El creixement il·limitat durant els segles XX i XXI ha portat al límit l’ecosfera i el capitalisme globalitzat no és capaç de posar-hi remei, posant en crisi totes les esferes de la vida humana. En efecte, el capitalisme ens porta al col·lapse. De fet, podríem preguntar-nos si encara som a temps de revertir la situació. Alguns estudis situen d’aquí a deu anys (si no es comencen a prendre mesures dràstiques immediatament) l’increment de la temperatura global en dos graus, moment en el que podríem creuar un punt de no retorn amb el desencadenament de processos de retroalimentació.
Cada vegada les conseqüències de l’emergència climàtica son més evidents, la població (especialment les generacions més joves) va prenent més consciència i hi ha més consens entre la comunitat científica. Però això no es tradueix en una major determinació per canviar les coses, començant pels nostres propis hàbits de consum energètic, d’alimentació o d’oci.
Això s’explica, entre d’altres coses, per l’absència en l’imaginari col·lectiu d’un model alternatiu al capitalisme: l’hegemonia neoliberal és tan profunda que resulta més fàcil imaginar la fi del mon que la fi del capitalisme. L’esquerra transformadora arrossega una derrota aclaparadora des de fa trenta anys, des de la caiguda de l’anomenat bloc de l’est. una derrota que, a més, es va interioritzar com a definitiva. Des de llavors estem immersos en un procés deconstituent global, davant del qual l’esquerra en general s’ha situat en una posició de resistència, enyorant la plena ocupació i un estat del benestar que no tornarà, i incapaç d’imaginar una altra societat, construida sobre uns altres principis, que posi la vida al centre. En definitiva una societat socialista, nova i millor.
Plantejar el Socialisme com a solució pot semblar un exercici de nostàlgia, o una frivolitat, donada la correlació de forces actual. Si tenim deu anys per revertir la situació, aconseguir una governança global socialista, amb una economia planificada democràticament, no sembla un objectiu assolible. Però és imprescindible situar aquest horitzó per a la batalla cultural. En moments de grans crisis la història s’accelera i és possible avançar en el camí de la transformació social. Són els moments en què es produeix una gran batalla cultural, en els que en molt poc temps es poden fer avançar idees que en circumstàncies normals requereixen molts anys.
Ara ens trobem en un d’aquests moments, amb molta disputa ideològica, on els poders econòmics es troben a l’ofensiva situant en el debat públic un marc (amb conceptes com els “nous Pactes de la Moncloa”, la “reconstrucció”, la “nova normalitat”) que els permeti després aplicar de nou duríssimes retallades contra la classe treballadora. Davant d’aquest escenari que planteja les crisis com quelcom inevitable, com una qüestió de mala sort, hem de contraposar un horitzó de transformació: les crisis son inherents al capitalisme i tan sols transformant el sistema d’arrel podrem sortir d’aquesta situació de col·lapse.
Un món construït sobre unes bases diferents a les actuals, amb una hegemonia socialista, no implicaria necessàriament una relació amb el medi ambient sostenible; ara bé, ho permetria. Hem de situar un horitzó de transformació a tots els nivells: transformació de les relacions de producció, transformació de les relacions humanes i transformació de la relació amb la natura.
I en aquesta lluita per la transformació social, hem de fer una lectura correcta de les crisis. Cal, per començar, ser conscients que serà molt difícil que la sortida sigui en un sentit progressista. No ens trobem davant una crisi terminal del capitalisme, sino davant d’una mes de les crisis cícliques que li són pròpies. Crisis que el capitalisme supera, entre d’altres maneres, descartant els sectors econòmics que ja no li son funcionals, i aixó es tradueix en centenars de milers de famílies condemnades a la misèria.
En el context actual, amb la camisa de força de la Unió Europea, la consagració de les polítiques d’austeritat a l’article 135 de la Constitució i amb el PSOE a la sala de màquines (que no ho oblidem ha estat el partit central del règim del ‘78 i segueix sent el partit que li és més funcional), es fa molt difícil imaginar que de la comissió parlamentària per la “reconstrució” del Congreso en pugui sortir cap canvi estructural en un sentit progressista.
Encara que la crisi no es resolgui de manera favorable a la classe treballadora, hem d’aprofitar per fer avançar les nostres idees, perquè vindran altres crisis. Avui hem de construir les condicions perquè, quan arribi la propera crisi, poguem disputar la batalla de les idees en millors condicions. Així com hem de situar un horitzó de superació del capitalisme, cal un període de transició fins arribar-hi. I en aquesta transició, cal situar propostes concretes, tant per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i la nostra relació amb la natura (i guanyar temps), com per avançar en la batalla cultural.
Algunes d’aquestes mesures són establir una renda bàsica universal, potenciar l’economia social i solidària, crear una banca pública, trencar amb la doctrina d’austeritat de la UE (permetent el finançament del deute públic) o la nacionalització de sectors estratègics o d’empreses que necessitin ser rescatades, però no per vendre-les als amics després a preu de saldo. Totes aquestes mesures han de ser l’inici de la reorganització econòmica cap a un model sostenible, que no es basi en monocultius insostenibles com el turisme o la construcció, passant d’un creixement basat en les exportacions a una economia basada en la demanda interna, autocentrada i planificada.
Cal tenir molt present, també, que aquesta batalla cultural no es produeix a l’aire, i que és imprescindible la mobilització per exigir aquestes propostes des dels nostres carrers, barris i centres de treball. És a dir, articular el conflicte social allà on es dona.
I tot i que ens trobem en un moment de reflux de la mobilització, hi ha àmbits on ens podem situar més a l’ofensiva, com el moviment feminista (que ha pres una dimensió global, central, i que amenaça la ideologia conservadora dominant) o l’ecologisme (un moviment en plena disputa cultural que el capitalisme mirarà d’assimilar desnaturalitzant i apropiant-se de les seves reclamacions).
Així, és indispensable que les organitzacions d’esquerres treballem plegades per avançar en la batalla cultural i crear consciències. És imprescindible que analitzem plegades les propostes i mesures concretes (per força reformistes i possibilistes) a aplicar allà on tinguem força per fer-ho, i que posem sobre la taula les contradiccions que això generi. Això només es pot fer sobre la base d’un projecte ideològic fort que permeti gestionar les enormes dificultats que vindran, per no aturar-nos, per no sentir-nos derrotades, per no perdre mai de vista l’horitzó.
