Aquest monogràfic de poesia l’hem volgut dedicar als poetes i les poetesses de Palestina, com a lluita contra l’oblit, com a defensa de la memòria històrica d’aquest poble i per agitar les nostres consciències i les dels de les que ens envolten.
La selecció hauria pogut ser un altre, però com diuen en castellà: “no están todos los que son, pero son todos los que están”.
No podia faltar Mahmud Darwish o Murid Barguti dos grans poetes palestins, les veus de les dones també havia de ser-hi, esplèndides i diverses: Fadwa Tuqán, Rafeef Ziadah, Hiba Kamal Abu Nada, i Suheir Hammadi. Dos altres poetes: Mosab Abu Toha i Refaat Alareer són igualment mereixedors de formar part d’aquesta selecció. I en primícia, abans de la seva sortida a la venda en llibreries, la poesia de Nasser Rabah.
Alguns d’aquests poetes i poetesses encara viuen a Palestina, enmig del desastre, en camps de refugiats, altres estan a l’exili, arreu del món i altres ja els han matat.
Amb aquestes paraules Mahmud Darwish explica com veu la missió del poeta:
“En el meu cas s’han esborrat els límits entre el que és personal i el que és col·lectiu. Els referents del meu llenguatge poètic apunten vers l’experiència tota a la recerca dels llocs compartits. Però jo sé molt bé que la missió del poeta és, primerament, poètica: ha de protegir la llengua de l’avassallament d’una actualitat sempre de pas, transitòria, i renovar la seva vida contínuament, sense que això contradigui la necessitat que el poeta formi part d’una comunitat i sigui testimoni d’una època. Perquè el món es mou en el poema, però el poema no canvia el món o les coses, tret que canviï la concepció estètica en si mateixa. I això és un procés molt lent. Nosaltres estimem la poesia perquè diu, en última instància, el que ens agradaria dir sobre la nostra relació amb l’existència, el nostre amor a la vida, a la llibertat i a la bellesa”.
I acabarem amb unes cites seves. Hauria estat, sense cap mena de dubte, un merescut Premi Nobel.
Crec en el poder de la poesia, que em dona raons per a mirar cap al futur i identificar un centelleig de llum.
Som captius del que estimem, del que desitgem i del que som.
Ella diu: Quan ens trobarem? Jo dic: Després d’un any i una guerra. Ella diu: Quan acabarà la guerra? Jo dic: L’hora que ens trobem.
Patim una malaltia incurable: l’esperança.
Si l’olivera conegués les mans que els van plantar, el seu oli es convertiria en llàgrimes.
***********
I com malauradament no podem defugir la realitat del genocidi que està patint el poble palestí, al final dels poemes adjuntem la traducció d’un article recent sobre la represa del conflicte, escrit per Fouad Baker, activista palestí i membre del Col·legi d’Advocats de la Cort Penal Internacional
