En l’anterior editorial denunciàvem la militarització creixent de la UE, amb l’aprovació del Pla Rearm Europe, que implica una inversió de 800.000 milions d’euros en quatre anys. En principi, pot semblar que aquest procés és una resposta directa a la presidència de Trump, al paper residual de la UE en el desenllaç de la guerra d’Ucraïna i a la imminent amenaça russa, però realment aquesta idea del rearmament ja apareixia als discursos i als documents escrits de l’establishment europeu des de fa més d’un any.
Per exemple, i tal com ens recorda Pedro Ramiro (membre de l’Observatorio de Multinacionales en América Latina i de Paz con Dignidad) a El Salto (1), el 3 de març de 2024 es podia llegir textualment a l’editorial de El País que “Donat que la guerra de Rússia contra Ucraïna ha modificat l’estructura de seguretat europea, això requereix també un esforç urgent des de la Unió per enfortir la seva capacitat de resposta en els termes que imposa un món hostil”. De la mateixa manera, Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu, ja reclamava fa sis mesos un fort increment de la despesa militar a la UE.
La UE reafirma la seva aposta per un keynesianisme de tall militar i abandona qualsevol principi de resolució dialogada dels conflictes. A més, busca el creixement del complex militar-industrial europeu. Tal com diu el mateix informe Draghi, les compres de material militar provenen avui en un 63% dels EUA, i marca l’objectiu de què almenys un 50% de les adquisicions siguin dutes a terme dintre de les fronteres de la UE.
De tota manera, aquest suposat ‘nacionalisme europeu’ no resisteix una anàlisi més profunda de la realitat. Tal com ens assenyala, l’Àngel Ferrero (2): “Pocs exemples més clars de les tesis leninistes sobre la fusió del capital financer i l’industrial i l’imperialisme que l’estructura d’accionariat d’aquestes companyies, en les que, tot i que els estats nacionals tenen generalment un percentatge que els hi permet retenir el control en la presa de decisions, el sector privat està present amb alguns noms molt coneguts: en l’alemanya Rheinmetall participen Goldman Sachs, BlackRock, UBS, Bank of America i Société Générale, la italiana Leonardo (…) té fins i tot més accionistes estatunidencs que italians”
Un altre tema central que es deriva d’aquest procés de militarització és el seu finançament. En aquest sentit, es pretenen utilitzar els principis de flexibilització introduïts al Pacte d’Estabilitat, així com obrir una línia de préstecs o fins i tot l’emissió d’eurobons. Com podem veure, les polítiques fiscals expansives són perfectament possibles, al contrari del que ha afirmat el neoliberalisme hegemònic durant les últimes dècades. El que volen les classes dominants és posar els Estats i les polítiques públiques al servei de la seva hegemonia, assumint totes les contradiccions que calguin en el seu discurs. El que ha estat més clar en aquest sentit quant a les prioritats reals ha estat Draghi: “No podrem finançar el nostre model social. Haurem de reduir algunes de les nostres ambicions, si no totes”.
Pedro Sánchez està comportant-se com un bon súbdit d’aquests interessos militaristes, i això tampoc és una novetat. Segons l’OTAN, Espanya ha passat de gastar 11.281 milions d’euros el 2019 als 19.723 el 2024. I la més que probable pròrroga pressupostària no serà cap obstacle, com ja han confirmat des del Ministeri de Defensa, ja que poden aprovar crèdits addicionals i a més disposen del Fons de Contingència, que es va crear per imprevistos com desastres naturals o crisis sanitàries. Hem de recordar que aquests ardits per evitar el control parlamentari van ser censurades pel Tribunal Constitucional en 2016, on a petició del mateix PSOE va declarar nul un crèdit de gairebé 1.000 milions per a un programa d’armament del PP. Com ja és habitual, no podem esperar cap coherència del president Sánchez.
Notes
- https://www.elsaltodiario.com/analisis/rearm-europe-triunfo-del-capitalismo-verde-militar
- https://www.elsaltodiario.com/analisis/izquierda-politica-rearme-union-europea
