Com totes ja sabem, el 8 de març homenatja la lluita de les dones treballadores, i lluny de ser un dia de celebració i xerinola, s’ha d’aprofitar com una oportunitat de denúncia dels obstacles presents fins i tot (o sobretot) dins de les nostres pròpies trinxeres. És un recordatori de les barreres que continuen existint, no només en l’àmbit laboral, sinó també en els espais de lluita i resistència que, en un principi, haurien de ser-nos propicis.
Així doncs, les dones treballadores afronten una doble dificultat en la seva lluita sindical. D’una banda, es troben generalment amb una repressió més gran per part de la patronal i les empreses quan intenten organitzar-se i reivindicar els seus drets laborals. De l’altra, han de fer front a la desigualtat dins dels mateixos sindicats, on sovint es troben amb dificultats per accedir a càrrecs de representació i per ser escoltades en els espais de presa de decisions. Aquestes dues formes de discriminació es reforcen mútuament, fent que la participació sindical de les dones sigui més complicada i que les seves demandes siguin menys visibles. Així, mentre han de defensar-se dels atacs directes de la patronal, també han de superar els obstacles que persisteixen dins dels moviments obrers.
La repressió sindical és una de les grans barreres per a la lluita pels drets laborals, i afecta especialment les dones en els sectors més precaritzats. Aquest fenomen es pot veure clarament en el cas d’Inditex a A Coruña de desembre de 2024, on s’ha produït criminalització de l’activitat sindical i discriminació de gènere. Diverses treballadores d’Inditex es van mobilitzar davant dels jutjats d’A Coruña coincidint amb el judici contra una companya acusada d’usurpació de propietat per haver ocupat la seu central a Arteixo. Aquesta acció es va dur a terme per exigir una reunió amb la direcció de l’empresa, amb l’objectiu de reclamar millores laborals i denunciar la precarietat que pateixen moltes empleades del grup tèxtil.
Les treballadores van assenyalar que l’empresa va aplicar uns càstigs que afectaven especialment les dones, que constitueixen la major part de la plantilla en el sector del comerç: elles han estat més perseguides que els seus companys de logística quan ells van realitzar una acció similar. Això mostra com la persecució sindical es creua amb la discriminació de gènere, fent que les dones treballadores s’enfrontin a una doble vulnerabilitat. La repressió dirigida a dones també sovint es manifesta en forma d’acomiadaments selectius, assetjament laboral i judicialització de les protestes: moltes vegades, les empreses utilitzen estratègies de por i coacció per desmobilitzar les dones treballadores, sabent que elles tenen generalment una posició més vulnerable dins del mercat laboral, amb unes taxes de temporalitat més altes i uns salaris més baixos. En el cas d’Inditex, l’acusació d’usurpació de propietat contra una treballadora que simplement exigia diàleg amb la direcció posa en evidència com es criminalitza la mobilització laboral, especialment quan la protagonitzen dones: no és un episodi aïllat, sinó un exemple més d’un problema estructural que es repeteix en nombrosos sectors laborals feminitzats, com el de les treballadores de la llar, les sanitàries i les empleades del comerç, on la precarietat i la invisibilització van de bracet.
Tanmateix, com s’ha comentat abans, la discriminació no només prové de les empreses, sinó que moltes dones també han de lluitar dins de les mateixes organitzacions sindicals per aconseguir espais de representació. La discriminació de gènere en l’àmbit sindical no només es manifesta en la coneguda dificultat per accedir a posicions de lideratge, sinó també en la forma en què les dones sindicalistes reben un tracte diferencial, reproduint dinàmiques masclistes i dificultant la seva participació en espais que teòricament haurien d’estar alineats amb valors feministes.
En molts casos, els càrrecs de poder dins de les organitzacions sindicals són ocupats per homes, i les dones són relegades a funcions secundàries o invisibilitzades en la presa de decisions. Aquesta realitat dificulta la seva capacitat d’influència i perpetua la manca de polítiques sindicals amb una perspectiva de gènere real. Malgrat els discursos d’igualtat, moltes vegades es reprodueixen estructures patriarcals que dificulten la participació i el lideratge de les dones. El patriarcat, lluny de ser un ens monolític, és un entramat que opera en tots els àmbits de les nostres vides, i que reproduïm de manera més o menys inconscient. Els espais de defensa dels drets laborals no són una excepció, així com altres institucions o moviments que en teoria s’haurien de considerar feministes i actuar de concorde a uns principis de justícia, igualtat i sensibilitat.
Així doncs, per fer front a aquestes problemàtiques, és imprescindible un feminisme interseccional i de classe que denunciï les múltiples formes d’explotació que pateixen les dones i lluiti per un model econòmic i laboral just. Una organització sindical amb una perspectiva real de gènere hauria de ser una eina fonamental per enfrontar la repressió externa i aconseguir millores significatives en el món laboral. Només amb una acció col·lectiva, transformadora i inclusiva amb totes les realitats es podrà garantir que les dones tinguin un paper actiu en la defensa dels seus drets i en la construcció d’un futur laboral més igualitari.
