L’Escola d’Adults de Can Serra
Segons el cens de 1975, a l’Hospitalet hi havia 16.129 persones analfabetes, un 8% de la població. Una xifra escandalosa. Un diari de la ciutat, l’Estaca, dedicava un llarg reportatge a aquesta situació en un país desenvolupat. Igualment escandalosa era la xifra dels que no tenien ni el Certificado de Estudios Primarios: 90.000 persones, el 32% de la població, eren analfabets funcionals o només sabien dibuixar la firma sense saber llegir ni escriure. El nivell d’estudis de la dona era encara més baix que el dels homes. Tots ells i elles eren persones que havien hagut d’abandonar l’escola amb tan sols dos o tres anys d’escolarització, per tal d’ajudar a la família en el treball al camp. Aquesta realitat indignant durant el franquisme, havia sotmès a la ignorància a més de la meitat de la població espanyola, que va ser la que va emigrar a llocs amb més possibilitat de treball. La xifra de 602 persones que no sabien ni llegir ni escriure al barri de Can Serra es va veure com un problema molt greu; més greu fou constatar les 3.591 persones analfabetes funcionals o que no tenien el Certificado de Estudios Primarios, títol mínim que s’exigia per entrar a qualsevol lloc de treball, tant per les dones com pels homes.
L’Escola d’Adults de Can Serra va començar l’any 1971. Aquell any, a la perifèria de les grans ciutats de Catalunya sorgeixen, quasi per generació espontània, unes iniciatives culturals que amb diferents noms (escola d’alfabetització, cercle de cultura, escola social…) pretenen donar suport a les persones amb baixos nivells acadèmics o del tot analfabetes. Neixen paral·lelament o a l’ombra de les associacions de veïns, parròquies o centres socials i se sumen a processos reivindicatius i culturals dels barris. Fou com una onada, resultat de la consciència que tenia el moviment popular sobre la importància de la cultura. Les noves escoles d’adults eren un model alternatiu tant d’organització com pel model dels continguts.
La iniciativa sorgí de la parròquia en combinació amb militants de Comissions Obreres i del PSUC del barri. Primer es va ocupar el petit local del bloc D-6 que utilitzava la parròquia i a l’any següent, amb l’ajuda d’en Jaume Botey, es van fer les classes a l’institut on ell ensenyava. El primer professorat foren tres religioses escolàpies acabades d’arribar (Magdalena Sendra, Rosa M. Abad i Mercè Romans) i dos escolapis (Ramón Marimon i Jaume Botey). A ells i elles se sumaren militants de partits polítics en la clandestinitat (José Fariñas i Enrique Arpio) i amics com Ismael Roldán i Enric Roldán. Es comptava que dirigents de CCOO, especialment de la construcció com Jaume Valls i Antonio Ruiz, serien impulsors de base i alhora els primers alumnes.
A la meitat del curs 1971-72, començà a funcionar la Escuela Nocturna de Alfabetización de Adultos de 4 a 6 de la tarda per a les dones mentre els homes hi assistien a l’horari nocturn, en sortir de la feina. L’equip docent es va ampliar ràpidament, amb bon ambient i il·lusió per fer-ho bé, convençuts de la importància del que feien i del compromís voluntari. Sabien que començaven una experiència inèdita. Aquesta escola ha continuat ininterrompudament fins avui.
Manolo Sacristán i Paco Fernández Buey, uns col·laboradors excepcionals
Des de l’any 1974, en Paco Fernández Buey i la Neus Porta van venir de voluntaris durant dos anys. No eren els únics que es desplaçaven expressament des de Barcelona. Paco Fernández Buey, encara molt jove, era ja un intel·lectual reconegut. Poc temps després i de la mà d’ell, s’hi va incorporar el professor Manolo Sacristán dues tardes a la setmana, una ensenyant els rudiments de la lectura i l’escriptura i l’altre, explicant fonaments d’història i economia a partir de la lectura del diari. En aquell moment, Sacristán era l’intel·lectual marxista amb el prestigi més reconegut a l’Estat. Represaliat i exiliat, feia poc que havia pogut retornar. Més endavant hi vindrien, més ocasionalment, el professor José Mª Valverde, també represaliat i retornat de l’exili i Alfonso Carlos Comín, tots dos coneguts d’en Jaume Botey que en aquells anys, ja s’havia incorporat com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Que aquestes personalitats de la cultura volguessin venir a una senzilla Escola d’Adults ens donava autoestima i una implícita garantia del que fèiem. Era una situació insòlita que ens dignificava a tots, tant als mestres com a l’alumnat.
El treball voluntari de tots aquests intel·lectuals els possibilitava tenir contacte amb les realitats de la immigració, cosa que enriquia la seva teoria i el seu coneixement professional mitjançant les trobades amb la gent senzilla que buscava, a Catalunya, una vida més digna per a la seva família i per a ells mateixos. Amb relació a aquesta col·laboració, hi ha una anècdota que explica el mateix Jaume, que és prou significativa. Quan el jove Paco Fernández Buey, marxista i futur catedràtic de Filosofia, Moral i Política, li demanà de fer classes, volia convertir la teoria marxista en praxi. En Jaume Botey s’hi va avenir pensant que duraria poc, però ho va fer, contra el que es pensava, durant una mitja dotzena d’anys durant els quals li demanà de portar-hi un amic, també marxista: el catedràtic d’economia Manuel Sacristán. Vist que, per altres raons, era molt conegut li argumentà: “Diré a Manolo que no se presente a los alumnos como Sacristán. Botey li contestà somrient: Paco, ¿crees que aquí alguien sabe quién es Manolo Sacristán?”
Sacristán va voler mantenir amb discreció la seva projecció política, científica i internacional, encara que en aquell context no eren necessaris grans esforços per passar desapercebut. Veure’l entrar en aquelles sales atrotinades per ensenyar els rudiments de la lectura i escriptura a adults que tornaven de la feina, sense la més mínima voluntat d’adoctrinar, era senyal de la seva qualitat ètica i cívica i d’una determinada manera d’entendre la relació entre teoria i pràctica, cosa que en Jaume va valorar tota la seva vida i que comentava per fer conèixer aquestes actituds de persones que eren de primera línia en la societat d’aquells anys.
Manolo era un més de l’equip i amb la seva voluntat de passar desapercebut, mai va voler donar les lliçons magistrals que li demanàvem. Només va acceptar donar dues conferències al conjunt dels alumnes. La primera, sobre el Manifest Comunista, davant de dirigents sindicals que havien d’aprendre a negociar convenis col·lectius, Manolo ja parlava de la insostenibilitat del model econòmic que aquells anys es vivia, les seves contradiccions i el que això comportaria amb el corporativisme de les reivindicacions sindicals. La segona va ser sobre l’indi Gerónimo, un apatxe nascut el 1829 a l’actual estat de Nou Mèxic, que va lluitar contra l’opressió i els atacs dels colonitzadors contra el seu poble. Davant la previsible crisi de valors de l’esquerra, Sacristán estava interessat a definir el paper del possible subjecte protagonista de la transformació social. Ell i tot l’equip, vivien l’educació com una eina de transformació social. Anys més tard, en Jaume va saber que havia redactat un informe sobre els acords presos en les reunions de l’Escola d’Adults del 20 d’Octubre i del 14 de Novembre del 1976. Allí hi aboca judicis com els següents: «No oblidar el caràcter d’iniciació. Ser molt senzills. Cal tenir un estil narratiu. Explicar històries, llegir documents o resumir-los. L’objectiu de tot ensenyament és donar unes poques idees però clares (…)».
Paco Fernández, Manolo Sacristán i José Mº Valverde coincidien a dir que aquelles sessions eren per ells com un corrent d’aire fresc que oxigenava i que hi venien per aprendre. Aprenien d’una realitat “real”. Però malgrat això, a algunes persones que coneixien la seva identitat i el significat de la seva vinguda, la seva presència els era inquietant. Perquè el que de debò exasperava amics i contraris, no era la lucidesa de la seva anàlisi, sinó la intransigència ètica que afectava tant la reflexió intel·lectual com la integritat de la conducta: no a les vel·leïtats, no a acomodar la intel·ligència a les modes. Lucidesa, intransigència ètica i integritat que molestaven a aquells que havien començat a caminar per camins més fàcils i de rebaixes. No impulsaven el possibilisme o conformisme, sinó la consciència i la pràctica de què qualsevol proposta per canviar el sistema des de la radicalitat fracassaria si no prenia com a eix central la persona concreta individual, de carn i ossos.
Jaume Botey: una esquerra alternativa i un cristianisme emancipador
El Jaume Botey va voler que, aquestes línies, escrites en el llibre dels 50 anys del barri, servissin com a reconeixement a ells i a tots aquells i aquelles que van creure que la transformació de la societat passa també, per la cultura i per l’esforç d’incorporar-hi a tothom. El Jaume es va saber envoltar de gent d’una gran qualitat humana que van saber transmetre a totes les persones que participaren a l’Escola d’Alfabetització. Pel seu tarannà de transformació i a l’entorn d’aquesta escola, van anar sorgint totes les activitats que canviaren un espai que va saber donar activitat, amistat i reconeixement per tots aquells i aquelles que participaven en les institucions que s’havien creat a partir de la Casa de Reconciliació, com l’anomenaven tots els que havien anat a viure al barri.
El Jaume va saber crear espais que van ajudar a comprendre el que Paco Fernández Buey sosté en el seu llibre, tot recordant el seu mestre, Manolo Sacristán i també en Jaume Botey, José María Valverde i Juan García Nieto, és a dir, el món de la revista Éxodo i Cristianisme i Justícia. Efectivament, va cridar molt l’atenció que Manolo Sacristán i José Mª Valverde, dos comunistes del PSUC, intel·lectuals tots dos, participessin en una escola d’alfabetització d’obrers en una parròquia d’un barri de l’Hospitalet. Manolo hi va anar fins que la diàlisi li va permetre. Va ser aquest fet un dels testimonis que més van ajudar a en Jaume, com ho va dir ell mateix. Junts, Paco Fernández, José María Valverde, Manolo Sacristán i Jaume Botey van compartir una vaga de fam per Nicaragua en la mateixa parròquia coneguda, ja aleshores com la Casa de Reconciliació. El llibre d’Alfonso Comín Cristianos en el Partido i comunistas en la Iglesia i el debat amistós en el llibre del Jaume Botey Cinquanta quatre relats d’immigració, són un altre exemple del pensament que es va viure a l’Escola als anys 70.
Text extret amb permís de l’autora del seu article La creació de l’Escola d’Adults de Can Serra, publicat al llibre L’educació de persones adultes. Cinquanta anys de l’Escola de Can Serra. Centre d’Estudis de L’Hospitalet/Associació Llegat Jaume Botey i Vallès. Primera edició, novembre de 2022.
