El tercer Congrés de Comunistes de Catalunya, celebrat aquest mes de desembre al Poble Nou, ha reelegit a Héctor Sánchez com a Secretari General del Partit. En aquesta primera edició de Realitat del 2025, és entrevistat per David Rodríguez, nou director d’aquesta publicació.
David: Acabem de celebrar un Congrés on has estat reelegit com a Secretari General per a quatre anys més. Com veus l’equilibri entre continuïtat i renovació que tindrem a partir d’ara a Comunistes de Catalunya?
Héctor: Hem celebrat un Congrés de continuïtat amb elements de canvi importants. Hem de tenir present que nosaltres la gran renovació la vam fer al Congrés del 2020, on veníem d’un moment de punt d’inflexió molt gran el 2019, any en el qual vam prendre decisions dràstiques i d’especial transcendència, sobretot pel que fa al que havia estat la cultura política del partit en les relacions institucionals i les aliances. Això va provocar grans debats i també va produir un relleu generacional molt profund, juntament amb un canvi en la Secretaria General, que va passar del Joan Josep Nuet a l’Héctor Sánchez, i amb una renovació molt gran al Comitè Executiu, on la mitjana d’edat va baixar de manera significativa. D’aquesta manera, jo ara tinc 46 anys i una majoria significativa d’aquest òrgan és més jove que jo, i el Congrés aquell el vam fer fa 4 anys, per tant, hi ha un gruix de quadres que tenen menys de 40 anys i que llavors tenien poc més de 30. Per tant, llavors ja es va produir una renovació important. Així i tot, el procés ha continuat i s’incorporen moltes persones joves al nou Comitè Central i això també tindrà un eco al nou Comitè Executiu.
David: Hem de destacar el conjunt del procés congressual, però també la cloenda, amb una molt bona combinació d’elements culturals, polítics i internacionalistes. Com ha sortit la idea de realitzar un tancament que ha agradat tant a la militància i al conjunt de delegacions que ens han acompanyat?
Héctor: Bona part del mèrit del disseny de l’acte de cloenda del Congrés va ser de la Nora Sánchez, la nostra Secretaria d’Organització, que li va donar moltes voltes al tema. Després ho vam acabar de construir col·lectivament. Però també cal dir que aquest equilibri que dius és una qüestió que per exemple ja feia abans el Partit dels i les Comunistes de Catalunya, amb importants elements culturals, i amb la idea de donar més relleu a la part internacional a l’espai de la cloenda.
David: Al marc del Congrés també s’ha celebrat el desè aniversari de la fundació de Comunistes de Catalunya. Han canviat moltes coses des d’aquell moment. Quin balanç fas de com ha viscut el partit tots els fets produïts des de llavors?
Héctor: El partit ja es va crear fa 10 anys perquè sabíem que passaríem moltes coses. El Partit neix pel procés del 15M. Des dels diferents espais en què es trobava cadascú es fa una anàlisi correcta de com canviarà tot amb el nou cicle polític, i vam concloure que si no érem capaços de fer un procés d’unitat on sumessin massa crítica, els i les comunistes de Catalunya no estaríem en condicions d’afrontar aquest repte que teníem al davant.
És cert que el procés d’unitat comunista pròpiament dit es va quedar a mitges, però, així i tot, si no s’arriba a fer ens haurien passat per damunt. Han estat 10 anys intensos i complicats, però ara podem dir que tenim un projecte comunista consolidat a Catalunya i en un bon moment, en una fase de creixement. Sense el congrés de fa 10 anys això no hauria estat així. Molta gent és molt jove, ve de les joventuts, no dels partits, i les joventuts sí que van fer un procés d’unitat complet i això ha ajudat molt i és molt sa. S’ha superat el perill de les famílies i també la mirada de la unitat cap enrere, ara parlem d’un projecte viu, de futur i que ha de desenvolupar-se.
David: Últimament, s’han celebrat diversos congressos a l’esquerra sobiranista catalana, però amb una important divisió, com hem vist amb ERC i la CUP. Com s’explica el contrast entre això i l’esperit unitari del congrés de Comunistes de Catalunya?
Héctor: La divisió és fruit de la derrota i no al revés. Hi ha gent que diu que hem perdut perquè ens hem dividit, i el que passa és que hem estat derrotades i d’aquí ve la divisió. Els diferents espais de l’esquerra sobiranista a Catalunya estan patint la derrota del cicle de l’1 d’octubre i del 15M, que encara no s’ha metabolitzat. S’està en fase de digestió de la derrota i d’aquí venen les divisions.
Nosaltres vam tenir aquesta crisi el 2019, vam llegir la finalització del cicle abans, en el nostre cas la derrota ja va ser el fracàs de Catalunya en Comú com un espai de majories socials de les esquerres sobiranistes que ja no era capaç d’oferir una perspectiva de superació de la situació a Catalunya. Com que la nostra aposta en aquest sentit va fracassar, vam tenir el nostre procés amb una forta divisió interna. A partir del 2020 vam fer el II Congrés i portem 4 anys amb una nova reflexió de cap a on avancem, de situar una perspectiva estratègica i de cohesionar des de la política.
David: Apostem pel Front Democràtic i Social i per l’Horitzó 2031, però ara mateix les esquerres sobiranistes de les quals parlem estan immerses en el complex procés de què parles i ni tan sols estan fent una reconsideració en profunditat.
Héctor: En època de crisi el més senzill és replegar-te sobre tu mateix. Hi ha hagut el cicle expansiu, on les esquerres anaven a l’ofensiva per la via de l’emancipació social i nacional, llavors és més fàcil el procés de suma, obertura i encaix de totes les sensibilitats en construir fronts més amplis per avançar i guanyar. Però quan et trobes que estàs a la defensiva, has d’evitar perdre terreny, i acaba sent més senzill el replegament sobre el teu espai per molt petit que sigui i per molt que es vagi quedant sense incidència.
Per poder anar cap a fronts amplis cal un cicle expansiu i una correcta anàlisi de la realitat. Els diferents espais han de fer una reflexió autocrítica de en què han fallat, de quins han estat els dèficits. Sense un diagnòstic compartit de les errades és més difícil tornar a sumar, i ara això no existeix perquè la tendència és donar-li la culpa al del costat. Hem d’avançar en els fronts unitaris per afrontar la batalla davant l’ofensiva de la dreta. Igual haurem de construir-los amb un govern del PP i Vox a l’Estat, la qual cosa seria un drama absolut, però tristament anem cap a aquest escenari.
David: Continuant amb el tema de conquerir l’hegemonia cultural, creus que la recuperació dels valors d’esquerres és la millor recepta per tal de sortir en positiu de la crisi civilitzatòria que hem analitzat abastament al nostre Congrés?
Héctor: Fa uns anys l’espai de Podem deia que el PSOE formava part del règim, dels de dalt, traçava una línia de què si volies superar el règim del 78, avançar en democràcia, construir una Espanya millor, el PSOE no era un instrument perquè formava part del problema. Crec que el gran drama ara és que si considerem que el PSOE forma part de l’esquerra, mata qualsevol possibilitat d’alternativa. El PSOE només té uns certs valors progressistes que tenen a veure amb les llibertats individuals. En altres qüestions són social-liberals, defensen polítiques neoliberals, no els valors d’esquerres que emanen de la Revolució Francesa i que són necessaris per construir els drets polítics i culturals.
Si no som capaços de situar a la classe treballadora una perspectiva d’una societat millor, impugnant els principis del neoliberalisme, construint una societat des de la igualtat social, en aquesta batalla ens guanyarà l’extrema dreta.
David: Vivim temps on l’hegemonia conservadora provoca que molta gent pensi que no podem fer res per canviar el sistema. Però la història ens demostra que la lluita social ha aconseguit fites que semblaven inassolibles. Com podem contribuir a recuperar l’esperit de transformació?
Héctor: Amb el pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat. Angela Davis diu que l’esperança és una disciplina. Vindrà un altre cicle a l’ofensiva, la història funciona així, seria antimaterialista pensar en termes diferents, i que la història s’ha acabat. La qüestió fonamental és en quina situació es trobarà l’esquerra quan vingui el cicle a l’ofensiva. Amb l’actitud de l’esquerra estatal més enllà del PSOE sembla bastant inevitable que acabarem tenint un govern del PP amb suport de VOX en el format que sigui. Els equilibris del règim del 78 s’han trencat, no es pot tornar a l’statu quo d’abans. Hem d’avançar en una transformació profunda de l’estat espanyol i una democratització cap a una república i el reconeixement del dret a l’autodeterminació. L’alternativa és que es faci el procés constituent des de la dreta, recentralitzador, amb menys llibertats, conservador i en algunes qüestions de tall feixista. I això ens ho posarà més difícil per a properes batalles. Es poden il·legalitzar partits, fer canvis en la llei electoral i altres qüestions que ens ho posin més difícil de cara a un pròxim cicle a l’ofensiva.
Respecte al paper del Partit, el 15M ens va agafar malament, havíem perdut elements centrals de la nostra política, estàvem massa institucionalitzats, molt subordinats a ICV. Ara estem millor. La perspectiva de construir un projecte comunista és molt més clara. Estem recuperant elements del millor de la nostra cultura política, la qüestió és tenir clares les tasques per avançar. Cal un front democràtic republicà ampli que pugui disputar hegemonia per construir majories socials de transformació.
David: Quina comparació podem establir entre la sortida dels dos cicles que comentem, el del 15M i el de l’1 d’octubre? On creus que estem millor preparats per a la superació de les dificultats actuals?
Héctor: No diré que s’està superant abans el cicle del primer d’octubre, però el pòsit cultural dels dos cicles ha fet avançar Catalunya i Euskal Herria cap a l’esquerra, cosa que en l’àmbit d’estat no ha estat així. Tot i que la correlació de forces sobiranistes a Catalunya ara està més replegada, deprimida i amb l’electorat més d’esquerres més desmobilitzat, s’ha fet una feina prèvia que permet la possibilitat que una nova correlació de forces pugui tornar a ser més favorable que a Espanya. Les perspectives de disputar l’hegemonia a mitjà termini a Catalunya són millors que a l’estat espanyol.
David: És evident que el mètode marxista ens permet analitzar la realitat de la manera que estem descrivint. És aquesta una de les principals aportacions dels i les comunistes en l’actualitat?
Héctor: Nosaltres entenem el que passa al món perquè fem una anàlisi de l’imperialisme i del capitalisme i de les seves esferes d’influència. Per exemple, hi ha gent que diu que el que passa a Síria és un caos que no té sentit, però és clar que ho té i que tot obeeix a una lògica: la influència de Turquia, les contradiccions de l’aliança amb l’Iran, el desplom de l’economia… El marxisme ens dona les eines per interpretar i analitzar. Però parafrasejant a Marx en les tesis sobre Feuerbach, el nostre objectiu va més enllà d’entendre la realitat i consisteix a transformar-la.
David: Finalment, i tornant al futur immediat de Comunistes de Catalunya, com veus el paper que està jugant la JCC, les dones i la millora en els nostres mètodes de gestió?
Héctor: Ja he comentat que la direcció és jove, hi ha molt bona relació i entesa amb la JCC, per primera vegada en molt de temps hi ha un traspàs ordenat de quadres de la joventut al partit, que s’incorporen amb responsabilitats de cèl·lules i executives, de manera natural. Parlem de la promoció de quadres, es planifica, quan estan a la seva darrera etapa a la JCC es comenta amb elles i se’ls acull amb normalitat. Això ha donat bons resultats i bona part del Comitè Executiu ve de la JCC en els últims 10 anys.
També hem de destacar el protagonisme de les dones. Comunistes s’ha feminitzat als últims anys. És molt important el Pla d’Igualtat que hem elaborat i que ens permetrà continuar avançant per reforçar el que hem fet bé i millorar el que sigui possible. Això està relacionat amb la millora en els mètodes de gestió i organització, on el paper d’algunes dones joves ha estat cabdal. És important el mètode, s’ha de posar en valor, i la feminització de Comunistes de Catalunya ho està fent possible.
