El passat 13 de març, Realitat commemorava el 142 aniversari de la mort de Karl Marx, publicant una primera part d’una selecció de textos de Marx dedicats a la qüestió del colonialisme. Avui publiquem la segona part d’aquella selecció.
Pretenem donar una petita mostra del desenvolupament, evolució i, fins i tot canvis en l’obra de Marx entorn del tema. Des de principis dels anys 50 del segle XIX fins a la seva mort el 14 de març de 1883, Marx va escriure tants articles, apunts de lectura i esborranys inèdits sobre el tema que es feia impossible publicar-ne una selecció en un sol número de la revista. Molts d’aquests textos s’estan recuperant en el procés anomenat MEGA 2. Per a fer la nostra petita selecció només hem treballat amb textos publicats en diverses seleccions i que sovint han estat oblidats per motius molt diversos.
Publiquem avui set textos dels anys 1857 i 1858. Els hem seleccionat entre els 31 articles referents al colonialisme corresponents a aquests dos anys entre els articles publicats en les seleccions que hem usat. És possible que n’hi hagi més articles de l’època. Esperem que un cop llegits aquests 7 articles el lector se senti empès a llegir la resta. D’aquesta manera adquirirà una visió més global del plantejament de Marx sobre aquesta qüestió. La lectura d’aquests textos servirà per a refutar la tesi d’algun autor d’èxit que ha pretès reduir a Marx a un autor euro-cèntric que suposadament hauria considerat el colonialisme com un progrés per als pobles d’Àsia.
El lector advertirà l’evolució entre els textos que publiquem avui i els publicats la setmana passada. Podrà comprovar com l’elaboració marxiana ha avançat i ha anat incorporant un munt d’informació empírica fins a aconseguir una visió de la totalitat concreta del problema. La idea una mica simplista del progrés que impregnava la seva obra de finals dels anys 40 (per exemple: La Ideologia Alemanya i el Manifest comunista, per exemple) és enriquida i, fins i tot, revisada. Les barbàries del capitalisme contra treballadors, pagesos i pobles oprimits deixen de ser considerades un mal terrible, però, al cap i la fi, necessari; es mostra com el sistema colonial oprimia doblement els treballadors indis i xinesos: en la seva condició de classe i en la seva condició nacional. Així doncs, la lluita per a l’emancipació social i nacional passen a ser indestriables. Aquest enriquiment de la teoria de la lluita de classes serà encara més evident en els casos d’Irlanda i de Polònia, que no podem incloure en aquest número de Realitat. Potser en un altre dossier que publicaríem en el futur.
El lector hauria de tenir present que tota la informació recollida en l’elaboració d’aquests articles va ajudar Marx en la recerca per a la crítica de l’economia política que feia paral·lelament. Durant els anys 1857 i 1858 escriu els manuscrits dels Elements fonamentals per a la crítica de l’economia política (Grundrisse). L’any 1859 publicarà Una contribució a la crítica de l’economia política, que serà una mena d’esborrany de la seva obra cabdal: El Capital, quin primer llibre fou publicat l’any 1867. Així i tot, la introducció a l’obra de 1859 ha estat mal interpretada sovint i ha donat lloc a desviacions economicistes i evolucionistes per part de diversos corrents del moviment obrer. En canvi, en El Capital, Marx dedica diversos capítols a mostrar el rol desenvolupat pel colonialisme en l’acumulació primitiva de capital i, fins i tot, hi formula una teoria sobre el colonialisme.
L’obra de Marx és una obra en constant construcció i en permanent crítica i autocrítica. Avui, nosaltres només hem volgut publicar una petita part dels textos de Marx sobre el colonialisme modern, escrits en la segona part del segle XIX, que varen constituir una baula essencial en la cadena de les elaboracions de molts autors anticolonialistes del segle XX.
Joan Tafalla
Sabadell, 27 de març de 2025.
Textos de Marx
Recuperem avui un text de 1850 que, hauria d’haver estat publicat en el número anterior de la nostra revista. Es tracta d’un text sobre la revolució a la Xina que desfà completament la llegenda de l’eurocentrisme marxià.
PRIMERA RESSENYA INTERNACIONAL (EXTRACTE)
Escrit entre el 31 de gener i febrer de 1850. Publicat a la Neue Rheinische Zeitung. Politisch ökonomische Revue, núm. 2, 1850.
[ …] Per acabar, una altra particularitat típica de la Xina, revelada pel conegut missioner alemany Gützlaff. Des de feia temps, l’excés de població d’aquest país, en lent, però ferm augment, tornava summament opriment la situació social per a la gran majoria de la nació. Després van venir els anglesos, i van obtenir per la força la llibertat de comerç en cinc ports. Milers de naus britàniques i nord-americanes van salpar cap a la Xina, i ben aviat el país va ser inundat de mercaderies barates fetes a màquina. La indústria xinesa, que es basava en el treball manual, va sucumbir davant la competència de la màquina. L’impertorbable Celeste Imperio va passar per una crisi social. Van deixar de percebre’s els impostos, l’estat es va veure a prop de la bancarrota, la població va quedar depauperada en massa, van esclatar revoltes, la gent no va poder ser continguda i va maltractar i va matar els mandarins de l’emperador i els monjos budistes. El país estava a la vora de la catàstrofe, i es troba encara sota l’amenaça d’una revolució violenta. Però, el que és pitjor, han aparegut al si del poble persones que assenyalen la misèria d’uns i la riquesa d’altres, que exigeixen una distribució diferent de la propietat privada. Quan el senyor Gützlaff es va trobar una altra vegada entre persones civilitzades i europees, després d’una absència de vint anys, li van parlar de socialisme i ell va preguntar què era. Quan li ho van explicar va exclamar, alarmat: “Hi ha algun lloc on escapar d’aquesta doctrina perniciosa? Molts individus del populatxo han predicat exactament el mateix des de fa temps, a la Xina!”
El socialisme xinès pot tenir amb la varietat europea la mateixa relació que la filosofia xinesa amb la hegeliana. Però resulta alentidor que en vuit anys les bales de percala de la burgesia anglesa hagin empès el més antic i impertorbable Imperi de la terra als llindars d’un cataclisme social que, sigui com sigui, tindrà importantíssimes conseqüències per a la civilització.
Quan en la seva imminent fugida a través d’Àsia els nostres reaccionaris europeus arribin per fi a la muralla xinesa, a les portes que condueixen a la fortalesa de l’arxireacció i de l’arxiconservadorisme qui sap si no hi trobaran la inscripció:
République Chinoise
Liberté, Égalité, Fraternité
Passem ara als articles de 1857 i 1858
LES ATROCITATS ANGLESES A LA XINA
Escrit per K. Marx cap al 22 de març de 1857. Publicat com a article de fons a1 New-York Daily Tribune, nº 4984, del 10 d’abril de 1857.
Fa uns anys, quan l’espantós sistema de tortures aplicat a l’Índia va ser denunciat al Parlament, Sir James Hogg, un dels directors de l’honorabilíssima Companyia de les Orientals, va afirmar amb agosaradament que les declaracions fetes sobre aquesta matèria mancaven de fonament. Una investigació subsegüent va provar, però, que es basaven en fets que havien de ser ben coneguts dels directors, i a Sir James es va veure obligat a confessar-se culpable d'”ignorància deliberada” o de “coneixement criminal” dels càrrecs horribles que es feien a la Companyia. Lord Palmerston, l’actual primer ministre d’Anglaterra, i el comte de Clarendon, el ministre d’Afers Estrangers, semblen estar ara en la mateixa situació poc envejable. En el discurs pronunciat en l’últim banquet del lord intendent, el primer ministre va dir, intentant justificar les atrocitats comeses amb els xinesos:
“Si el Govern hagués aprovat, en aquest cas, actes injustificables, hagués seguit, sens dubte, un curs que mereixeria la censura del Parlament i del país. Estem, però, persuadits del contrari, que aquests actes obeïen a una necessitat vital. Estimàvem que s’havia infligit un gran dany al nostre país. Estimàvem que els nostres compatriotes, en un llunyà confiament del globus, havien estat sotmesos a una sèrie d’insults, violències i atrocitats que no podien quedar en el silenci. (Aplaudiments) Estimàvem que els drets reconeguts per tractat al nostre país havien estat infringits, i que els que estaven encarregats de defensar els nostres interessos en aquella part del món no només estaven justificats, sinó obligats a reaccionar a aquestes violències en la mesura que li ho permetés el poder de què disposaven. Estimàvem que trairíem la confiança dipositada en nosaltres pels ciutadans del país, si no aprovéssim actes que considerem justos i que, posats en les mateixes circumstàncies, hauríem tingut per deure executar. (Aplaudiments)”.
Ara bé, per molt que el poble anglès i tothom pugui ser induït a engany per declaracions tan plausibles, la seva mateixa Senyoria, per descomptat, no les creu, i si les creu, incorre en una ignorància deliberada tan injustificable com el “criminal coneixement”. Des de la primera notícia que hem rebut de les hostilitats angleses a la Xina, els diaris governamentals d’Anglaterra i part de la premsa nord-americana han acumulat munts de denúncies contra els xinesos, calumnioses de violació dels compromisos adquirits per tractat, d’ofenses al pavelló britànic, de tracte degradant als estrangers que resideixen al seu sòl, etc., però no s’ha presentat ni una sola acusació clara o un simple fet en suport d’aquestes denúncies, llevat del cas de la lortxa Arrow, en què les circumstàncies s’han representat de manera tan desfigurada i amagada per la retòrica parlamentària que va portar a la confusió a aquells que desitjaven realment comprendre el fons de la qüestió.
La lortxa Arrow era una petita embarcació xinesa, tripulada per xinesos, però contractada per uns anglesos. Se li havia concedit el permís temporal de navegar sota pavelló anglès, permís que va expirar abans de l'”ofensa” al·legada. Es diu que havia estat emprada per al contraban de sal i portava a bord diversos individus de molt mala fama, pirates i contrabandistes xinesos, a qui les autoritats havien buscat com a vells infractors de la llei, des de fada temps, per aturar-los. Mentre va estar ancorada davant de Canton, arriades les veles i sense enarborar cap pavelló, la policia es va assabentar de la presència d’aquests delinqüents a bord i els va detenir, de la mateixa manera que hagués ocorregut aquí si la policia de ports s’hagués assabentat que uns lladres fluvials i contrabandistes estaven amagats en una embarcació del país o estrangera fondejada a prop. Però com que aquesta detenció entorpia els negocis dels propietaris, el capità es va queixar al cònsol anglès. El cònsol, persona jove, recentment designat, i, com ens han informat, d’un temperament viu i irritable, va córrer a bord i es va entrar en una acalorada discussió amb els policies, que no feien altra cosa que complir amb el seu deure, i no va obtenir cap satisfacció. Va tornar de pressa al consolat, va escriure una imperativa demanda al governador general de la Província de Kuang-tung, exigint-li la restitució dels detinguts i satisfaccions, així com una nota a Sir Juan Bowring i a l’almirall Seymour a Hong Kong, afirmant que ell i la bandera del seu país havien rebut una ofensa insuportable, suggerint en termes molt clars que havia arribat l’hora, tan esperada, de fer una exhibició de força contra Canton. El governador Yeh va respondre amb cortesia i calma a les arrogants demandes del jove cònsol britànic, excitat. Va exposar la raó de la detenció i va lamentar que hi hagués pogut haver algun malentès; alhora va negar rotundament la menor intenció d’ofendre el pavelló britànic i va retornar als homes que, malgrat haver sigut arrestats legalment, no desitjava tenir detinguts a costa d’un malentès tan greu. Més això no va satisfer el cònsol, senyor Parkes, qui va voler rebre excuses oficials i una restitució en condicions més formals, altrament el governador Yeh s’hauria d’atenir a les conseqüències. Va arribar a continuació l’almirall Seymour amb la flota britànica, i va començar llavors una altra correspondència, intransigent i amenaçadora per part de l’almirall, freda, sense passió i talls per part del funcionari xinès. L’almirall Seymour va demanar una entrevista personal dins de les muralles de Cantó. El governador Yeh va respondre que això anava contra tots els precedents i que Sir Jorge Bonham havia accedit a no exigir tal cosa. Concedida de bon grau una entrevista, com es tenia per costum, fora de les muralles de la ciutat, o accediria als desitjos de l’almirall de qualsevol altra manera que no fos contra els costums xinesos i l’etiqueta tradicional. Més això no va satisfer el bel·licós representant del poder britànic a Orient.
Sobre aquesta base va començar aquesta guerra iniqua, segons els informes oficials, coneguts actualment pel poble anglès. S’ha fet una carnisseria entre els inofensius ciutadans i els seus pacífics comerciants de Canton, les seves cases han estat arrasades per l’artilleria, i els drets de la humanitat violats amb el fútil pretext que “les vides i els béns anglesos corrien perill a causa d’actes agressius dels xinesos”! El govern i el poble britànics -almenys els que han volgut examinar la qüestió- saben que falses i buides que són aquestes acusacions. S’ha intentat desviar la investigació de la qüestió principal i admetre al públic la idea que una llarga sèrie d’injúries, que van precedir el cas de la lortxa Arrow, constituïen un casus belli suficient. Però aquestes atrevides assercions no tenen fonament. Els xinesos tenen, almenys, noranta-nou greuges a lamentar per una que tinguin els anglesos.
La premsa d’Anglaterra guarda silenci davant les indignants violacions del tractat que diàriament cometen els estrangers residents a la Xina sota la protecció britànica! No sentirem parlar de l’il·lícit comerç de l’opi que engrosseix anualment el tresor britànic a compte de la vida i de la moral humanes. No sentirem res de les constants concussions dels funcionaris subalterns, gràcies a les quals el Govern xinès queda privat dels seus ingressos legals per la importació i exportació de mercaderies. No sentirem res dels greuges inferits “fins i tot fins a la mort” als emigrats extraviats i esclavitzats, venuts a un esclavatge pitjor que l’existent a la costa de Perú i a Cuba. No sentirem res dels freqüents i brutals escarnis que els estrangers fan de la tímida naturalesa dels xinesos, o del vici introduït pels estrangers als ports oberts al seu comerç. No sentirem res de tot això ni de moltes coses més, primer, perquè la majoria de la gent que no viu a la Xina es preocupa poc de la condició social i moral d’aquest país; i, segon, perquè forma part de la política i de la prudència no agitar matèries que no reporten cap profit pecuniari. D’aquesta manera els anglesos a casa seva, que no veuen més enllà de la botiga en la qual compren el te, estan disposats a empassar-se totes les mentides amb què el Govern i la premsa jutgin oportú afartar el públic.
Mentrestant a la Xina, el foc ha ofegat la ira que s’encén contra els anglesos durant la guerra de l’opi, però s’ha avivat fins a convertir-se en una flama d’animositat que no podrà apagar cap oferta de pau ni d’amistat.
FRAGMENT DE L’ARTICLE: LA REVOLTA EN L’EXÈRCIT INDI
Escrit per C. Marx el 30 de juny de 1857. Article publicat a e1 New-York Daily
Tribune, nº 5065 del 15 de juliol de 1857.
El divide et impera romà fou la norma amb la qual la Gran Bretanya va aconseguir mantenir durant uns cent cinquanta anys possessió de l’Imperi Indi. L’antagonisme entre les diverses races, tribus, castes, credos i sobiranies, el conjunt de les quals forma la unitat geogràfica del que s’anomena l’Índia, seguirà sent el principi vital de la supremacia britànica. En els darrers temps, però, les condicions d’aquesta supremacia han patit un canvi. Amb la conquesta de Sindh i el Panjab l’Imperi angloindi no només va assolir els seus límits naturals, sinó que va acabar amb els darrers vestigis dels Estats indis independents. Totes les tribus indígenes bel·licoses van ser sotmeses, tots els seriosos conflictes interns acabats, i la recent incorporació de l’Audh ha provat prou que les restes dels principats indis, anomenats independents, no existien més que per tolerància. D’aquí, el gran canvi en la posició de la Companyia de les Índies Orientals. Ja es va deixar d’atacar una part de l’Índia amb l’ajuda de l’altra part, si no que es va veure posada al cap de l’Índia, i aquesta, tota sencera, sotmesa als seus peus. Sense fer més conquestes, va convertir-se en l’únic conqueridor. Els exèrcits a la seva disposició ja no havien d’estendre la seva dominació sinó únicament mantenir-la. Els soldats van ser convertits en policies; 200.000.000 d’indígenes, sotmesos per un exèrcit indígena de 200.000 homes, manats per anglesos, i aquest exèrcit indígena tingut en subordinació, al seu torn, per un exèrcit anglès de només 40.000 homes. Des de la primera onada va quedar clar que la lleialtat del poble indi descansa en la fidelitat de l’exèrcit indígena, amb la creació del qual ha organitzat simultàniament la dominació britànica el primer centre general de resistència que el poble indi ha posseït. Fins a quin punt es pot confiar en l’exèrcit indígena ho demostren clarament els seus recents amotinaments, que van esclatar tan bon punt com la guerra amb Pèrsia es va emportar gairebé tots els soldats europeus de la presidència de Bengala. Abans hi va haver ja amotinaments a l’exèrcit indi, però la present revolta es distingeix per trets característics i fatals. És la primera vegada que els regiments sipais maten els seus oficials europeus; que musulmans i hindús, deixant a un costat les seves antipaties mútues, s’han unit contra els seus amos comuns; que els “disturbis iniciats entre els hindús han vingut a acabar actualment en l’entronització d’un emperador mahometà a Delhi”; que els amotinaments no s’han limitat a unes quantes localitats; i, finalment, que la revolta en l’exèrcit angloindi ha coincidit amb un descontentament general de les grans nacions asiàtiques contra la supremacia britànica, ja que, sens dubte, la revolta de l’exèrcit de Bengala està íntimament lligada amb les guerres de Pèrsia i la Xina.
La causa del descontentament al·legada per part dels indígenes, que va començar a estendre’s fa quatre mesos a l’exèrcit de Bengala, va ser que e1 Govern s’immiscís en la seva religió. La distribució de cartutxos, embolicats en paper untat, segons es diu, amb mantega de vaca i de porc, que els soldats havien d’esquinçar amb les dents, cosa que els indígenes consideraven com una violació dels seus manaments religiosos va ser el que va servir de senyal per als disturbis locals…
… Mentrestant, l’estat de guerra s’ha proclamat a tots els districtes desafectes; forces compostes principalment d’indígenes, es concentren contra Delhi des del Nord, l’Est i el Sud; es diu que els prínceps veïns s’han pronunciat a favor dels anglesos; s’han enviat missatges a Ceilan per aturar les tropes de lord Elgin i del general Ashburnham, de camí per a la Xina; i, finalment, 14.000 soldats britànics han de ser enviats des d’Anglaterra a l’Índia al cap de dues setmanes. Qualssevol que siguin els obstacles que el clima de l’Índia en la present estació de l’any i la falta de mitjans de transport puguin oposar al moviment de les forces britàniques, és molt probable que els rebels de Delhi sucumbeixin sense una resistència prolongada. Més encara, això no serà sinó el pròleg d’una tragèdia de les més terribles que encara queden per representar.
INVESTIGACIÓ SOBRE LES TORTURES A L’ÍNDIA
Escrit per K. Marx el 28 d’agost de 1857. Article de fons publicat a et New-York Daily Tribune, nº 5120, del 17 de setembre de 1857
El nostre comunicant londinenc, la carta relativa a la revolta índia del qual vam publicar ahir, es referia amb molt correctament a alguns antecedents que havien preparat el terreny per a aquesta violenta explosió. Avui ens proposem dedicar un moment a aquestes reflexions i mostrar que els governants britànics de l’Índia no són, de cap manera, els benefactors indulgents i sense tatxa del poble indi, com volen fer creure a tothom. Pel que fa a les tortures a les Índies Orientals recorrerem als Llibres Blaus oficials, presentats durant les seves sessions de 1856 i 1857. Com es veurà els fets són tals que no es poden refutar.
Primer tenim l’informe de la Comissió d’Investigació de les Tortures a Madràs, que afirma el seu “convenciment de l’existència general de la tortura per recaptar les contribucions”. La Comissió dubta que “el nombre de persones sotmeses anualment a violències per càrrecs delictius es pot aproximar al dels que ho han estat per falta de pagament de les contribucions”. Dubta que:
“Un nombre de persones, ni amb molt igual al de les acusades per càrrecs criminals, siguin sotmeses a la violència, en comparació amb el que la pateixen per no pagar els impostos”.
Diu que hi va haver:
“Una cosa que va impressionar la comissió encara més penosament que la convicció de l’existència de tortures: la dificultat que troben les persones agreujades per obtenir reparacions”.
Les raons d’aquesta dificultat, segons els membres de la comissió, són: 1. La distància que ha de recórrer qui desitgi presentar una queixa personal al recaptador, i que implica despeses i abandonament temporal del seu càrrec; 2. El temor que una sol·licitud per carta “els sigui retornada amb l’endossament corrent, remetent-los al tahsildar, a la policia i a l’agent fiscal del districte, és a dir, al mateix home que personalment, o pels seus subordinats policials, ho ha agreujat; 3. La ineficàcia de les formes de procediment i de càstig proporcionades per la llei per als funcionaris del govern, encara que hi hagi una acusació formal o s’hagi provat la seva culpabilitat. Sembla que si s’arribava a provar un càrrec d’aquesta naturalesa davant un magistrat, aquest només podia imposar una multa de cinquanta rupies o un mes de presó. L’alternativa consistia a entregar l’acusat “al jutge criminal, perquè li apliqués una pena o se’l processés davant la Cort jurisdiccional”.
L’informe agrega que:
“Aquest sembla ser un procediment tediós, només aplicable a un tipus de delicte, és a dir, abús d’autoritat, és a dir, en les acusacions policials, i totalment inadequat per a les necessitats del cas”.
Quan a un policia o agent fiscal -que és la mateixa persona, ja que els impostos són recaptats per la policia- se l’acusa d’exigir diners sense dret, és jutjat primer pel recaptador auxiliar; després pot apel·lar al recaptador; després a la Junta de Recaptacions. Aquesta Junta pot posar el seu cas en mans del govern o dels tribunals civils.
“En aquestes condicions legals, cap ryot miserable podia competir amb un adinerat agent fiscal; i no sabem que cap queixa hagi prosperat sota aquestes dues reglamentacions (de 1822 a 1828).”
A més, aquestes exaccions monetàries regeixen només quan es tracta de diners públics, o quan s’obliga el ryot a fer una contribució addicional per a benefici exclusiu del funcionari. Per tant, no hi ha mitjans legals per castigar l’ocupació de la força en la recaptació de les rendes públiques.
L’informe d’on hem extret aquestes cites correspon només a la presidència de Madràs; però el mateix lord Dalhousie, en carta als directors, de setembre de 1855, diu que:
“Fa temps que ja no dubta que, d’una forma o l’altra, els subordinats inferiors apliquen tortures a totes les províncies britàniques”.
L’existència universal de la tortura com a institució financera de l’Índia britànica queda així oficialment admesa, però aquest reconeixement es fa en una forma que escuda el mateix govern britànic. En realitat, la conclusió a què va arribar la Comissió de Madràs és la que els funcionaris hindús inferiors són els únics culpables de la pràctica de la tortura, mentre que els servidors europeus del govern han fet sempre, tot i que sense èxit, tot el possible per impedir-ho. En resposta a aquesta afirmació, l’Associació Nativa de Madràs va presentar una petició al Parlament, el gener de 1856, en la qual es queixava de la investigació sobre les tortures, basant-se en els fets següents: l. Que a penes va existir tal investigació sobre les tortures, ja que la comissió es va instal·lar només a la ciutat de Madràs, i durant no més de tres mesos, mentre que, a excepció de molt pocs casos, als nadius que tenien queixes per a presentar els era impossible abandonar les seves llars; 2. Que els integrants de la comissió no van tractar de buscar les arrels del mal; si ho haguessin fet les haurien descobert en el mateix sistema de recaptació d’impostos; 3. Que no es va fer cap investigació per esbrinar fins a quin punt els superiors dels funcionaris nadius acusats tenien coneixement dels fets.
“L’origen d’aquesta coerció -diuen els demandants- no està en els perpetradors físics d’aquesta, sinó que prové dels funcionaris immediatament superiors, que, al seu torn, responen davant els seus superiors europeus per la suma estimada de la recaptació; i aquests superiors europeus són responsables pel mateix motiu davant la més alta autoritat del govern”.
Per cert, que uns pocs extractes del testimoni en què l’Informe de Madràs afirma basar-se, n’hi haurà prou per refutar la seva afirmació que “res pot retreure’ls als anglesos”. En els següents termes s’expressa Mr. W. D. Kohlhoff, un comerciant:
“Són diverses les formes de tortura que s’apliquen, segons la fantasia del tahsildar o dels seus subordinats, però em resulta difícil dir si les altes autoritats han ofert alguna reparació, ja que totes les demandes d’investigació i informació són enviades en general als tahsildars“.
Entre les demandes dels nadius trobem el següent:
“L’any passat, com el nostre peasanum [collita d’arròs] va fracassar per falta de pluges, no vam poder pagar com de costum. Quan es va realitzar el jamabandi reclamem una remissió a causa de les pèrdues, segons els termes del conveni signat per nosaltres el 1837, quan Mr. Eden era el nostre recaptador. Com que aquesta remissió no va ser autoritzada, ens neguem a portar els nostres puttahs. Llavors el tahsildar, amb gran severitat, va començar a obligar-nos que pagàrem, des del juny fins a l’agost. Jo i un altre vam ser posats a disposició de persones que solien exposar-nos sota els rajos roents del sol. A més, se’ns feia aixafar, se’ns posaven pedres sobre l’esquena i se’ns feia romandre sobre la sorra ardent. Després de les 8 se’ns deixava tornar al nostre arròs. Tal maltractament va continuar tres mesos, durant els quals vam anar de vegades a presentar les nostres demandes al recaptador, que es negava a acceptar-les. Prenem les nostres sol·licituds i les portem davant del tribunal, que les va transmetre al recaptador. Tampoc així ho és justícia. Al setembre se’ns va fer arribar una notificació i vint-i-cinc dies més tard la nostra propietat va ser embargada, i després venuda. A més del que acabo de dir, les nostres dones van ser també maltractades; se’ls va aplicar el kitee al pit”.
I un cristià nadiu afirma, en resposta a preguntes formulades pels integrants de la comissió:
“Quan passa un regiment europeu o nadiu, s’obliga tots els ryots a portar provisions, etc., sense pagar-los res, i si algun d’ells reclama pel preu dels articles, se’l tortura cruelment”.
Segueix el cas d’un braman que, al costat d’altres persones de la seva aldea i de les veïnes, va ser cridat pels tahsildars perquè subministrés gratis taulons, carbó, llenya, etc., que havia de portar a les obres del pont de Caleroon; com es va negar, va ser capturat per dotze homes i maltractat en diferents formes. Agrega:
“Presenteu una queixa al sotsrecaptador, Mr. W. Cadell, però aquest no va fer cap esbrinament i va trencar la meva demanda. Com està desitjós que s’acabi la construcció del pont Caleroon a baix preu, a compte dels pobres, i d’adquirir bona reputació davant el govern, no importa quina sigui la naturalesa del crim que cometi el tahsildar, no en pren coneixement”.
El criteri amb què la més alta autoritat va contemplar aquestes pràctiques il·legals, que van arribar a l’últim grau d’extorsió i violència, queda ben demostrat en el cas de Mr. Brereton, comissionat del districte de Ludhiana, al Penjab, el 1855. Segons l’informe del comissionat en cap del Panjab, es va comprovar que:
“En assumptes d’immediat coneixement o direcció del vici-comissionat, el mateix Mr. Brereton, es van registrar infundadament les cases de ciutadans adinerats; que els béns segrestats en aquesta oportunitat van ser retinguts per un període prolongat; que moltes persones van ser arrestades i van passar diverses setmanes a la presó sense que es presentés cap acusació contra elles; i que les lleis de seguretat s’han aplicat amb una severitat absoluta i indiscriminada. Que el subcomissionat va ser acompanyat, de districte en districte, per certs funcionaris de la policia i delators, a qui va utilitzar arreu on va estar, i que aquests homes han estat els principals causants de danys”.
En la seva minuta sobre el cas, diu lord Dalhousie:
“Tenim proves irrefutables -proves que, per cert, Mr. Brereton no discuteix- que aquest funcionari és culpable de cadascun dels càrrecs que figuren en la densa llista d’irregularitats i il·legalitats que ha estat acusat pel comissionat en cap, i que han deshonrat una part de l’administració britànica, i que ha sotmès a greus injustícies, empresonaments arbitraris i cruels tortures a un gran nombre de súbdits britànics”.
Lord Dalhousie proposa “fer un gran escarment públic” i, en conseqüència, opina que:
“De moment no se li pot confiar a Mr. Brereton l’autoritat de subcomissionat, sinó que se li hauria de rebaixar de categoria i donar-li el grau d’assistent de primera classe”.
Aquests extractes dels Llibres Blaus poden concloure amb la demanda dels habitants de Taluk, a Canara, sobre la costa malabar, els quals, després de declarar que han presentat inútilment moltes demandes al govern comparen de la següent manera la seva situació d’abans i l’actual:
“Quan sota l’administració de la Ranee [esposa del rajà], Bahadur i Tippoo, cultivàvem terres humides i seques, zones altes, terrenys baixos i boscos, pagant el lleu impost que se’ns havia fixat, i gaudint d’aquesta manera de tranquil·litat i felicitat, els servidors del Circar [el govern] de llavors ens van exigir un impost addicional, però nosaltres no el paguem. No se’ns va sotmetre a privacions, vexacions o maltractaments per recaptar els impostos. En ser entregat aquest país a l’Honorable Companyia aquesta va inventar tota mena de coses per treure’ns els diners. Per aconseguir aquest perniciós objectiu, va inventar regles i va fabricar reglamentacions, i va ordenar als seus recaptadors i jutges civils que les posessin en pràctica. Però els recaptadors d’aleshores i els funcionaris nadius a ells subordinats van prestar durant un temps deguda atenció a les nostres queixes, i van obrar conforme amb els nostres desitjos. Per contra, els actuals recaptadors i els seus funcionaris subordinats, desitjosos d’aconseguir ascensos a qualsevol costa, desdenyen el benestar i els interessos del poble en general, fan oïdes sordes de les nostres queixes i ens sotmeten a tota classe de vexacions”.
Hem ofert aquí només un breu i pàl·lid capítol de la veritable història de la dominació britànica a l’Índia. En vista d’aquests fets, les persones imparcials i reflexives poden potser preguntar-se si no està justificat un poble quan tracta d’expulsar els conqueridors estrangers que en aquesta forma abusen de molts súbdits. I si els anglesos van poder fer aquestes coses a sang freda, ¿és sorprenent que els hindús insurrectes, en el fragor de la rebel·lió i la lluita, s’hagin fet culpables dels crims i crueltats de què se’ls acusa?
LA REBEL·LIÓ ÍNDIA
Escrit per C, Marx e1 4 de setembre de 1857. Publicat al New-York Daily Tribune, nº 5119, del 16 de setembre de 1857
Els atropellaments comesos pels sipais sollevats a l’Índia són, certament espantosos, horribles, indicibles, com només es pot esperar en guerres revolucionàries de nacionalitats, races, i sobretot de religió; en una paraula, com ara els que la respectable Anglaterra acostumava a aplaudir quan els cometien els vandeans contra els “blaus”, els guerrillers espanyols contra els infidels francesos, els servis contra els seus veïns alemanys i hongaresos, els croats contra els rebels vienesos, la Garde Mobile de Cavaignac o els desembristes de Bonaparte contra els fills i filles de la França proletària. Per infame que sigui la conducta dels sipais, no és més que el reflex, de forma concentrada, de la mateixa conducta d’Anglaterra a l’Índia, no només en l’època de la fundació del seu Imperi oriental, si no també en els últims deu anys d’una dominació fa temps establerta. Per caracteritzar aquesta dominació n’hi ha prou de dir que la tortura era una institució orgànica de la seva política financera. En la història de la humanitat hi ha una quelcom com la justícia retributiva; i és norma d’aquesta que no sigui l’ofès, sinó l’ofensor, qui fargui el seu instrument.
El primer cop assestat per la monarquia francesa no va provenir dels pagesos, sinó de la noblesa; la rebel·lió índia no la van iniciar els ryots, torturats, infamats i despullats pels anglesos, sinó els sipais, vestits, alimentats, consentits, engreixats i regalats per ells. Per buscar semblances amb les atrocitats dels sipais no és necessari, com ho pretenen alguns diaris londinencs, retrocedir a l’edat mitjana, ni tan sols anar més enllà de la història contemporània d’Anglaterra. L’únic que cal és estudiar la primera guerra xinesa, un esdeveniment, per dir-ho així, d’ahir. La soldadesca anglesa va cometre llavors enormitats per simple diversió; les seves passions no van estar santificades pel fanatisme religiós, ni exacerbades per l’odi contra una raça altiva i conqueridora, ni provocades per la ferma resistència d’un enemic heroic. Les violacions de dones, l’empalament de nens, l’incendi de pobles sencers, van ser llavors simples esports extravagants, arbitrats, no per mandarins, sinó pels mateixos oficials britànics.
Tot i la present catàstrofe seria un flagrant error suposar que tota la crueltat està del costat dels sipais, i que tota la crema de la bondat humana flueix del bàndol dels anglesos. Les cartes dels oficials britànics destil·len malignitat. Un oficial que escriu des de Peshawar fa una descripció del desarmament del regiment nº 10 de cavalleria irregular, per no haver carregat contra el regiment nº 55 d’infanteria nativa quan se li va ordenar. S’alegra del fet que, no només van ser desarmats, sinó despullats de les seves botes i jaquetes, i després de rebre 12 penics per persona, portats a la vora de l’Indo i allà embarcats en barquetes, riu avall, on el que escriu espera cantant que tots els fills de la seva mare tinguin una oportunitat d’ofegar-se en els ràpids. Un altre escriptor ens informa que alguns habitants de Peshawar, per haver provocat una alarma nocturna fent esclatar petits petards amb motiu d’un casament (un costum nacional), les persones compromeses van ser amarrades l’endemà al matí i “van rebre tal pallissa, que no ho oblidaran fàcilment”. De Pindy va arribar la notícia que tres caps nadius estaven conspirant. Sir John Lawrence va respondre amb un missatge en el qual ordenava que un espia assistís a la reunió. Sobre la base de l’informe de l’espia, Sir John va enviar un segon missatge: “Pengeu-los!”. Els caps van ser penjats. Un funcionari del servei civil escriu des d’Allahabad: “Tenim a les nostres mans poder de vida i mort, i els asseguro que no ho escatimem”. I diu un altre, del mateix lloc: “No passa dia sense que pengem de deu a quinze d’ells [no combatents]”. Un esvalotat funcionari escriu: “Holmes els està penjant per dotzenes, com un bon xicot”. Diu un altre, al·ludint a la condemna sumària a la forca de gran nombre de nadius: “Llavors va començar la diversió”. I un tercer: “Realitzem consells de guerra a cavall, i pengem o afusellem a tots els negres que trobem”. Ens informen de Benarés que trenta zemendars van ser penjats per la simple sospita de simpatitzar amb els seus compatriotes, i que amb igual pretext s’han incendiat aldees senceres. Un oficial de Benarés diu, en una carta que reprodueix The London Times: “Les tropes europees es converteixen en fúries quan lluiten contra els nadius”.
I a més no s’ha d’oblidar que mentre es comenten les crueltats dels anglesos com a actes de vigor marcial, relatats amb senzillesa i ràpidament, sense demorar-se en detalls desagradables, els ultratges dels nadius, xocants de per si, són exagerats en forma deliberada. Per exemple, el relat minuciós que va aparèixer primer a The Times i després va recórrer tota la premsa londinenca, sobre les atrocitats comeses a Delhi i Meerut, d’on procedia? D’un clergue covard que residia a Bangalore, Mysore, a més de mil cinc-cents quilòmetres, en línia recta, de l’escena dels fets. Els relats reals de Delhi revelen que la imaginació d’un clergue anglès és capaç d’engendrar horrors més enormes que la fantasia més boja d’un hindú sediciós. L’amputació de nassos, pits, etc., en una paraula, les horribles mutilacions que cometen els sipais són, per descomptat, més repulsives per als sentiments europeus que el bombardeig d’habitatges a Cantó per un secretari de la Societat de la Pau de Manchester, o que cremar vius a àrabs tancats en una cova per un mariscal francès, o que escorxar en vida soldats britànics, amb el “gat de nou cues”, per resolució d’un consell de guerra de campanya, o que qualsevol altre dels mètodes filantròpics que s’empren a les colònies penals britàniques. La crueltat, com qualsevol altra cosa, té les seves modes, que varien segons el temps i el lloc. Cèsar, el cabal erudit, explica francament com va ordenar que se’ls tallés la mà dreta a molts milers de guerrers gals. Napoleó s’hauria avergonyit de fer tal cosa. Va preferir enviar els seus propis regiments francesos, sospitosos de sentiments republicans, a Santo Domingo, perquè allà els matessin els negres i la pesta.
Les infamants mutilacions realitzades pels sipais recorden una de les pràctiques de l’Imperi cristià de Bizanci, o les prescripcions de la legislació criminal de l’emperador Carles V, o els càstigs anglesos per alta traïció, com ho registra el jutge Blackstone. Als hindús, la religió dels quals els ha convertit en virtuosos en l’art de l’autotortura, aquests turments infligits a enemics de la seva raça i credo els semblen completament naturals, i més naturals encara els han de semblar als anglesos, que uns pocs anys abans solien obtenir rendes dels festivals de Juggernaut, amb la qual cosa protegien i recolzaven els sagnants ritus d’una religió de crueltat.
Els brams frenètics del “sanguinari Times”, com Cobbett acostuma a anomenar-lo; el seu paper de personatge enfurismat d’una òpera de Mozart, que enmig de la melodia més harmoniosa acaricia la idea penjar primer el seu enemic, després rostir-ho, després esquarterar-lo, després empalar-lo i després d’escorxar-lo viu. El seu esquinçar la passió de la venjança fins a convertir-la en parracs: semblaria a penes una estupidesa, si sota el patetisme de la tragèdia no s’advertissin amb claredat els ardits de la comèdia. The London Times s’extralimita en el seu paper, i no només per pànic. Proporciona a la comèdia un tema que ni Molière va trobar: el Tartuf de la Revenja. Només desitja posar al dia la caixa i protegir el govern. Atès que Delhi no va caure, com les muralles de Jericó, davant simples ràfegues d’aire, cal ensordir John Bull amb crits de venjança, per fer-li oblidar que el seu govern és responsable del dany incubat i de les colossals dimensions que se li ha permès d’assolir.
EL GOVERN BRITÀNIC I EL TRÀFIC D’ESCLAUS
Escrit per C. Marx el 18 de juny de 1858.
Publicat al New-York Daily Tribune, nº 5366, del 2 de juliol de 1858
En la sessió del 17 de juny de la Cambra dels Lords, el bisbe d’Oxford va presentar el problema del tràfic d’esclaus, i una demanda contra el mateix, de la parròquia de Santa Maria, a Jamaica. Amb seguretat, aquests debats produiran, en persones no gaire previngudes, la impressió d’una gran moderació per part de l’actual govern britànic i del seu ferm propòsit d’evitar qualsevol motiu de disputa amb els Estats Units. Amb la següent declaració, lord Malmesbury va renunciar totalment al “dret de visita” respecte dels vaixells de bandera nord-americana:
“Diu els Estats Units que per cap motiu, en cap cas i sota cap sospita podran ser abordats els vaixells que porten bandera nord-americana, tret que el funcionari accepti córrer el risc d’abordar-lo o aturar-lo. No vaig acceptar la legislació internacional tal com la interpreta el secretari de Relacions Exteriors nord-americà, fins que aquesta declaració va ser aprovada i corroborada pels funcionaris legals de la Corona. Però un cop admès això, exposo al govern nord-americà, en la forma més enèrgica possible, que si se sap que la bandera nord-americana encobreix totes les iniquitats, tots els pirates i traficants d’esclaus del món utilitzaran aquesta bandera i no una altra; que això deshonrarà aquesta respectada insígnia, i que en lloc de vindicar la dignitat del país amb una obstinada adhesió a la seva present declaració, el resultat serà el contrari; que la bandera nord-americana serà prostituïda per al més innoble dels fins. Seguiré insistint que en aquests temps civilitzats, en què incomptables navilis travessen els oceans, resulta necessària l’existència d’una policia a l’oceà; que hi hauria d’haver, si no un dret estipulat per la legislació internacional, almenys un acord entre nacions que estableixi fins a quin punt es podrà arribar en la verificació de la nacionalitat dels navilis i en l’establiment del seu dret a enarborar determinada bandera Pel llenguatge que he emprat, per les converses que mantingueu amb el ministre resident nord-americà en -aquest país i per les observacions contingudes en un treball molt competent redactat pel general Cass sobre la matèria, no deixo de tenir grans esperances que es pugui arribar a algun acord d’aquest tipus amb els Estats Units que, juntament amb les ordres que es donin als funcionaris d’ambdues nacions, ens permeti verificar les banderes de tots els països sense córrer el risc d’ofendre l’estat a què pertany el vaixell”.
A la bancada de l’oposició no hi va haver tampoc temptativa alguna de vindicar el dret de visita per part de la Gran Bretanya contra els Estats Units, però, com va assenyalar el comte de Grey:
“Els anglesos han concertat tractats amb Espanya i amb altres potències per impedir el tràfic d’esclaus, i si tenien raons valedores per sospitar que un navili estava compromès en aquest trànsit abominable i que en aquell moment utilitzava la bandera nord-americana, encara que en realitat no fos un vaixell nord-americà, els assistia el dret d’assolir-lo i registrar-lo. Si no obstant el navili exhibia documentació nord-americana, encara que estigués ple d’esclaus, el seu deure era deixar-lo en llibertat i deixar als Estats Units la deshonra d’aquest tràfic inic. L’esperava i confiava que les ordres als seus navegants fossin estrictes en aquest sentit, i que qualsevol excés que en aquestes circumstàncies es permetessin els funcionaris, fos objecte d’un just càstig”.
El problema gira, doncs, exclusivament al voltant del punt – i encara aquest punt sembla haver estat abandonat per lord Malmesbury- de si es deu o no exigir als navilis sospitosos d’haver usurpat la bandera nord-americana que exhibeixin la seva documentació. Lord Aberdeen va negar directament que pogués sorgir cap disputa per aquesta pràctica, ja que les instruccions donades als oficials britànics per procedir en aquest cas -instruccions redactades pel doctor Lushington i Sir G. Cockburn- van ser comunicades oportunament al govern nord-americà i acceptades per Mr. Webster en nom del govern. Per tant, si aquestes instruccions no han estat modificades, i si els funcionaris hi van actuar atenint-se, “el govern nord-americà no pot tenir cap motiu de queixa”. Semblaria, en veritat -enèrgica sospita que ronda pels pensaments de la saviesa hereditària-, que Palmerston havia fet una de les seves jugades habituals i introduït alguns canvis arbitrar-los en les ordres donades als navegants britànics. Se sap que Palmerston, alhora que fa ostentació del seu zel en la repressió del tràfic d’esclaus, fins al 1841, en els onze anys d’administració de les relacions exteriors, va trencar tots els tractats existents sobre tràfic d’esclaus, va ordenar accions que les autoritats legals britàniques van declarar criminals i que en realitat sotmetien un dels seus Instruments a procediment legal i col·locaven un tractant d’esclaus sota la protecció de la llei anglesa, contra el seu propi govern. Va triar el tràfic d’esclaus com a camp de batalla i el va convertir en mer instrument de provocació de batusses entre Anglaterra i altres estats. Abans de deixar el càrrec, el 1841, va donar instruccions que, segons paraules de Sir Robert Peel: “haurien conduït, de no haver-se revocat, a un xoc amb els Estats Units”. Segons les seves pròpies paraules, va ordenar als oficials navals “no tenir gaire en compte el dret internacional”. Tot i que en llenguatge molt reservat, lord Malmesbury va insinuar que: “en enviar l’esquadra britànica a aigües cubanes, en lloc de mantenir-la a les costes d’Àfrica”, Palmerston la va treure d’un apostador des d’on, abans de l’esclat de la guerra amb Rússia, havia gairebé aconseguit suprimir el tràfic d’esclaus, per traslladar-la a un lloc en què només serviria per entrar en disputes amb Estats Units. Lord Woodhouse, exambaixador del mateix Palmerston davant la Cort de Sant Petersburg, que concordava amb aquesta opinió respecte del cas, va assenyalar que:
“Tant se val quines hagin estat les Instruccions, si el govern autoritza els navilis britànics a desplaçar-se en tal quantitat per aigües nord-americanes, tard o d’hora sorgirà una diferència entre nosaltres i els Estats Units”.
Tanmateix, siguin quines hagin estat les intencions secretes de Palmerston, és evident que el govern tory les va frustrar el 1858, com van ser frustrades el 1842, i que el crit de guerra amb tant de trio llançat al Congrés i per la premsa, està condemnat a acabar en “molt soroll i poques nous”.
Pel que fa al problema mateix del tràfic d’esclaus, el bisbe d’Oxford, igual que lord Brougham, van denunciar Espanya com el pilar d’aquest trànsit nefand. Tots dos van exhortar el govern britànic a aquest país, per tots els mitjans al seu abast, a desenvolupar una política d’acord amb els tractats internacionals existents. Ja el 1814 s’havia celebrat entre La Gran Bretanya i Espanya un tractat pel qual aquesta condemnava de forma inequívoca el tràfic d’esclaus. El 1817 es va signar un tractat específic pel qual Espanya assegurava l’abolició d’aquest trànsit per a l’any 1820, en el que es referia als seus propis súbdits, i, a tall de compensació per les pèrdues que pogués ocasionar a aquests el compliment del contracte, rebia una indemnització de 400.000 lliures esterlines. Els diners van ser embossats, però no es va oferir per ell cap equivalent. El 1835 es va concertar un altre tractat pel qual Espanya es comprometia formalment a establir una legislació penal prou rigorosa perquè als seus súbdits els resultés impossible continuar amb el trànsit. Una vegada més hi va haver una estricta adhesió al morós proverbi espanyol: “Al matí”. Només deu anys més tard es va crear la legislació penal; però, per una desgràcia singular, va ser deixada a un costat la clàusula principal sostinguda per Anglaterra, a saber, aquella que qualificava el tràfic d’esclaus com a pirateria. En una paraula, no es va fer res, excepte que el Capità General de Cuba, el ministre de l’Interior, la Camarilla i, si és veritat el que diuen els rumors, els mateixos personatges reals, van cobrar un impost privat als esclavistes, amb la qual cosa van vendre, a tants doblers per cap, la llicència per comerciar amb carn i sang humanes.
“Espanya – va dir el bisbe d’Oxford- no tenia l’excusa de què aquest trànsit era un sistema que el govern no comptava amb prou forces per reprimir, perquè el general Valdés havia demostrat que aquest argument no té valor. Quan va arribar a l’illa va trucar als principals contractistes, i després de donar-los sis mesos de termini per concloure totes les seves transaccions en el tràfic d’esclaus, els va dir que estava decidit a eliminar-lo al cap d’aquell període. Quin va ser el resultat? El 1840, any anterior a l’administració del general Valdés, van arribar a Cuba 56 vaixells amb esclaus provinents de la costa africana. El 1842, mentre el general Valdés era Capità General, només en van arribar 3. El 1840 van ser desembarca a l’illa no menys de 14.470 esclaus; el 1842, 3.100”.
Ara bé, què pot “‘fer Anglaterra amb Espanya? ¿Reiterar les seves protestes, multiplicar els seus despatxos, reprendre les seves negociacions? El mateix lord Malmesbury afirma que es podrien cobrir totes les aigües, des de la costa d’Espanya fins a Cuba, amb els documents inútilment bescanviats entre ambdós governs. ¿O hi haurà Anglaterra fent valer els seus reclams, sancionats per tants tractats? Per aquí estreny la sabata. Entra en escena la sinistra figura de l’august aliat, ara reconegut àngel guardià del tràfic d’esclaus. El tercer Bonaparte, el protector de l’esclavitud en totes les seves formes, prohibeix a Anglaterra obrar conforme a les seves conviccions i als seus tractats. Com se sap, hi ha serioses sospites que lord Malmesbury té massa intimitat amb l’heroi de Satory. No obstant això, el va denunciar obertament com el comerciant general d’esclaus d’Europa, com l’home que va ressuscitar l’infame tràfic amb les seves pitjors característiques, amb el pretext de “la lliure emigració” dels negres cap a les colònies franceses. El comte de Grey va completar aquesta denúncia afirmant que “s’han emprès guerres a l’Àfrica per tal de fer captius que després serien venuts als agents del govern francès”. El comte de Clarendon va afegir que “Espanya i França eren rivals al mercat africà, i oferien certa suma per cada home; i no hi havia la menor diferència en el tracte donat a aquests negres, ja fossin transportats a Cuba o a una colònia francesa”.
Aquesta és, doncs, la gloriosa posició en què es troba Anglaterra per haver ajudat aquest home a enderrocar la República. Com la primera, la segona República va abolir l’esclavitud. Bonaparte, que només va obtenir el seu poder servint les més baixes passions humanes, no pot conservar-lo sinó comprant nous còmplices tots els dies. Per tant, no només ha restaurat l’esclavitud, sinó que ha comprat els plantadors amb la represa del trànsit d’esclaus. Tot el que degradi la consciència de la nació és una nova concessió de poder que se li acorda. Convertir França en una nació de traficants d’esclaus seria el mitjà més segur d’esclavitzar França, que, quan era ella mateixa, va tenir l’audàcia de proclamar davant del món: Que morin les colònies, però que visquin els principis! Una cosa, almenys, va aconseguir Bonaparte. El tràfic d’esclaus s’ha convertit en crit de guerra entre els camps imperialista i republicà. Si avui es restaurés la República francesa, endemà Espanya estaria obligada a abandonar el tràfic infame.
HISTÒRIA DEL TRÀFIC DE L’OPI [I]
Escrit el 31 d’agost de 1858. Publicat a New-York Daily Tribune, nº. 5.433, del 20 de setembre de 1858.
Les notícies del nou tractat arrencat a la Xina pels plenipotenciaris aliats, ha suscitat al parer les mateixes perspectives assenyades d’una gran expansió del comerç que ballaven davant els ulls de l’esperit comercial el 1845, quan va acabar la primera guerra xinesa. Suposant que els cables de Petersburg hagin dit la veritat, ¿és absolutament segur que de la multiplicació dels seus emporis s’hagi de seguir un augment del comerç xinès? Hi ha alguna probabilitat que la guerra de 1857-58 condueixi a resultats més brillants que la de 1841-42? El cert és que el tractat de 1843, en lloc d’augmentar les exportacions nord-americanes i angleses a la Xina, només va contribuir a precipitar i agreujar la crisi comercial de 1847. De forma similar, provocant somnis sobre un mercat inesgotable i estimulant falses especulacions, el tractat actual pot ajudar a preparar una nova crisi en el moment mateix en què el mercat mundial a penes es recupera amb lentitud de la recent commoció universal. A banda dels seus resultats negatius, la primera guerra de l’opi va aconseguir estimular el trànsit d’aquest a compte del comerç legal, i el mateix succeirà amb aquesta segona guerra de l’opi si la pressió general del món civilitzat no obliga Anglaterra a abandonar el cultiu obligatori de l’opi a l’Índia i la propaganda de la venda d’aquest, per mitjà de les armes, a la Xina. No parlarem de la moralitat d’aquest trànsit, descrit per Montgomery Martin, un anglès, en els següents termes:
“Sí, el tràfic d’esclaus era pietós en comparació amb el de l’opi: no aniquilàvem el cos dels africans, perquè el nostre interès immediat era conservar-los vius; no envilíem la seva naturalesa, ni corrompíem la seva ment, ni destruíem la seva ànima. Però el venedor d’opi mata el cos després d’haver corromput, degradat i aniquilat el ser moral dels infeliços pecadors, amb la qual cosa hora rere hora es brinden noves víctimes a un insaciable Moloch, davant l’altar del qual l’assassí anglès i el suïcida xinès rivalitzen en les seves ofrenes.”
Els xinesos no poden absorbir alhora mercaderies i drogues; en les actuals circumstàncies l’ampliació del comerç xinès es resol en una ampliació del tràfic d’opi; el creixement d’aquest és incompatible amb el desenvolupament del comerç legal: aquestes proposicions van ser admeses de forma força general fa dos anys.
Una comissió de la Cambra dels Comuns, designada el 1847 per considerar l’estat de l’intercanvi comercial britànic amb la Xina, ens informava:
“És de lamentar que el comerç amb aquest país es trobi, des de fa un temps, en una situació molt insatisfactòria, i que els resultats del nostre dilatat intercanvi de cap manera hagin respost a… les justes esperances que naturalment es basaven en un lliure accés a tan magnífic mercat. Ens trobem que les dificultats comercials no sorgeixen de la falta de demanda xinesa d’articles de les manufactures britàniques, ni de la creixent competència d’altres països; el pagament de l’opi absorbeix la plata, cosa que causa gran malestar al comerç general dels xinesos, i el te i la seda serveixen en realitat per pagar l’excedent”.
The Friend of China, del 28 de juliol de 1849, generalitzant el mateix problema, diu de forma molt definida:
“El trànsit de l’opi progressa fermament. L’augment del consum de te i seda a la Gran Bretanya i Estats Units donarà simplement per resultat un augment d’aquell trànsit; la situació dels fabricants és desesperant.”
En un article publicat el gener de 1850 al Merchant’s Magazine d’Hunt, un dels principals comerciants nord-americans a la Xina, va resumir així tot el problema del comerç amb la Xina:
“Quin ram comercial s’ha de suprimir: el tràfic d’opi o la importació de productes de Nord-amèrica a Anglaterra?.”
Els mateixos xinesos opinaven el mateix al respecte. Montgomery Martín explica:
“Pregunteu al Taotai de Shanghai quina seria la millor forma de promoure el nostre comerç amb la Xina, i la seva primera resposta, en presència del capità Balfour, cònsol de Sa Majestat, va ser: ‘Deixin d’enviar-nos tant opi, i estarem en condicions d’adquirir les seves manufactures”‘.
La història del comerç general dels darrers vuit anys ha aclarit aquestes posicions de forma nova i notable; però abans d’analitzar l’efecte perjudicial del tràfic d’opi sobre el comerç legal, ens proposem fer una breu ressenya del sorgiment i desenvolupament d’aquest trànsit estupend, el qual, ja sigui que considerem els tràgics xocs que, per dir-ho així, constitueixen l’eix al voltant del qual gira, o els seus efectes sobre les relacions generals entre Orient i Occident, és un fet singular en els annals de la humanitat.
Abans de 1767 la quantitat d’opi que s’importava de l’Índia no superava els 200 calaixos, pesant cada calaix al voltant de 133 lliures. L’opi entrava legalment a la Xina, com a medicina, previ pagament d’un impost d’uns 3 dòlars per calaix; els portuguesos, que el van portar de Turquia, eren gairebé els seus exportadors exclusius al Celeste Imperi.
El 1773 el coronel Watson i el vicepresident Wheeler – dues persones que mereixen ocupar un lloc entre els Hermentier, els Palmers i altres enverinadors de fama mundial- van suggerir a la Companyia de l’Índia oriental la idea d’emprendre el tràfic de l’opi amb la Xina. En conseqüència, es va establir un dipòsit de la droga als vaixells ancorats en una badia situada al sud-oest de Macao. L’especulació va fracassar. El 1781 el govern de Bengala va enviar a la Xina un vaixell armat, carregat d’opi; i el 1794 la companyia va apostar a Whampoa, l’ancorador del port de Canton, un gran vaixell amb opi. Sembla que Whampoa va resultar ser un dipòsit més convenient que Macao, perquè només dos anys després d’haver estat escollit el govern xinès va trobar necessari dictar una llei per la qual s’amenaçava assotar els contrabandistes d’opi xinesos amb vares de bambú i exhibir-los als carrers amb ceps de fusta al voltant del coll. Al voltant de 1798 la Companyia de l’Índia oriental va deixar de ser l’exportadora directa de l’opi, però es va convertir en la seva productora. A l’Índia es va establir el monopoli del narcòtic; mentre als vaixells de la companyia se’ls prohibia hipòcritament traficar amb la droga, les llicències que aquesta atorgava als vaixells privats per comerciar amb la Xina estipulava que se’ls aplicaria una multa si arribava a carregar opi que no fos l’elaborat per la companyia.
El 1800 les exportacions a la Xina van arribar als 2.000 calaixos. La lluita entre la Companyia de l’Índia oriental i el Celeste Imperi, que al segle XVII va tenir l’aspecte comú a totes les batusses entre el comerciant estranger i la duana nacional, des de principis del segle XIX va adquirir característiques molt precises i excepcionals; mentre l’emperador xinès, a fi de posar fre al suïcidi del seu poble, prohibia alhora la importació del verí pels estrangers i el seu consum pels nadius, la Companyia de l’Índia oriental convertia ràpidament el cultiu de l’opi a l’Índia, i el seu contraban a la Xina, en part del seu propi sistema financer. Mentre els semibàrbars defensaven el principi de la moralitat, els civilitzats li oposaven el principi del lucre. Que un imperi gegantí, en què viu gairebé un terç de la raça humana, que vegeta a despit de l’època, aïllat pel seu apartament forçós del comerç general i, per tant, disposat a enganyar-se amb il·lusions de perfecció celestial; que semblant imperi hagi de ser al cap assolit pel destí amb motiu d’un dol a mort, en el qual els representants del món antic es mostren moguts per raons ètiques, mentre que els representants de l’aclaparadora societat moderna lluiten pel privilegi de comprar als mercats més barats i vendre en els més cars: això, per cert, és una espècie de cobla tràgica, més estranya del que cap poeta s’hagi atrevit mai a imaginar.
HISTÒRIA DEL TRÀFIC DE L’OPI [II]
Escrit el 3 de setembre de 1858. Publicat a New-York Dai-ly Tribune, nº 5.438, del 25 de setembre de 1858.
El fet que el govern britànic assumís el control del monopoli de l’opi a l’Índia va ser el que va conduir a la proscripció del comerç de la droga a la Xina. Els cruels càstigs que el legislador celestial infligia als seus propis súbdits contumaços i l’estricta prohibició establerta a les duanes xineses van demostrar ser igualment ineficaces. El següent efecte de la resistència moral dels xinesos va ser que els anglesos van corrompre les autoritats imperials, els funcionaris de la duana i els mandarins en general, corrupció que es va insinuar al cor de la burocràcia celestial i va destruir els pilars de la constitució patriarcal, va entrar de contraban a l’imperi, juntament amb els calaixos d’opi, des dels vaixells-dipòsits ancorats a Whampoa.
Fomentat per la Companyia de l’Índia oriental, inútilment combatut pel govern central de Pequín, a poc a poc el comerç de l’opi va anar assumint proporcions majors, fins que el 1816 va absorbir al voltant de 2.500.000 dòlars. L’obertura, aquell any, del comerç indi, amb la sola excepció del comerç del te, que continua sent monopoli de la Companyia de l’Índia oriental, va ser un nou i poderós estímul per a les operacions dels contrabandistes anglesos. El 1820 el nombre de calaixos entrats de contraban a la Xina va augmentar a 5.147; el 1821 a 7.000, i el 1824 a 12.639. Mentrestant, el govern xinès, alhora que dirigia amenaçadores protestes als comerciants estrangers, castigava els comerciants Kong -els seus còmplices reconeguts-, desenvolupava una inusitada activitat en el processament dels consumidors d’opi nadius i aplicava mesures més estrictes a les duanes. El resultat, com el d’esforços similars el 1794, va ser que els dipòsits d’opi es van traslladar d’una base d’operacions precària a una més convenient. Macao i Whampoa van ser abandonades a favor de l’illa de Lingting, a la desembocadura del riu Canton, on van quedar permanentment establerts en vaixells armats fins a les dents i ben tripulades. De la mateixa manera, quan el govern xinès va aconseguir aturar momentàniament les operacions de les antigues cases de Cantó, el comerç només va canviar de mans i va passar a una classe inferior d’homes, disposats a portar-lo endavant a tot preu i per qualsevol mitjà. Gràcies a les majors facilitats així brindades, el comerç de l’opi va augmentar durant els deu anys que van de 1824 a 1834, de 12.639 calaixos a 21.785.
Igual que els anys 1800, 1816 i 1824, l’any 1834 assenyala una època en la història del comerç de l’opi, La Companyia de l’Índia oriental va perdre llavors no només el seu privilegi de comerciar amb te xinès, sinó que va haver-hi d’interrompre tota mena d’activitat comercial i abstenir-se’n. En quedar així transformada, d’establiment comercial en establiment simplement governamental, el comerç amb la Xina va quedar totalment obert a les empreses privades angleses, que van avançar amb tal vigor, que el 1837, malgrat la desesperada resistència del celestial govern, van entrar de contraban a la Xina, amb bon resultat, 39.000 calaixos d’opi avaluats en 25.000.000 dòlars. Dos fets reclamen aquí la nostra atenció: primer, que de tots els passos cap endavant donats pel comerç d’exportació a la Xina des de 1816, una part desproporcionadament gran va anar corresponent a poc a poc a la branca del contraban d’opi; i segon, que juntament amb l’extinció gradual de l’ostensible interès comercial del govern angloindi en el tràfic d’opi, va augmentar la importància del seu interès fiscal en aquest tràfic il·lícit. El 1837 el govern xinès havia arribat a un punt en què ja no podia postergar una acció decisiva. El continu drenatge de plata, provocat per les importacions d’opi, havia començat a trastornar el Tresor real, així com la circulació monetària del Celeste Imperi. Hsu Nai-chi, un dels més destacats estadistes xinesos, va proposar legalitzar el tràfic de l’opi i obtenir-ne diners; però després d’una sèrie de deliberacions, de les quals van participar tots els alts funcionaris de l’imperi i que es van prolongar durant més d’un any, el govern xinès va decidir que “Considerant els danys que causa al poble, el tràfic nefand no ha de ser legalitzat”. Ja el 1830 un impost del 25 % hauria rendit un benefici de 3.850.000 dòlars. El 1837 hauria donat el doble d’aquesta suma, però llavors el bàrbar celestial va refusar establir un impost que amb seguretat s’hauria elevat de forma proporcional a la degradació del seu poble. El 1853, Hsien Feng, l’actual emperador, en circumstàncies encara més angoixoses i amb ple coneixement de la inutilitat de tots els esforços per aturar la creixent importació d’opi, va persistir en la severa política dels seus antecessors. Permeteu-me assenyalar, en aquest cas, que en perseguir el consum de l’opi com una heretgia, l’emperador en va donar al trànsit tots els avantatges d’una propaganda religiosa. Les mesures extraordinàries preses pel govern xinès el 1837, 1838 i 1839, que van culminar amb l’arribada a Cantó del comissionat Lin, i amb la confiscació i destrucció, pel seu ordre, de l’opi entrat de contraban, van proporcionar el pretext per a la primera guerra anglo-xinesa, els resultats de la qual van ser la rebel·lió xinesa, l’esgotament total del Tresor imperial, la intrusió exitosa de Rússia des del nord i les gegantines proporcions que va adquirir el trànsit de l’opi al sud. Tot i que proscrit pel tractat amb què Anglaterra va posar fi a la guerra, iniciada i continuada en defensa d’aquest trànsit, aquest va gaudir en la pràctica de total impunitat des del 1843. El 1856 les importacions es van calcular en uns 35.000.000 de dòlars, en tant que aquell mateix any el govern angloindi va obtenir del monopoli de l’opi un benefici de 25.000.000 de dòlars, exactament una sisena part del total dels seus ingressos estatals. Els pretextos utilitzats per emprendre la segona guerra de l’opi són massa recents perquè calgui cap comentari.
No podem passar a una altra cosa sense destacar una flagrant contradicció del govern britànic de tan escatainat cristianisme i traficant amb la civilització. En la seva condició de govern imperial, fingeix desconèixer en absolut el negoci del contraban de l’opi, i fins a entrar en tractats que ho proscriguin. No obstant això, en la seva condició índia, imposa a Bengala el cultiu de l’opi, amb gran perjudici per als recursos productius d’aquest país; obliga una part dels llauradors indis a cultivar la rosella; incita una altra part a fer el mateix a força de bestretes en efectiu; manté l’elaboració a l’engròs de la perniciosa droga en un tancat monopoli que està a les seves mans; per mitjà de tot un exèrcit de funcionaris espies, vigila el seu creixement, el seu lliurament en llocs determinats, la seva condensació i preparació a gust dels consumidors xinesos, el seu envasament en paquets especialment adaptats a les conveniències del contraban, i per últim el seu transport fins a Calcuta, on se’l ven a les subhastes del govern i on els funcionaris estatals el lliuren als especuladors, que el fan passar després a mans dels contrabandistes; aquests, finalment, l’introdueixen a la Xina. El calaix que al govern britànic li costa unes 250 rupies es ven al mercat públic de Calcuta a un preu que va de 1.210 a 1.600 rupies. Però, no satisfet encara amb aquesta complicitat concreta, el mateix govern, fins al moment, participa directament en els guanys i pèrdues dels mercaders i noliejadors que es llancen a l’arriscada empresa d’enverinar un imperi.
En realitat s’ha fet dependre les finances índies del govern britànic, no només del comerç de l’opi amb la Xina, sinó de les característiques de contraban d’aquest comerç. Si el govern xinès legalitzés el comerç de l’opi i simultàniament autoritzés el cultiu de la rosella a la Xina, l’erari angloindi patiria un seriós desglaç. Perquè, mentre predica obertament la llibertat de comerç respecte del verí, defensa en secret el monopoli de la seva elaboració. Sempre que observem de prop la naturalesa de la llibertat de comerç britànica, trobem, gairebé generalment, que a la base de la seva “llibertat” hi ha el monopoli.
Textos extrets i traduïts del castellà al català, de:
– (Dècada de 1850), C. Marx, F. Engels, Acerca del colonialismo (Artículos y cartas), Moscú, Editorial Progreso, sense data, probablement anys 70 del segle XX.
– (Dècada de 1850), C. Marx, F. Engels, Textos sobre el colonialismo, introducción de Alberto Díez, Córdoba (Argentina) Cuadernos de Pasado y Presente, nº 37, 1973.
Els textos inclosos en ambdues antologies son els mateixos, malgrat la traducció al castellà sovint experimenta algunes variacions. Ambdós libres, totalment exhaurits en paper, poden ser descarregats a : https://arxiujosepserradell.cat/biblioteca-virtual/
– (Década de 1850), Karl Marx, Artículos periodísticos, presentación, Mario Espinoza, traducción Isabel Hernández y Amado Diéguez, Madrid, Alba Editorial, 2022.
Bibliografia complementària:
– (2023), Marcelo Musto, Karl Marx, Biografia intel·lectual i política (1857-1883), Manresa, Tigre de paper.
– (2024), Kevin B. Anderson, Marx en los Márgenes. Nacionalismo, etnicidad y sociedades no occidentales, traducción de Francisco Viña Alfaro, Barcelona, Verso libros.
– Mario Espinoza Pino (1), Introducción Karl Marx: un periodista en la historia
– Mario Espinoza Pino (2), Karl Marx, un periodista en la Era del Capital. Apuntes para una investigación
– El Marx anti-colonialista. Textos sobre colonialisme, esclavatge i guerres d’emancipació (I), primera part de la selecció de textos Marx, publicada a Realitat el dia 13 de març de 2025.
