A mesura que el govern ultradretà de Turquia intenta reprimir novament l’oposició democràtica, han esclatat protestes massives a tot el país, demostrant que una nova generació no acceptarà el règim autoritari d’Erdoğan.
Els esdeveniments que s’estan desenvolupant a Turquia després de la detenció de l’alcalde electe d’Istanbul, Ekrem İmamoğlu, marquen un nou moment de crisi per a la democràcia turca. Aquest últim acte del govern d’Erdoğan forma part d’una llarga campanya per desmantellar les institucions democràtiques i silenciar l’oposició; no és només un atac contra una persona, sinó un atac contra el dret fonamental del poble a decidir el seu propi futur.
En un intent descarat i desesperat de deslegitimar-lo, İmamoğlu —que va derrotar tres vegades el candidat de l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) a les eleccions municipals d’Istanbul i estava preparat per convertir-se en el rival d’Erdoğan a les presidencials— ha vist com s’anul·lava el seu títol universitari. Poc després, va ser detingut. A continuació, el president del Col·legi d’Advocats d’Istanbul i la seva junta executiva van ser destituïts, mentre que en batudes a la matinada van ser detingudes més de 300 persones —moltes d’elles estudiants— en nou províncies. El seu únic “delicte” era ser veus d’oposició, expressar-se, negar-se a callar.
Ningú no s’hauria de fer il·lusions: això no és obra d’un sistema judicial independent. No hi ha un poder judicial independent. Cada sentència, cada acusació, cada decisió legal a Turquia és dictada per un únic palau i per l’home que hi seu dins.
Per això, el règim d’Erdoğan es coneix encertadament com el “Règim del Palau”. La llei ja no serveix per fer justícia, només serveix per preservar el seu poder. Cal ser clars: quan el poder trepitja la voluntat del poble, quan deixa de banda les normes legals, quan silencia aquells que s’atreveixen a desafiar-lo, només hi ha una paraula per descriure-ho: un cop d’estat. Un
cop d’estat dut a terme no per generals rebels, sinó pel mateix règim de l’AKP.
Tanmateix, això no es tracta només d’İmamoğlu. El que està en joc és molt més gran que el destí d’un sol polític. Es tracta del moviment més ampli que ha sorgit com a resposta a la seva persecució. L’AKP ha passat anys concentrant el poder en mans d’uns pocs, erosionant la independència judicial, reprimint la dissidència i criminalitzant l’oposició política.
Ara, amb aquest últim acte de repressió, el règim busca infondre por, fer creure a la gent que no hi ha alternativa, que no hi ha esperança de canvi. Pretén clavar el darrer clau al taüt de la democràcia.
Això recorda una vella faula. Un lleó s’acosta a un ramat de bous i diu: “Doneu-me el bou groc, i us deixaré en pau.” El ramat dubta, però finalment accepta. Però el lleó torna, una vegada i una altra, exigint-ne més. Un per un, els bous són capturats fins que no en queda cap.
Avui, el moviment que s’ha aixecat contra el “Règim del Palau” és l’últim bou. Si aquells que creuen en la democràcia no s’uneixen ara, demà no quedarà ningú per resistir.
Turquia ja ha passat per això abans. A l’estiu del 2013, les protestes del parc Gezi van esclatar quan el govern de l’AKP va intentar demolir un dels darrers espais verds del centre d’Istanbul. El que va començar com una oposició a la construcció d’un altre centre comercial es va convertir en una revolta nacional contra la repressió.
El parc Gezi encara es manté al seu lloc original avui, i l’esperit de la resistència de Gezi no ha mort mai. Viu en tothom qui es nega a acceptar un futur dictat per un règim autoritari.
Però ara està passant de nou. La gent n’ha tingut prou. Prou de l’AKP. Prou d’Erdoğan. Prou del Règim del Palau. A tot Turquia, els estudiants lideren la lluita. Als campus d’Istanbul i Ankara, els joves s’enfronten a un règim que només els ofereix censura, atur i un futur robat. Saben què està en joc. Aquesta serà la seva Gezi.
Això no és només una lluita per Turquia. A tot el món, allà on la diàspora turca es mobilitza per la justícia, les protestes creixen. De Berlín a Londres, de Nova York a París, la gent surt als carrers en solidaritat. Això és més gran que un sol país. És la lluita global contra la corrupció, contra el domini autoritari, contra aquells que creuen que poden aixafar l’oposició i sortir-se’n amb la seva.
Durant massa temps, s’han fet concessions. El dret a la llibertat d’expressió ha estat erosionat a poc a poc. Durant massa temps, s’ha dit a la gent que callés, que esperés, que tingués paciència.
“De vegades”, com va escriure Lenin, “la història necessita un impuls.” Prou: ja no queda paciència. Ja no queda silenci. Ara és el moment d’actuar. Ara és el moment de sortir als carrers. Quan el poble s’aixeca unit, cap poder a la Terra el pot aturar. No hi ha salvació en la solitud! O tots junts o cap de nosaltres!
Publicat originalment a Tribune. El podeu llegir a: https://tribunemag.co.uk/2025/03/the-turkish-people-against-the-palace-regime
