Refaat Alareer (Gaza, Palestina, 23 de setembre de 1979 – Gaza, Palestina, 6 de
desembre de 2023)
Poeta i acadèmic palestí, de 44 anys, va morir al costat d’altres membres de la seva
família, en l’atac aeri israelià a l’habitatge on es refugiava en el sud de la Franja de Gaza.
Era professor de literatura anglesa en la Universitat Islàmica de Gaza. També era
cofundador del projecte acadèmic-cultural “We llauri not numbers” (“No som números”),
iniciativa que vincula a joves escriptors de Gaza amb autors estrangers per a
l’aprenentatge de l’escriptura en anglès sobre el seu entorn i les seves vides.
En una de les seves últimes entrevistes, al principi de la guerra, Alareer va denunciar:
“Sabem que és molt ombrívol. Molt fosc. No hi ha manera de sortir. Si no hi ha aigua, no
hi ha manera de sortir de Gaza. Què hem de fer? Ofegar-nos? Cometre un suïcidi en
massa? És això el que vol Israel? I no farem això. L’altre dia li estava dient a algú, a un
amic, que soc un acadèmic. Probablement el més dur que tinc a casa és un marcador.
Però si els israelians envaeixen, si irrompen contra nosaltres, si carreguen contra
nosaltres, si obren porta per porta per a massacrar-nos, prendré aquest marcador i li ho
llançaré als soldats israelians, fins i tot si això és l’últim que pugui fer. I aquest és el
sentiment de tots. Estem indefensos, no tenim res a perdre”.
Aquest va ser el seu últim poema, escrit sota els incessants i feroços bombardejos
israelians.
Si he de morir
Si he de morir
has de vivir
para contar mi historia
para vender mis cosas
para comprar un trozo de tela
y algunas cuerdas
(que sea blanca con una larga cola)
para que un niño en algún lugar de Gaza
mientras mira el cielo a los ojos
esperando a su padre que se fue en llamas
y no se despidió de nadie
ni siquiera de su propia carne
ni siquiera de sí mismo
vea la cometa, la cometa que me hiciste,
volando en lo alto
y piense por un instante
que hay un ángel ahí
devolviéndole el amor
Si he de morir
que traiga esperanza
que sea una historia.
