En el títol d’aquest article hi ha un parell de paraules que poden generar confusió a qui el llegeixi. La primera és Sacristán. Sacristán, el primer cognom de Manuel Sacristán Luzón. Una persona que per molt important que pugui ser considerada ha desaparegut del debat públic. Aquest article no entrarà en molts dels àmbits que convindria explicar, però per això tenim el conjunt de materials que formen part d’aquest especial. Quedem-nos ara amb la seva condició d’estudiant i professor universitari, de lluitador contra les opressions, de comunista que es va enfrontar al franquisme, i de pensador amb el propi cap que no va acceptar com a comunisme allò que es feia servir per oprimir.
La segona paraula és democràcia. Democràcia avui passa per ser el tipus de societat en el que vivim, el conjunt dels partits polítics fan referència a la nostra societat com a democràtica, amb petites diferències. Però podem recuperar uns fets viscuts fa pocs anys, com són les mobilitzacions del 15M (2011) i recordar un dels seus lemes: “Democràcia real ja!”. Aquestes mobilitzacions en temps de crisis reivindicaven una democràcia que entenien que no existia. Avui, quan veiem que creixen les persones que en una enquesta diuen poder acceptar una societat dictatorial, no democràtica, ho hem de llegir des del creixent malestar amb allò que es presenta com a democràcia. Però caldria tenir present que allò que se’ns diu que és democràtic potser no ho és, o no ho és suficientment, d’acord amb una concepció exigent de la democràcia.
Manuel Sacristán Luzón, com altres de les persones amb les quals va compartir la seva trajectòria, la seva tasca intel·lectual i la seva lluita, van defensar una concepció de la democràcia que poc té a veure amb la que avui coneixem. Hi pot haver una base compartida de drets i llibertats que s’han de garantir, però va més enllà del que ara es garanteix. Avui, per molta gent, la nostra universitat pot ser considerada democràtica en la mesura que forma part d’aquesta societat democràtica. En la mesura que ningú hi té prohibit l’accés, que es garanteix la llibertat d’expressió… Però la universitat democràtica en què pensava Sacristán havia de ser democràtica en altres sentits, d’acord amb altres característiques que ara no sempre es compleixen.
L’any 1966 es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), l’única que hi havia en aquell moment. Un sindicat autònom, auto-organitzat per l’estudiantat, que trencava amb el domini franquista de la universitat que el règim volia aplicar des del Sindicato Español Universitario (SEU). L’estudiantat contestatari va trencar amb el règim i el franquisme va perdre definitivament el control de la joventut universitària que havia de ser el relleu de les elits de la dictadura i contribuir a la perpetuació del règim. Manuel Sacristán, professor en aquell moment, va ser referent per una bona part de l’estudiantat crític i contestatari.
Sacristán va col·laborar de diferents maneres amb un moviment estudiantil que el 9 de març de 1966 es va reunir al convent dels pares caputxins de Sarrià per constituir l’organització que ja feia uns quants mesos que funcionava. En aquella trobada de l’organització, estructurada des d’una democràcia de representació exigent, es va llegir un document que porta per títol “Manifest per una universitat democràtica”. En aquest text, que té molt de la mà de Sacristán, podem veure una clara aproximació a la universitat que anhelaven i intentaven crear amb la seva pràctica.
El manifest té part d’anàlisis de la universitat espanyola de l’època i una part de proposta del que voldríem que fos. Es planteja la democràcia des de la perspectiva de què tothom en pugui formar part, han de desaparèixer les barreres d’accés a la universitat. I també tota la comunitat universitària ha de poder participar de l’organització de la universitat, desapareixeria el classisme. D’entrada, cal un canvi de concepció del que ha estat la universitat: “un canvi en la concepció de l’ensenyança superior. Aquesta ha de deixar d’ésser un privilegi reservat a les classes econòmicament altes i damunt dels quals es funda a més un segon privilegi: el de reservar als seus membres, únic sector de la població que aconsegueix normalment títols acadèmics, importants funcions de gestió social.” [1]
La universitat democràtica ha de ser pel conjunt de la població, no pot estar al servei d’uns poders i d’unes classes socials. Avui la universitat en massa ocasions continua estant al servei d’uns poder i d’unes classes socials. Avui hi continua havent barreres d’accés o accessos desiguals que afecten els diferents sectors de la nostra societat. Les persones de classes populars que arriben a la universitat acostumen a estudiar carreres diferents de les quals segueixen persones d’altres orígens. Això té múltiples i greus implicacions. En el manifest es proposa: “Les primeres mesures que han de prendre’s per tal de promoure aquest canvi són: un gran augment del nombre de places de l’ensenyança superior i la destrucció de les barreres classistes, manifestades ja en l’ensenyança mitjana, que funcionen avui amb irracionals criteris de selecció de la joventut espanyola.”
Democràcia ha de ser que la universitat estigui oberta a tothom, al conjunt i a la diversitat de la nostra societat. També que tot allò que necessitem per a fer front als reptes de la nostra societat sigui estudiat i investigat. La universitat no pot servir només a uns determinats interessos: “Junt amb la concepció bàsica de l’ensenyança universitària, ha de canviar el seu contingut i l’organització d’aquest. La universitat ha d’abandonar l’estimació de les matèries per raó de llur dignitat tradicional i passar a valorar-les per la seva validesa per a dominar intel·lectualment la realitat. Al mateix temps ha d’admetre una àmplia varietat dels diversos centres d’ensenyança superior ja tocant a la seva organització.”
Fa pocs dies, per exemple, el Sindicat de Llogateres publicava una carta a la rectora de la Universitat Pompeu Fabra per denunciar la recerca sobre habitatge que es fa a la UPF finançada per interessos del sector immobiliari i acabaven dient: “per ser útil la recerca necessita no estar subordinada als interessos dels grans poders econòmics” [2].
Veiem com la paraula democràcia s’omple de sentit, desborda algunes limitacions actuals. És una democràcia més àmplia i profunda. Una democràcia que va molt més enllà de les llibertats, que òbviament s’han de garantir: llibertat d’ensenyança, llibertat d’investigació, llibertat d’expressió, llibertat d’associació… Una democràcia on ha de participar tota la comunitat amb més igualtat del que ara passa: “Totes les dignitats acadèmiques i tots els òrgans de govern de la universitat han de ser elegits pel professorat i els estudiants. La composició de l’electorat pot variar en cada cas. Per a càrrecs responsables de l’execució de la política universitària, com és, assenyaladament, el de rector, ha de comportar-se amb un ampli cos electoral basat en el principi de la representació igual dels diversos estaments universitaris. Només així pot acabar-se definitivament l’actual situació antinatural d’uns rectors que regeixen contra els estudiants i gran part del professorat. (…) Els òrgans col·lectius de gestió, com les juntes de facultat i el claustre general, han de disposar de facultats decisòries. Davant d’aquests organismes han d’ésser responsables els dignataris per ells elegits. La participació estudiantívola en tots aquests òrgans ha d’establir-se sempre sobre la base de la igualtat de representació amb els altres estaments universitaris.”
La democràcia també havia de tenir a veure amb la diversitat i la plurinacionalitat de la nostra societat: “En aqueixa necessària varietat s’ha de respectar el pluralisme cultural i lingüístic del país. La societat espanyola és multinacional. La universitat espanyola ha de deixar d’ésser, com és avui, un instrument d’opressió de diverses cultures nacionals.”
Aquesta universitat no va arribar a ser. Es van superar greus problemes i mancances de la universitat franquista. Però la universitat democràtica està per construir. Sacristán hi va continuar treballant fins a la seva mort l’any 1985. I potser és interessant recordar algunes de les aportacions que va fer després de 1966. L’any 1973, des del PSUC, preparant una proposta [3] es plantejava amb relació a les reivindicacions laborals que el professorat precari del moment, els PNN (professorat no numerari) havien de mantenir-se, excepte que fossin recusats per l’estudiantat. Atenció al reconeixement que hi havia a la funció de l’estudiantat. I pel que feia a la retribució s’establia el principi de “a igual treball, igual salari”. Avui no es compleix.
Sacristán va valorar en cada moment la probabilitat d’aconseguir els seus objectius, era conscient de les dificultats existents. Però això no el feia desistir dels seus objectius. Des del 2025 cal valorar els canvis i transformacions que van aconseguir promoure i tot allò que queda per fer. I algunes de les preguntes que ell no es va deixar de fer mai continuen sent vigents i les hem de respondre: “¿Habría que inclinarse unilateralmente por una enseñanza superior montada sobre la base del crecimiento económico máximo, en la forma conocida hasta ahora? (…) ¿O habría, por el contrario, que inclinarse por una educación superior “educativa” que algunos llamarían “humanista”? [4]
La universitat democràtica encara està per construir [5]. L’any 1976 Manuel Sacristán Luzón compartia unes paraules que avui ens poden continuar ajudant en aquesta construcció que tenim pendent i que necessita de la nostra tasca quotidiana: “No creo que la tarea de la izquierda universitaria sea, en estos momentos, fabricar un modelo de Universidad, sino construir una práctica, una norma de conducta orientada por principios revolucionarios, pero inserta en la realidad de cada día. Primero, porque no quiero sobreestimar nuestras posibilidades de cambiar la Universidad. Segundo, porque tampoco estimo mucho los cambios de modelo dentro de un marco social inmutado.” [6]
Notes
[1] Totes les notes del “Manifest per una universitat democrática” provenen d’aquesta edició en català https://caputxinada45anys.wordpress.com/about/manifest-original-de-la-caputxinada/
[2] Aquí es pot llegir la carta https://x.com/SindicatLloguer/status/1907686990268580069
[3] Aquest document es pot trobar a Homenaje a Manuel Sacristán. Escritos sindicales y de política educativa. Editat per Salvador López Arnal, EUB, 1997. Pàgines 152-165.
[4] Aquest text es pot trobar a Homenaje a Manuel Sacristán. Escritos sindicales y de política educativa. Editat per Salvador López Arnal, EUB, 1997. Pàgines 181-187.
[5] En aquest text no es poden incorporar totes les referències que serien necessàries, però sí una recomanació per qui vulgui continuar treballant i actuant en aquesta direcció. Francisco Fernández Buey, deixeble i amic de Sacristán, va escriure un volum imprescindible: Por una universidad democrática, El Viejo Topo, 2009. [6] Aquest text es pot trobar a Homenaje a Manuel Sacristán. Escritos sindicales y de política educativa. Editat per Salvador López Arnal, EUB, 1997. Pàgines 181-187.
