Manuel Sacristán ha estat un dels pensadors marxistes més rellevants de l’Estat espanyol, amb una trajectòria que ha combinat perfectament l’anàlisi i la reflexió teòrica amb la militància política. Filòsof rigorós, professor a la Universitat de Barcelona, traductor de Gramsci i Lukács i referent intel·lectual del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), la seva obra constitueix un punt de trobada entre el marxisme heterodox i l’exigència d’un pensament crític capaç d’abordar les contradiccions dels seus – i nostres – temps.

Dins de les múltiples preocupacions que van marcar la seva trajectòria, la qüestió nacional ocupa un lloc important en la seva reflexió política. Lluny a reduir-la a una reivindicació identitària o a un element secundari en la lluita de classes, Sacristán la va concebre com un problema de primer ordre per a qualsevol intent de construcció de projectes socialistes a l’Estat espanyol. Leninista, va defensar el dret a l’autodeterminació sense condicions i va posar en evidència les limitacions de l’internacionalisme retòric que justificava, de facto, l’opressió nacional.

Aquest article es desenvolupa, especialment, a través de l’anàlisi de diferents entrevistes i intervencions al Comitè Central de Sacristán durant els anys setanta i vuitanta, posant èmfasi en la seva lectura del dret a l’autodeterminació i la seva crítica a la direcció del PCE i el PSUC durant la crisi de l’eurocomunisme dels setanta. Alhora, examina la vigència del seu pensament en un context en què el debat sobre el sobiranisme i l’internacionalisme continua sent una qüestió central per al marxisme i el Moviment Comunista. 

La qüestió nacional des del marxisme

El pensament de Lenin sobre la qüestió nacional es fonamenta en una premissa bàsica: la lluita pel socialisme ha d’incloure necessàriament la defensa del dret a l’autodeterminació per aquells pobles oprimits nacionalment. Aquesta idea parteix de la seva anàlisi concreta de la realitat a l’Imperi Rus, un estat semifeudal profundament plurinacional on les nacions oprimides patien una triple explotació: econòmica, cultural i lingüística. Lenin sostenia que ignorar aquesta opressió equivalia a reforçar les posicions de la burgesia de la nació dominant, que es beneficiava d’aquell sistema estatal centralitzat i repressiu.

A diferència de la socialdemocràcia europea, que majoritàriament va caure en la defensa del centralisme estatal – i amb ell la “unitat nacional” de la nació opressora – com a via cap al socialisme des d’una visió economicista i determinista de la història, Lenin defensava que la independència política i econòmica de les nacions oprimides era un pas necessari per a l’emancipació de la classe treballadora en el seu conjunt. En aquest sentit, no només reconeix el dret a l’autodeterminació, sinó que inclou explícitament la possibilitat de la separació com a opció legítima, sempre que sigui una demanda efectiva de la classe treballadora d’aquella nació.

Aquest enfocament, però, no respon a una posició xovinista, sinó a una estratègia revolucionària: només eliminant l’opressió nacional es poden generar les condicions per a la unitat real de la classe treballadora a escala internacional. L’internacionalisme, doncs, no pot implicar la negació de les diferències nacionals, sinó la seva superació a partir d’un respecte absolut per l’autodeterminació. 

Així, un element central del pensament marxista sobre la qüestió nacional ha estat la distinció entre el nacionalisme de la nació oprimida i el de la nació opressora. Aquesta diferència és fonamental per evitar les simplificacions que certs sectors de l’esquerra – i en el nostre cas, l’espanyola – fan per rebutjar qualsevol tipus de reivindicació nacional per ser “reaccionària”.

Segons Lenin, el nacionalisme de la nació dominant és una eina de l’imperialisme burgès per perpetuar la seva hegemonia sobre la resta de pobles. En canvi, el nacionalisme de la nació oprimida pot tenir un caràcter progressiu si forma part d’un moviment d’alliberament que qüestiona l’ordre establert. Això no significa, però, que el proletariat hagi d’acceptar a cegues les direccions burgeses dels moviments nacionals, sinó que ha de donar suport a les demandes d’autodeterminació perquè serveixin per debilitar l’Estat opressor i avançar cap al socialisme. Durant el transcurs del segle XX podem recollir exemples de processos revolucionaris que han estat capaços d’interrelacionar les lluites per l’emancipació social i nacional des del socialisme i l’anti-imperialisme, com és el cas de Cuba, Vietnam, Burkina Faso, Iugoslàvia o Portugal. 

Al nostre país, aquest enfocament va ser desenvolupat també per Joan Comorera, primer Secretari General del PSUC, que va defensar que la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya no era només una qüestió de justícia històrica, sinó una necessitat estratègica per al moviment comunista català i espanyol. Segons Comorera, l’Estat espanyol era un estat plurinacional que només es podria transformar en una federació socialista si les nacions que el conformaven tenien la possibilitat de decidir el seu futur.

D’aquesta forma, tant Lenin com Comorera – o Nin i Maurín – van insistir que el dret a l’autodeterminació havia de ser incondicional: la llibertat d’un poble per decidir el seu destí no podia estar supeditada a consideracions tècniques o a la por a la disgregació de l’Estat. Aquesta posició, però, no implica un suport automàtic a la independència en tots els casos. El marxisme sosté que la decisió de separar-se o no ha de dependre de les condicions concretes de cada país i de l’impacte que aquesta decisió pugui tenir en la lluita de classes. Així, mentre que en alguns casos la independència pot ser una eina per trencar amb l’opressió de l’Estat centralista i avançar cap al socialisme, en d’altres pot ser utilitzada per sectors burgesos per reforçar la seva pròpia posició de poder sense modificar les estructures econòmiques de dominació.

En el cas de Catalunya, el PSUC, en les seves diferents etapes, va mantenir posicions diverses sobre aquesta qüestió. Mentre que en els anys trenta sota el lideratge de Comorera defensava clarament l’autodeterminació i la possibilitat d’una república socialista catalana, durant la Transició el partit va adoptar una posició més ambigua, influenciada per l’eurocomunisme i per la voluntat d’encaix amb el règim autonòmic sorgit de la Transició.

El PSUC i la qüestió nacional

El PSUC va ser un actor clau en la lluita antifranquista i en la configuració d’un espai polític que integrava la reivindicació nacional i la lluita de classes. Fundat el 1936, el partit va sorgir com una síntesi entre diferents tradicions de l’esquerra catalana [1] i va esdevenir el referent principal del comunisme a Catalunya. Aquesta posició es va reforçar durant la dictadura franquista, quan el PSUC es va erigir en el principal partit d’oposició [2], amb una presència destacada en el moviment obrer, veïnal i estudiantil​.

Durant els anys 60 i 70, el PSUC va desenvolupar una concepció del catalanisme popular que buscava integrar les diverses capes de la classe treballadora, incloent-hi la immigració provinent d’altres zones de l’Estat (aquells nous catalans de Francesc Candel). Aquesta línia política es va traduir en una aposta per la normalització lingüística i per una Catalunya cohesionada al voltant dels valors democràtics i de progrés. En aquest sentit, la seva defensa del model d’”un sol poble” va ser una resposta al risc de fragmentació que les elits dominants intentaven fomentar per dividir el moviment obrer.

Amb l’arribada de la Transició, el PSUC va jugar un paper destacat en la reconstrucció de les institucions catalanes, en la configuració de l’Assemblea de Catalunya i en la defensa de l’Estatut d’Autonomia de 1979. Tot i que aquest suport s’interpretava com una manera de consolidar una solució estable al problema nacional català dins d’un marc democràtic, el PSUC no va aconseguir imposar la seva concepció federalista i d’autodeterminació plena. Alhora, l’acceptació del marc constitucional, la monarquia borbònica i la renúncia a la revolució socialista per part de l’eurocomunisme durant els anys setanta va intensificar les tensions internes existents entre diferents sectors del partit i també va afectar el seu posicionament nacional.

Manuel Sacristán, tot i reconèixer el paper fonamental del PSUC en la lluita antifranquista, va ser un dels militants crítics amb aquesta direcció, especialment en relació amb la seva evolució durant la Transició. Així, segons Sacristán, el PSUC havia perdut coherència marxista en la seva estratègia nacional i s’havia desplaçat cap a un discurs més moderat, en sintonia amb el gir eurocomunista i carrillista que també afectava el PCE​. Aquesta pèrdua de coherència, també es pot veure en les diferències d’anàlisi entre Joan Comorera durant els anys trenta i Jordi Solé Tura als anys setanta i vuitanta. Mentre Comorera sostenia que el PSUC havia de ser un partit plenament independent del PCE i compromès amb la lluita nacional catalana, Solé Tura va defensar una concepció més integrada dins del projecte espanyol, argumentant que la qüestió nacional es resoldria dins d’un marc democràtic socialista més ampli.

Sacristán va denunciar que el PSUC havia anat abandonant la reivindicació del dret d’autodeterminació plena en favor d’un encaix institucional que no resolia el problema de fons. Aquesta posició va ser especialment evident en el suport del partit a la Constitució de 1978 i a l’Estatut d’Autonomia, que, segons Sacristán, “limitaven les possibilitats reals d’exercir l’autodeterminació” i consolidaven una estructura estatal que mantenia el caràcter centralista de l’Estat espanyol​. A més, criticava l’”internacionalisme retòric” d’alguns sectors del PSUC, que en la pràctica servia per justificar la subordinació de Catalunya dins d’un projecte estatal que continuava essent opressor. D’aquesta forma, des del leninisme, entenia que qualsevol internacionalisme autèntic havia de partir del reconeixement de les nacions i del seu dret a decidir lliurement el seu futur, sense imposicions externes.

Així, des del marxisme i el leninisme – i per Sacristan -, la qüestió nacional no pot ser abordada només des d’una perspectiva tàctica o conjuntural com estava fent el PSUC de l’època, sinó que requereix una estratègia coherent que vinculi l’emancipació nacional amb la lluita pel socialisme. Aquesta va ser la posició que inicialment defensava el PSUC, però que es va anar diluint a mesura que el partit va adaptar-se a la lògica institucional de la Transició.

Per Sacristán, la clau per a una estratègia marxista coherent era mantenir una posició de defensa incondicional del dret d’autodeterminació, sense caure en ambigüitats ni en concessions a l’Estat espanyol. A més, alertava que si el PSUC renunciava a aquest principi, corria el risc de perdre la seva base social i de deixar un buit que altres forces polítiques podrien ocupar, com efectivament va passar amb l’ascens del nacionalisme conservador de Convergència i Unió​.

L’internacionalisme com a horitzó

L’internacionalisme va ser sempre, tant per Sacristán com per la tradició marxista que el va inspirar, l’horitzó insubstituïble de qualsevol projecte d’emancipació social. No obstant això, la qüestió nacional posava sobre la taula una tensió recurrent entre el reconeixement de la diversitat de les nacions i la necessitat de construir una solidaritat internacionalista. Per una banda, Sacristán va advertir de manera contundent sobre els límits del nacionalisme quan aquest esdevenia el centre exclusiu de la lluita, desplaçant el conflicte de classes i caient en una dinàmica identitària que podia acabar assimilant-se a projectes burgesos o fins i tot reaccionaris. Per Sacristán, el nacionalisme de la nació oprimida era legítim i necessari, però només en tant que instrument per a la llibertat de la seva classe treballadora i no com a fi en si mateix.

Per altra banda, va ser especialment crític amb les distorsions d’un cert discurs que, sota l’aparença d’”internacionalisme”, negava o relativitzava el dret d’autodeterminació, convertint-lo en paper mullat. Sacristán va denunciar aquest fals internacionalisme – que ell anomenava “internacionalisme retòric” – perquè, de fet, operava com una eina de justificació de l’opressió nacional. Aquest discurs, present en sectors del PCE i del PSUC, menystenia les reivindicacions nacionals concretes i subordinava qualsevol emancipació de les nacions oprimides a un horitzó abstracte de fraternitat que no es concretava mai en el reconeixement efectiu del dret d’autodeterminació.

Lluny d’aquesta postura, Sacristán reivindicava un internacionalisme arrelat i efectiu, que només podia construir-se a partir del respecte real a la llibertat de totes les nacions, començant per les oprimides. L’internacionalisme no podia ser una consigna buida, sinó una proposta d’emancipació global que no es podia construir si prèviament no es resolien les desigualtats i les subordinacions nacionals dins dels estats. Només des d’aquesta perspectiva, l’alliberament nacional esdevenia un pas necessari cap a l’alliberament social, i no una desviació o una qüestió secundària. Per Sacristán, les nacions oprimides, alliberant-se, generaven les condicions materials i polítiques per construir un veritable internacionalisme entre iguals i no entre dominadors i dominats​.

D’aquesta manera, l’internacionalisme que proposava Sacristán, seguint la millor tradició leninista, no era incompatible amb el dret a l’autodeterminació, sinó que l’incloïa com a condició imprescindible. Era en aquest reconeixement, ferm i sense ambigüitats, on residia la possibilitat d’una aliança entre les nacions i els pobles treballadors en una lluita comuna contra l’opressió de classe i nacional. L’internacionalisme, així entès, esdevenia el projecte real d’emancipació, capaç de superar tant el xovinisme estatal com els límits d’un nacionalisme que s’esgotava en si mateix.

Conclusió

El meu objectiu amb aquest article ha estat presentar Manuel Sacristán com una figura imprescindible en el debat marxista contemporani sobre la qüestió nacional. El seu pensament va ser capaç d’incorporar les aportacions clàssiques de l’internacionalisme i, alhora, d’adaptar-les a les condicions concretes de l’Estat espanyol i, en particular, de Catalunya. No es va limitar a reproduir mecànicament els plantejaments leninistes, sinó que va assumir el repte d’actualitzar-los en un context marcat per l’estancament i la burocratització de les organitzacions comunistes, així com per l’emergència de noves formes de lluita i de noves identitats populars.

La seva anàlisi mostra de manera persistent que la qüestió nacional no podia quedar reduïda a un problema de simple encaix institucional o de reconeixement cultural. Per Sacristán, la lluita nacional era inseparable de la lluita socialista, en tant que les nacions oprimides eren, al mateix temps, subjectes d’una opressió de caràcter de classe. Aquesta vinculació no significava subordinar la lluita nacional a l’estratègia socialista, sinó entendre que només el seu enllaç podia donar lloc a una veritable emancipació. En aquest sentit, la defensa de l’autodeterminació no era només una qüestió de principi, sinó una necessitat pràctica per construir aliances sòlides entre els sectors populars i obrers de les diferents nacions sotmeses a l’Estat espanyol.

Més enllà de la conjuntura de la Transició, el pensament de Sacristán manté una vigència notable en l’actualitat. En un escenari on les tensions nacionals i socials continuen manifestant-se amb força – tant a Catalunya com a altres nacions sense estat -, les seves aportacions esdevenen una eina útil per repensar les relacions entre internacionalisme i dret d’autodeterminació. Davant l’intent d’alguns sectors d’instrumentalitzar l’internacionalisme com a mecanisme de control i uniformització, Sacristán ens recorda que no hi ha projecte emancipador que pugui sostenir-se sobre la negació de la llibertat dels pobles. Alhora, adverteix sobre els límits d’un nacionalisme que, si no es vincula a la lluita de classes i a la transformació socialista, pot acabar perpetuant noves formes d’opressió.

De fet, l’aposta comunista per l’impuls d’un front democràtic i social recull, implícitament, moltes de les lliçons de Sacristán. L’articulació d’un bloc que vinculi la defensa dels drets nacionals, la ruptura amb el règim monàrquic i l’avenç en drets socials i laborals respon, en bona part, a aquesta mateixa necessitat de superar tant els límits del nacionalisme com de l’internacionalisme abstracte. Aquest front, que es proposa com una eina per enfrontar simultàniament l’opressió nacional i l’opressió de classe, troba en Sacristán una referència útil per pensar com combinar, des de l’estratègia i l’anàlisi materialista, les diverses formes d’emancipació en un sol projecte de transformació social i sobiranista.

Sacristán ens obliga, encara avui, a afrontar la qüestió nacional des d’una mirada complexa i dialèctica, que fuig tant del nacionalisme essencialista com de l’internacionalisme abstracte i “retòric”. És precisament en aquest equilibri, en aquesta tensió no resolta, però fecunda, on continua residint la força i l’actualitat del seu pensament.

Notes

[1] El PSUC va néixer fruit de la fusió entre la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE.  [2] Durant els anys setanta integraria a l’Organització Comunista d’Espanya – Bandera Roja, de la qual formaven part històrics dirigents i intel·lectuals com Jordi Solé i Tura o Alfons Comín.