no ha estat derrotada i sembla que entrem en una nova fase.
I si els EUA transiten de la seva posició de superpotència hegemònica mundial a gran potència de l’hemisferi americà, cal preguntar-se en quin punt deixa això les relacions dels EUA amb la Unió Europea (per començar, Groenlàndia està sota jurisdicció danesa), i en el sentit de la mateixa OTAN. Cal preguntar-se si la demanda de Trump als seus socis de l’OTAN de destinar el 5% dels seus pressupostos a “Defensa” està feta per descarregar els EUA de pressió pressupostària, tot i que sembla molt difícil que pugui ser assolida pels altres membres de l’OTAN; o precisament està formulada perquè no pugui ser satisfeta i començar així un qüestionament de l’OTAN en si mateixa. L’OTAN es forma després de la Segona Guerra Mundial com a aliança militar contra la Unió Soviètica i el Bloc de l’Est, i després del final de la guerra freda s’ha convertit en un instrument de dominació al servei de l’ordre liberal internacional i del domini mundial dels EUA i els seus aliats. En un nou context de grans potències amb àrees d’influència, l’OTAN haurà de tornar a adaptar-se o deixarà de tenir sentit.
Així, podem concloure que no ens trobem davant d’una crisi més, sinó que estem assistint a la fi d’un cicle llarg del capitalisme. El cicle de dominació de l’ordre liberal internacional, amb la seva legitimació en les anomenades democràcies liberals (que s’han exportat per tot el món, moltes vegades per la força de les armes) i que com a cicle d’acumulació ha tingut la forma de la globalització neoliberal. Un cicle d’acumulació econòmica que ja fa anys que dona mostres d’esgotament; el primer mandat de Trump, així com el Brexit, van expressar ja fortes contradiccions entre la teoria del lliure mercat i la globalització neoliberal i polítiques proteccionistes i aïllacionistes, l’intervencionisme estatal per socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis o l’ús massiu de sancions econòmiques i aranzels per disciplinar els països dins l’ordre liberal internacional. Ara ens trobem a l’interregne, en termes de Gramsci, o en el Álvaro García Linera anomena temps “liminal”, en el que el temps històric gairebé s’atura, a cavall entre un cicle d’acumulació que acaba i un nou cicle d’acumulació que encara no es pot ni predir.
I des d’aquest prisma hem d’interpretar l’evolució dels BRICS. Ha passat temps des de la seva creació, quan es van associar cinc països (Brasil, Rússia, Índia, Xina i posteriorment Sud-àfrica) amb economies emergents, que ara ja no es poden qualificar de països en desenvolupament. Una associació econòmica i comercial, però sense cap cohesió ideològica, i que no s’ha d’entendre com una aliança alternativa a l’OTAN, més enllà de què hagi servit per circumval·lar les sancions econòmiques a alguns dels seus membres. S’ha anat configurant com un espai alternatiu al G7, i la seva evolució en els darrers anys sembla indicar que els BRICS han fet una millor lectura respecte a la fi del cicle llarg d’acumulació, i s’estan adaptant i organitzant en funció d’aquesta no realitat.
És obvi que la victòria de Trump ha estat un dels moments més determinants del 2024, però no hem de deixar que el nostre biaix centrat en Occident ens impedeixi apreciar que, probablement, ha sigut com a mínim igual d’important i transcendent la cimera dels BRICS a Kazan. Una cimera en la qual s’han incorporat als BRICS, amb diferents nivells de compromís, països que han estat aliats històrics dels EUA (com Aràbia Saudita), o directament membres de l’OTAN (Turquia). Països que tenen interessos confrontants i àrees d’influència superposades. Perquè aquesta sembla ser, de manera cada vegada més clara, la lògica amb la qual funcionen els BRICS, la de potències amb àrees d’influència, que van establint acords, i un nou marc de relacions comercials i on dirimir els seus diversos interessos i conflictes.
En aquest sentit, és necessari destacar el procés d’ingrés de Cuba en els BRICS, qüestió que serà clau per al futur de l’illa en un moment que travessa una situació molt complexa econòmicament. Aquest ingrés suposa un element interessant també en el conflicte entorn de les àrees d’influència dels diferents països i el paper d’Amèrica Llatina enfront dels EUA. Perquè, per molt que l’administració Biden hagi tret Cuba del llistat de països que donen suport al terrorisme, és evident que l’administració Trump amb Marco Rubio, futur secretari d’estat i fill d’emigrants cubans, retornaran Cuba a la llista. El moviment de Biden forma part del boicot del president sortint al traspàs de poders.
Resulta evident que el 2025 serà un any convuls a l’Amèrica Llatina en què celebrarem algunes victòries (com la presa de possessió de Maduro, en la que vam poder participar el passat 10 de gener i en què l’oposició s’ha mostrat desarticulada i incapaç de convocar grans mobilitzacions) i en què haurem de vigilar de prop processos com les eleccions de l’Equador o de Bolívia, on la pressió dels EUA augmentarà per mantenir el control a la regió. Caldrà col·laborar amb els nostres aliats per combatre l’onada reaccionària al continent.
Reiterem la preocupació per la falta de reacció de les esquerres europees davant d’aquest canvi de cicle. No sembla haver-hi una estratègia alternativa a la subordinació als EUA i això aboca les societats europees a posar en dubte el pacifisme, l’ecologisme, la interculturalitat, l’estat del benestar i els serveis públics, o el sindicalisme. Aquesta manca de projecte des de l’esquerra és probablement una de les causes del creixement de les extremes dretes a Europa, que sovint s’alimenta de classes populars decebudes per una esquerra inoperant o massa alienada amb el pensament únic neoliberal.
