El tortuós camí cap al retorn de Convergència

La setmana passada vàrem viure un greu episodi en el Congrés dels diputats, en el qual Junts per Catalunya va votar en contra del decret òmnibus que contenia tot un seguit de mesures de caràcter divers. Entre aquestes, va decaure l’augment de les pensions o els descomptes del transport públic, mesures que afecten directament la vida de la classe treballadora i això ens ha de portar a fer una reflexió. En aquest article no entraré en el fet que el Gobierno utilitzi com a mètode la votació conjunta de moltes propostes de diferent tipus en un sol paquet legislatiu, perquè això són figues d’un altre paner. En el que sí que vull entrar és en la necessitat de fer un exercici rigorós per determinar la naturalesa de classe de Junts per Catalunya i el paper que juga dins del sobiranisme.

Aquest és un debat obert i només pretenc situar alguns elements per encarar-lo, amb l’objectiu de poder definir com i de quina manera Junts s’acosta al que era l’antiga Convergència, quins interessos de classe representen i com ho compaginen amb l’independentisme i la retòrica abrandada. Col·locar a Junts en el mateix bloc que PP i VOX és un relat interessat i poc fidel a la realitat; tanmateix, hi ha símptomes que indiquen un progressiu retorn de Junts per Catalunya a un model que pot recordar a la vella Convergència.

Un dels pilars fonamentals de la configuració del règim del 78, al llarg de més de trenta anys, era la coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), una aliança entre liberals i democratacristians anomenada Convergència i Unió (CiU) i coneguda pel comú dels mortals simplement com a Convergència, com un tot. Durant molt temps va ser capaç d’abanderar les reclamacions catalanistes, conjugant-les amb les propostes de la burgesia, i allunyant la construcció nacional dels interessos de la classe treballadora. Durant molts anys, CiU va ser clarament la corretja de transmissió de la fracció de la burgesia espanyola establerta a Catalunya i va aconseguir una hegemonia entre la petita burgesia, tot fent forat en les classes populars.

En els últims quinze anys això ha canviat, CiU va voler utilitzar el procés sobiranista per tapar les seves vergonyes, però el procés els va passar per sobre, destruint-la i generant múltiples projectes polítics (per a conèixer en més detall la implosió de l’espai de CiU, podeu llegir aquest article de la Realitat: Qui és qui en el guirigall postconvergent? Una guia per no perdre’s després de CiU, caldria actualitzar-lo, però és prou entenedor per situar-se), tot transformant els seus principals hereus, Junts per Catalunya, en un subjecte polític prou diferent. Aquests hereus han deixat de ser, en part i per un temps, l’agent polític de la gran burgesia i això ho hem de saber llegir, però sobretot hem de tenir clar que el canvi ha sigut temporal i que segueix en procés d’evolució un cop el procés s’ha tancat i la lluita sobiranista se situa en altres termes.

La cúspide del procés va situar a Junts en una lògica de ruptura, seguint més aviat els interessos de la petita i mitjana burgesia que no pas del gran capital, fent també forat en parts petites de l’esquerra sobiranista i en grau més alt en el moviment popular. Aquí cal que ens aturem un moment per fer una puntualització, ja que alguns discursos de l’esquerra cosmopolita han titllat la qüestió nacional i el sobiranisme com un moviment polític de caràcter burgès, davant d’això cal deixar palès que la fracció de la burgesia espanyola establerta a Catalunya mai ha sigut independentista (podeu llegir l’article de la Realitat: La qüestió nacional i la voluntat de ser classe nacional).

En paral·lel al Junts netament independentista, s’han donat diversos moviments polítics que amb més o menys èxit han volgut donar continuïtat al “seny” de la vella convergència en l’època del procés (Units per Avançar, PDECat, Partit Nacionalista Català, etc.). Un cop finalitzat el procés, és el mateix Junts qui dona mostres de voler ocupar la centralitat en la dreta nacionalista, com havia fet Convergència, i representar els interessos de la gran burgesia. Mentrestant, Junts es troba en una tensió dialèctica entre el sobiranisme (contundent en l’àmbit de discurs i d’èpica, però una caricatura pel que fa a la construcció nacional, els drets personals i col·lectius) i la representació dels interessos de classe, per tal de dotar el país del partit de dreta nacionalista que li manca a l’ordre establert.

L’herència de CiU i el seu paper d’ordre en el país es troba en disputa en els últims anys i també en l’actualitat, entre PSC i Junts (podríem manllevar la frase de l’històric dirigent comunista català, Josep Serradell Román, quan deia allò de “La burgesia no posa mai tots els ous al mateix cistell” [1]). De fet, i de manera molt evident, el PSC s’ha convertit en el partit d’ordre i el seny a Catalunya, proposant clarament la superació del procés i ser “el govern de tothom”. De fet, és simptomàtic el retorn del Banc Sabadell a Catalunya o les declaracions d’Artur Mas sobre Salvador Illa, del qual deia que “li reconec un tarannà convergent, a CDC hi vam tenir gent com ell” [2], fent notar el paper que juga el PSC a hores d’ara.

Hi ha hagut un seguit de gestos i moviments polítics destacats per part del Partit dels Socialistes de Catalunya, com la coalició electoral amb Units per Avançar (formació de tradició democratacristiana hereva directa d’Unió Democràtica de Catalunya) en eleccions locals i autonòmiques des del 2017, any en què es va presentar l’aliança amb l’eslògan “Aliança pel seny i pel catalanisme”. En l’àmbit del govern de la Generalitat, el president Illa ha incorporat perfils com Ramon Espadaler (secretari general d’Units per Avançar i anteriorment d’UDC), Miquel Sàmper (antic membre de Junts i de CiU) o David Bonvehí (exlíder del PDECat).

Tornant al paper d’Artur Mas, després d’haver-se deixat estimar pel PDECat (hereu orgànic de CDC), un cop va fracassar aquest projecte i Junts dona senyals del retorn al camí del “seny”, l’acostament de Mas cap a Junts i també d’un Jordi Pujol ja rehabilitat per la seva parròquia són més que evidents [3]. Com dèiem, no ens podem quedar en el tarannà de Junts durant el procés, per la transformació dels principals hereus de Convergència, perquè el paper que va jugar en els anys del procés ha perdut el sentit i continua en transformació. El motiu és força clar, a la fracció de la burgesia espanyola establerta a Catalunya li manca un agent polític que defensi els seus interessos aquí, però també a Madrid. Així doncs, Junts està en un moment en què fa uns equilibris per mantenir la retòrica de 2017 i a la vegada fer una lectura pragmàtica de la situació per retornar a la posició de ser la corretja de transmissió de la burgesia.

Darrerament, es va incorporar a Junts Demòcrates de Catalunya (formació de tradició democratacristiana, escissió independentista d’Unió Democràtica) [4], emulant en certa manera la vella forma de Convergència i Unió. Antoni Castellà, de Demòcrates i antic membre d’UDC, s’ha convertit en vicepresident de Junts, i fa unes setmanes ens va regalar unes declaracions molt aclaridores: “Convergència i Unió era la gran formació catalanista d’aquest país, en la qual hi cabíem els independentistes, Junts ha d’aconseguir ser la gran formació independentista on hi caben els catalanistes.” [5]

Junts camina de nou cap a la vella Convergència, però això no és un procés lineal, tindrà canvis de rumb diversos i està per veure el destí. La votació de Junts per Catalunya la setmana passada al Congrés dels Diputats, fent decaure les mesures socials per acabar renegociant-ho després, és una mostra del caràcter de classe d’aquest partit i el seu tarannà convergent. El que és clar és que a la burgesia li cal un partit que li faci de corretja de transmissió, per compaginar-ho amb el paper d’ordre que ha assumit el PSC, caldrà estar atents sobre com acabarà aquest trànsit de Junts.