Com passa amb molts pensadors revolucionaris, probablement el Sacristán més interessant és el Sacristán madur, el dels últims anys de vida. Decebut alhora pel rumb de la Unió Soviètica (especialment a partir de l’esclafament de la Primavera de Praga el 1968) i per l’eurocomunisme (que era una forma de separar-se de la URSS, però abandonant tota política rupturista o anticapitalista), és el Sacristán que aprofundeix en la problemàtica ecològica i que, a l’escalf d’aquest nou interès, revisita les qüestions clàssiques del marxisme. Avui, amb una crisi ecològica molt més aguditzada i unes magres perspectives revolucionàries, recuperar els escrits de Sacristán suposa endreçar certes qüestions que l’ecologisme i l’esquerra hem de considerar centrals.
En primer lloc, cal dir que Sacristán no va abandonar mai la idea marxista segons la qual la classe treballadora ha de prendre el poder polític i que sense això no hi ha revolució possible: “continua sent fonamental la qüestió leninista, la qüestió del poder” (1979, p.87).
Hi afegia dos matisos importants: cal també credibilitat, calen pràctiques alternatives per tal de no confiar-ho tot al que passarà després de la presa del poder (1979, p.88).
I aquesta altra objecció: aquest poder no pot ser despòtic, com la degeneració en la qual va caure la Unió Soviètica, no tan sols per contradicció amb els valors democràtics sinó perquè el despotisme porta al gegantisme (és a dir, a l’acceleració en la destrucció del medi ambient). Aquest va ser un dels punts de discrepància amb el seu admirat Wolfgang Harich, un dels pioners del comunisme ecologista, que defensava que els sistemes autoritaris (com per exemple la RDA, d’on procedia) permeten una millor transició cap al decreixement (1978, p.148).
En segon lloc, Sacristán també es manté dins la tradició marxista pel que fa a l’anàlisi de classe. El subjecte revolucionari ha de ser la classe treballadora perquè té la “condició de sustentadora de l’espècie, conservadora de la vida, òrgan imprescindible del metabolisme de la societat amb la natura” (1979, p.52). Es distancia explícitament d’un altre autor marxista, Rudolf Bahro, que proposava els intel·lectuals com a nou subjecte revolucionari. Primer perquè és un sector minoritari i, després, perquè els intel·lectuals “tant els lletrats com els tècnics, són un grup social beneficiari del sistema en la mesura que aquest es basa en la divisió fonamental entre treball manual i treball intel·lectual” (1979, p.52).
Però novament, com en la qüestió del poder polític, Sacristán enriqueix el punt de vista sobre la classe revolucionària. D’una banda, parla de la necessitat de “feminització del subjecte revolucionari i de la mateixa idea de societat justa” (1979, p.53). En l’estela del feminisme, fa emergir els treballs de cures com a centrals per a l’espècie humana i fins i tot molt més raonables que certes branques de l’anomenat treball productiu que impliquen gran agressivitat contra el medi ambient.
I també planteja com la classe obrera dels països capitalistes ha acabat adoptant certs valors de les classes dominants (vet aquí una de les claus de la desviació eurocomunista), canvi que afecta les perspectives revolucionàries. D’una banda, el proletariat de les economies capitalistes més desenvolupades s’ha anat diferenciant molt internament (consolidant aquella vella idea d’Engels recuperada per Lenin: l’aristocràcia obrera). De l’altra, “l’automatització, l’espoli del tercer món i la depredació de la Terra” poden realitzar la hipòtesi d’un “proletariat parasitari” que “pugui respondre malament als problemes ecològics, solidaritzant-se subalternament amb els interessos del capital” (1979, p.49).
Avui aquesta contradicció entre ecologisme i classe obrera està en el primer pla de l’agenda política. L’extrema dreta l’explota a fons, començant per Trump, però fa forat en sectors de l’esquerra, com podem veure amb el cas de l’alemanya Sara Wagenknecht. No és nou: Sacristán explica una anècdota que li va passar a l’Hospitalet de Llobregat, quan un veterà militant comunista, amb anys de presó a les esquenes, li va dir: “ara que els obrers podem comprar-nos un cotxe, veniu els teòrics i dieu que el cotxe és dolent” (1979, p.176).
Sacristán és un crític de la pulsió més modernista dins del marxisme, que identifica molt en Lenin, però no tant en Marx (el Moro té algunes reflexions molt interessants sobre la natura, les formes de vida tradicionals i el desenvolupament econòmic). En aquest sentit, Sacristán recorda que “sempre hi haurà contradicció entre les potencialitats de l’espècie humana i el seu condicionament natural” (1979, p.48). Que som l’espècie de la hybris, l’espècie que desafia els límits fins i tot posant en risc la pròpia supervivència. Contra això, recupera alguns valors presents en la Grècia clàssica, com ara el mesotes aristotèlic o una de les màximes del temple d’Apol·lo a Delfos, res en excés (qui vulgui aprofundir en aquest interessant vincle entre la filosofia grega i l’ecologisme, li recomano el llibre Límits, de Giorgos Kallis).
Res d’això no converteix Sacristán en cap mena de primitivista ni tampoc el porta a llençar el barret al foc i abandonar les organitzacions obreres. Continua insistint en el treball dins la classe obrera i de la mà del sindicalisme. El que veu, tanmateix, com a molt necessari, és recobrar l’aliança entre ciència i lluita obrera, i en aquest sentit elogia la tradició anarquista del nostre país, que va significar molta pedagogia científica per a les classes populars.
És en un decidit partidari de la ciència però més en concret d’una política socialista de la ciència, que tindria les seves pròpies prioritats (1979, pp. 169-170):
- Prioritzar l’educació científica sobre la investigació científica durant un cert temps. Sacristán posa els exemples de la física atòmica i de l’enginyeria genètica com a branques que bé podrien aturar temporalment el seu desenvolupament.
- Descens del consum a través de la disminució de la productivitat.
- Prioritzar la investigació bàsica per sobre de l’aplicada.
- Prioritzar els aspectes contemplatius sobre els aspectes instrumentals.
- Prioritzar la investigació de tipus descriptiu, de coneixement directe descriptiu, no teòric.
- Prioritzar la investigació de tecnologies lleugeres, intensives en força de treball i poc intensives en capital. És a dir crear més llocs de feina, però que no produeixin coses nocives ni supèrflues.
Tots aquests són problemes ben vigents. Tinc molt presents les reflexions de Jorge Riechmann sobre la necessitat del decreixement energètic que totes les classes socials, en països com el nostre, han de fer. Per arribar als objectius de mitigació de l’escalfament global no hauríem d’emetre més d’una tona de CO2 per persona i any. Doncs bé, l’1% més ric de la societat espanyola emet 64 tones anuals per persona, mentre que el 50% amb menys ingressos n’emet 4,6. Es fa evident que l’estil de vida per on cal començar a decréixer és el de les classes dominants. Però Riechmann afegeix que cal no girar la mirada a l’evidència que fins i tot els sectors populars més humils de la nostra societat estan per sobre del que convindria en emissions. I per això ens planteja que no estem en una partida on puguem atribuir-ho tot a l’1%, sinó que, globalment, les societats europees formem part del 25% que ha de decréixer, en conjunt, perquè el 75% pugui créixer i arribar als estàndards de desenvolupament humà.
La transició ecosocial ha de posar límits al consum energètic, començant per aquest 1% ultra-ric. Això necessita una revolució de fort component antioligàrquic i anticapitalista. Però aquesta revolució l’ha de protagonitzar una classe obrera que, en certa manera i en perspectiva mundial, també està dins dels sectors “energèticament privilegiats”. L’extrema dreta agafa aquesta contradicció i l’aprofundeix, mentre que l’esquerra, si vol ser coherent, ha de presentar-se al mercat electoral amb un discurs pràcticament contracultural i perillosament impopular. Anunciar una revolució que no serà d’abundància i creixement, sinó de repartiment dins un paradigma de límits materials.
No té fàcil solució, però dins la tradició marxista trobem bons fils a estirar, alguns dels quals Sacristán va deixar-nos ja descabdellats. L’organització política és clau, també el sindicalisme, perquè no es poden demanar canvis a la classe obrera sense la classe obrera. Una perspectiva més àmplia sobre el treball, que incorpori definitivament les cures com a part indestriable. I una política socialista de la ciència, que recuperi, en primer lloc, aquesta funció pedagògica per a fer més pensables els límits que la nostra espècie ha de posar a certs aspectes del desenvolupament, alhora que en potencia uns altres.
· · ·
Totes les cites de Sacristán procedeixen del volum recopilatori Ecología y ciencia social. Reflexiones ecologistas sobre la crisis de la sociedad industrial. Irrecuperables, 2022. En concret, dels següents textos (les traduccions al català són meves):
- Comunicación en las Jornadas de Ecología y Política, 1979, pp. 47-55
- La situación política y ecológica en España y la manera de acercarse críticamente a esta situación desde una posición de izquierdas, 1979, pp. 83-88
- Prólogo a ¿Comunismo sin crecimiento?, 1978, pp. 135-151
- Reflexiones sobre una política socialista de la ciencia, 1979, pp. 153-179
La cita de Riechmann la podeu trobar a l’article “Sobre energía, transiciones ecosociales y modos de vida”, publicat a Nuestra Bandera, 262, 15/2/2024
