Ricard Ribera Llorens i Mercedes Vidal
Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç
Ens trobem en un context on la sobirania, en les seves múltiples facetes, és una idea central del debat social. El concepte de sobirania va molt més enllà d’on es col·loquen les fronteres dels estats i del nivell de descentralització d’aquests. La sobirania fa referència a la capacitat de cada poble de dotar-se a si mateix dels recursos necessaris per garantir el benestar i els drets de les persones, tot controlant-los democràticament i de forma solidària amb la resta de pobles. És aquí on entronca el concepte de sobirania alimentària i de l’alimentació sana com a dret. En paral·lel cada cop hi ha més consciència de la necessitat de consumir productes alimentaris de proximitat, tant per la qualitat que aporten, pel manteniment del teixit agrari o per motius ambientals. Darrerament també ha estat notícia la reivindicació de cuidar del sector agrari i ramader, no només pagant preus justos pels seus productes, sinó potenciant-lo per estructurar el territori i evitar zones fortament despoblades, moltes vegades condemnades a sobreviure a través del turisme i a l’abandonament de l’entorn natural.
En aquest sentit, la sobirania alimentària és una de les potes fonamentals per tal de construir una societat equilibrada, tant a nivell alimentari (productes de qualitat, adequats per a una dieta saludable i sostenible), com a nivell econòmic i social (com i on es produeixen, com es distribueixen i qui hi té accés), com pel que fa a la relació amb el medi ambient (quin impacte té la producció i la distribució en l’entorn). Aquesta idea, però, requereix una anàlisi integral que tingui en compte les relacions de domini, tant les que es produeixen internacionalment, l’imperialisme, com les que són pròpies del funcionament del capitalisme a les societats del nord, acompanyada d’un focus a la nostra realitat més propera.
El concepte de sobirania alimentària és fill de l’organització pagesa de caràcter internacional Via Campesina. Lliga la idea de sobirania amb el dret a l’alimentació, a la producció local i al dret a l’accés als recursos agraris, amb la cultura i el coneixement de cada poble i amb una relació harmònica i sostenible amb l’entorn natural.
En aquest sentit, l’agricultura és un sector que no s’escapa del funcionament pervers de l’imperialisme. La lògica essencial és la subordinació de l’economia dels països de la perifèria del sistema per a respondre a les necessitats de les potències del centre de l’imperialisme, situant tots els sectors productius i econòmics d’aquests països al servei de la generació de benefici de les grans empreses, multinacionals i sector financer. Aquesta característica s’ha vist potenciada per l’economia globalitzada i l’aprofundiment d’aquest tipus de relacions econòmiques basades en una divisió internacional del treball que persegueix la reducció de costos de producció. Aquest funcionament no té en compte, en cap cas, les necessitats alimentàries, econòmiques i socials dels països del sud, la perifèria, i les té en compte molt parcialment per als països del nord, el centre del sistema. La qüestió és que, tot i produir més aliments dels que calen (vivim en societats on el malbaratament alimentari és la norma), aquest sistema causa desequilibris, fam, impactes ambientals, alimentació deficient i les malalties que se’n deriven. La FAO calcula que al món uns 800 milions (M) de persones passen gana, uns 2000M pateixen deficiències alimentàries i mentre uns 1.000M tenen obesitat.
La supeditació de les economies perifèriques al capital internacional impacta directament en el sector agrari, ja que les agricultures locals han deixat de respondre a la necessitat d’alimentació de la seva població. Lluny de l’autoconsum, l’agricultura d’aquests països es centra en produir aliments per a les metròpolis a uns costos baixos. Això porta a una producció de pocs productes (soja, cacauet, cafè, etc.), monocultiu en molts casos, que la població local consumeix de forma molt minoritària. Aquest fet suposa un risc afegit davant de possibles canvis en la demanda de productes o devaluacions del preu del producte conreat. La població camperola en aquest context és doblement vulnerable a la fluctuació del preu internacional dels productes; pel mateix impacte sobre els seus ingressos i perquè a més ha perdut la capacitat de poder produir els seus propis aliments.
Així mateix, focalitzar l’agricultura en l’exportació ha comportat la industrialització, necessària per assolir la producció intensiva d’aliments per a l’exportació a partir del que es coneix com a agricultura industrialitzada i ramaderia intensiva. Si bé aquest funcionament pot implicar un increment de la producció, la industrialització a gran escala suposa la pèrdua de les tècniques agrícoles i ramaderes locals i el coneixement que requereixen, així com la desaparició d’àmplies capes camperoles i indígenes per la manca de viabilitat de l’agricultura familiar. Les maneres de conrear la terra i cuidar el ramat pròpies de cada zona s’han perfilat al llarg del temps per a produir els aliments més òptims des del punt de vista de l’autoconsum i el comerç local, aquest coneixement en desaparició forma part de les característiques culturals de cada poble i, a més, va lligat a la cura de l’entorn natural per fer perdurable aquesta producció.
Cal tenir en compte que la industrialització i la centralització de la producció està intrínsecament relacionada amb el control dels recursos agrícoles per part de les empreses multinacionals. Aquestes companyies es converteixen en forces econòmiques i polítiques determinants en els països on s’implanten, influint sobre governs i partits per extreure el màxim benefici possible. Els exemples dels efectes d’aquest control han escrit pàgines terribles a la història de molts països de la perifèria de l’imperialisme. És especialment conegut el cas de la United Fruit Company a Centre Amèrica durant dos terços del s.XX, que va propiciar massacres camperoles i fins i tot va auspiciar cops d’estat (d’aquí prové el terme república bananera).
Avui en dia el control s’exerceix per altres mitjans, però són aquestes corporacions qui decideixen què cal produir i com cal produir-ho, a més de tenir el control de la terra, les llavors o l’aigua, deixant la comunitat pagesa sense capacitat de decisió sobre una qüestió tan clau com l’alimentació. Aquest model econòmic i agrícola ve acompanyat per unes polítiques comercials dels estats i els organismes internacionals, com l’Organització Mundial del Comerç, que el reafirmen en potenciar la liberalització del comerç, aprofundir en la divisió internacional del treball per produir on resulti més barat i afavorir, en conseqüència, una baixada general de preus (el “dumping”, importació a baixos preus per part de les economies de les potències). Aquestes dinàmiques condemnen als camperols a la depauperació, el que condueix a l’abandonament de terres i a la concentració de la població a les ciutats del sud, en grans bosses de misèria.
El mateix model d’agricultura i ramaderia també té efectes perversos en les societats i economies dels països del nord. Per tal de poder competir, aquí també es produeix un procés de concentració de terres en menys mans i una intensificació de la producció agrícola i ramadera, basada en la tecnificació i l’especialització. Aquest model comporta un abandonament de les zones rurals, perquè la concentració de terres i la industrialització no deixen marge a l’agricultura familiar lligada a la terra i a la comunitat local. A Espanya aquesta concentració de terres ha estat la sortida que ha anat emmascarant durant els darrers anys la pèrdua de viabilitat al mercat de les explotacions tradicionals, però aquesta concentració té un límit i les darreres protestes agràries a l’Estat hi estan molt relacionades, ja que el sector agrícola i ramader es troba en una situació de difícil sortida.
Aquest fet té diversos impactes, un d’ells lligat a la gestió del territori i a la cura de l’entorn natural. No només l’abandonament de les zones rurals impedeix l’equilibri, sinó que la producció tecnificada ho evita. El cas de la ramaderia extensiva n’és un bon exemple, en aquesta els animals pasturen a la natura, alimentant-se de recursos poc valuosos des d’un punt de vista de mercat, ajudant a mantenir els boscos nets, facilitant la creació de matèria orgànica que nodreix la terra i afavorint la biodiversitat. La ramaderia extensiva, que està lligada a la comunitat, a l’entorn i al consum local amb un producte de qualitat i no processat, té un paper residual en les nostres societats, davant de la ramaderia intensiva, on els animals viuen concentrats en granges, que formen part de la cadena de producció de les grans empreses del sector alimentari.
A les economies de les societats del nord, l’agricultura i la ramaderia juguen un paper menor a nivell econòmic i social, cosa que impedeix veure la importància crucial del sector que produeix el que mengem cada dia (amb la crisi del coronavirus en canvi s’ha posat de relleu el seu caràcter inequívoc com a sector estratègic). El model alimentari a les nostres societats es suporta a partir de les indústries intensives, agràries o ramaderes del país, però també en una elevada dependència de la importació de productes dels països perifèrics del sistema. Es produeix una gran desconnexió entre el consumidor i el productor, assumint molt de protagonisme els intermediaris, la distribució i el transport, el que precaritza enormement al productor.
Davant d’això apareixen iniciatives diverses, com les cooperatives de consum, que busquen el producte de proximitat, de temporada, de qualitat i sense processar, a més de reconnectar amb els pagesos locals que persisteixen. Fins i tot algunes administracions faciliten un espai preferent a l’espai públic a pagesos de proximitat per la venda directa dels seus productes. Marquen l’inici d’un camí, però en aquest context econòmic són solucions parcials i voluntaristes per al consum de sectors molt conscienciats. Es requereix una aposta per la planificació econòmica d’acord amb el concepte de sobirania alimentària que reformuli el model econòmic del país, donant molt més pes a l’agricultura i ramaderia locals que siguin respectuoses amb l’entorn natural i lligades a la comunitat, a més de construir les xarxes de distribució i venda necessàries pensades per al conjunt de la classe treballadora i els sectors populars.
Aquest canvi de paradigma ha de ser integral i afecta molts àmbits, un de molt evident hauria de ser la reducció al mínim del paper que juguen actualment les grans empreses alimentàries i les seves cadenes de producció i distribució. Un altre és la repoblació de les zones rurals i la democratització de l’accés a la terra. Però la planificació econòmica ha de tenir una mirada àmplia que tingui en compte la qualitat del treball, els sous, el percentatge d’atur o, fins i tot, l’existència d’una renda bàsica. Això és així inevitablement perquè un nou model de producció i de consum de productes de proximitat, de temporada i de qualitat requereix un sistema de preus justos, que permeti l’existència d’un model de pagesia local i, a la vegada, ha de ser assumible i accessible per al conjunt de la població. També és necessari repensar el model laboral perquè cada vegada deixa menys temps per a fer una compra tranquil·la i planificada i per cuinar una dieta equilibrada sense productes processats.
Aquest plantejament basat en la planificació econòmica (econòmica en un sentit ampli), permetria reconnectar la producció dels aliments amb qui els consumeix i, a la vegada, dissenyar democràticament quins aliments cal conrear per ser curosos amb l’entorn i alhora sobirans en la producció alimentària, per tal d’assolir un objectiu bàsic: que la producció del territori sigui suficient per a la població que l’habita, cosa que actualment estem lluny d’aconseguir. Per si els elements anteriors no fossin suficientment difícils, aquest darrer concepte comporta també una qüestió altament impopular i és la necessitat de replantejar-nos la nostra dieta actual. Fruit d’aquest sistema de producció, que no assumeix els costos ambientals i socials, la proteïna animal ha esdevingut artificialment abundant i accessible comparada amb generacions anteriors. Això ha provocat un canvi en la dieta on la proteïna vegetal (fonamentalment llegums) ha perdut el protagonisme davant del consum de carns diverses i, en menor mesura de peix. Aquest fet, lluny de ser innocu pel medi ambient oculta uns impactes massius: increment del consum d’aigua del sector agrari, contaminació pels residus de la producció intensiva, transformació del sòl en terres de cultiu per produir l’aliment dels animals que consumim (la majoria de la soja que es cultiva al món és per consum animal) o la sobreexplotació dels oceans, per citar-ne alguns. És impossible universalitzar la dieta occidental al conjunt de la població mundial, es calcula que si el 2050 hi ha 9.000 milions d’habitants al planeta, probablement no hi haurà prou menjar per mantenir l’actual patró alimentari i, de fet, si uns pocs podem alimentar-nos d’aquesta manera és a costa que la població d’altres països en pateix les conseqüències. A Catalunya tenim un exemple molt clar amb la indústria porcina, amb una forta component exportadora. Segons dades del DARP produïm més del doble del nostre consum en carn de porc (el nombre de porcs supera el nombre d’habitants del territori) i els nitrats procedents dels excrements de les granges són el principal contaminant del sòl a Catalunya, una qüestió força desconeguda, on més del 40% dels nostres aqüífers estan contaminats, una situació que amenaça l’abastament d’aigua de boca i és especialment greu en un context de disminució de la disponibilitat d’aigua pel canvi climàtic. La situació empitjora a la Catalunya Central, on es situen bona part de les explotacions.
La solució és disminuir de manera important el contingut de proteïna animal de la nostra dieta i substituir-la per proteïna vegetal, no només per raons ambientals o de viabilitat de la producció (no hi ha terres de cultiu suficients per produir alhora alimentació pels humans i per tants animals de consum), sinó també d’equilibri de la dieta, ja que un consum excessiu de carn no és saludable. Existeixen iniciatives en aquest sentit, i fins i tot les administracions comencen a emprendre accions que van més enllà de la divulgació del problema i la promoció d’una dieta equilibrada. Algunes administracions locals, per exemple, han començat a dissenyar menús infantils als equipaments de la seva competència que segueixen aquest patró nutricional.
La possibilitat de si Catalunya podria arribar a una sobirania alimentària plena és objecte de debat entre els investigadors. Hi ha consens en què actualment la terra produeix el 40% del consum de la població. La planificació de què cal conrear implica adaptar-se a canvis físics com una menor disponibilitat d’aigua a conseqüència del canvi climàtic o efectuar canvis en l’ús del sòl. Per exemple, a Catalunya també s’exporta blat de moro, un cultiu molt intensiu en aigua, i, en canvi, s’importen hortalisses que no en són tan consumidores.
Situar el concepte de sobirania alimentària en el centre del debat polític implica, irremeiablement, plantejar una planificació econòmica de tipus socialista, ja que és l’única manera d’assolir objectius justos, saludables i ambientalment desitjables tant per a Catalunya i la seva classe treballadora i els seus sectors populars, com dels pobles d’arreu del món. La cobertura de les necessitats alimentàries de la població mundial i el seu desenvolupament just, així com l’emergència climàtica i els límits del planeta, obliguen a ser conscients de la necessitat de canvis estructurals i el consegüent canvi de sistema econòmic, que situïn el benestar dels pobles, la sobirania dels mateixos i el respecte a l’entorn natural en els fonaments de qualsevol sistema productiu.
