No és fàcil per a les generacions nascudes després de la caiguda del mur de Berlín l’any 1989 entendre que Manuel Sacristán ha estat el pensador marxista més important que hi ha hagut a Espanya, i alhora un dels pioners al món a introduir en aquesta tradició comunista l’ecologia política i el moviment antinuclear per la pau. Va fer-ho principalment des de la revista roja-verda-violeta mientras tanto publicada a Barcelona a la primera meitat dels anys 1980, i perfilant els seus darrers anys de vida una proposta molt original del que ara podem considerar un comunisme verd.
Ell volia adreçar-la a gent que entengués, ja aleshores, que cal reiniciar de nou aquesta tradició de lluita i pensament emancipador, deixant enrere divisions i sectarismes, recuperant el millor de cada corrent llibertaria, socialista o comunista per tornar a formular-la en els termes adients per enfrontar, des dels valors de sempre, els nous problemes per assolir una vida en comú basada en la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Tanmateix, molta gent encara creu que el marxisme, l’ecologisme i el pacifisme són visions mútuament excloents. La interpretació de Manuel Sacristán dels règims estalinistes com una forma dictatorial de promoure processos d’industrialització amb impactes humans i ecològics semblants o pitjors als del capitalisme, pot ajudar-nos a entendre per què.
Ara que es compleixen quaranta anys de la seva prematura mort, i un segle del seu naixement, val la pena llegir novament la seva obra com una aportació cabdal en l’atzucac d’un capitalisme salvatge que, en la seva fase terminal, amenaça de destruir les possibilitats de poder assolir una Humanitat justa en un planeta habitable. Altres contribucions a aquest recordatori i actualització dels textos de Manuel Sacristán ofereixen bons resums de la seva original proposta d’un nou comunisme verd (expressió que ell no va fer servir com a tal, i fou posada en circulació, també aleshores i aplicant-la a William Morris, per Edward P. Thompson, un altre marxista i activista per la pau que va viatjar a Barcelona per demanar-li el primer article que Sacristán va publicar en anglès).
Jo vull plantejar aquí una altra qüestió: com podem explicar que la primera revista amb un plantejament roig-verd-violeta explícitament ecosocialista i feminista del món fos fundada el 1979-1980 a Barcelona per Manuel Sacristán, Giulia Adinolfi i Paco Fernández Buey, amb un petit grup d’amics amb qui uns anys abans, el 1977-1978, ja havien publicat la revista Materiales. La revista ecosocialista Capitalism Nature Socialism, fundada el 1988 per James O’Connor i Barbara Laurence, és la que encara es considera internacionalment la primera amb un nou marxisme ecològic pel fet de publicar-se en anglès. Però mientras tanto aparegué vuit anys abans, quan el marxisme ecològic de Manuel Sacristán ja feia una colla d’anys que s’havia anat forjant i publicant a Barcelona.
Com va ser això possible en un país com Espanya, quan just començava a sortir d’un dels feixismes amb més durada i culturalment empobridor de tots els coneguts fins ara? Com va poder Sacristán iniciar aquest marxisme ecològic en el temps i el lloc que ho va fer? Les respostes cal cercar-les tant a la seva obra com a la seva biografia intel·lectual i política. Una primera té a veure amb el distanciament crític de Sacristán envers la manera hegeliana d’entendre la dinàmica del sistema capitalista de Marx i Engels, i de concebre de forma mil·lenarista la revolució social de tot el moviment socialista i llibertari del seu temps, com si fos el final dels temps.
Tal com Sacristán va criticar, “de Hegel, Marx va heretar una forma determinista peculiar de pensar basada en la idea que els esdeveniments són produïts per una lògica interna i amb una necessitat absoluta, que no hi ha distinció entre allò lògic i allò empíric, i que els fets són en si mateixos lògicament necessaris. Això és el que volia dir amb la famosa i repetida frase: «Tot allò que és real és racional». A més, la lògica de la necessitat que la filosofia hegeliana atribueix als esdeveniments, a la història, opera a través de la negativitat: construeix una dinàmica en què el motor del canvi, el motor del procés històric, és el que els hegelians anomenen «negació»”. Amb aquest pressupòsit segons el qual la història avança «pel seu cantó dolent», tot el que cal fer és esperar que arribi l’hora de la gran «negació de la negació», el gran dia de la revolució social.
Aquell biaix hegelià explica tres coses importants: per què Marx i Engels van dir i escriure tan poc sobre com s’hauria de construir una societat socialista i comunista; per què, entre les poques tasques que Marx va deixar ben clares que caldria dur a terme en una societat post-capitalista seria la de restablir un bescanvi adient –avui en diríem sostenible— amb la resta de la natura superant la «fractura metabòlica» provocada pel capitalisme; i per què tants dels seus seguidors, que es consideraven molt marxistes, o no van parar esment a aquest i altres potents albiraments ecològics de Marx, o no els hi donaren importància. Contràriament a la vella dialèctica hegeliana, Sacristán va proposar una altra manera socràtica d’entendre la dialèctica que entroncava amb l’«orquestració de les ciències» proposada anteriorment per Otto Neurath i els altres membres del Cercle de Viena al primer terç del segle XX, i ara ho fa amb els plantejaments transdisciplinars de la nova ciència de la sostenibilitat a principis del segle XXI.
La filosofia de la ciència de Manuel Sacristán tenia moltes coses en comú amb la de Neurath, i també la seva evolució intel·lectual i política. Però degut a la doble vida, legal i clandestina, que hagué de viure, sent expulsat molts anys de la universitat pel franquisme, no va trobar temps per estudiar Neurath a fons fins al final de la seva vida. Quan, a petició de Joan Martínez Alier, vaig preguntar Paco Fernández Buey per què Sacristán no havia escrit res sobre Neurath, em va dir que li havia comentat: «Aquest home va fer el que m’hagués agradat fer i no vaig poder».
Entre altres seguidors a contracorrent dels albiraments ecològics de Marx al primer terç del segle XX, Edward P. Thompson va recuperar la figura de Christopher Caudwell i les seves originals idees sobre com el metabolisme econòmic es barreja amb impulsos amorosos per entreteixir les relacions socials humanes. De fet, el seu cognom britànic era Christopher St. John Sprigg i Caudwell era el seu nom clandestí “de guerra” quan vingué a defensar la república amb les brigades internacionals on va morir el 1937. Un dels seus assaigs, La agonia de la cultura burguesa, va ser traduït al castellà per Vicente Romano, un amic de joventut de Sacristán i es publicà el mateix any que va morir, el 1985.
Nikolai Bukharin també havia recuperat a l’URSS els albiraments ecològics de Marx sobre el metabolisme social, i Martínez Alier el va incloure entre els precursors al seu llibre sobre l’economia ecològica. Sacristán ja havia plantejat l’any 1972 una bona pregunta al seu pròleg a una biografia d’aquest líder bolxevic: «Què va fer i va dir Bukharin durant els gairebé deu anys després de la seva derrota final i el seu assassinat?». Ara sabem que l’interès de Bukharin per la coevolució metabòlica entre les societats i la natura va sorgir una vegada més com a tema central d’un llibre que va escriure a la presó mentre esperava que l’executessin. Tots els intents coneguts de reprendre els albiraments ecològics de Marx foren sepultats, o bé per l’assassinat de Rosa Luxemburg i els altres dirigents espartaquistes a mans de forces d’assalt alemanyes, o sota la llosa estalinista. Quan Sacristán conversava de manera franca amb Giulia Adinolfi, la seva filla Vera, o algun amic molt proper com Paco Fernández Buey, solia referir-se als governants de l’URSS amb el nom de “Rusianos”, una contracció espanyola de “russos” i “prussians” per posar de relleu el caràcter militarista de la dictadura exercida en aquella mena de socialisme que jo prefereixo anomenar «irreal».
Així doncs, a l’obnubilació provocada per aquell antic vel hegelià s’afegí després la tragèdia que la primera revolució socialista inicialment victoriosa –contra tot pronòstic i en el lloc més inesperat per a la tradició marxista— fos transformada en una revolució industrial impulsada per un estat despòtic sota el règim totalitari estalinista, com sabïa Sacristán. Després de la fi de l’experiment inicial de la NEP a l’URSS, amb l’assassinat de Nikolai Bukharin el 1938 i el Gran Terror desfermat amb la col·lectivització forçosa, l’estalinisme esdevingué una barrera encara molt més gran a prendre en consideració qüestions ambientals. Aquell fil roig-verd de les intuïcions sòcio-ecològiques de Marx només fou reprès ocasionalment per algunes de les veus directament compromeses amb les revolucions d’aquells anys, com Rosa Luxemburg i Otto Neurath (a la revolució alemanya de 1918-1919), o Cristopher Caudwell (a la Guerra Civil Espanyola).
La idea de Rosa Luxemburg que calia entendre la dinàmica capitalista com una expansió colonial interminable sobre diferents tipus d’«economies naturals» i pageses orientades al sosteniment, ha estat recuperada per l’ecofeminisme de Maria Mies i Vandana Shiva. Quan Otto Neurath va estar al capdavant de l’oficina de planificació econòmica al Sòviet de Munic el 1918-1919, va plantejar els dilemes ecològics de l’assignació intergeneracional de recursos no renovables, assenyalant que calia utilitzar diverses unitats de mesura irreductibles per fer front a problemes d’economia ecològica com aquest, i aplicar una planificació per la llibertat que empri primer de tot unitats biofísiques.
Ara sabem, per la recent publicació de les seves notes de lectura a la MEGA, que poc abans de la seva mort el 1883 Marx va llegir i entendre molt bé la proposta de Serhii Podolynsky d’estudiar des d’un punt de vista energètic el metabolisme del treball humà amb la natura, sense afegir-hi cap crítica. En canvi, Engels va refusar de ple després que es pogués «expressar relacions econòmiques en mesures físiques». Com ara fa l’economia ecològica d’ençà que Nicholas Georgescu-Roegen –l’economista romanès situat políticament al mateix corrent de socialisme pagès que Podolynsky— formulés de bell nou l’anàlisi del metabolisme social.
Significativament, la publicació recent de les notes de lectura de Sacristán d’aquell assaig de Podolynsky també mostren que va entendre i apreciar la seva proposta energètica, i només va assenyalar críticament la necessitat de desenvolupar-la des del punt de vista de les desigualtats i l’explotació dels treballs i sabers dels altres (amb tota la raó, perquè és una tasca pendent). Tot això dona la raó als economistes ecològics Joan Martínez Alier i José Manuel Naredo quan, ja el 1982, van començar a recuperar la memòria perduda de Podolysky assenyalant que la incomprensió i rebuig d’Engels havien suposat una oportunitat perduda d’iniciar un marxisme ecològic un segle abans que comencés a existir.
Alguns membres de la nova fornada de marxistes ecològics, com Foster i Burkett, encara s’entesten a menystenir Podolynsky per defensar Engels. No entenen que, malgrat totes les imprecisions d’una proposta tan primerenca d’estudi energètic del metabolisme social com aquella, el gran mèrit de Podolynsky raïa a haver posat les bases d’una anàlisi energètica de la vida, tal com digué el gran biogeoquímic Vladimir Vernadsky el 1924, pocs anys abans que publicar això a l’URSS esdevingués molt perillós.
Al darrer terç del segle XX el reinici d’una ecologia política marxista després de les inhibicions de la boira hegeliana-dialèctica, i la repressió de l’estalinisme, havia de significar un nou inici. Una condició indispensable era adoptar una postura políticament bel·ligerant amb l’estalinisme. Però no era suficient, com mostraren força antiestalinistes que s’aproparen a la socialdemocràcia i no a l’ecologia política. També calia un replantejament molt més lliure i radical del marxisme. Manuel Sacristán esdevingué comunista quan ja tenia una molt bona formació en lògica, filosofia de la ciència, i filosofia en general. Pensava, contràriament a Hegel, que «no tot el que és real és racional, gairebé res, de fet».
En una entrevista de 1979, Sacristán va destacar el vincle que ell veia entre superar el llegat hegelià i recuperar l’ecologia política des d’una postura revolucionària: “No ho dic per escandalitzar ningú, però les idees revolucionàries s’han de recuperar. De la mateixa manera, la «negació de la negació» hegeliana també s’ha d’oblidar d’una vegada per totes, és a dir, la idea d’arribar al pitjor estat per millorar”.
El 1956 li havien ofert una plaça al Departament de Lògica Matemàtica i Recerca Bàsica de la Universitat de Münster, a Alemanya, que va rebutjar per incorporar-se al PCE a París i tornar a Espanya per participar activament en la lluita clandestina contra la dictadura franquista. De fet, després de trencar l’any 1946 amb la seva pertinença juvenil a l’organització estudiantil falangista, i sota una gran influència de les seves lectures de Simone Weil, Sacristán primer va intentar connectar amb els anarquistes. La persona a qui va demanar una connexió amb la lluita clandestina li va dir que si volia lluitar contra el franquisme, millor que entrés en contacte amb els comunistes perquè eren els únics que tenien una bona xarxa de resistència.
El 1954-1956 el seu company d’habitació a la Universitat de Münster, Ettore Casari, ja era membre del Partit Comunista Italià. Va ajudar Sacristán a contactar amb els comunistes alemanys, i després amb els dirigents del PCE exiliats a París. Estava preocupat per la violenta repressió de la revolta hongaresa de 1956, i va tenir una desagradable discussió sobre aquest tema amb l’historiador marxista francès Pierre Vilar. Però sabent que l’única resistència obrera activa sota el franquisme era l’organitzada pel PCE, i el PSUC a Catalunya, va decidir sumar-s’hi per esdevenir un resistent tardà contra el feixisme.
El 1957 Sacristán es va casar amb Giulia Adinolfi, comunista italiana i llicenciada en Filologia especialitzada en Estudis Hispànics a Nàpols. Això va suposar una altra oportunitat per poder iniciar una carrera acadèmica en un país democràtic. Però tots dos van decidir tornar a Espanya a lluitar en la resistència antifranquista. Això ajuda a entendre per què el seu marxisme era tan lliure intel·lectualment. El seu compromís polític no tenia res a veure amb una adhesió acrítica a una ideologia abstracta. Més que cap altra cosa, era un compromís amb el lloc i les persones amb qui lluitar per la igualtat en llibertat.
A diferència d’altres marxistes que tenien o encara tenen por de revisar els postulats de la tradició comporti el risc d’adulterar-ne els principis, van adoptar una clara distinció entre valors, coneixements, i formulacions programàtiques dins la tradició marxista. Pensaven que l’única cosa que ningú pot adulterar d’una tradició política són els seus valors, almenys no sense abandonar-la. Per a qualsevol altre component, la por a l’adulteració s’acaba convertint en una barrera per mantenir viva una tradició. Els coneixements i les experiències canvien. Si la tradició política pretén fonamentar el compliment dels seus valors en el millor coneixement disponible de l’època —com és el cas del marxisme— ha de romandre oberta a la revisió de qualsevol formulació basada en el coneixement. Això implica revisar permanentment programes i maneres d’actuar.
Sacristán es considerava més comunista que marxista o qualsevol altra cosa, posant en primer pla les eleccions polítiques i morals fetes en termes de valors i decisions de vida. Va deixar la direcció del PCE–PSUC el 1969, i el propi partit a finals dels anys 1970, quan considerà que s’havia apartat dels valors del socialisme i el comunisme, mantenint-se refractari a la problemàtica ecològica. Quan es va apropar als nous moviments socials durant els darrers anys de la seva vida, Sacristán va recuperar alguns brots anarquistes de la seva joventut. Giulia Adinolfi va desenvolupar un enfocament feminista propi considerant que les dones poden acceptar de manera crítica la seva pròpia subcultura i fer contribucions genuïnes a l’emancipació col·lectiva. Fins a la seva mort el 1980, va jugar un paper cabdal en empènyer Sacristán i un grup d’amics perquè comencessin a publicar mientras tanto com a revista roja-verda-violeta. Tant Manual Sacristán com Giulia Adinolfi van poder plantejar a Barcelona el tipus de marxisme lliurepensador necessari per connectar amb l’ecologia política i el feminisme de l’últim quart del segle XX, perquè no eren simples adherents a una ideologia, sinó membres actius de la resistència a un dels feixismes de més llarga durada dels que han existit fins ara.
