Ricard Ribera Llorens
Avui us presentem un actor i humorista no gaire conegut pel públic del principat, però que de ben segur que si en parlem amb el públic valencià el situen ràpidament: en Xavi Castillo. És una bona ocasió per reflexionar sobre la sàtira política, sobre la seva crítica de personatges com Rita Barberà o de les tradicions com Moros i Cristians. Actualment està fent l’espectacle “La Bíblia contada per Xavi Castillo”, que va omplir la Sala Trono de Tarragona el passat hivern.
Per qui no et conegui, com definiries els teus espectacles? Hi ha qui et troba una semblança amb Pepe Rubianes però en canvi els teus monòlegs tenen l’escenografia i la vestimenta molt treballada, en qui t’inspires?
Com a referència, el Pepe Rubianes per a mi era un mestre, això és un honor, que et diguin que recordes a Pepe Rubianes, sempre m’ha agradat molt. No sé si definir-me de cap manera, jo el que he fet sempre són espectacles teatrals, a diferència d’una altra línia de monòlegs tipo “Club de la Comedia,” per entendre’ns, els monòlegs que jo faig intento donar-los un aire molt teatral, la constant és la sàtira, l’humor o personatges de l’actualitat. Ara per, exemple, en l’espectacle de la Bíblia és un poc jugar amb el tema bíblic, amb totes les referències de la meva educació super catòlica de quan era xicotet. No hi ha una definició exacta, faig un tipo de teatre satíric.
M’enrecorde que vaig escoltar un esquetx de Rubianes sobre la Passió que era molt bo, Darío Fo també feia coses d’este tipo, Darío Fo és un referent evidentment. O el que feia Boadella en els Joglars en la seua època. Hi ha tot un munt de referències de quan jo vaig començar a fer teatre que estan ficades a l’espectacle, referències dels meus mestres teatrals, com el Pep Cortés, dels meus inicis a Alcoi, en el Teatre La Cassola, o el Juli Cantó que és un actor d’Alcoi, molt bo, que també feia un tipo de teatre així. Estem parlant d’humor, de sàtira, de molta paròdia, bàsicament és això, no té més. Té un punt teatral, ja no és el monòleg, diguem, del “Club de la Comedia”, d’”stand up”.
Has tirat molt de la sàtira política, la teva imitació de la Rita Barberà, o d’altres persones com Zaplana o Alfonso Rus. Què aporta aquest tipus d’humor basat en la sàtira política? Com s’adapta un cop han anat desapareixent aquestes figures?
No té molt de misteri, a eixe tipo de sàtires vam arribar de forma molt natural, era un poc el que donava el moment. És com ara, acabem de fer un vídeo una miqueta de conya de l’Ayuso. Nosaltres, que som una companyia de teatre, Pot de Plom, encara que la gent associa més al treball meu com a monologuista, però portem una trajectòria de fer coses molt diferents, hem fet rondalles, hem fet espectacles infantils, hem fet espectacles amb més actors, hem fet paròdies polítiques, hem fet històries sobre la història del País Valencià. Són molts anys fent teatre d’humor. És de veres que a poc a poc hem anat construint una forma de fer teatre i això ha continuat, ara mateix vaig a entrar un poc en el tema este bíblic. Sí que és de veres que al cap em venen coses que jo havia vist del Darío Fo o coses d’un espectacle de fa molts anys, que era unes adaptacions de Darío Fo que feien Pep Cortés i Raül Torrent, feien un espectacle que va rodar molt per Catalunya que es deia “Qui vol un miraclet?” i era impressionant, una cosa molt divertida.
És una cosa que s’ha fet sempre, el teatre ha tingut sempre eixe component de burla del poder, burla del moment actual. Nosaltres ho fem de forma natural, els primers monòlegs que vaig fer eren una espècie de còmic, com un TBO, m’enrecorde jo que el primer monòleg era una paròdia del Coloso en Llamas pero en un barri d’Alcoi, es deia “Pànic al centenari”. Per a mi era com un exercici perquè era crear personatges i veus diferents, moure’t damunt de l’escenari. Després això va anar evolucionant i van començar a aparèixer personatges polítics però de forma natural. Van començar a aparèixer “los grandes eventos valencianos” i la Copa Amèrica, la visita del Papa a València, va començar a aparèixer el Eduardo Zaplana, Terra Mítica… i totes eixes coses ens semblaven molt divertides. Era molt xulo fer la conya de la inauguració de Terra Mítica, que jo vaig veure una retransmissió i em va semblar tan esperpèntic que era com una pel·lícula de Berlanga pero de veres. Tot el que ens ha passat al País Valencià és molt berlanguià però a lo bèstia.
Per a nosaltres era una cosa normal fer la sàtira, però poc a poc em vaig anar donant compte que la gent no volia entrar en eixos temes. Estic entrant a nivell teatral o, sobretot, també a nivell televisiu, la televisió autonòmica que teníem, el Canal 9 este dels collons, tampoc es plantejava un altre tipus d’humor. Aleshores jo a la televisió autonòmica he estat ignorat, ara estic col·laborant amb la televisió que hi ha ara, tenen un altre talante.
Aquesta forma de fer teatre et va portar a que allà on governava el PP et vetessin, de fet al teu espectacle tot sovint llegeixes trossos d’articles de diari que malparlen de tu, oi?
Nosaltres ho hem viscut d’una manera cotidiana, el tema de les crítiques i de les censures. Sempre hem reflexionat sobre el tema de la llibertat d’expressió, fins i tot en molts espectacles he tingut esquetxs al voltant de la llibertat d’expressió, quan passava lo de Charlie Hebdo o tot això ho hem comentat, lo de Willy Toledo o de Dani Mateo, més recentment.
A nivell oficial, nosaltres estàvem vetats en molts ajuntaments del País Valencià. Els regidors o l’alcalde “de turno” tampoc s’amagaven. No era una cosa amagada, de forma molt clara et deien tu no pots actuar al meu poble i això és una cosa amb la que nosaltres hem conviscut, amb aquest veto. En altres ajuntaments, evidentment treballàvem, o en d’altres teatres. Però hem tingut problemes per tot, pel tema polític, per carregar les tintes sobre la corrupció, o sobre coses que estaven passant que eren pa descollonar-se,… els casos de corrupció ja eren tants, el Camps per ahí, l’altre dimitint… “Cotino y los caquis de Cotino”, “los váteres de la visita del Papa”,… tot açò era una autèntica “fiesta”. La Rita en el balcó, “el caloret”, tot això.
Tot això, per a nosaltres era el nostre dia a dia, el que passa és que per a altra gent no era tan important parlar d’això. Però jo reivindique i continuo reivindicant este tipo de teatre, un tipo de teatre polític, crític, que se pot fer més seriós o menos seriós, però al País Valencià era una cosa assumida per a tot el món que no es podia veure un programa com el Polònia. I tot el món ho tenia assumit, “no és que en València no pot ser”.
Abans parlaves de Willy Toledo, ara em venen al cap els titellaires o el de Valtònyc cantant que els Borbons són uns lladres. Quin paper han de jugar l’humor i la cultura com a armes de crítica al poder?
Tot, s’ha d’anar a saco. N’hi ha que continuar fent-ho descaradament, amb tota la mala llet del món, arriscant-te el que tingues que arriscar-te. Evidentment, a nivell legal te pot caure una denúncia de “los abogados de los cristianos estos de los cojones”, hi ha una associació que més denúncies està posant en el món de la cultura és una que hi ha a Espanya que es diu “la Asociación de Abogados Cristianos”. Claro, a partir de allí, tot el que faces en contra de la Bandera, o en contra de Franco o en contra de la corrupció, te pot caure per ahí.
Històricament sempre ha tingut eixe component, el component joglaresc, el component bufó, un poc medieval, de pujar-se en un entaulat en una plaça de poble i començar a fer broma del bisbe o del marquès, o començar a fer broma dels recaptadors d’impostos. És una cosa molt medieval, que mos fa “risa” veure’n en un esquetx de Monty Python, però que personalment és una “pelea” diària mantenir este rollo de vídeos, teatre, intervencions, personatges… Aleshores clar, l’espectacle de la Bíblia per a mi és de puta mare perquè per una banda puc parlar una miqueta de l’actualitat, fent el paral·lelisme amb el tema bíblic, amb el tema un poc apocalíptic, i per l’altra banda, puc jugar a fer personatges de teatre, puc jugar a fer de Noe, a fer de Deu, però en realitat estàs parlant de l’actualitat, de les coses que passen.
De fet, a part del PP, has fet emprenyar a l’església. Les imitacions de Joan Pau II i Benet XVI no li van fer gaire gràcia. Es viu igual que l’entorn eclesiàstic s’enfada que quan és un emprenyament dels polítics?
La major part dels conflictes que hem tingut en ajuntaments, la major part han sigut per el tema eclesiàstic. El tema polític feia que un alcalde digués “ai no, que soy muy del PP”, però el tema eclesiàstic era molt virulent, a vore, ací històricament han posat bombes, a Leo Bassi li van posar una bomba en el camerino perquè estava representant una sàtira religiosa, a Boadella ací en el València Cinema fa molts anys, els van posar una bomba quan representaven lo del TeleDeum, que era una supersàtira de les religions en general, no només de la catòlica, li van posar un avís de bomba. Això està a l’”orden del día”, només has de veure la virulència de tota esta gent quan tractes el tema. Jo de moment, m’han passat algunes cosetes però a la Bíblia anem bé, de moment.
Has notat un canvi amb els canvis de govern dels darrers anys?
Evidentment és “otro mundo”, jo no ho puc valorar de la mateixa manera perquè dels 24 anys que hem estat ací, omplint-se les butxaques estos, fent tot lo que han fet, construint ací “megaconstrucciones”, no és lo mateix que estem vivint ara. Ara n’hi ha conflictes, problemes, continuen havent reivindicacions de molts col·lectius que estan reivindicant coses de barris, coses d’associacions, el Cabanyal,… continua la “pelea” en molts àmbits, l’àmbit educatiu continua reivindicant moltes coses, però no podem comparar lo que estem vivint ara ací al País Valencià amb lo que hem viscut. Lo que hem viscut era molt heavy.
I cap a la cultura també? Pel teu tipus d’espectacle hi ha més espai per fer-lo?
Això n’hi ha que explicar-ho bé. Quan sí que dones pel cul, sí que es pot crear un poc l’efecte Ovidi. Te ho explique, l’efecte Ovidi és que a l’etapa més aixina de repressió, Ovidi va estar molt vetat, va estar molt putejat. Ella anava fent les seves coses, perquè ell políticament estava molt conscienciat. Però després és curiós, quan va venir el canvi, van venir els socialistes, a l’Ovidi tampoc li donaven faena, comprens? Això és una cosa que no es parla molt, tot el món ara reivindica l’Ovidi Montllor, tot el món de la cultura, tota la gent d’esquerres “ai, Ovidi, Ovidi, Ovidi”. Però l’Ovidi no trobava faena, quan el canvi polític, la transició i després els socialistes, la veritat és que no treballava. A Alcoi no venia a cantar i estaven els socialistes, no venia a cantar. I quan estava morint-se van anar a fer-li un superhomenatge a l’Ovidi, quan ja estava morint-se.
Hi ha un efecte com d’incomoditat i de correcció política, pot passar que si tu eres molt “perculero”…, tu dius “hombre, però ara hi ha un canvi polític” i tu dius sí, però també hi ha gent que li incomòde, a nivell polític diuen “es que no quiero tampoco ofender a una parte de mis votantes”. També pot passar eixe efecte. Jo no me puc queixar, jo vaig treballant, estem dos setmanes en València i faig alguna coseta de tele. Però sí que hi ha un efecte de “es que ahora no toca, ahora no estamos en esta tesitura”.
De fet, el tema políticament incorrecte també passa una mica amb les tradicions. Un dels teus emblemes podria ser la frase “això ho pague jo” i el gag sobre el “Capità Moro” i el seu boato, que és una crítica a una tradició com Moros i Cristians, quan toques relacions de poder a escala local o tradicions molt arrelades, com ho viu la gent?
Això entraria dins del que t’he contat, quan tu fas la broma de les tradicions, fas també una paròdia de les tradicions. Aleshores ací al País Valencià que a mi me tenien com si fora d’eixe món de la tradició, però jo no sóc del món de la tradició, a mi me suden la polla moltíssim les tradicions. Jo lo que faig és convertir-ho en material teatral, aleshores arriba un moment en que hi ha certa gent que també s’ofèn. Quan actuo en Alcoi em passen les dos coses, n’hi ha gent que està encantà de què jo parle de les coses d’Alcoi, però després hi ha gent que s’ofèn perquè a lo millor estic qüestionant coses de la festa o estic cagant-me un poc en l’estructura eixa tan masclista i tan pudenta que té la festa d’Alcoi.
Aleshores entrem en el tema de “los talibanes”, estan els talibans de la festa, o els talibans de la paella o els talibans de les Falles de València, tota eixa puta merda ni me va ni me ve, perquè lo que m’agrada és fer personatges, això ho convertisc en matèria teatral. El que passa és que entrem en un tema de fanatisme, de “no te metas con ésto” i, a més a més, amb les xarxes socials en què tot el món té la capacitat d’expressar-se, evidentment és una “juerga”.
Estem un poc parlant d’eixes coses, es pot parodiar les tradicions, la base és que no hi ha res sagrat. Si has vist l’espectacle de la Bíblia, no hi ha res sagrat, per a mi és un dels espectacles més “lights” que he fet, en el sentit de dir és que és casi infantil.
Tot lo “light” que pot ser l’antic testament. Per anar acabant, habitualment actues al País Valencià, cal conèixer el caràcter dels valencians per entendre el teu humor o també hi ha espai per la teva proposta a Catalunya?
Sí que és de veres que hem tingut més faena per ací, però no n’hi ha cap problema. Hem actuat en Madrid i la cosa s’ha entès perfectament, hem anat a Teatro del Barrio, hem anat a la Sala Galileo Galilei i no n’hi ha cap problema. En Barcelona també va haver una època en què anàvem prou, anàvem a la Sala Muntaner de forma habitual. El que passa és que ara no estic anant tant, per qüestions de programació.
A mi sempre m’han col·locat un poc el segell d’humor valencià, però no és de veres, és una cosa que sempre estic renegant d’eixes etiquetes, les etiquetes de l’”humor valenciano, el humor que viene de Valencia”. No, “chúpame la polla”, el humor és humor i el teatre és teatre i ho pot entendre qualsevol. El que passa que jo m’expresse conforme m’expresse, m’expresse en valencià, si faig un personatge divertit a lo millor és un personatge de uno que jo recorde d’Alcoi, amb eixa forma de parlar d’Alcoi. Això fa que parega un cert xovinisme, tu lo que fas és la broma de tot això. Estic molt en contra dels xovinismes, de les etiquetes, d“ai, lo valenciano”, és una caguera. Jo estic fent coses en la tele, però és que la tele ara en València també té eixe component d“ai, nuestras paellas y nuestras montañas, y nuestras gentes” i dius “vale, tio, jo què sé”.
Doncs a veure si et podem veure més per aquí dalt, perquè el dia de Tarragona, al menys a mi, em va agradar molt. Has de tornar a venir o no cap aquí?
Sí, ara en desembre anem altra volta a la Sala Trono, a Tarragona.
