Ens pots explicar una mica la història de la teva família i del vostre exili?
R: Començaré per la meva mare, que és el meu model. Ella va ser una revolucionària des dels 13 anys. El 1934 ja ajudava els miners a la revolució d’Astúries. El meu pare també va ser un lluitador de la República i militant comunista tota la vida, igual que la meva mare. Vaig tenir un germà i fins que el meu pare va retornar de la presó tot va anar molt bé, però després no ens vam entendre i fa anys que no tenim contacte.
Pel que fa a l’exili, la meva mare es va traslladar a Catalunya el 1937 i es va exiliar el 1939 a França amb els seus deu germans. El meu pare, que s’havia apuntat el 1936 com a voluntari a l’exèrcit, va estar a l’escola militar i va sortir com a tinent el 1938. El 1939 també es va exiliar. Un cop a França, va estar al camp de concentració d’Argelers i va haver de treballar per als alemanys al Servei de Treball Obligatori entre 1943 i 1944.
El 1943 els meus pares es van casar i el juny del 1944 va néixer el meu germà. Quan França va ser alliberada dels nazis, el meu pare es va apuntar a l’UNE (Unió Nacional Espanyola) per a l’operació de reconquista i alliberar d’Espanya del franquisme i se’n va anar al setembre deixant la meva mare embarassada de mi i amb un nadó de 3 mesos. Jo vaig néixer a la Vall de la Loira, a Blois el 8 de maig de 1945.
El meu pare i dos germans de la meva mare van entrar a la Vall d’Aran l’octubre del 1944 i, com que anaven d’avançada de l’operació, no van rebre l’ordre de retirada i van ser detinguts. El meu pare va estar 13 anys a presons franquistes, del 1952 fins al 1957 a Burgos i en ser alliberat, va tornar a França.
Jo vaig entrar a la Joventut Comunista el juliol de 1963, a la promoció Julián Grimau, que havia estat assassinat a l’abril. La idea de la Joventut Comunista era anar a lluitar a Espanya contra Franco, el Partit demanava reimplantar-se per poder actuar. Així que jo vaig tornar el 1967. Els meus pares van venir després de la mort del dictador, el 1978. De fet, els meus pares van voler tornar inicialment l’any 1965. Havien comprat un pis i ho tenien tot preparat per tornar, perquè era la consigna del Partit, però el meu germà es va negar i la meva mare no va voler deixar el seu fill, així que van romandre a França uns anys més. A més, la meva mare estava molt malalta i van haver d’operar-la a cor obert el 1977 a França. Els metges només li donaven entre 10 i 12 anys de vida en les condicions de vida de París: amb la contaminació i en un tercer pis sense ascensor. Amb la tornada a Espanya, la meva mare va viure 33 anys més.
Els meus pares van tornar junts i ens vam instal·lar en una caseta en una urbanització a Can Canals, entre Sant Sadurní, Piera i Masquefa, que es va construir amb els diners que van ajuntar a França. El pis, on visc actualment, va estar llogat uns anys al Partit i hi va viure el camarada Román.
Com va ser la teva arribada a Espanya, com vas entrar en contacte amb el partit i els camarades de la zona?
R: Va ser molt difícil perquè no podia recolzar-me en ningú de la família del meu pare. Estava casada, però a l’Espanya franquista dir-ho hauria dificultat trobar feina, així que ho vaig haver d’amagar, i com vaig saber després per les veïnes, se’m va considerar una francesa “ligera de cascos” que rebia un munt d’homes a casa seva. Sort que, acabada de casar i molt enamorada, tot m’anava bé.
El Partit em va contactar a finals del 1967. Una nit, uns camarades es van presentar al meu pis, amb una carta de la meva mare i em van assignar a una cèl·lula de Sant Pau. Com jo ja treballava en una fàbrica del metall, vaig entrar a CCOO l’any 1968, gràcies a això em vaig trobar amb un camarada que es deia Pedro Hernández que treballava a la Seat i que em va introduir al sindicat sense haver de buscar més referències.
Com va influir la política i l’exili a la teva família? Els pares parlaven del que passava i les conseqüències de la seva militància?
R: L’exili va ser fonamental a la meva família. Des de ben petita vaig sentir parlar d’Espanya, de la República, de la guerra i de com ho havíem perdut tot. La meva àvia i els meus oncles sempre parlaven de la República, sempre en contra de Franco i del feixisme.
El meu pare era d’una altra manera i va ser a la presó 13 anys així que jo no el vaig conèixer fins als 12 anys quan, en sortir, es va reunir amb tota la família a l’exili. De petita sempre em van dir per què el meu pare no era a casa. A la meva família tots eren republicans i jo vivia a la república francesa, així que es parlava del tema de manera natural. Quan el pare va arribar, va ser un canvi molt gran. Mai vaig pensar a tornar a Espanya abans del seu retorn. Jo m’havia capficat amb anar a l’Església i fer la comunió, com les altres nenes del meu entorn, i la meva mare no s’hi va oposar, però just l’any abans de la cerimònia va aparèixer el meu pare i, encara que el disgustava, no m’ho va impedir, però no va anar a l’església ni a l’àpat posterior. Se’n va anar a treballar, com un dia qualsevol. Després em va agafar a part i em va començar a parlar de política i de com es va fer el món, no la versió catòlica, sinó la materialista, i em va obrir els ulls, de manera que després de la meva comunió ja no vaig tornar a l’església.
Les converses amb la meva mare sobre la seva vida i la seva lluita contra el feixisme em van ajudar a ser conscient de les injustícies. Calia estar del costat dels pobres, dels oprimits, “dels indis contra els colons americans”. Però la necessitat d’actuació va arribar a partir dels 13 anys: el pare em va fer reflexionar i em va posar les coses encara més clares. Per les meves converses amb ell vaig decidir anar a Espanya a lluitar per la República i contra el feixisme. No amb la primera xerrada, si no gradualment va anar calant al meu esperit i va canviar totalment la meva concepció del món.
El meu pare crec que ja era reservat abans de la presó, però els 13 anys de presó el van fer, de segur, encara més introvertit. Un problema addicional era que el meu germà i jo parlàvem poc castellà i ell no parlava francès, encara que ho va haver d’aprendre per poder treballar. El meu germà i jo fèiem pocs esforços en aquest sentit i entre nosaltres parlàvem en francès així que no ens va poder explicar gaire cosa al principi. Va ser després, en tornar a Espanya l’any 1978, quan vam viure junts 13 anys, que vam parlar més, que em va donar més detalls de les seves vivències concretes, però m’adono que em van quedar moltes coses per preguntar-li.
Sabem que milites molt activament als moviments de memòria històrica. Però explica’ns en quines associacions i sobretot projectes col·labores actualment.
R: Sí, des de fa anys una de les meves àrees d’activisme principals és la memòria històrica. Milito a l’Associació de Persones Ex-Preses Polítiques del franquisme, a l’Amical de les Brigades Internacionals i a l’Amical d’Antics Guerrillers. També soc vicepresidenta de la Fundació Neus Català i soc a la junta de l’Associació d’ex-presos com a responsable de finances.
Actualment, estic a diversos projectes, el més bonic, crec jo, és el que es va inaugurar el 20 de novembre i que es pot visitar fins al 31 de gener sobre la Generació TOP (Tribunal d’Ordre Públic) que té molt bona pinta: l’exposició vol donar a conèixer la repressió contra els obrers, estudiants, dones i capellans del 1963 al 1977. Aquest tribunal, encara que va reemplaçar els tribunals militars, tenia com a objectiu continuar mantenint la mà dura contra tota persona que es rebel·lés contra el règim franquista. L’exposició està ubicada en una galeria de la presó Model de Barcelona i cada cel·la tracta un tema amb audiovisuals de testimonis, objectes, hi ha fins i tot una escultura del cap de Franco.
Participo també en un projecte didàctic ja en marxa des de fa uns anys per a instituts organitzat pel Museu d’Història de Catalunya. Fem trobades amb alumnes de segon de batxillerat per explicar la nostra història de manera didàctica. Quatre persones expliquen una anècdota de les seves vides. El museu té impreses unes preguntes que reparteix entre els assistents perquè ens les puguin fer. En una caixa tancada posem uns objectes relacionats amb les anècdotes que expliquem. Un cop oberta la caixa han d’endevinar a qui pertany cada objecte. De vegades hi ha coses molt impactants. Jo per exemple tinc unes agulles de fer punt que feien servir les dones quan no es podia avortar i arran d’això es parla del dret a l’avortament durant la República. Els joves escolten molt callats, estan molt impactats, i en acabar, mostren les seves inquietuds.
Com creus que ha influït la teva història familiar en les conviccions i espais d’activisme actuals? Com creus que s’hauria de treballar la memòria històrica i quin paper hauria de jugar a la societat actual?
R: Les meves conviccions són el resultat de la meva història familiar. Jo no sé si hagués tingut aquestes idees si hagués nascut a una altra família. Jo soc comunista per ells.
Crec que la memòria històrica hauria de treballar-se sobretot a l’escola de manera pedagògica. El més important és despertar en els nens i nenes la curiositat per la seva família, que preguntin als seus avis. Si comencen les preguntes als 18 anys, quan es tracta a l’assignatura d’història la guerra civil i la dictadura, ja comencem tard, no és el mateix.
Conscienciar la població del seu dret a saber què va passar i a la reparació ha de ser un treball dirigit des dels poders públics, des del govern. Les entitats i associacions memorialistes fem el que podem, però, malauradament, no arribem a tothom, i menys als joves així que cal fer-ho de manera organitzada i planificada a través de l’àmbit educatiu en col·laboració amb les entitats.
Respecte a la Llei de Memòria Democràtica, tenim un gran problema, ja que aquesta no s’aplica com caldria: encara hi ha places i carrers a Espanya que rendeixen homenatge al “caudillo” i a la dictadura. Però la cosa va encara més enllà i fins i tot algunes comunitats autònomes s’atreveixen a intentar derogar-la, i això suposa un greu problema per a la tan necessària reparació i reconeixement dels fets.
Els passats 18, 19 i 20 d’octubre a la Vall d’Aran en el marc de la celebració dels 80 anys de “l’operació reconquesta d’Espanya” vas recollir un reconeixement per la repressió patida pel teu pare en aquell moment per part del govern de l’estat. Abans ens has explicat el paper que hi va jugar el teu pare, però com creus que hauria vist ell aquest reconeixement ara?
R: Com he explicat al principi, el pare era militar voluntari de la República, quan es va produir el cop d’estat. La seva idea, quan va acabar la invasió de França, era que la República es podia recuperar amb l’ajuda dels altres països democràtics, com ells van lluitar per la llibertat de França, però la història no va ser com se l’esperaven. Per sort, el meu pare va acabar a la presó, i en una cuneta com tants altres companys i companyes.
Jo sé que el reconeixement li hauria fet il·lusió, i a mi me la fa, però ell sempre parlava de les persones que no van tenir la sort de conèixer els seus fills i filles. Ell deia que estaven bé els reconeixements, però no arriben a tothom que va patir la repressió.
Alguna cosa que vulguis remarcar? Alguna cosa que s’hagi fet bé o alguna cosa que es podria fer millor?
R: Tornant a la Llei de Memòria Democràtica, aquesta podria ser millor i sobretot s’hauria de fer respectar i aplicar correctament. Cap comunitat autònoma, com a la Valenciana o a Castella-la Manxa, hauria de poder anul·lar-la o retirar del programa educatiu dels col·legis el contingut que ella desplega just quan està començant, perquè tots sabem qui escriu la història, i moltes editorials els segueixen el joc: els continguts estan esbiaixats i enfocats cap a la història dels poderosos i conservadors. És molt important recuperar el relat de la realitat, dels i les lluitadores per la democràcia, del sacrifici de les famílies, de la repressió i de la necessitat de reparació. Si no, creixen, com ja estem veient, els discursos negacionistes i neofeixistes.
La meva història familiar és un granet de sorra, però totes les històries juntes fan la Història d’Espanya i és essencial que s’expliqui la veritat.
Repeteixo: les associacions només arribem a fer l’1% del que caldria fer per restituir la veritable història, així que toca perseverar i continuar batallant.
