També pots descarrega el número d’aquesta setmana en pdf
L’actual crisi econòmica i social provocada per la pandèmia ha introduït una pressió afegida als serveis públics del nostre país. Institucions socials – hospitals, residències, escoles, instituts, universitats, etc.- que porten massa anys sota l’estrès de les retallades i de la pauperització de la seva capacitat d’acció segons a principis democràtics i socials. Uns processos de precarització, engegats per governs que abracen el neoliberalisme, que posen en safata de plata la mercantilització dels serveis públics.
És en moment de fortes crisis, com la que estem patint, que les contradiccions de la privatització i la precarització dels serveis públics posa en evidència que cal un canvi de rumb radical: recuperar els serveis públics i protegir-los de tota amenaça mercantilitzadora. En l’àmbit educatiu i escolar, per exemple, la crisi pandèmica ho ha fet més evident que mai. Les institucions que ens governen no poden seguir capejant el temporal, tot obviant allò més important: que cal una aposta ferma en la dotació de recursos materials als diferents serveis públics, que d’altra banda són els organismes socials capaços d’atenuar els efectes de la crisi social i econòmica que patim.
En aquest sentit, la proposta de combinar la docència presencial amb la docència virtual per al curs 2020-2021 és un greu error que aprofundeix en les desigualtats socials, ja que vulnera els drets de la infància, pot posar en risc la salut pública i no garanteix una educació integral i igualitària per a tota la ciutadania. Es tracta, ras i curt, d’una proposta que perpetua, en l’àmbit educatiu, la tendència a desvaloritzar l’educació pública sense tenir en compte la participació de la comunitat educativa, la qual ha de vetllar per l’interès de tota la societat en l’àmbit educatiu, escolar i universitari.
Per tal de fer front a la crisi generada arrel de la pandèmia del COVID-19, es podrien plantejar alternatives diferents si existís la voluntat política de prioritzar l’educació com a dret social fonamental. Tenim al davant una oportunitat d’or per abordar l’etern problema de les ràtios a les aules, de la manca de professorat i de les seves condicions laborals així com dels espais destinats a l’exercici de la docència. I resoldre, de cop, molts problemes.
El problema no és conjuntural, és estructural
El Ministeri i el Departament d’Educació estan dient ja, en forma de globus sonda, que el proper curs 20/21 no començarà normalment, ja que, seguint criteris sociosanitaris, no poden coincidir tots els alumnes al mateix espai i temps en els centres educatius.
En efecte, la qüestió de les ràtios elevades és un dels principals problemes de l’educació a Espanya i la situació actual ofereix una oportunitat. Tenim massa alumnat per aula per a garantir el control del virus, però no només: la ràtio és també massa elevada per atendre’ls com mereixen, per fer activitats diverses que ofereixin oportunitats a tot l’alumnat, per permetre al professorat desenvolupar la seva tasca docent en les millors condicions i assegurar processos d’aprenentatge significatius que al mateix temps facin valdre socialment la tasca educativa.
A causa de la pandèmia, s’ha insinuat que es faran “torns” a partir dels quals l’alumnat passarà la meitat de temps a l’escola i l’altra meitat a casa fent feina online, ja que d’aquesta manera la ràtio es reduiria a la meitat. No cal anar molt lluny per entendre que aquesta proposta no és més que un pedaç, una pelleringa: el dret a l’educació de tot l’alumnat en surt perdent. Insinuar que es pot normalitzar l’escolaritat basant-se en la reducció a la meitat de l’assistència a l’escola és atemptar contra el dret mateix a l’escolarització. Posar de manifest que la problemàtica actual es pot resoldre sense atendre els dèficits estructurals de l’educació pública al nostre país és d’una irresponsabilitat política de gran magnitud. La comunitat educativa i els sindicats han d’aixecar la veu davant d’aquesta gran injustícia, una més en relació amb el desmantellament dels serveis públics. El problema no és de conjuntura, sinó d’estructura. Per això mateix no calen respostes conjunturals, sinó alternatives estructurals al menysteniment de l’educació pública per part dels representants polítics. Ara més que mai.
Què fer?
No ens podem quedar de braços plegats. Cal que plantegem a viva veu la necessitat de dur a terme canvis profunds en la gestió política de l’educació. Hi ha alternatives, i ens hem de posar mans a l’obra per tal de reflexionar-hi, fer-les arribar i potenciar el debat en el si de la comunitat educativa a l’hora d’encarar la situació conflictiva provocada en primera instància per la pandèmia del COVID-19 i en segona però encara més rellevant per la pandèmia que és el capitalisme. Des de l’Àrea d’Educació de Comunistes de Catalunya volem participar en el debat de la qüestió escolar en temps de crisi, tot proposant elements de reflexió, de discussió i alternatives al debat sobre la gestió de la crisi en l’àmbit escolar i universitari.
L’escola és un espai central en la socialització dels infants i joves, no ens podem permetre de manllevar-la de les seves vides
L’escola és un espai central per infants i joves, l’espai de les seves amistats, del seu oci, de les seves relacions, de la seva socialització. Treure’ls-hi això, la meitat del temps, seleccionant a la meitat dels seus companys i companyes és una decisió crua, freda i ens atrevim a dir que cruel. L’educació en el seu sentit més ampli no es redueix a l’educació formal. Sense relació no hi ha educació. No podem -ni volem- imaginar una escola sense aquesta relació interpersonal, i més com més petites siguin les criatures. L’alumnat, a banda d’aprendre a llegir, a multiplicar, a escriure… ha d’aprendre a relacionar-se, a compartir, a jugar, a respectar les normes de convivència i això no es pot fer sense la presencialitat de la comunitat en la seva màxima expressió. Tenim una oportunitat per posar al centre el lleure educatiu i la seva tasca educadora i transformadora. Sosté l’antropòloga Rita Segato que aquesta pandèmia ens ha vingut a recordar la necessitat de la copresència i la corporalitat recíproca, la importància de la comunicació física no verbal, la del cos de l’altre. És un equívoc – apunta Segato- pensar que la distància física no és una distància social.
L’educació online no pot ser una finalitat en si mateixa
L’educació online no és una opció generalitzable ni universalitzable que pugui garantir el dret a una educació igualitària i de qualitat. Això és així degut a la bretxa digital i a les desigualtats socioeconòmiques entre famílies, però també i de manera important a que socialització, segons la teoria del constructivisme sociocultural de Lev Vigotsky, és la base de l’aprenentatge. Les eines digitals ajuden, complementem i faciliten però no poden ni podran substituir la interacció dialèctica alumnat-professorat i alumnat-alumnat, de la que ens parlava Freire.
La segregació escolar
El risc que una mesura com aquesta aprofundeixi en la segregació és enorme: les escoles concertades i privades tenen en general més recursos per a la digitalització i, sovint, millors espais. Així, ens podríem trobar que l’alumnat de la concertada/privada pot assistir a classe tot el temps i que els de la pública hi van per torns, generant un altre element de segregació escolar permès pels poders públics. Això no vol dir que s’hagi de prohibir que, si es pot, l’alumnat de la concertada/privada vagi a classe a temps complet. Vol dir que cal treballar perquè tots puguin fer-ho i els recursos públics han d’anar de forma prioritària a la pública.
Aquesta manera de treballar castiga a l’alumnat en situacions socioeconòmiques més desfavorides, però castiga també a les seves famílies, ja que si les criatures estan a casa, no es pot anar a treballar. I si algú renuncia al treball, majoritàriament són les dones. En el cas del teletreball, les perjudicades són també les dones, a causa de la sobrecàrrega de feina, tal com s’està veient aquests dies.
La conciliació familiar i altres polítiques socials necessàries
L’escola no és una guarderia, perquè el seu objectiu no és el de la conciliació familiar, però és un instrument igualitari i indispensable per la conciliació de les famílies treballadores. Plantejar l’escola a temps parcial implica la necessitat d’adaptar la realitat laboral de les famílies al nou horari escolar. Això comporta un risc de polarització social enorme, ja que algunes famílies podrien adaptar-se amb facilitat al nou esquema, mentre que les famílies treballadores tindrien moltes dificultats -de temps disponible, de flexibilització laboral i econòmiques- per fer-hi front.
En aquest sentit, calen polítiques de conciliació que impliquin una millor organització del món laboral i social, per tal que les famílies puguin atendre als seus fills i a les seves filles, així com a la gent gran.
Les famílies no som ni mestres, ni psicòlegs, ni treballadors socials. No hem de carregar amb la responsabilitat total de l’educació de les criatures perquè això reforça una visió capitalista, cosificada, de la infància – els infants són propietats dels progenitors- que ens allunya de la idea d’infants i joves com a ciutadanes amb drets que necessiten el suport i l’acompanyament de la comunitat per tal de desenvolupar-se. Educar és una responsabilitat col·lectiva i entenent-ho així garantim el màxim d’oportunitats per a totes les persones, independentment d’on hagin nascut.
Salut col·lectiva
Una mesura com aquesta pot tenir un impacte molt important en la salut col·lectiva: estrès laboral, del professorat, que tindrà molta més feina i un alumnat molt més complex i difícil de gestionar; estrès emocional de criatures i famílies; problemes amb l’alimentació a causa del tancament dels menjadors; problemes relacionals provocats per l’allunyament físic entre iguals; problemes de convivència familiar promoguts per la nova organització domèstica en situació de crisi social i econòmica; difícil gestió de la seguretat cibernètica per manca de coneixements en seguretat digital, etc.
L’afectació en el món universitari
A les Universitats, es planteja la tornada a les aules amb un 25-50% de l’aforament. Actualment, la majoria d’universitats pateixen d’una manca d’espais per complir amb aquestes exigències -amb excepció de les aules magnes- i amb les distàncies de seguretat necessàries.
Per afrontar un nou semestre semipresencial a les Universitats ens cal dotar a les estudiants d’eines de resistència i de drets perduts: ampliació dels serveis de préstec de materials tecnològics, recuperació de les segones i terceres convocatòries, prohibició de mètodes invasius amb la privacitat de les estudiants durant les avaluacions, acabar amb les restriccions per presentar-se a finals i reavaluacions… Així com la immediata aplicació de la rebaixa dels preus públics universitaris i la gratuïtat de les segones i terceres matrícules. També cal més finançament a les universitats: la universitat pública catalana porta anys infrafinançada i és impossible que aquestes mesures es puguin aplicar si continua així -ja que la càrrega la pagaran les estudiants i les seves famílies.
Una altra qüestió preocupant d’aquest inici de curs “virtual” o “semipresencial”, com està plantejat, és l’impacte que tindrà en l’associacionisme i assemblearisme estudiantil. La universitat no es pot concebre com un espai exclusivament dedicat a la formació acadèmica, és també espai de crítica i transformació social.
Alhora, l’assistència a les classes presencials i el contacte amb la resta dels companys de grau i de facultat permet a les estudiants crear xarxes de solidaritat i de comunitat que faciliten la seva organització en moment d’injustícies o abusos per part de les institucions -i també ajuda a crear xarxes de suport en moments de necessitat i ajuda-. La sindicació, i en general l’organització, en aquest context es dificulta.
Aspectes sindicals
El sindicalisme de classe no pot caure en l’error de reduir aquest tema a un problema laboral com estan fent els sindicats corporatius: sembla que de moment només es preocupen de la sobrecàrrega que suposaria aquesta mesura en el professorat i no de l’impacte global de la proposta sobre l’alumnat, però també sobre la classe treballadora. Cal ampliar horitzons sindicals, en connivència amb la comunitat educativa, i restar pes corporativista a l’acció de la classe treballadora organitzada, doncs els temps que estem vivint, la lluita contra la mercantilització de la vida, ens demana aquest esforç col·lectiu.
En resum: hi ha alternatives possibles
Hi ha alternatives. De la mateixa manera que s’han construït, en poques setmanes, hospitals de campanya, es podrien transformar poliesportius, casals i diferents equipaments públics en espais escolars amb l’objectiu de reduir les ràtios i donar espai a les escoles. Cal, en paral·lel a això últim, contractar a tot el personal educatiu necessari (professorat, personal d’integració i treball social, vetlladors i vetlladores) per fer front al repte de salvar el dret inalienable a una educació de qualitat en moments de crisi. I només en temps de crisi: per sempre més.
Es pot assumir fàcilment una reducció del currículum acadèmic -en alguns casos extremadament constrenyedor – i programar en el seu lloc activitats d’oci i d’educació emocional per fer front a les dificultats de la pandèmia, tot contractant més personal de lleure.
Ens trobem davant d’una situació tan nova i extraordinària que no es pot ni improvisar ni prendre decisions de manera aïllada des del Departament d’Educació, sense comptar amb el conjunt de la comunitat educativa. Els municipis, els sindicats, les associacions de mares i pares, l’alumnat en general, les plataformes en defensa de l’educació pública i el món universitari han de poder participar en la creació de nous marcs de discussió i presa de decisions, tot trencant els marcs oficials des d’on, sembla que cada cop més a la deriva, es prenen les decisions que han de marcar el futur de l’educació pública. Davant de problemes estructurals necessitem canvis estructurals, i no pedaços improvisats que perpetuen les desigualtats. La planificació del proper curs escolar ha de posar les cures en el centre de l’activitat social.
Lucía Aliagas, estudiant d’Història i membre de l’Associació d’Estudiants Progressistes
Eduard Arnau, professor de Secundària de Física i membre de l’AFA de l’Escola Pit-Roig
Adelina Escandell, senadora, mestra jubilada i membre de l’Ass. de Mestres i Professorat Jubilats Rella
Fina Mateo, Mestra
David Sánchez, professor de Secundària d’Història i resp. de l’Àrea d’Educació de Comunistes
Nora Sánchez, professora de Didàctica de les Ciències a la Universitat de Barcelona
