“La societat no pot en justícia prohibir l’exercici honrat de les seves facultats a la meitat del gènere humà”.
Concepción Arenal és un dels màxims exponents del feminisme a Espanya. Va néixer un 31 de gener de 1820 en el Ferrol i va dedicar la seva vida al compromís amb els drets de les persones més desafavorides socialment. Va ser una de les primeres dones a reivindicar la igualtat de gènere i va lluitar contra les teories suposadament ‘científiques’ que parlaven de la inferioritat de la dona. Va defensar especialment el dret a l’educació com un pas per superar les diferències de gènere.
En el dia de l’aniversari del seu naixement, la Realitat us ofereix la traducció del primer capítol del seu assaig “L’educació de la dona”.
Relacions i diferències entre l’educació de la dona i de l’home
Ens fixarem bé en la diferència que hi ha entre educació i instrucció. Un home pot ser molt instruït i estar molt mal educat, estar molt ben educat i no ser molt instruït.
Això ens indica que si l’educació no ha de prescindir de la intel·ligència, no es dirigeix exclusivament a aquesta, sinó a totes les facultats que constitueixen l’home moral i social; als impulsos pertorbadors per contenir-los, als harmònics per fortificar-los, a la consciència per al compliment del deure, a la dignitat per reclamar el dret, a la bondat perquè aquesta no s’esgoti contra els desventurats. L’educació procura formar el caràcter, fer del subjecte una persona amb qualitats essencials generals, de les que no podrà prescindir mai i necessitarà sempre si ha de ser com cal. A l’educador del jove no li importa saber si l’educand serà un dia militar o magistrat, enginyer o paleta; la seva missió és formar un home recte, ferm i benèvol, i que ho sigui constantment en la posició social que li ofereixi la sort o que ell es conquisti; qualsevol que sigui, fermesa, rectitud i benevolència són indispensables, si ha de conduir-se bé, al capdavant d’un regiment o presidint un tribunal. Els accidents, les exterioritats, les aparences podran variar; però les condicions essencials que l’educació perfecciona són les mateixes, sigui quina sigui la posició social del qui les té.
Quan aquestes condicions essencials són deficients en alt grau, es veuen grans senyors, rics capitalistes, homes intel·ligents i instruïts, dels quals es burlen gent ignorant i fins i tot els criats, que els menyspreen per la seva manca de caràcter; no és estrany que aquest menyspreu es converteixi en domini més o menys ostensible, i que homes molt mitjans manegin al que els és infinitament superior per la posició social i per la ciència, però a qui manca caràcter, personalitat, allò que és essencial per a tot home, que l’educació ha d’enfortir i que no dona el coneixement dels astres ni dels microbis.
Si l’educació és un mitjà de perfeccionar moralment i socialment l’educand; si contribueix que compleixi millor el seu deure, tingui més dignitat i sigui més benèvol; si procura enfortir qualitats essencials, generals sempre, aplicables sigui quina sigui la condició i circumstàncies de la persona que forma i dignifica; i si la dona té deures per complir, drets per reclamar, benevolència per exercir, ens sembla que entre la seva educació i la de l’home no hi ha d’haver diferències.
Si hi hagués alguna diferència, no en qualitat, sinó en quantitat d’educació, hauria de ser més completa la de la dona, perquè la necessita més. No entrarem aquí en la qüestió de si té inferioritats, però és evident que té desavantatges naturals; i afegint-hi les socials, que, encara que no són tantes com eren, són encara moltes, resulta que, si no ha de sucumbir moralment sota el pes de l’existència, si no ha d’anar a perdre’s en la frivolitat, en l’esclavitud, en la prostitució, necessita molta virtut, és a dir, molta força, molt caràcter, molta personalitat. La dona, per ser persona, ha de menester avui i probablement sempre (perquè hi ha condicions naturals que no es poden canviar), tenir personalitat. Diem que necessita ser més persona que l’home i una educació que contribueixi a fer que conegui i compleixi el seu deure, que conegui i reclami el seu dret, que dignifiqui la seva existència i dilati els seus afectes perquè traspassin els límits de la llar domèstica, i consideri seus a tots els vulnerables que demanen justícia o imploren consol.
Això no és demanar una cosa impossible, ja que hi ha dones d’aquestes a tots els pobles civilitzats, i als més cultes moltes. L’educació de la dona té un gran punt de suport en la seva força moral, que és gran, ja que, en pitjors condicions, resisteix més tot gènere de concupiscències i impulsos criminals. Veritat és que això ho neguen alguns autors, però sense provar la negativa, perquè no és prova la prostitució, la culpa de la qual tiren tota sobre les dones, com si no fos més gran la dels homes, per moltes causes que no hem d’analitzar aquí, ni tan sols enumerar.
La força moral de la dona es revela en què és molt necessària per al compliment dels seus deures, que exigeixen una sèrie d’esforços continus, més vegades menyspreats que auxiliats pels mateixos que els utilitzen. Quan l’home compleix un deure difícil rep aplaudiment per la seva virtut; els de les dones s’ignoren: sense més impuls que el cor, sense més aplaudiment que el de la consciència, es queden a la llar, on el món no penetra més que per difamar; si allà hi ha sacrifici, abnegació sublim, constància heroica, passa de llarg: la dona només entra quan hi ha escàndol.
S’al·lega que la frivolitat natural de la dona és un obstacle insuperable per donar-li una personalitat sòlida, greu, ferma.
Confessem humilment i raonablement que tot allò que diem tots respecte a la dona s’ha de prendre, fins a cert punt, a benefici d’inventari, és a dir, a rectificar pel temps; perquè, després del que han fet els homes amb els costums, les lleis, les tiranies, les debilitats, les contradiccions, les infàmies i les idolatries, qui sap què és la dona, ni menys què serà? La frivolitat és natural, diuen, però l’afirmació sembla més fàcil que la prova. De tota manera, no per això ha de deixar de combatre’s; natural és el robatori i es pena; les coses es qualifiquen per bones o per dolentes, i la propensió més gran a aquestes només indica la necessitat de mitjans més enèrgics per corregir-les. Però, cal repetir-ho, el natural de la dona ha vingut a ser un laberint, el fil del qual no tenim.
El que s’ha dit de la vanitat, que es col·loca on pot, és aplicable a altres defectes: l’activitat de la dona, impossibilitada d’emprar-se en coses grans, s’empra a les petites, sense que potser aquestes tindran un atractiu per a ella especial; jutjant pel resultat, es fa subjectiu el que és objectiu i no es veu que el pueril no està exclusivament en la cosa que afalaga la vanitat, sinó en la vanitat mateixa, que pot ser tan frívola buscant aplaudiments per a un discurs al Parlament, com per a un ric vestit d’última moda. No hem assistit (ja es comprèn) a cap recepció de palau; però hem vist de vegades al carrer els que hi anaven, i des del punt de vista de la frivolitat, no ens semblava que hi hagués diferència essencial entre les bandes, les creus i els brodats dels homes, i les puntes, les cintes i les flors de les dones.
Deixant al mateix temps que resolgui les coses dubtoses, el que ens sembla cert és que els esforços han de dirigir-se a satisfer les necessitats més urgents, i que la necessitat més urgent d’avui, tant per a l’home com per a la dona, és l’educació, que forma el seu caràcter, que els converteix en persona. La persona no té sexe: és el compliment del deure, sigui el que sigui; la reclamació d’un dret, sigui quin sigui; la dignitat, que es pot tenir en totes les situacions; la benevolència, que, si és en l’ànim, sempre troba mitjà de manifestar-se d’alguna manera.
Pensem, per tant:
Que l’educació ha de ser la mateixa per a home que per a la dona;
Que encara és més urgent respecte a la dona, perquè, sent per a ella més necessària la personalitat, està més combatuda per les lleis i pels costums;
Que la manca de personalitat és un obstacle per a la seva instrucció i, una vegada adquirida, perquè la faci servir;
Que, per més que s’il·lustri, si no s’educa, si no té gravetat i dignitat, si no té un caràcter, una personalitat, fins i tot els que sàpiguen molt menys que ella procuraran i fins i tot aconseguiran fer-la passar per pedant;
Que no hi ha més que un mitjà que les dones siguin respectades, i és que siguin respectables: la qual cosa no s’aconseguirà només tenint instrucció si no es té caràcter. Hi ha moments i països en què la qüestió, com ho solen ser els temes socials, és circular; a la dona no se la respecta perquè no és respectable, i no és respectable perquè no se la respecta.
Quan això passa, és difícil, però no impossible, que la dona es blindi, per dir-ho així, amb una sòlida personalitat; però si ho aconsegueix ha de donar per ben emprada la feina que li va costar, i sabrà quant val tenir en si alguna cosa que no estigui a mercè de ningú.
Com, a parer nostre, no hi ha d’haver diferències essencials entre l’educació de l’home i de la dona, les relacions a l’esfera educadora han de ser necessàriament harmòniques.
Traducció de la font: Concepción Arenal, La educación de la mujer, en Wikisource
(http://es.wikisource.org/wiki/La_educación_de_la_mujer)
