L’èxit de la pel·lícula El 47 ha estat una bona notícia pel que fa a la posada en valor de la memòria obrera de Catalunya i de Barcelona, tot i que, com ja s’ha destacat, hagi estat amagant una lluita militant i col·lectiva darrere del que es presenta com la gesta personal d’un individu irat. Sabem que el seu personatge principal va existir. És en Manolo Vital, un immigrant extremeny, conductor d’autobús que, un dia del 1978, es va entossudir a demostrar que el transport públic podia arribar a Torre Baró, un barri aixecat pels seus veïns al vessant de la serra de Collserola, sense infraestructures ni serveis, que acumulava una llarga història de mobilitzacions veïnals. Era un dels components del mosaic de Nou Barris, la part de l’aglomeració metropolitana de Barcelona de signe més clarament obrer i immigrant. La pel·lícula defuig o només insinua aspectes importants d’aquell fet, com el paper que van jugar associacions de veïns que apareixen en segon pla o el paper organitzador del PSUC, el partit en què estava enquadrat el protagonista. De fet, al llibre de Núria Sánchez Masip Cuando vengan los nuestros (Fundació Cipriano García, 2019) s’esmenta com Vital va ser un dels militants que es va oposar a l’abandonament dels comunistes dels moviments veïnals, coincidint amb la incorporació del partit a la política institucional a finals dels setanta (p. 49).
La pel·lícula de Manuel Barreda reflecteix l’ambient social sobre el qual es produeixen les primeres passes de la institucionalització de la sociologia a Catalunya. És llavors que trobem a Carlota Solé, que exercirà molts anys com a catedràtica a la Universitat Autònoma de Barcelona i que ha assolit reconeixement internacional per les seves recerques sobre dinàmiques migratòries. Quan El 47 desenvolupa la seva acció, el 1978, Carlota s’havia llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i cursat el seu doctorat al Regne Unit. En incorporar-se com a professora de sociologia a la Facultat d’Econòmiques de la UB el 1975 és, com Manolo Vital i com els seus referents universitaris, Manuel Sacristán i Fabià Estapé, militant del PSUC. Publica a Nous Horitzons, la revista cultural del partit, i intervé a Festa de Treball del 1981 amb Manuel Vázquez Montalbán per parlar sobre la immigració, aleshores espanyola. Aquest era l’afer que li interessa en aquell moment, com reconeix a una entrevista el 2022, quan explicita les raons que la van portar a col·locar-se en un determinat camp d’estudi alhora sociològic i polític. Van ser, diu, «les meves preocupacions polítiques del moment, ja que era militant del PSUC i el tema de la immigració a Catalunya i la qüestió nacional m’havia interessat, les que em van portar a analitzar des d’un punt de vista més científic i empíric un tema» [1].
No és casual que fos la seva militància al PSUC el que motivés aquesta orientació temàtica a Carlota Solé, car la qüestió de la incorporació de la immigració espanyola —i, per extensió, del conjunt de la classe obrera— als espais de sociabilitat política a Catalunya era central pels comunistes. En aquell moment, el percentatge d’immigrants originaris de la resta d’Espanya a Catalunya era del voltant del 40 %, mentre que significava més del 50 % de la militància del PSUC. Com a sociòloga, Carlota Solé acredita que un 17 % d’andalusos o fills d’andalusos a Catalunya i un 11 % de fills d’andalusos nascuts a l’Àrea Metropolitana de Barcelona han votat el PSUC a les eleccions generals de 1977, i que un 91 % dels enquestats d’aquest contingent «es mostren partidaris “d’adaptar-se als costums i la manera de viure de Catalunya, igual que fer voluntàriament seva la llengua catalana, conviure i integrar-se culturalment a la Catalunya que han contribuït a construir”. (“Andaluces en Cataluña”, Papers, 16: 141-181).
La implicació política de sociòlegs com Carlota Solé –però també d’altres coetanis i propers com Jesús Vicens, Faustino Miguélez, Anna Alabart, Rosa Junyent o Antonio Izquierdo– disposa el seu treball en aquella etapa al servei del coneixement sociològic, però no menys al d’objectius polítics del PSUC d’actualitzar el seu perfil com a projecte històric. Ho fa a partir d’una autoproclamació en tant que partit nacional i de classe i definint-se pel dret d’autodeterminació, però amb una militància formada en un alt percentatge d’immigrants procedents d’altres regions espanyoles. Com fer compatible el fort component de treballadors d’origen no català a les files comunistes amb la seva filiació com a partit que es fa càrrec de Catalunya com a nació amb història i cultura singulars? En això consisteixen les preguntes de recerca en què aquests sociòlegs centren una tasca que, als setanta, vol ser d’una sociologia aplicada a fins polítics, en aquest cas els de la incorporació d’aquells immigrants no només a la societat catalana, sinó també a la seva cultura. L’assumpte no és només el clàssic de l’adaptació al treball industrial a la vida urbana de masses d’immigrants procedents del camp, sinó el de l’assimilació d’una cultura nacional per definir, però amb història, valors i símbols específics que la dotaven de personalitat i d’institucions polítiques pròpies.
És aquest PSUC amb un altíssim percentatge d’immigrants espanyols a les seves files, que assumeix les vindicacions nacionals catalanes de manera inequívoca, tot i que la recepció de l’idioma com tret de catalanitat aparegui com a fita però no en tant que requisit. El mateix secretari general del partit entre el 1965 i el 1977, després president fins al 1985, Gregorio López Raimundo, era un aragonès que no feia servir el català als seus parlaments. Cipriano García, heroi de la resistència antifranquista, s’expressava en castellà en les seves intervencions com a diputat al Parlament de Catalunya entre 1984 i 1988. Cal no oblidar que a ell es deu un dels textos programàtics del PSUC en defensa de la unitat de la classe davant la singularitat històrica i cultural catalana: “La clase obrera y el problema nacional”, publicat a la clandestinitat el 1970. És per ell que a la convocatòria de la històrica manifestació de l’Onze de Setembre de 1967 s’hi afegeixen el PSUC i Comissions Obreres, expressant el triomf en el seu si de les tesis més sensibles a les reclamacions nacionals de Catalunya, en la perspectiva d’una Espanya confederal. Aquell mateix any té lloc una concentració a Torre Baró —el barri de Manolo Vital— per celebrar el 1r de maig, en què es veuen treballadors d’origen immigrant enarborant senyeres. L’acte acabarà encercolat per la policia, que practicarà 44 detencions.
El PSUC va ser estratègic en la recuperació de les institucions catalanes. Les instàncies unitàries de l’antifranquisme a Catalunya, l’Assemblea de Catalunya, creada el 1971, així com el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, el 1975, havien estat impulsades pels comunistes. La mateixa política de normalització lingüística té a en Francesc Vallverdú, militant del PSUC, el seu principal teoritzador. El cineasta Pere Portabella, tan pròxim al partit, organitza en persona el 1977 el retorn de l’exili de Josep Tarradellas com a President de la Generalitat. La candidatura de l’Entesa dels Catalans a les eleccions al Senat el 1977 expressa la condició unitària d’un catalanisme que no distingeix entre catalans de naixement i vinguts de fora que havien compartit la causa comuna contra el franquisme. Pel que fa a la qüestió nacional, aquesta aliança s’escenifica durant la primera fase de la transició a les primeres manifestacions legals de la Diada, l’11 de setembre de 1976 i la milionària de l’any següent. També a esdeveniments com el Congrés de Cultura Catalana de 1977 o la Diada de la Llengua Catalana l’abril de 1982.
Aquesta coincidència es fragmentarà amb l’aparició en escena d’un catalanisme dretà en què és polític i essencialista en el que és cultural, que, latent sota la dictadura, de sobte competia amb èxit per les distintes parcel·les de poder. El rol motor del PSUC en la defensa del reconeixement nacional de Catalunya es veia amenaçat amb la irrupció d’aquest nacionalisme conservador i amb tints supremacistes que havia estat alletargat. Sorgeix llavors la concurrència de dues concepcions a propòsit d’en què es fonamenta la identitat nacional catalana: una d’integradora, en clau social i ciutadana, i l’altra primordialista, que entén Catalunya com un fenomen al mateix temps espiritual i natural. El PSUC havia fet una aposta decidida per la unitat del poble català, sense diferenciar entre “nous” i “vells” catalans, mantenint a ratlla qualsevol temptació lerrouxista que dividís la classe obrera en catalana i forana. Cap contribució a la identificació neolerrouxista entre catalanisme i burgesia catalana propiciada des de certes lectures del llibre de Jordi Solé-Turà Catalanisme i revolució burgesa, publicat el 1965.
La postura política del PSUC amb relació a la catalanitat dels immigrants tenia un suport simbòlic en l’èxit de l’obra de Francisco Candel Els altres catalans, editada el 1964. El llibre estava pensat en una part de la població catalana com la que representava en Manolo Vital, que manifestava el seu dret i la seva voluntat de fer pròpia la identitat catalana en els seus propis termes. Aquesta és la base de la consigna Catalunya, un sol poble, atribuïda a en Josep Benet i que esdevindrà base d’un nou esquema mental per la incorporació positiva de l’experiència migratòria a la realitat social, cultural i històrica del país. En López Raimundo col·loca la noció a la capçalera d’un llibre: Catalanes de origen y catalanes de adopción. Un solo pueblo (PSUC, 1979). El nucli de l’argumentació és l’oposició entre la nació fetitxe de la dreta conservadora catalana i la nació popular defensada pel PSUC, tal com ho plantejava Antoni Gutiérrez Díaz a “Per un catalanisme popular” (Treball, octubre 1980): «I davant del catalanisme instrumental de la dreta oposarem un catalanisme popular de progrés… Davant la retòrica gesticulant i buida de la dreta… farem avançar Catalunya per la via d’un catalanisme popular que eviti les divisions de la nostra col·lectivitat».
En un article anterior a Realitat, l’abril de 2024, feia un repàs al seguit d’articles de Manuel Vázquez Montalbán, Francesc Vallverdú i la pròpia Carlota Solé en què, a la segona meitat dels setanta, es concreta la batalla teòrica lliurada des de les pàgines de Nous Horitzons alertant contra l’emergència d’un nativisme catalanista i el perill que suposava per al front comú popular. Carlota Solé participa amb “Dues versions sobre la cultura catalana: l’oficial’ i la dels immigrants” (47-48: 125-135). La seva és la postura sostinguda pel grup de sociòlegs del PSUC amb qui Carlota forma equip –Faustino Miguélez, Rosa Junyent i Antonio Izquierdo–, amb els que publica el 1979 “Aproximación al problema de la integración socio-cultural de los inmigrantes en Cataluña” a Papers, la revista sociològica de la UAB (11: 81-96). La mateixa línia es desplega en llibres com La integración socio-cultural de los inmigrantes en Cataluña (CIS, 1981) o Los inmigrantes en la sociedad y en la cultura catalanas (Península, 1982), amb el mateix grup més en Jesús Vicens. En paral·lel, aquesta inquietud per la inclusió de la població castellanoparlant es reprodueix a Materiales, la revista animada per Manuel Sacristán abans de Mientras Tanto. Allà escriu sobre el tema un dels historiadors del PSUC, Ramon Garrabou, que publica el 1977 “Fet nacional i pràctica política a Catalunya. Alguns aspectes polèmics” (2: 5-14). L’any següent apareix a la revista Materiales un article que signen de nou els sociòlegs del PSUC, Miguélez, Solé, Izquierdo i Junyent: “Sobre el problema de la integración sociocultural de los inmigrantes en Cataluña” (9: 57-72).
En els seus treballs publicats, aquests sociòlegs relacionen les seves dades i conclusions amb el marc analític d’un dels objectius centrals de la política del PSUC: integrar els immigrants en un projecte social, polític i cultural basat en una indistinció entre ciutadans en funció del seu origen o el seu idioma i evitant la parcel·lació de les classes populars per motius ètnics. Vet aquí un exemple de ciències socials aplicades i, al mateix temps, implicades, en què l’exposició dels materials i formalitzacions teòriques procurats des d’una disciplina acadèmica per generar coneixement es posen al servei d’interessos polítics explícits. Un cop més, els sabers obtinguts des de la lògica científica formal en què s’envolta el discurs sociològic com a font de criteri i legitimitat per les lluites socials. Quedava palès un cop més la impossible autonomia de les ciències socials i la seva capitalització —voluntària o no— per instàncies externes —el partit comunista en aquest cas— necessitades d’explicacions fonamentades que reforcin les seves estratègies d’acció i influència.
El que havia estat una etapa de centralitat comunista en els ambients acadèmics, també en la sociologia, es desactiva a principis de la dècada de 1980. El V Congrés del PSUC, el gener de 1981, implica la divisió del partit entre el possibilisme acrític dels sectors del partit més professionalitats en la política —els anomenats eurocomunistes— i les faccions obreristes que retreuen la complicitat de la direcció del partit amb una transició política desemmascarada com a frau. Carlota Solé i segurament altres col·legues i al mateix temps camarades assisteixen a aquest congrés. L’autor del present article recorda la seva trobada amb la sociòloga en un dels entreactes del congrés al Palau de Congressos de Montjuïc compartint la preocupació i la tristesa davant l’espectacle de l’enfrontament entre aquells que havien estat una mateixa cosa en la lluita contra el feixisme. Immediatament després vindrà el cop d’estat de Tejero i l’apartament del PSUC i del PCE de les instàncies de poder obtingudes després que el PSOE i el PSC arrasessin a les eleccions generals del 1982 i a les municipals de l’any següent. Tot plegat coincideix i desencadena l’esfondrament del qui havia estat l’ascendent comunista a la societat catalana i la seva hegemonia al camp intel·lectual i a la universitat.
La qüestió de la incorporació dels castellanoparlants a la causa nacional catalana, l’assumpte que havia estat preeminent tant per les ciències socials com pel PSUC a la segona meitat dels setanta, també coneixerà un trauma aquell mateix gener de 1981. És quan es publica el Manifest dels 2.300, en què sobretot professionals de l’ensenyament expressen el seu rebuig als programes de normalització lingüística. Les primeres firmes del pamflet són les de mestres de Carlota Solé, com Amando de Miguel i Esteban Pinilla de las Heras. Aquell va ser el principi d’un moviment antinacionalista fixat en què s’interpretava com a imposició del català, que va culminar el 1996 amb la constitució del Fòrum Babel. L’impulsen revistes que van ser emblemàtiques durant el postfranquisme, com El Ciervo, El Viejo Topo i Mientras Tanto El manifest resultant el signen intel·lectuals i sindicalistes importants, alguns provinents del PSUC, com Francesc de Carreras, Alfred Clemente, Juan Marsé o Francisco Fernández Buey. No podem saber que hagués fet en Manuel Sacristán en relació a la iniciativa, però podem inferir-lo considerant el protagonisme que tingué la revista que va fundar i el concurs de col·laboradors significatius del filòsof, a més del suport que obté d’un dels seus principals coneixedors i editor, en Salvador López Arnal. Cal destacar que sociòlogues destacades durant la primera transició també fan seu el document, com Judith Asquelarra, Teresa Torns o María José Aubet, aquesta darrera militant del PSUC i que escriu a Mientras Tanto. També s’hi adhereixen als que acabem de veure en primera línia produint sociologia des del i pel PSUC a propòsit de la integració dels immigrants espanyols a la identitat nacional catalana: Faustino Miguélez i Carlota Solé.
Totes les pel·lícules, cadascuna a la seva manera, són documentals, en tant que informen de realitats socials, encara que sigui, com El 47, de manera esbiaixada i parcial. El seu rerefons borrós és el de l’arrelament d’un sindicalisme de barri que plantejava la lluita de classes en termes urbans i el d’un partit comunista —el PSUC— que hi era de forma activa en la seva organització. Veiem Manolo Vital, l’heroi que a la pel·lícula encarna Eduard Fernández, respondre al perfil de l’immigrant provinent del sud d’Espanya que procura assajar una determinada forma d’esdevenir català. Aquest prosceni i els seus personatges són el que ens hem permès connectar amb la situació de la sociologia a Catalunya i una manera de practicar-la a disposició de l’objectiu comunista d’unificar la classe obrera i el poble català sota una identitat compartida, però plural.
Aquell propòsit —un sol poble— va ser un dels eixos vertebradors de la producció teòrica comunista a la segona meitat dels anys setanta, però, a partir de la dècada següent, va anar quedant abandonat per inútil o impossible. De manera significativa, van ser alguns dels que més esforços van dedicar a dotar-lo d’una narrativa els que dimitiren d’aquella tasca, al mateix temps que assumien posicions indiferents o àdhuc hostils envers l’emancipació política de Catalunya. Aquella no va ser l’única frustració que esperava als comunistes catalans, la força dels quals, com tot el que és sòlid del que parlaven Marx i Engels al Manifest Comunista, s’esvairia en l’aire. En un clima de desencantament generalitzat respecte a les promeses de canvi social que acompanyaren la fi del franquisme, electoralment devastat, el PSUC ja no tenia a la dècada de les vuitanta energies per defensar ni la causa del catalanisme popular ni cap altra causa. Si ara remarquen entre totes les derrotes la del projecte de constitució d’un front comú realment nacional i de classe és perquè potser aquest fracàs és un dels factors que permet entendre com fou que una experiència històrica com la que va viure aquest país fa uns anys acabés com va acabar. Potser perquè gent com en Manolo Vital no hi era ni se l’esperava.
Notes
[1] https://www.uab.cat/web/detall-de-noticia/desde-la-facultad-entrevistamos-a-carlota-sole-1345810080505.html?noticiaid=1345862604478
