Per saber què és i què no és novel·la negra podeu començar per llegir “Sangre en los estantes” de Paco Camarasa. En el seu llibre hi ha un capítol titulat “H de hastío, de hartazgo de explicar que Agatha Christie no es novela negra”.
El màrqueting ha fet molt mal però, per entendre’ns, una cosa són les novel·les enigma o detectivesques com les de Christie o Conan Doyle i l’altra les novel·les negres com les de Hammett o Vázquez Montalbán. La diferència és que en les primeres l’important és saber qui ha comès el crim i en les segones qui ordena el crim i/o perquè es comet el crim. En les primeres sempre hi ha investigació, encara que no sempre policies o detectius, en les segones no cal que hi hagi investigació.
Cap al 1920, als Estats Units es comencen a publicar relats i novel·les amb un crim com a element narratiu, en un estil dur i contundent, diferent a l’estil enigma, que es coneixien com a hard-boiled. Quan es van exportar a Europa, entrant per França, es van conèixer com a roman noir, i d’aquí el novel·la negra. Després, quan es va renovar el gènere enigma i van començar a aparèixer policies professionals, la novel·la de detectius passa a poder anomenar-se també novel·la policial. El que anomenem, doncs, gènere negre és més aviat confús i cadascú hi inclou el què li sembla.
Per mi, i jo només en sóc una lectora, la novel·la negra és aquella que amb l’excusa d’un crim intenta explicar una societat. Tots els subgèneres poden ser també novel·la negra sempre que l’objectiu final sigui explicar una societat, i donar un context més humà i personal de les coses que llegim als diaris. De fet, l’Alexis Ravelo, escriptor canari, quan li van demanar per què escrivia va dir que per explicar aquelles coses que tots sabem que passen però de les quals no en tenim prou proves per publicar-ho en un diari i/o portar-ho a judici.
Pel que fa a intentar explicar la realitat, sovint la novel·la negra converteix el lloc, la ciutat, en més que un escenari. En moltes novel·les negres, la ciutat o el país és gairebé un personatge més. Les històries d’Arnaldur Indridason només són possibles a Islàndia. Les històries de Carlos Zanón només ho són a Barcelona. Marsella és Jean-Claude Izzo.
Quan llegim novel·la negra hauríem de tenir la sensació que estem veient el making of o el behind the scenes de les notícies dels diaris. Les novel·les negres humanitzen a les víctimes i/o als criminals, els donen una història, un context. I el context és el sistema. Les novel·les d’Alexis Ravelo són un bon exemple d’aquesta humanització, perquè els seus personatges són víctimes i, sovint al mateix temps, criminals i són terriblement humanes, tant que no pots evitar empatitzar-hi i, gairebé, estimar-los, una mica.
A les novel·les negres pot passar que no hi hagi investigació, ni policial ni privada, o bé que sigui totalment anecdòtica. Però si n’hi ha, és molt probable que la investigació serveixi per explicar el context i circumstàncies de la víctima o del criminal, i per tant, de la societat-sistema que possibilita, o directament causa, aquell crim concret. Llegiu a Carlos Zanón, no hi ha policia per enlloc, i encara que ell no se’n vanti, no es pot escriure més negre.
Per entendre del tot què vull dir quan parlo de novel·la negra es pot començar per la sèrie de Maj Sjöwall i Per Wahlöö. El 1965 es publicar “Roseanna”, la primera de les deu que publicarà la parella, una per any, per intentar explicar la Suècia de llavors. Aquí les ha publicat RBA en castellà i cada una està prologada per escriptors del gènere: Henning Mankell, Val McDermid, Jo Nesbø, Jonathan Franzen, Leif G. W. Persson, Arne Dahl, Jens Lapidus, Michael Connelly, Liza Marklund i Dennis Lehane.
La sèrie té 50 anys i no ha perdut ni una engruna de validesa i rellevància. En paraules de Camarasa, de nou, “són els iniciadors, els primers, els pares de la novel·la negra sueca o la nova novel·la policíaca de crítica social. Però no només de la novel·la negra sueca, sinó també de la novel·la negra europea.[…]Ells descobreixen, amb Martin Beck, la rebotiga de la realitat, el desordre polític i social que fan possible, necessària i suficient la millor novel·la negra.”
La sèrie sencera és una crítica al sistema. Escriuen senzill, sense floritures, i amb sentit de l’humor. L’últim llibre “Los terroristas” parla, evidentment, de terrorisme, però també de com el que s’anomenava llavors, i ara també, estat del benestar segueix excloent un munt de persones que no participen en cap àmbit social. Ben al començament del llibre hi trobem aquest paràgraf:
“Malgrat les diferències, en general aquell país era, com Suècia, una democràcia simulada, governada per una economia capitalista i per cínics polítics professionals que es preocupaven per donar la impressió que la seva política era una espècie de socialisme, que de fet era només això: una espècie de”.
El personatge que usen en aquest ocasió per mostrar les injustícies del sistema és Rebecka Lind, una noia que no entén gens la societat on viu. A ella “no li interessa la política, més enllà del fet d’entendre que la societat en què vivim és incomprensible i que els seus líders han de ser criminals o dements.”
Maj Sjöwall i Per Wahlöö van escriure 10 llibres que retrataven el seu país en aquella època i els llegim ara i ens semblen massa familiars i massa actuals. Hi trobareu a faltar internet i ADN, però res més. La pega de llegir-los és que t’adones que no és que el món no sigui un lloc millor, sinó que va de mal en pitjor.
Ah! I l’última paraula de l’última novel·la de la sèrie és Marx, dubto molt que sigui casualitat.
