L’any 2024 hem commemorat el 80 aniversari de la “Operación Reconquista de España”. Una acció encara controvertida i debatuda.
Anys enrere el debat era agre, decebut i amb retrets entre aquells que la van impulsar, que hi van participar o la van criticar. Avui, sense els seus protagonistes, l’abordem amb l’ànim de comprendre els motius que van dur a una acció aparentment amb poques o nul·les possibilitats d’èxit. Una acció unida a la magnètica i polèmica personalitat del dirigent comunista Jesús Monzón, a la Unión Nacional Española, la seva creació, i també a Carmen de Pedro i d’altres dirigents que havien resistit i lluitat a França durant els anys de l’ocupació.
Però, en un sentit més ampli, també la volem interpretar emmarcada dins l’onada d’entusiasme col·lectiu que es va viure a França l’estiu de 1944, quan l’embranzida militar aliada amb el suport de les Forces Franceses de l’Interior (FFI) va expulsar a l’ocupant nazi. Un entusiasme al qual difícilment es podien sostreure les desenes de milers de republicans espanyols exiliats a França que havien participat activament en el seu alliberament. Un compromís primerenc amb la llibertat del país, que tan malament els va acollir, que els va dur des de 1940 a impulsar la lluita clandestina contra els ocupants hitlerians i el govern col·laboracionista de Petain.
Sense cap dubte els republicans, de tota ideologia i condició, s’havien guanyat amb el seu combat generós i heroic el retorn triomfal a Espanya. Per això durant les setmanes que van seguir a l’alliberament milers d’ells feien camí cap al sud i es concentraven prop d’uns passos fronterers en molts casos controlats pels mateixos Guerrilleros republicans, davant el desconcert i temor de les forces franquistes. No van faltar les accions d’infiltració espontànies de grups que volien actuar pel seu compte. La situació amenaçava desbordar-se. Sigui com sigui l’estat d’ànim eufòric i la moral de victòria van ser un element cabdal que minimitzava les enormes dificultats militars i logístiques que suposava l’atac. La força guerrillera era molt entusiasta i tenia la moral molt alta, però era poc nombrosa i insuficientment armada per enfrontar-se a un exèrcit regular.
Molt s’ha parlat també sobre les expectatives massa optimistes respecte a la rebuda que els esperava. Amb les imatges gravades a la retina i al cor de l’entusiasme i reconeixement popular que havien rebut els guerrillers espanyols a Foix, Tolosa, Perpinyà i a centenars de poblacions del Midi francès, es feia humanament difícil no esperar el mateix en una Espanya alliberada del jou franquista. Sens dubte no és tampoc agosarat deduir que aquesta exagerada expectativa, convertida en una mena d’entusiasme col·lectiu i contagiós, no alimentés la creença què un cop que corrés la brama que forces republicanes creuaven el Pirineu la població es llançaria al carrer contra Franco i la Falange.
Que els dirigents del Partit Comunista i de l’UNE, animats i encomanats d’aquest mateix convenciment col·lectiu, afirmessin en mítings i reunions que amb l’entrada de les forces guerrilleres “el poble s’aixecaria” tampoc és la prova fefaent del nostre retret ibèric de “l’engany dels dirigents a les incautes bases”.
Avui som conscients d’aquest autoengany i de l’optimisme exagerat que va dominar l’estat mental d’aquells que el lògic desfici per tornar a casa els feia imaginar insurreccions populars on només hi havia gana, por i una repressió ferotge. No cal dubtar que, com a França, milers de persones s’haguessin llançat al carrer de moltes ciutats espanyoles amb el retorn de les forces republicanes. Però com a França era difícil imaginar que l’alliberament no vingués precedit d’una invasió de les forces aliades. Aquesta era una esperança compartida per totes les forces polítiques republicanes, tant aquelles que es van atrevir a impulsar l’acció de la Vall d’Aran i la posterior lluita guerrillera, com aquelles que van quedar-ne al marge. Malauradament les “potències democràtiques” van optar per atendre interessos inconfessables que feien més útil el dictador que el retorn d’una República democràtica.
