Poques sèries dialoguen tant amb el passat i amb el present com ho fa la sèrie creada pels germans Pablo i Javier Olivares. No ha estat la primera sèrie espanyola que ha intentat fer de pont entre el passat i el present, recordem les infinites temporades de la costumista “Cuéntame como pasó”, que oferien un relat històric edulcorat i quasi amnèsic, on l’Espanya en blanc i negre del franquisme no fou més que la lluita d’una classe mitjana emergent per fer-se un lloc en una economia en creixement. La part dels grisos atonyinant gent, de l’organització democràtica clandestina i el moviment obrer no deixen de ser part d’un escenari, que pretén donar versemblança a una visió presentista d’una Espanya que l’any 2001, sota la batuta d’Aznar, semblava destinada a menjar-se al món.
És curiós com un article que pretén parlar de la necessitat del Ministerio del Tiempo es posi a carregar contra una altra sèrie. No és per a menys. El que aporta la sèrie de la qual volem parlar és precisament un diàleg amb la història que beu de l’etapa que ens ha tocat viure per a bé, sense impregnar del sentit comú d’avui a personatges històrics que són allà, a la seva època, vivint el que els va tocar viure. Sí, és cert que hi ha personatges del passat que intervenen en el present com a agents del Ministerio, però ho fan des d’una ficció evident que no contamina el passat. De fet, la consigna d’aquest ministeri és molt clara: la història és la que és, i punt, i la seva missió és que ningú la trastoqui, que no es modifiqui per esdeveniments aleatoris ni per personatges malvats que intenten canviar el curs de la història a favor seu.
Ah! Però que la història sigui la que és, i punt, no vol dir que s’observi des de l’equidistància tan practicada en les produccions culturals sobre la història d’Espanya (i a Catalunya, per si algú pensa que aquí som especials en això). La sèrie parla amb el passat amb ulls crítics i prenent partit per uns valors. És partisana, però no partidista. Predica la importància dels serveis públics per a la democràcia -sobretot en el capítol en que es produeix una lluita a mort per evitar la privatització dels seus serveis-, exposa la fraternitat de les classes subalternes i el caprici dèspota dels aristòcrates, planteja debats com la legitimitat del mercat de l’art, els diferents tipus de concepció de les relacions afectives, i un llarg etcètera de temes que van apareixent a mesura que avança la trama i evolucionen els personatges.
Es podria dir que el Ministerio del Tiempo és el producte cultural que necessitem per difondre valors progressistes i solidaris en un món que ho transforma tot en mercaderia. Però no és per això que necessitem aquesta sèrie. Necessitem una cosa més bàsica encara: el coneixement de la nostra pròpia història. Sembla una cosa molt simple, o fins i tot banal, però no ho és. Ara no començaré a dir que qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. La història no es pot repetir, com no es pot repetir el moment en què estaves llegint la darrera línia, perquè al teu voltant tot anirà canviant. La història és necessària no només per conèixer el passat sinó sobretot per entendre el present. També ho és per evitar la temptació de pensar que acabes de descobrir la fórmula de l’aigua tíbia o que ets la primera persona del món a la que li passa alguna cosa. Però sobretot ho és per fer front a la mentida.
La mentida històrica, que avui s’anomena pseudohistòria, no és res que s’inventés l’Institut de Nova Història, ni l’autora d’Imperiofobia, ni Abascal a cavall. És una pràctica que ve d’antic, i que té com a objectiu fer servir una història imaginària per legitimar els seus interessos polítics. Els nazis, per posar un dels exemples més extrems, van ser els amos d’aquesta pràctica. Van fer servir el relat d’un passat gloriós per incidir en un orgull nacional ferit i situar-se com a legítims hereus de les millors causes del seu poble. Es podria parlar hores d’aquestes pràctiques, i de com en el dia d’avui es subvencionen des de les institucions grups d’invenció de relats històrics al servei d’una causa espúria, com ho és qualsevol que faci servir la manipulació de la història per aconseguir els seus objectius. Ho és, senzillament, perquè no pretén conèixer el passat des de l’honestedat professional, apropant-se a la veritat amb ulls crítics i contrastant les fonts. No pretén incorporar nous coneixements sobre la realitat del passat, sinó crear un discurs que faci encaixar la seva visió (imaginària) del passat amb els interessos polítics del present.
En un moment en el qual es patrocinen relats històrics supremacistes, amb Imperiofobia com a ariet, en el que des de mitjans de comunicació massius s’agita un passat gloriós -que mai ho va ser- necessitem com l’aigua una sèrie de gran audiència com El Ministerio del Tiempo. La sèrie és molt més que una sèrie, és una trinxera cultural, una gran posició des d’on defensar la democràcia i els valors republicans. Però amb aquesta gran producció no en tenim prou. Necessitem produccions culturals potents perquè la població conegui la seva història, la de la gent humil, que és la veritable protagonista de la història, la d’aquells i aquelles que s’han enfrontat a la tirania, a l’esclavitud, a la fam. La batalla cultural comença per situar el coneixement honest i científic de la història en el centre, crear un sentit comú que rebutgi les manipulacions, els passats gloriosos de monarques i guerrers, i aixequi estàtues d’aquells que van posar contra les cordes a reis, generals, tirans, senyorets i burgesets. “Del passat destruïm misèries, no hem estat res i ho serem tot”.
