Tot i la clara victòria (28,5%), la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) –i el seu partit germà, la Unió Social Cristiana (CSU) bavaresa– ha celebrat els resultats d’aquestes eleccions amb un entusiasme contingut. El futur canceller Friedrich Merz té davant seu una llista de tasques hercúlies per fer –en un context internacional, a més, marcat per la incertesa– i ningú diposita per ara massa esperances en les possibilitats del seu futur executiu, governi amb qui governi. Dos terços dels votants temen que el pròxim govern alemany sigui inestable. L’objectiu de Merz és comptar amb un govern abans de Pasqua.
A diferència de la CDU/CSU, Alternativa per a Alemanya (AfD) té motius de sobres per celebrar els resultats de diumenge. Després de rebre la benedicció del vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance, a Múnic i el suport d’Elon Musk, la formació d’ultradreta ha duplicat el percentatge de suports, i, amb un 20,8% dels vots, es converteix en el segon partit al Bundestag, on utilitzarà la seva força per pressionar el futur govern.
La candidata d’AfD, Alice Weidel, va aprofitar l’oportunitat per intentar obrir una bretxa al tallafoc –l’equivalent alemany al cordó sanitari– oferint-se a negociar una coalició amb la CDU/CSU com les dues forces més votades. Com no passarà, AfD –que també va ser la força més votada en tots els estats federats d’Alemanya oriental– es perfilarà com a alternativa al futur govern, ja sigui una Gran Coalició entre conservadors i socialdemòcrates –una combinació provada, però que tots veuen com a manca de llustre– o una “coalició Kenya” entre conservadors, socialdemòcrates i verds i que coincideixen amb els de la bandera de l’estat africà–.
Els mals resultats del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) –que obté, després de registrar una caiguda de 9,3 punts, un 16,4% que el relega a una tercera posició, per darrere de l’extrema dreta– s’han cobrat el cap del seu candidat, l’encara canceller Olaf Scholz, que ha assumit la responsabilitat i renunciat a formar part de l’equip negociador per a la formació d’una coalició amb la CDU/CSU, una tasca que possiblement assumirà l’actual ministre de Defensa, Boris Pistorius, que, arribat el cas, també hauria de pilotar la renovació del partit.
La satisfacció expressada pels candidats dels Verds està plenament justificada: tot i deixar-se 2,9 punts, el seu partit resisteix a les urnes amb un 11,6%. L’actual ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock, va deixar oberta la possibilitat a entrar en un govern tripartit amb conservadors i socialdemòcrates per oferir més estabilitat al futur executiu. Els liberals de l’FDP perden 7 punts i es queden amb un 4,3%, per sota del llindar del 5% necessari per entrar al Bundestag. El seu candidat, el cessat ministre de Finances Christian Lindner, va anunciar en la compareixença de la mateixa nit electoral que abandonava la política.
L’Esquerra torna amb força
Mesos enrere les enquestes deixaven L’Esquerra fora del Bundestag. El partit, tot i això, no es va deixar portar pel desànim i l’esforç ha tingut finalment els seus fruits: L’Esquerra no només va superar el 5% necessari per entrar a la cambra, sinó que va anar més enllà i va obtenir un 8,8%. Amb un 25%, també va ser la força més votada entre els joves de 18 a 24 anys, davant d’AfD, amb un 20%.
Els mitjans de comunicació alemanys van atribuir aquest avenç de L’Esquerra a la seva campanya a les xarxes socials, però aquesta explicació seria reduccionista. Com explicava Jonas Thiel en un article de l’edició alemanya de la revista Jacobin traduït per a El Salto, L’Esquerra va articular la seva campanya evitant temes que dispersessin el seu vot i posant l’accent en qüestions socials, com la lluita contra la inflació i l’accés a l’habitatge, evitant parlar de la guerra a Gaza o Ucraïna, o la immigració. Com escrivia Thiel, el partit va reconèixer a temps “l’existència de trade offs electorals per als quals L’Esquerra ha d’apartar-se de la seva posició actual per aconseguir novament èxits a les urnes”. “Quan un potencial votant de L’Esquerra procedent de Los Verdes se sent atret per un cartell en contra de l’enduriment del dret d’asil, però al següent fanal n’hi veu penjat un contra l’entrega d’armes i s’allunya de nou del partit, i per a un simpatitzant de l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) el mateix, però al revés, llavors el resultat electoral no potser més que una desfeta”, explicava Thiel. “Si, per contra”, continuava, “L’Esquerra apunta expressament als interessos materials que uneixen la classe treballadora i s’estalvia els desencadenants que poden dividir-la, llavors pot ser una via per evitar la caiguda”. Això és el que exactament ha passat a les urnes.
L’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) va acabar la nit electoral com el negatiu fotogràfic de L’Esquerra. Tot i que fa mesos les enquestes d’intenció de vot garantien la seva entrada al Bundestag i la sortida del mateix del partit del qual es va escindir, L’Esquerra, i que va irrompre amb força en l’últim cicle electoral i forma part actualment dels governs de Brandenburg (en coalició la CDU) i Turíngia (en coalició amb la CDU i l’SPD), BSW es va quedar a les portes de la cambra federal per menys d’una dècima, amb un 4,97%. El partit va atribuir els resultats a la falta de cobertura dels mitjans de comunicació, una explicació que sembla sens dubte insuficient davant les divisions internes que havien transcendit les últimes setmanes. Segurament també han fet efecte a BSW la pèrdua del factor novetat i el seu vot al gener a favor del projecte de la CDU/CSU per endurir la política d’immigració i que també va comptar amb el suport d’AfD, cosa que pot haver conduït votants de L’Esquerra a no abandonar aquesta formació. El fet de no ser al Bundestag, però tenir presència a Alemanya oriental deixa BSW més o menys en la mateixa posició que el Partit del Socialisme Democràtic (PDS) al seu dia.
Si tots els ulls van estar pendents de la possible entrada de BSW al Bundestag era perquè en depenia el repartiment d’escons. Si hagués aconseguit superar el llindar del 5%, a la CDU/CSU li hagués quedat vedada la possibilitat de formar una Gran Coalició i s’hauria vist obligada a formar una “coalició Kenya”. Una constel·lació política que, després de llimar les diferències entre els partits que la componen –i no en són poques–, aportaria més estabilitat parlamentària, però també accentuaria la percepció entre una gran coalició de centre i la resta. La suma d’aquesta “resta”, composta per les forces que representen el descontentament en una forma d’expressió o una altra cap a l’estat actual de coses, és del 34,3% (sense comptar el 4,6% que s’ha decantat per altres opcions electorals). Diumenge a la nit no s’ha acabat res. És més, potser vindran temps pitjors.
Article originalment publicat a El Salto Diario. Es pot llegir a https://www.elsaltodiario.com/analisis/alemania-victoria-entusiasmo-conservadores-retorno-izquierda
