Segurament recordaran la polèmica aparició, el mes de febrer passat, de l’escriptora d’autoajuda i psiquiatra Marian Rojas Estapé en un conegut programa de televisió espanyol. Les declaracions realitzades en aquest programa van donar peu a gran quantitat de comentaris i debats de tota mena en xarxes socials. Principalment, la repercussió de les seves declaracions es deu al fet que, malgrat presentar-nos els grans canvis socials, polítics i culturals com a part de l’origen de problemes com la falta de concentració, empatia i tolerància a l’avorriment, les solucions a aquests problemes que proposa estan centrades gairebé de manera única i exclusiva en l’individu. A més, el seu discurs presenta un marcat reduccionisme biològic, ignorant que qüestions com el context econòmic i social d’una persona determinen el seu comportament i poden fer-la més susceptible de desenvolupar uns certs trastorns o malalties.
Ara bé, això no succeeix només en els llibres d’aquesta autora; en allò que a l’autoajuda es refereix, la immensa majoria de títols publicats se centren a abordar les causes individuals del malestar, plantejant les solucions a aquests problemes des d’una perspectiva purament individualista. En reflexionar sobre això, no puc evitar pensar en la Metamorfosi, ja que, com en aquest relat kafkià, des de l’autoajuda s’exigeix a les persones que, fins i tot trobant-se en unes condicions (físiques, mentals, emocionals, econòmiques o de qualsevol altre tipus) excepcionalment deplorables, suportin el pes de tirar endavant de forma totalment individual. Com si la millora depengués exclusivament de factors controlats de manera individual. En aquest article faig una petita reflexió sobre l’autoajuda serveix a un determinat propòsit dins del capitalisme tardà.
És difícil trobar un llibre d’autoajuda que realment inciti a la reflexió i l’autoconeixement, ja que, en aquesta mena de literatura, no se sol anar més enllà de donar solucions o consells en aparença molt fàcils de dur a terme i que prometen ser la panacea universal. No obstant això, no solen estar adaptats a les circumstàncies socials, psicològiques, culturals, etcètera… de cada individu. Això en si mateix no suposa un problema, ja que donar unes pautes generals d’actuació no és nociu per se; no obstant això, sí que ho és quan, per a justificar la seva efectivitat, dipositen tot el pes de l’èxit de les solucions proposades en l’individu, fet que pot arribar a agreujar patologies preexistents, a més de generar un gran malestar.
Però el maniqueisme i la falta de concreció d’aquesta disciplina no semblen haver-li passat factura. Si observem les xifres, en 2023 les vendes de llibres d’autoajuda van pujar un 47% a Espanya respecte a l’any anterior, segons el portal Idealo.es. Clar exemple de mentalitat capitalista: continua escrivint, continua produint, continua venent, sense reparar en la qualitat del producte o en el mal que pugui causar a qui, com sol ser el cas de qui adquireix un llibre d’aquestes característiques, es trobi en una situació vulnerable. És la compulsió del consum, el capitalisme infiltrat en tots els aspectes de la vida, calant fins a la medul·la. Compra aquest llibre, sé productiu, medita, treballa, feix exercici, matina, aprofita el dia; tot depèn de tu, de la teva actitud. Consumeix per a creure’t amo de la teva vida, del teu destí, sense pensar en qui s’està portant el benefici de tot això.
Pel que fa a la Psicologia, els seus diversos àmbits i disciplines reconeixen la influència de factors externs en els individus: ja des dels inicis, en el conductisme s’exposa que les conductes que emet un individu constitueixen una reacció a estímuls (externs o interns). Si revisem les recerques més rellevants de la Psicologia Social, en la definició fonamental de la qual ja es recull la influència que té en la conducta d’un individu la presència real, imaginada o implícita d’altres persones (Allport), ens trobem experiments mostrant com la pressió grupal pot fer que un individu canviï el seu criteri per a ajustar-lo al del grup, fins i tot sabent que aquest és erroni (Solomon Asch), demostrant que les persones poden actuar en contra de la seva voluntat si consideren que estan acatant una ordre d’una figura que consideren d’autoritat (Milgram), i experiments en els quals el comportament dels individus queda determinat per la relació asimètrica de poder que s’estableix a l’atzar entre ells (Zimbardo). Tots ells demostren la influència de factors externs a l’individu en la presa de decisions individuals. Parlem, per descomptat, d’enfocaments basats en l’evidència científica, amb dècades de recerca a la seva esquena, demostrant la importància del context per a explicar les conductes dels individus (tant aïllats com de manera grupal).
Evidentment, els factors individuals i genètics influeixen, però no són l’únic factor determinant de què esdevé en les nostres vides. De fet, en cas de ser unes altres les nostres circumstàncies socials i econòmiques, hauríem pres les mateixes decisions? Referent a això, sempre recordo l’exemplificació magistral dels estrats socials que feia Terry Pratchett, a través del seu personatge Sam Vimes en la novel·la Homes d’Armes, amb l’anomenat dilema de les botes. Si tens la capacitat econòmica per a gastar més i comprar-te unes botes bones, de qualitat, que vagin a durar diversos hiverns, podem dir que el fet de tenir els peus secs esdevé de la teva excel·lent presa de decisions, o es tracta d’una conseqüència de la teva posició socioeconòmica? Evidentment, qui disposa dels diners suficients, pot triar quines botes es compra, a diferència de qui no té els recursos per a plantejar-se si comprar les botes cares, i que acabarà, inevitablement, gastant més en botes barates, perpetuant així la bretxa econòmica i social. Així mateix, si sobreviure al dia a dia consumeix tota la capacitat mental de l’individu, és clar que la presa de decisions a llarg termini es veurà afectada.
En resum, la majoria de títols d’autoajuda basen el seu èxit de vendes a proposar solucions suposadament senzilles i universals a problemes complexos, centrant el focus en l’individu i culpabilitzant-lo si no observa millora després d’aplicar el seu sistema. Així funciona la doble moral en la societat capitalista: d’una banda, el sistema t’impulsa a prendre decisions basades en el plaer, dissenyant tota mena d’artificis perquè caiguis en la gratificació automàtica o la solució fàcil. Per l’altre, et culpa per la teva falta de força de voluntat, per no ser capaç de retardar la gratificació que tant s’ha esforçat a vendre’t. El parany perfecte.
