Rafeef Ziadah

Autor

Del mateix autor

Rafeef Ziadah (Beirut, 1979)                                                                                      Periodista, poeta i activista dels Drets Humans, nascuda al Líban, però d’ascendència palestina. Pertany a la tercera generació de refugiats palestins de la seva família. Quan va començar la invasió d’Israel en el sud del Líban per a expulsar a l’OLP, en 1982, la seva família va optar per emigrar i van estar viatjant diversos anys, sent deportats per no tenir qualitat de refugiats. Fins que va arribar a assentar-se al Canadà per a realitzar el seu doctorat en Ciència Política en la Universitat de York, a Toronto. És membre fundador de la Coalició Contra l’Apartheid Israelià, que promou la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions contra Israel (BDS). Avui viu a Londres. 

Avui

Avui,

el meu cos

ha estat una massacre televisiva

que ha hagut d’adaptar-se

a talls de so

i limitació de paraules.

Avui,

el meu cos

ha estat una massacre televisiva

que ha hagut d’adaptar-se

a talls de so

i limitació de paraules

prou emplenades

amb estadístiques,

recomptes, mesures, respostes

per a les quals he hagut

de perfeccionar el meu anglès

i aprendre les meves resolucions

de les Nacions Unides

i tot i així

ell m’ha demanat:

Senyoreta Ziadah

No pensa que tot això s’arreglaria

si deixessin d’ensenyar tant d’odi als seus infants?

Pausa.

He cercat, al meu interior, la fortalesa

per a ser pacient,

però la paciència no hi roman

a la punta de la llengua

mentre les bombes

cauen sobre Gaza.

La paciència, simplement,

ha fuit de mi.

Pausa.

Somriure.

Nosaltres ensenyem vida,

senyor.

Rafeef,

recorda’t de somriure.

Pausa.

Nosaltres ensenyem vida,

senyor.

Nosaltres, els palestins

ensenyem vida

després que ells

hagin ocupat l’últim cel.

Nosaltres

ensenyam vida

després que ells

hagin construït llurs assentaments

i llurs murs d’apartheid,

després de l’últim cel.

Nosaltres ensenyem vida,

senyor.

Però avui, el meu cos

ha estat una massacre televisiva

fabricada per a adaptar-se

a talls de so

i limitació de paraules.

“Però, dóna’ns només

una història,

una història humana,

saps?

Això no és política,

nosaltres tot just volem

parlar-li a la gent de tu i de la teva gent.

Així que dóna’ns una història humana.

No esmentis les paraules

apartheid i ocupació.

Això no és política,

m’has d’ajudar

com a periodista,

a ajudar-te a contar la teva història,

la qual no és una història política”.

Avui el meu cos

ha estat una massacre televisiva

“Què et sembla si ens ofereixes la història

d’una dona de Gaza

que necessita medicació?

Què ens contes de tu?

Tens “els ossos prou trencats”

per a protegir el teu fill,

per a entregar-me el teu mort

i donar-me la llista dels seus noms

en un límit de mil dues-centes paraules?” 

Avui, el meu cos

ha estat una massacre televisiva

fabricada per a adaptar-se

a talls de so

i limitació de paraules,

dirigit per aquesta gent insensible

a la sang de terroristes.

Però a tots ells els sap greu.

Els sap greu

el setge sobre Gaza.

Així que els he donat les resolucions

de les Nacions Unides

i les estadístiques

i ho condemnen

i ho lamenten,

i ho refusen.

Això no són dos bàndols iguals,

ocupant i ocupat,

i cent morts,

i dos-cents morts,

i un miler de morts,

i al bell mig d’aquest

crim de guerra i massacre,

he construït paraules

i somriures no exòtics,

somriures no terroristes,

i he fet comptes i recomptes,

cent morts,

dos-cents morts,

i un miler de morts,

HI ha algú aquí a fora?

Hi haurà algú que escolti?

Voldria poder plorar

sobre llurs cossos,

voldria poder córrer

fins a cada camp de refugiats

i sostenir cada infant,

i tapar-los les oïdes per a que

no hagin d’escoltar

el so de les bombes

el resta de llurs vides,

com ho faig jo.

Avui, el meu cos

ha estat una massacre televisiva

i deixeu-me dir que

no hi ha res que

les vostres resolucions

de les Nacions Unides

hagin fet

mai sobre això

ni cap tall de so

que hagi

(tant se val

la qualitat del seu anglès)

cap tall de so

cap tall de so

cap tall de so

els tornarà

la vida,

cap tall de so,

arreglarà això.

Nosaltres ensenyem vida,

senyor.

Nosaltres ensenyem vida,

senyor.

Nosaltres, els palestins

ens llevem cada matí

per a ensenyar-li a la resta del món

Vida, senyor

Traduït al català per Pere Perelló i Nomdedéu

«Vaig escriure aquest poema mentre les bombes queien a Gaza i jo era la portaveu de premsa per a la coalició. Fèiem molta feina d’organització i ens quedàvem despertes fins a les sis del matí, perfeccionant cada petit tall de so, i al final… com sabeu molts palestins es cansen i acaben pronunciant les “P” com a “B” així és com al final del dia ens convertim en “balestins”… (Les entrevistes eren en anglès) així que vaig estar practicant les meves “pes” tota la nit i l’endemà al matí un dels periodistes em va preguntar: “No creus que tot aniria millor si simplement deixéssiu de ensenyar els vostres fills a odiar?” No vaig insultar la persona, vaig ser molt educada, però vaig escriure aquest poema com a resposta a aquest tipus de preguntes que a nosaltres, els palestins, sempre ens fan.» 

Rafeef Ziadah

Article anteriorMurid Barguti
Article següentFadwa Tuqán

Articles relacionats

Darrers articles

Mahmoud Darwish

Fadwa Tuqán

Rafeef Ziadah

Murid Barguti