Després de més de dos mesos d’estat d’alarma hem iniciat la desescalada progressiva per fases. És òbvia la dificultat que significa decidir quins passos són els adequats per a no cometre errors i, per tant, les decisions preses per les autoritats, tant mèdiques com polítiques, són tema de debat i opinió per part de tothom. No pot ser d’una altra manera, tots estem afectats per aquesta realitat i pràcticament és l’única realitat.
La gravetat de la situació ens fa ser completament comprensius i les consideracions respecte a les possibles contradiccions en les normes en l’aplicació del desconfinament i desescalada no ha generat, afortunadament, una insubmissió generalitzada.
Dit això, no sembla que l’aplicació paral·lela de les indicacions i fases relacionades amb el retorn de la vida econòmica i productiva estiguin subjectes a les mateixes cauteles; sí, certament, s’indiquen una sèrie de procediments per a la limitació de persones i per a la cura de la higiene, però aquests estan íntimament relacionats amb el fet d’evitar el contagi i la prevenció individual. No es planteja que aquest retorn de la vida productiva ha de ser completament diferent de base. Les autoritats polítiques callen, no poden reconèixer que el sistema productiu és part de l’origen de la pandèmia.
El canvi climàtic i la globalització tenen una relació directa amb l’aparició i expansió del virus, però també la contaminació i la privatització de la sanitat i altres sectors públics estratègics tenen una relació directa amb les dificultats per combatre la pandèmia. Qüestionar aquests “assumptes menors” no forma part de l’agenda del retorn a la vida econòmica. I és lògic, els nostres estats no són gestors imparcials del benestar democràtic de les societats, els estats neoliberals apliquen polítiques que mai qüestionaran els interessos dels poders econòmics. Però és que, a més, els ciutadans majoritàriament no es faran ressò d’aquest silenci. Fa vergonya repetir-ho, però és inevitable apuntar de nou en la falta de consciència de classe i en el fer i sentir neoliberal de la majoria de la ciutadania, encara que aquesta vida quotidiana ens aporti infelicitat i constants frustracions.
Aquest retorn progressiu a la realitat (no normalitat), és una fugida cap endavant sense fi, per a mai tornar ni tan sols on érem. I a mesura que estem en el procés de retorn sense avançar gens, amb pobresa i atur estructural molt més generalitzat que abans de la pandèmia, les respostes dels governs neoliberals sempre seran les mateixes: “encara queda molt, cal continuar remant pel bé de tots!” (…pel bé d’uns pocs, hipòcrites!). I és que si la pandèmia no hagués existit, l’haurien d’inventar.
La crisi no és conseqüència de la pandèmia. La crisi real, la que és estructural del sistema econòmic i la necessitat de canvis profunds de vida ja s’anaven argumentant per part de diferents sectors de la societat anticapitalistes i ecologistes des de fa moltíssims anys. Però com si es tractés d’una estafa, el retorn de la vida econòmica, no és més que l’aplicació de totes les receptes que el poder econòmic financer tenia en la seva terrible agenda dels horrors i que abans de la pandèmia es feia difícil trobar l’excusa perquè “els seus” governs l’apliquessin. L’excusa ja ha aparegut.
Per descomptat, cal continuar evitant el contagi, com s’expressa a l’inici del text. Però hem de trencar la incomunicació social que ens manté individualitzats sense poder donar respostes a l’agressió bestial que ja vivim.
El 15-M ens queda lluny i vist en perspectiva, l’observem com un fet anecdòtic i poc consistent per afrontar la batalla de lluita de classes a la qual se’ns repta descaradament, però tant l’esclat, com tot el que va projectar, va ser l’escenari més encertat que hem tingut per reconstruir l’organització dels oprimits. No vam saber aprofitar-ho, la por de reconèixer i d’haver d’afrontar que el capitalisme no donarà solució a la involució democràtica ni a la pobresa creixent ens va fer tancar els ulls per continuar enganyant-nos, vam triar seguir substituint governants creguts que fèiem alguna cosa important. Ho vam fer, i molt, però important per al nostre enemic: desmobilitzar-nos.
En moltes ocasions s’ha afirmat que fins que no toquéssim fons no estaríem preparats perquè el marge de moviments que ens permet el neoliberalisme no ens deixa veure la seva naturalesa i entendre el rostre real del capitalisme, de la mateixa manera que aquesta cultura individual ens fa mirar cap a un altre costat amb qüestions com la mort, la pobresa, les injustícies i les tristeses “dels altres”.
Avui la pandèmia ens ha acostat la mort més a prop, també l’augment de l’atur i la pobresa toca a les nostres portes i veiem com tots som “els altres” i se’ns fa difícil mirar cap a un altre costat. La pandèmia i el seu aprofitament per part del sistema, indirectament, també ens posa davant d’un mirall que ens obliga a veure amb més claredat la nostra condició vulnerable d’oprimits davant la unió dels opressors en la defensa dels seus interessos de classe. Aquest escenari ens convida a reflexionar sobre els valors neoliberals entre les classes subalternes, qüestionant la seva hegemonia. Potser, alguna cosa similar a tocar fons estem vivint.
És moment de contraposar la nostra agenda a la dels poderosos. Parlem-ne, comuniquem-nos amb els nostres veïns per a ajudar-nos i anem teixint la cultura solidària i de classe imprescindible per a transformar aquesta societat. Seguim confinats per a combatre el virus, desconfinem la lluita i la solidaritat per a combatre i acabar amb la seva causa i origen, amb la seva arrel, el capitalisme.
