L’aparició d’aquesta traducció catalana del Capital pot semblar intempestiva. En efecte, aquest llibre surt poc més o menys un segle després que comencés a ser present en la vida social i cultural de Catalunya; i, a més, en un moment que no es pot considerar de massa predicament de l’obra de l’autor, sobretot si es compara amb el que passava fa quinze o vint anys.
És obvi que la primera circumstància està molt lligada als obstacles amb què ha ensopegat la cultura superior catalana durant aquests cent anys, des dels de més llunyana arrel històrica fins als particularment difícils que provocà el franquisme. Des del punt de vista d’aquesta consideració, la publicació del Capital en català, com la de qualsevol altre llibre clàssic, és una bona notícia per a tots els que s’alegren que els pobles i llurs llengües visquin i treguin florida.
La segona circumstància (el fet que aquest llibre aparegui en català en un moment que no li és dels més favorables) pot afavorir-ne una bona lectura. Això no és pas molt paradoxal: qualsevol llibre i qualsevol autor paguen el fet d’estar molt de moda amb una simplificació més o menys grollera de llur contingut i amb versions apologètiques massa estilitzades. És possible que només a aquest preu l’obra influeixi extensament, per això ningú no és amo de les pròpies influències. En el cas del Capital tot això adopta proporcions grans i reals. I, com que “grisa és tota teoria / i verd és l’arbre de la vida”, ben segur que és més sucós el caos de la influència pràctica de les lectures dubtoses pròpies de les èpoques d’èxit d’una obra que no pas el fruit d’una lectura tranquil·la, relativament fàcil en una situació d’escassa acció social de les idees llegides.
En tot cas, el lector del Capital pot beneficiar-se avui de la conclusió de les polèmiques dels anys 1960 i 1970 sobre la posició i la importància d’aquest llibre en l’obra de l’autor. Avui hauria de ser salomònicament clar, d’una banda, que El capital és l’obra màxima de la maduresa de Marx (tal com, potser innecessàriament, ha proclamat amb gran èmfasi Louis Althusser) i, d’una altra banda, que El capital no és tota l’Economia planejada pel seu autor, ni ho hauria estat encara que Marx l’hagués acabat (tal com, no menys insistentment, ensenyà Maximilien Rubel en les polèmiques esmentades).
Però potser no cal fer-se il·lusions sobre la superació definitiva de polèmiques causades per lectures unilaterals de Marx impregnades d’interessos ideològics o polítics. Potser ni tan sols s’ha apagat definitivament la disputa sobre la relació entre el “Marx jove” i el “Marx madur”, que ha presidit la literatura marxològica dels darrers decennis i en el marc de la qual s’han inserit les preses de posició d’Althusser i Rubel. La veritat és que tota persona feta a criteris acadèmics de discussió té motius per a considerar resolta aquesta vexatam quaestionem. Però no es pot dir el mateix d’aquells que llegeixen Marx amb el desig de trobar-hi arguments, o, si més no, paraules on recolzar tesis polítiques pròpies. Així, per exemple, amb el títol bestsellerià d’Adéu al proletariat, André Gorz ha publicat darrerament uns escrits que, en allò que tenen d’exegesi de Marx, fan servir línies de pensament de l’autor procedents d’èpoques diferents del seu desenvolupament i aparentment discordants, sense treballar el problema històric i textual que aquesta situació planteja. Podria semblar que això no és possible a França després del Pour Marx i el Lire le Capital d’Althusser, però ho és.
Tanmateix, malgrat l’aparent immortalitat d’aquest afer dels dos Marx – el jove i el madur, el filosòfic i el científic -, és raonable de pensar que es tracta d’un afer molt menys important per al futur del que ha estat en el passat recent. Perquè les reconstruccions del pensament marxià basades unilateralment en l’un o en l’altre dels “dos” Marx corren el perill de no sentir ni tan solament els interrogants nous que una nova època del desenvolupament de les forces productives dirigirà a la lectura de Marx.
En efecte, prescindint de la caducitat de tesis particulars de Marx, la història recent i les anticipacions hipotètiques del futur pròxim coincideixen a llevar versemblança a la hipòtesi marxiana sobre la funció del desenvolupament de les forces productives materials i intel·lectuals en el seu model de la revolució socialista.
L’accentuació unilateral de la importància del Marx madur – el Marx del Capital i dels seus esborranys, de la fase de la seva vida que comença el 1857 i dura fins als seus anys darrers -, amb menyspreu de l’obra anterior a aquesta fase, recolza decisivament en l’objectivitat de les lleis històriques, centrades en darrera instància al voltant de la creixent contradicció entre les forces productives i les relacions de producció d’una època de crisi. Ara bé, certes consideracions bastant òbvies tendeixen a desbaratar aquest model pel que fa a la crisi actual, o, si més no, a la predicció que en aquest respecte enuncia la vulgata marxista. Els textos de Marx suggereixen des del 1848 que llur autor creia que les forces productives operants en aquell moment ja començaven a entrar en contradicció amb les relacions de producció capitalistes i que la resolució d’aquesta contradicció només podia ser el socialisme. Una lectura tan literal com sigui possible d’aquests textos permet de salvar el model teòric general marxià (perquè sense cap mena de dubte es pot entendre la florida de les societats anònimes industrials i financeres com a la revolució de les relacions de producció resolutòria de la «contradicció” amb el desenvolupament de les forces productives assenyalada per Marx en aquells anys), però no la seva predicció socialista. Això mateix s’esdevé avui, però d’una forma encara més demolidora de la predicció marxiana, perquè les forces productives el desenvolupament de les quals caracteritza la nostra civilització actual no havien estat ni tan sols somiades per Marx, però, malgrat això, la predicció de l’imminent “pas vers el socialisme” no és més versemblant que el 1848. Aquesta consideració treu molt d’atractiu al marxisme teoricista, objectivista i cientificista, basat en el “Marx madur”, que predominà en el marxisme dels països capitalistes durant els anys 1960 i 1970. Aquella lectura de Marx tenia greus defectes interns -principalment la incoherència entre el seu cientificisme i la inspiració hegeliana, presumiblement ignorada pels seus protagonistes, del seu infal·libilisme i objectivisme històric-, però sens dubte és l’evolució política i econòmica produïda de llavors ençà el que més la desacredita. A part això, aquest teoricisme marxista es veia obligat a menysprear no solament l’obra del “Marx jove”, de qui es discutia tant, sinó també la del menys llegit “Marx vell”, el qual havia escrit categòricament, en una carta avui cèlebre a la revolucionària russa Vera Zassulitx, que les seves tesis del Capital es referien exclusivament a les societats europees occidentals.
Però no és probable que la reconeguda implausibilitat de la imatge d’un Marx teòric pur, o autor de ciència pura, tal com tendí a veure’l l’estructuralisme, faci avui més convincent el retorn a una interpretació de l’obra marxiana des del “Marx jove”, des dels manuscrits del 1844 principalment, com la cultivada per diferents escoles marxistes o marxològiques els anys 1950, amb un menyspreu més o menys accentuat del positivisme» del Capital. També en aquest punt allò que ha de ser decisiu és “la pràctica”, és a dir, un criteri de coherència amb les necessitats socials. No sembla que els conceptes fonamentals del Marx filòsof (que així és com caldria anomenar-lo, més que no pas “Marx jove”) – humanitat genèrica, alienació, retrocapció de l’alienació, etc. -, encara que siguin molt interessants i que expressin adequadament les motivacions i les valoracions comunistes marxianes, siguin per si sols suficientment operatius per a permetre de manejar amb eficàcia l’intricat complex de problemes tecnològics, socials i culturals amb què ha de topar avui un projecte socialista. Per a això cal ciència, coneixement “positivista” del que hi ha, d’allò “donat”, que és tan antipàtic d’estudiar al revolucionari romàntic com és imprescindible a tota pràctica no fantasmagòrica. Això farà sempre del Capital una peça imprescindible de qualsevol lectura sensata de Marx, ja que aquestes dues mil pàgines i escaig contenen l’esforç més sistemàtic i continuat de llur autor per tal d’aconseguir una comprensió científica del que hi ha i de les seves potències i tendències de canvi.
Però una visió científica adequada, ni cientificista ni apologètica, ha de partir de la revisabilitat de tot producte científic empíric, Lukács una vegada feu l’experiment mental de preguntar-se si restaria res del marxisme un cop totes les seves tesis particulars haguessin estat falsejades o buidades per l’evolució social. Cregué que sí, que en restaria alguna cosa: l’estil de pensament molt englobant i dinàmic, històric, que ell anomenà “mètode dialèctic”. Admetent que aquesta idea de Lukács és molt convincent, caldria afegir-hi o precisar-hi una cosa: el programa dialèctic de Marx – que engloba economia, sociologia i política i es totalitza en la història – inclou un nucli de teoria en sentit estricte que, sense ser tot El capital, es troba en aquesta obra, El mateix programa era ja llavors inabastable per a un home sol; segurament això explica molts dels sofriments psíquics i físics de Karl Marx; i també dona el seu estil d’època a una empresa intel·lectual que avui consideraríem pròpia d’un col·lectiu i no d’un investigador sol. Per això El capital restà en monyó, i per això és inconsistent qualsevol temptativa de convertir-ne la lletra en text sagrat. Però el que sí que sembla que no morirà mai és el seu missatge de realisme de la intel·ligència: un programa revolucionari ha d’incloure coneixement, posseir ciència. Per la seva pròpia natura, la ciència real és caduca. Però sense ella no pot arribar a ser allò que no és ciència. Per aquesta convicció Marx dedicà tota la seva vida i sacrificà molt de la seva felicitat – amb el resultat tèrbol que això acostuma a donar – en la redacció d’aquests milers de pàgines que al capdavall li produïen un entusiasme tan minso que es limità a suggerir a Engels que “en fes alguna cosa”.(Trad, de J. M. i S.)
