Luciano Vasapollo
Un important problema teòric i pràctic va aparèixer clarament davant la direcció de la República Popular de la Xina i el PCX: en el període comprès entre 1947 i 1956 es va identificar la principal contradicció (que evoca i recorda l’elaboració de Mao de 1937 “Sobre la Contradicció”) entre les relacions de producció existents i l’escàs desenvolupament de les forces productives. Corresponia en gran manera a la política definida com “una transformació i tres reformes”, la primera de les quals era la industrialització del país i la segona la transformació socialista de l’agricultura, la indústria i el comerç.
A partir de 2013, la principal contradicció identificada en el desenvolupament de la Societat xinesa va ser la presència de necessitats creixents i l’endarreriment de l’economia. La política de reforma i obertura inaugurada per Deng Xiaoping va identificar el desenvolupament endarrerit de les forces productives com la primera contradicció, i basant-se en aquesta condició va proposar la coneguda fórmula del “socialisme de mercat”.
A partir de 2018, l’atenció s’ha centrat en la necessitat d’equilibrar el desenvolupament per a assegurar la necessitat d’una vida millor per al poble xinès. En l’anàlisi sintètica del desenvolupament xinès que ara es proposa, són evidents les innovacions i els punts d’inflexió als quals corresponen en els períodes històrics considerats també elaboracions teòriques significativament diferents.
No obstant això, la continuïtat de la transició ve donada, sens dubte, pels instruments tradicionals de l’Estat socialista: el de la planificació juntament amb el de les empreses públiques i la cooperació. Pel que fa a aquestes empreses, el percentatge de valor afegit produït avui a la Xina per aquest tipus d’empreses (sobretot, de grans dimensions) se situa entorn del 30%, constituint un sòlid pol econòmic amb vincles directes amb el poder polític que opera en la dinastia del mercat. Dins de les empreses públiques, sota la presidència de Xi Jinping, els comitès del Partit existents han reconegut una funció de govern i direcció, especialment en relació amb les decisions sobre fusions, reestructuració, producció, etc., exercint així una funció d’influència directa també en el sector privat pel partit comunista. En 2013, Xi Jinping va parlar sobre el desenvolupament de l’economia mixta, parlant d’una funció impulsora realitzada pel capital de l’estat per a augmentar el valor de la producció de la competitivitat de la Xina com a condició per a la preservació de la propietat pública i la vitalització del control estatal.
L’elaboració teòrica xinesa es nega avui dia a situar en les antípodes al mercat i a l’economia pública: la primera exerceix una funció propulsora cap a la microeconomia i se’l reconeix un paper decisiu en l’assignació de recursos, però incapaç de desenvolupar plenament els seus efectes perjudicials sobre la qualitat política, ideològica i social del govern dels processos econòmics garantits pel PCX, que no confia aquest paper i aquestes funcions exclusivament al mercat, com afirma el propi Xi Jinping. En aquesta perspectiva, la propietat pública es presenta com el cos principal i dominant, flanquejat per unes altres i diferents formes de propietat. Aquesta mescla està dirigida essencialment a l’alliberament de la força de treball productiva, el desenvolupament del coneixement i la tecnologia, i pressuposa que cada persona pot beneficiar-se de la riquesa social així creada.
Certament, el començament d’una nova era per a la Xina va coincidir, en essència, amb el lideratge del seu actual president, Xi Jinping. La seva empremta política ha marcat així la història política internacional, nacional i del PCX, fins al punt que el Partit Xinès ha introduït en l’Estatut una referència explícita al pensament de Xi al costat del dels altres grans presidents, començant per Mao i Deng.
