M’agradaria començar aquestes línies, possibles gràcies a la immensa generositat de la revista Realitat, indicant que no sóc la persona més adequada per exposar una síntesi del pensament de Manuel Sacristán, per una senzilla raó. He passat estudiant la seva obra -tot i amb diversos graus d’intensitat- durant els darrers 20 anys, la qual cosa m’ha creat una espècie d’identificació amb l’autor, que em dificulta enormement tenir una posició crítica envers ell. En aquestes darreres dues dècades, la meva biografia política i intel·lectual ha experimentat diversos moments: estudiant (primer de Llicenciatura, de Cursos de Doctorat després), investigador predoctoral, professor precari, diputat autonòmic per Izquierda Unida Castella i Lleó, i, finalment, professor en diversos graus a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salamanca, fins que fa un any exactament vaig aconseguir la màxima qualificació en una oposició a una plaça de Permanent Laboral a la Facultat esmentada, el lloc de treball i categoria que actualment ocupo. En cadascuna d’aquestes etapes, des de les més acadèmiques fins a les més polítiques, sempre he acabat recorrent a Sacristán (i a Paco Fernández Buey) per prendre decisions en el camp ètic-polític.
Paral·lelament a aquest discórrer professional, la meva militància política també ha viscut moments diferents. Em vaig aproximar a la política a finals dels 90, atret en part per la fascinació que la Izquierda Unida de Julio Anguita va provocar en una generació de joves que no havíem conegut el bloc del conegut socialisme real, i en part per l’exemple que la Cuba revolucionària ens donava de resistència contra un Imperi assassí i criminal (eren els temps en què les samarretes del Che Guevara omplien els concerts del denominat “rock espanyol”). La meva afiliació a la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE) es produeix el 1998, motivada per tots aquests factors, així com diverses lectures i un desencant cada vegada més gran amb el món del cristianisme institucional, formació de la qual procedeixo.
La UJCE en què jo vaig militar, i a qui dec la meva educació política, era una extensió dels antics CJC dels anys 80 (a principis dels 90 aquests havien entrat a la UJCE, prenent els principals llocs de direcció), amb especial èmfasi en els CJC de Catalunya, els manuals de formació dels quals estudiàvem a la nostra seu de Salamanca, editats, per cert, en un perfecte castellà. Érem -creiem ser- una nova generació de comunistes, crítics en l’intern però lleials en l’extern, independents en l’orgànic i autònoms en el polític. Amb una activitat molt més pràctica (les campanyes contra les ETT van ser la meva primera activitat política) que teòrica. I he de dir que afortunadament, perquè si bé les nostres propostes i accions polítiques eren fonamentalment encertades, en canvi, els nostres intents de formular teòricament el món eren certament limitats. En l’àmbit teòric, vaig passar part de la meva adolescència intentant desentranyar els misteris del Dia-Mat, convençut que a les entranyes de l’Editorial Progreso trobaria les lleis del moviment i la matèria, intentant entendre la diferència entre la llei de la unitat i la lluita dels contraris i la llei de la negació de la negació, o preguntant-me com era possible que, si la dialèctica ens ensenya que tot es troba en transformació, podien existir lleis immutables i eternes.
En aquest context, les meves primeres lectures de Manuel Sacristán em van produir apatia. Ja als anys 2000, en 1r de carrera, i convençut que estàvem a les portes d’una immensa regeneració del socialisme (eren els temps en què l’esquerra començava a entrar en governs d’importància a Amèrica Llatina), la càrrega crítica de Sacristán em resultava molesta. És aquest un autor que no ofereix sistemes, sinó preguntes, que no ofereix consignes sinó formulacions complexes, i que no té por alguna de barallar-se amb els “sants” de la nostra tradició. Això, en un clima d’optimisme, no em semblava atractiu. Vaig optar, en canvi, durant diversos anys, per recórrer el camí althusserià, guiat inicialment pels textos juvenils de Marta Harnecker (autora a qui avui continuo apreciant, però per raons diferents). Tot això sense deixar, per descomptat, de penjar cartells (“enganxar”, dirien els meus germans catalans), repartir fullets, organitzar assemblees i militar a la base, que és el que m’ha mantingut políticament sa.
Vaig haver d’esperar a patir la meva primera gran decepció política per començar a valorar a Sacristán.
En els temps del llamazarisme, la meva assemblea d’Izquierda Unida a Salamanca va patir un violent atac intern per part d’una direcció els detalls de la qual no val la pena recordar. Jo i altres 30 companys/es de Salamanca vam romandre exclosos d’IU uns nou anys (aviat ens acompanyarien centenars de companys asturians a l’exili). Durant aquesta etapa, allunyats per imperatiu intern de la política institucional, ens vam afanyar a reconstruir el PCE a la nostra província, fent una feina que caldria ressaltar en un altre lloc que no és aquest. Durant aquesta etapa, per desqualificar els comunistes, es va començar a utilitzar una expressió per a mi gairebé desconeguda. Davant dels comunistes “ortodoxos” (paraula estigmatitzada que no significa altra cosa que “opinió recta”), la nova-nova esquerra es declaraven flamants “ecosocialistes”.
Jo havia militat sempre sota la convicció que la lluita comunista era indissociable de l’ecologista, de la feminista i de la lluita contra el militarisme. Aquest era el clima polític en què jo havia estat socialitzat, i per a nosaltres era ofensiu que se’ns fes semblar en el debat intern poc menys que com uns bàrbars protomedievals. Però no tenia gaire idea sobre que era això de l’ecosocialisme. Un dia, durant la celebració d’un Congrés del PCE al qual vaig assistir com a equip tècnic, vaig sentir a Javier Navascués (el nostre aleshores director de la FIM) replicar a una suposada ecosocialista, que per parlar d’ecosocialisme calia llegir la revista Mientras Tanto i Sacristán. I llavors vaig entendre que havia de retornar a aquell autor a qui havia deixat de banda durant els meus anys d’estudiant.
Atès que ja em trobava realitzant els Cursos de Doctorat a la UNED, vaig començar a llegir l’obra de Sacristán, i aquesta segona lectura, influïda a més pel magnífic Congrés-Homenatge de 2005 a Barcelona, així com pel monumental Integral Sacristán de Xavier Juncosa, Salvador López Arnal i Joan Benach, em va introduir de sobte en el món mental d’aquest autor. La meva elecció del tema de tesi (és a dir: la seva noció de ciència) es va motivar perquè volia aclarir, precisament, algunes de les seves nocions més complexes. Volia estudiar la seva epistemologia, però el que vaig aprendre és que, en realitat, Sacristán sempre acabava fent política, també en filosofia de la ciència. De fet, una de les conclusions de Sacristán serà que en la filosofia de la ciència és necessari incloure un nucli de política de la ciència.
En les següents línies intentaré resumir alguns dels trets del Sacristán “en transició”, és a dir, aquell que, després del doble cop de 1968, comença a replantejar el projecte comunista, extrets de l’apartat “Punt de partida. Sobre la dificultat i la necessitat d’unir activitat científica i política (reflexió autobiogràfica)”, que es pot llegir en el meu llibre La noció de ciència en Manuel Sacristán (Dykinson, 2017, pp. 53-57).
Existeix una reflexió autobiogràfica de Manuel Sacristán dipositada a la Universitat de Barcelona [1], descoberta i editada per Salvador López Arnal, el gran estudiós i investigador gràcies al qual podem gaudir avui d’aproximadament la meitat de l’obra de Sacristán, que havia romàs inèdita.
Juan Ramón Capella data el text entre la primavera de 1969 i principis de 1970 [2]. Tot i que la data no es pot afirmar amb seguretat, el contingut i el to d’aquesta reflexió il·lustren el context de depressió que està travessant Sacristán durant i després de la seva ruptura amb el PCE i el PSUC, unida a una decepció respecte al present del socialisme real després dels esdeveniments de Praga. A aquest context podria referir-se quan, al començament, cita una crisi política que li hauria provocat preguntar-se amb especial força “Qui soc jo?”.
Responent a aquesta pregunta, i fent una retrospectiva dels esdeveniments fonamentals de la seva vida, Sacristán recorda que la seva decisió de tornar a Espanya després de terminar els seus estudis a Münster el 1956, rebutjant així una oferta de professor ajudant a l’Institut de lògica matemàtica i investigació de fonaments d’aquesta ciutat “significava la impossibilitat de continuar fent lògica i teoria del coneixement de manera seriosa, professionalment”. També hauria tingut la possibilitat de desplaçar-se a Itàlia com a professor de lògica.
La motivació per a aquest retorn a Espanya va ser de tipus polític: lluitar contra el franquisme des de les files del PSUC i el PCE. Aquesta decisió li va costar la seva carrera acadèmica, com a lògic i com a filòsof.
En primer lloc, per la persecució ideològica dins de la Universitat franquista, que el va portar, entre altres coses, a no obtenir la Càtedra de Lògica de la Universitat de València davant d’un candidat amb molta menor preparació però vinculat a l’Opus Dei.
En segon lloc, perquè el grau d’implicació en la política comunista, desenvolupada en condicions de clandestinitat (precisament, és probable que siguin aquestes condicions de clandestinitat política les que porten a anomenar aquest tipus d’activitat simplement com a “gestions”), li treia una quantitat de temps molt important.
Al problema anterior cal afegir-ne un altre que no és de naturalesa política: el temps dedicat a les classes i a mantenir-se al dia en la filosofia.
I fins i tot un quart motiu, que té relació indirecta amb la política: els seus compromisos editorials com a traductor i prologuista [3]. Aquests compromisos tenen molt a veure amb la seva inestabilitat laboral a la Universitat (conseqüència al seu torn de la seva situació política). Però Sacristán, en el seu autoexamen, es planteja que aquestes excursions en l’àmbit editorial “és possible que fossin també un indici d’escapament de la feina científica [4], per imposar-se’m els obstacles materials o externs (classes, gestions, pobresa).” [5]
En aquesta dura autocrítica de Sacristán, només la seva tesi doctoral apareix com l’únic remolc d’estudi que sembla satisfer-lo.
Sacristán es mostra molt insatisfet amb el seu treball intel·lectual a partir de 1956.
Es lamenta en part de no haver estudiat els textos de Heidegger posteriors als anys 50, i es queixa de la improductivitat de l’estudi de certs autors: “la lectura de Barthes i de Levi-Strauss, per exemple, no m’ha servit més que per conèixer-los. Barthes, sobretot, és un pensador molt mediocre i una caricatura de científic. No parlem de Foucault” [6].
La seva hipòtesi sobre la seva pròpia fugida científica troba força en dos elements: primer, que considera que “no he fet estudi científic en general, o, pròpiament, he fet molt poc” [7]; i segon, “en actituds nihilistes -sobre la novel·la, sobre l’art en general- que se m’han acudit durant aquells anys” [8]. Aquesta absència d’estudi és per a Sacristán un fenomen d’època entre els intel·lectuals marxistes.
En aquest context, Sacristán valora que “gràcies a l’absència de perplexitat històrica, o sigui, gràcies a la convicció d’estar reflectint la realitat, m’era possible aconseguir formulacions generals que implicaven un programa o un objectiu polític-cultural i de política filosòfica” [9]. Sota aquesta fórmula engloba diversos dels seus Pròlegs d’aquesta època, destacant el de l’Anti-Dühring i el de Revolució a Espanya, i també el Pròleg a Heine. Des d’aquest plantejament, considera Sacristán que inicia el seu estudi sobre Gramsci, però “és possible que durant aquest estudi comencés a desenvolupar-se’m la perplexitat depriment sobre el destí del moviment socialista” [10]. Aquí començaria la decepció històrica davant del moviment comunista després dels esdeveniments del 68, fons de tot aquest text. Sacristán creu que, a més, les seves suposades deficiències intel·lectuals s’han estès al camp de la militància política.
La concepció de la derrota és tremenda:
Des del 56 he anat sempre fent gestió. Però sempre amb foscor sobre la meva situació. Al principi va ser només foscor. Després error. Finalment, vacil·lació. I el resultat, una situació de derrota que només la confusió de la situació mateixa ha evitat que fos catastròfica. No hi ha cap dubte que aquest desenllaç té gran influència en la meva situació actual, sobretot per estar emmarcat en la crisi nacional i internacional [11].
Juan Ramón Capella ha interpretat cautelosament possibles motius d’inspiració d’aquest dur fragment relacionats amb les lluites internes dins del PSUC:
“foscor” sobre la meva situació com a indeterminació sobre si havia d’acabar professionalitzant-se en la política; “error”, com a il·lusió sobre la capacitat estratègica del partit comunista (…); “vacil·lació”, com a dubte sobre si havia de continuar lliurant una batalla política a l’interior de l’organització [12].
La doble derrota, tant en el camp de l’activitat científica com en el de la militància política, és identificada per Sacristán com la “consciència d’haver recorregut camins dolents” [13] – i aclareix que “dic dolents perquè no estic completament segur que es pugui dir equivocats” [14]. Sacristán es lamenta de no fer cas a aquells que li aconsellaven no fer dues o més coses a la vegada, per considerar que es tractava d’un consell propi de l’intel·lectual burgès. Continua considerant que és necessari unir els camins de la política i la ciència, però que “hauria hagut, potser, d’haver fusionat els dos camins, o d’apropar-los molt” [15] en lloc de transitar-los en la seva duplicitat. En aquest punt, Sacristán prova possibles fórmules de combinació de les dues vies. El resultat és molt interessant. Sacristán planteja les possibilitats en la següent llista:
En la pràctica, em sembla que les situacions poden ser:
1ª. Predomini de l’estudi desvinculat de la gestió, amb gestió mecànic-moral.
2ª. Predomini de gestió, amb estudi funcionant per a ella.
3ª. Predomini d’estudi funcional a la gestió, amb gestió consistent principalment en haver produït aquest estudi.
4ª. Predomini de gestió amb estudi com a distracció.
Crec que la meva situació anterior va ser unes vegades la 1ª i altres -les més- la 4ª. Avui tinc tendència a creure que he d’adoptar la 3ª. I atès que estudi funcional a la qüestió és, de moment, estudi, he de recórrer les meves possibilitats [16].
Plantejades aquestes quatre possibilitats de fusió de camins, i presa una decisió sobre quina opció ha de ser la correcta, Sacristán realitza finalment una llista de temàtiques que ha d’estudiar sistemàticament per evitar els errors trobats en el seu autoexamen:
- Informació política corrent.
- El treball sobre clàssics, enllaçat amb la traducció.
- La història, especialment la del moviment, des de la Internacional. Aquesta última a fons.
- Qüestions filosòfiques particulars. La teoria de la creença, etc.
- L’economia – matemàtica és estudi funcional, però no puc fer-ho com a especialista.
- La sociologia, id (amb cibernètica).
- La “filosofia general”, la informació general del que ocorre, hauria de fer-se amb molta cautela, sense perdre temps en ella, però organitzant la informació mitjançant una mirada mensual a revistes en els instituts francès, alemany i anglès, i mitjançant un bon ús de revistes en general [17].
Aquest text de reflexió autobiogràfica finalitza amb una determinació que Sacristán va complir només parcialment: l’exigència d’“un tall dràstic d’altres activitats”. No es refereix a la informació política corrent, sinó a la participació en conferències i confecció d’articles, excepte aquells que estiguin dins del tema que estigui treballant en cada moment.
Juan Ramón Capella ha observat el nivell alt d’autoexigència que mostra Sacristán en aquest text, tenint en compte que es tracta d’un filòsof que, fins a la data, havia estat responsable d’introduir tant el marxisme com temes centrals de la filosofia contemporània en la filosofia espanyola, a més que Sacristán “continuava estant estrictament al dia respecte a la recerca científica de punta i de la producció filosòfica (tot i que no tingués tranquil·litat ni temps per seguir l’evolució del Heidegger que havia estudiat gairebé quinze anys abans)” [18]. Capella veu en aquesta dura autocrítica elements relacionats amb l’inabastable dels científics espanyols de l’època, però especialment veu que la reflexió es troba lligada a la reconversió de Sacristán de lògic a filòsof de la ciència.
Una observació molt interessant realitzada per Capella és que Sacristán no es veia a si mateix com un filòsof polític, tot i que era la faceta que desenvolupava amb més claredat, si bé “gairebé arriba a aquesta consciència en l’observació autocrítica sobre l’absència d’estudi polític-teòric entre els intel·lectuals d’arrel marxiana” [19]. Sacristán no es considera a si mateix un filòsof polític, perquè la seva filosofia política és una conseqüència de la seva actitud vital pràctica, no del seu camp d’estudi, si bé Capella també observa que la seva decisió d’adoptar com a fórmula per al treball el “predomini de l’estudi funcional a la gestió, amb gestió consistent principalment en haver produït aquest estudi”, Sacristán està formulant un projecte de filòsof polític militant.
La nota autobiogràfica que acabem de comentar formaria part del que Fernández Buey i López Arnal han denominat com l’etapa de transició de Sacristán, aquella en què, després del desastre del 68, inicia un procés de reelaboració de la tradició comunista.
Francisco Fernández Buey va expressar d’aquesta manera el canvi que es produeix en l’autor dels anys 60 als 70:
Sacristán va ser un marxista que en la seva obra va tractar sempre de complementar coneixement científic i passió ètico-política. Això també és rar entre els marxistes i comunistes de l’època. Hi ha hagut molts cientificistes i hi ha hagut molts moralistes, però que hagin complementat tan bé com ell l’interès per la ciència i el coneixement científic i la passió ètico-política, pocs (…) Així, quan en el marxisme que ell va conèixer als anys 60 faltava ciència i sobrava passió, verbalismes, xerrameca o retòrica, i estic pensant fonamentalment en el 68 i en el que va venir immediatament després del 68, Manolo Sacristán va posar l’accent en la importància de la lògica, l’argumentació racional, l’epistemologia i la metodologia. I, en canvi, quan en el marxisme que va conèixer als 70 i després dels 70 sobrava cientificisme i faltava passió, i ara estic pensant en els Althusser, els Colletti, i en els deixebles dels Althusser i els Colletti, llavors Manolo Sacristán va posar l’accent en la importància de la pràctica revolucionària i en la dimensió ètico-política. I per això, des dels anys 70, a Sacristán li agradava més dir-se a si mateix comunista que marxista. [20].
Durant els anys 70, Sacristán comença a tractar el que caracteritza com “els nous problemes postleninistes”, entre els quals s’inclou la característica que probablement és més peculiar de les seves aportacions intel·lectuals: la seva comprensió pionera de la problemàtica ecològica. Durant aquesta etapa, sense renunciar al nucli ètic i polític del comunisme, Sacristán afronta una tasca de reelaboració i crítica de certs conceptes del marxisme.
Una important conseqüència de l’adopció del paradigma ecologista per part de Sacristán per a la seva filosofia de la ciència és el pas a considerar que els problemes de la ciència no es troben predominantment –o almenys amb caràcter d’urgència– en els aspectes epistemològics, sinó en els aspectes pràctics, polítics d’aquesta. Això el porta a plantejar que en el nucli d’una filosofia de la ciència ha de trobar-se una “política de la ciència”.
Les seves posicions ecologistes van portar Sacristán a encunyar el concepte de “forces productiu-destructives”, en lloc de forces productives. L’alternativa que proposa Sacristán a la tradicional confiança marxista en el desenvolupament de les forces productives (reanomenades ara per Sacristán com forces productiu-destructives) és la seva regulació selectiva. No es tracta de reclamar la seva paralització, actitud que considera “de moment inviable, a més d’indesitjable” [21]. No oblidem que dins la noció de forces productiu-destructives es troben, i en un lloc central, la ciència i la tècnica. Paralitzar la ciència i la tècnica és inviable, perquè històricament qualsevol intent de frenar la ciència ha estat un fracàs, i és indesitjable, perquè el problema de la tecnociència no es troba en el pla teòric, en el pla cognitiu o epistemològic, sinó en el que denomina la seva “ambigüitat pràctica constitutiva” [22]. La tecnociència en si mateixa és, en tant que procés epistemològic o cognitiu, ambigua o neutra (paraula poc comuna en el marxisme). De la seva aplicació pràctica poden derivar-se tant beneficis com riscos, els quals són majors precisament en la mesura que ho és la qualitat epistemològica de la ciència. En resum: el dolent (el perillós) de la ciència és que és bona ciència (epistemològicament). Per tant, el que cal transformar, impulsar o retardar no és la tecnociència en si, sinó el marc social que possibilita o impulsa les seves diverses aplicacions. D’aquí que la solució sigui política, i no merament científica (tot i que és fonamental estar sòlidament informat sobre el que ens ensenya la ciència sobre el món i sobre les conseqüències pràctiques de la tècnica). Per això, al cor de la filosofia de la ciència ha d’establir-se un nucli de política de la ciència: els nostres problemes més urgents en matèria de filosofia de la ciència no són de caràcter epistemològic, sinó de caràcter ontològic, o pràctic.
En definitiva, la posició de Sacristán va evolucionant cap a una concepció autocrítica de la ciència. Francisco Fernández Buey ha denominat aquesta posició de Sacristán com un “racionalisme temperada”. Sense renunciar a entendre la ciència com el dispositiu de coneixement més potent existent del qual disposem, Sacristán posa de manifest l’existència d’unes mediacions entre teoria i decisió, on es produeix un tipus d’argumentació no formalitzable, que està relacionada amb la manera de prendre decisions i la vida pràctica de les persones [23].
Com a filòsof de la ciència, tal com hem apuntat abans, Sacristán es va esforçar per complementar coneixement científic i raó pràctica (polític-moral). Ja hem vist que Sacristán, sense deixar de banda altres sabers menys formalitzables, associats a la pràctica humana i l’àmbit dels valors, considera la ciència el mètode de coneixement més precís del qual disposem. En aquest sentit, la seva oposició a les filosofies irracionalistes és patent al llarg de tota la seva vida, tot i que el seu racionalisme es va temperant en el sentit que indicava Fernández Buey. Les conseqüències del desenvolupament científic-tecnològic en el marc del capitalisme el van fer pensar que els problemes de la filosofia de la ciència no obeeixen ja a qüestions merament epistemològiques, sinó més aviat a les conseqüències pràctiques, reals, d’aquest desenvolupament. En aquest aspecte, Sacristán s’oposa a la pretensió de neutralitat valorativa de la tecno-ciència (per molt que la ciència pugui considerar-se epistemològicament neutral). El perill que significa la nostra capacitat de desenvolupament científic-tecnològic fa precisa una transformació cultural radical de la nostra societat.
En el meu judici, el profund coneixement de Sacristán en qüestions epistemològiques, així com el seu respecte per la ciència positiva com a font de coneixement, que contrasta amb els prejudicis presents en altres filòsofs, es troben en estreta relació amb el seu marxisme. Ja en el Pròleg a l’Anti-Dühring, afirmava que el principi materialista comportava el principi metodològic de fer vertebrar la concepció del món marxista sense fer intervenir elements que no procedissin de les ciències positives. Com ja s’ha dit, això no vol dir que Sacristán consideri la ciència com la font única de coneixement. Comprenia les limitacions pròpies del mètode analític-reductiu, que comportaven la necessitat de comprendre totalitats concretes i complexes com a quelcom necessari per a l’acció pràctica i per a aquest fi la ciència és insuficient, a la qual cal afegir la necessitat d’atendre a criteris valoratius (relacionats amb l’àmbit ètic i polític). Així, Sacristán no és un filòsof cientificista o positivista, però tampoc és, sens dubte, un irracionalista ni un anticientífic.
La preocupació per la pràctica, per la política, és una constant vital que arriba al seu punt àlgid en les seves anàlisis sobre la filosofia i la política de la ciència. Una pràctica que ell mateix va desenvolupar al llarg de la seva biografia, des dels rigors de la clandestinitat fins a la militància antinuclear, i que podríem caracteritzar recorrent a les seves pròpies paraules en la presentació del primer número de mientras tanto:
(…) la tasca que s’hauria de proposar perquè després d’aquesta nit fosca de la crisi d’una civilització aparegués una humanitat més justa en una Terra habitable, en comptes d’un immens ramat d’aturats sorollosos en un femer químic, farmacèutic i radioactiu. [24]
José Sarrión Andaluz és professor permanent laboral a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Salamanca. Militant del Partit Comunista d’Espanya i membre de la Fundació d’Investigacions Marxistes (FIM).
Notes
[1] Nota autobiogràfica de Sacristán escrita en un quadern dipositat a l’Arxiu Sacristán de la Universitat de Barcelona. Ara en SACRISTÁN, M., M.A.R.X.. Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres (Ed. de Salvador López Arnal. Presentació de Jorge Riechmann i Epíleg d’Enric Tello), Barcelona, El Viejo Topo, 2003, pp. 57-61.
[2] CAPELLA, J-R., La práctica de Manuel Sacristán, Una biografía política, Madrid, 2005, Trotta, p. 127.
[3] Sobre les circumstàncies polítiques i laborals que van obligar Sacristán a dedicar-se a la traducció com a ofici, hi ha abundant bibliografia. Vegeu per exemple: CAPELLA, J-R., La práctica de Manuel Sacristán. Una biografía política, op. cit.; LÓPEZ ARNAL, S., i DE LA FUENTE, P., Acerca de Manuel Sacristán, Barcelona, Destino, 1996; LÓPEZ ARNAL, S. , i VÁZQUEZ ÁLVAREZ, I. (eds.), El legado de un maestro, Barcelona, Ediciones de Intervención Cultural, 2007; o la sèrie de sis documentals: JUNCOSA, X. (Realizador), Integral Sacristán [DVD], Barcelona, El Viejo Topo, 2007. Sacristán va realitzar més de cent traduccions, xifrades en unes 28.000 pàgines d’autors molt diversos com Quine, Marx, Engels, Hasenjaeger, Schumpeter, Lukács, Heller, Korsch, Platón o Gramsci. Cf. DOMINGO CURTO, A., “Introducción. Filosofías de una vida” en SACRISTÁN, M., Lecturas de filosofía moderna y contemporánea, (Ed. De Albert Domingo Curto), Madrid, Trotta, 2007, p. 16.
[4] L’expressió en cursiva apareixia en vermell en el document original del Fons Sacristán de la UB, segons explica Salvador López Arnal. Cf. SACRISTÁN LUZÓN, M., M.A.R.X. Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres, op. cit..
[5] Ibid., p. 58.
[6] Ibid., p. 58. Salvador López Arnal ha compilat diversos comentaris inèdits de MSL a aquests autors en els llibres M.A.R.X. Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres, op. cit. i a SACRISTÁN, M., Sobre Gerónimo (Ed., presentació i notes de Salvador López Arnal), Barcelona, El Viejo Topo, 2013.
[7] SACRISTÁN, M., M.A.R.X. Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres, op. cit., p. 58.
[8] Ibid., p. 59.
[9] Ibid., p. 59.
[10] Ibid., p. 59.
[11] Ibid., p. 59.
[12] CAPELLA, J-R., La práctica de Manuel Sacristán, op. cit., p. 130.
[13] SACRISTÁN, M., M.A.R.X. Máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres, op. cit., p. 60.
[14] Ibid., p. 60.
[15] Ibid., p. 60.
[16] Ibid., p. 60.
[17] Ibid., pp. 60-61.
[18] CAPELLA, J-R., La práctica de Manuel Sacristán, op. cit., p. 129.
[19] Ibid., p. 129.
[20] FERNANDEZ BUEY, F. (2005): Sobre el racionalismo atemperado de Manuel Sacristán. A Homenaje a Manuel Sacristán. Círculo de Bellas Artes, Madrid. Recuperat de https://youtu.be/YUTu5_ZS4tE?t=600 (Publicada amb alguns canvis a: Fernández Buey, F. “Sobre el racionalismo atemperado de Manuel Sacristán”, a F. Fernández Buey (2015), Sobre Manuel Sacristán, Eds. Salvador López Arnal i Jordi Mir Garcia, Barcelona: El Viejo Topo, p. 490-491.
[21] SACRISTÁN, M. (1983), “Entrevista con Manuel Sacristán”, a Acerca de Manuel Sacristán, S. López Arnal i P. de la Fuente, Destino, Barcelona, 1996, pp. 191-227.
[22] Ibid., p. 203.
[23] En aquest racionalisme temperat, és destacable la influència del pensament d’Otto Neurath en aquesta fase del pensament de Sacristán (SARRIÓN ANDALUZ, J. y MIR GARCÍA, J. (2020): “La recepción de Otto Neurath en Manuel Sacristán y Francisco Fernández Buey”, Encrucijadas: Revista Crítica de Ciencias Sociales, 20. https://recyt.fecyt.es/index.php/encrucijadas/article/view/86974).
[24] SACRISTÁN, M. (1987): “Carta de la redacción del nº 1 de mientras tanto”, a Pacifismo, ecología y política alternativa, Ed. Juan-Ramón Capella, Barcelona, Icaria, p. 39.
