També pots descarrega el número d’aquesta setmana en pdf
Oriol Arcas
D’entre les persones que representen a Unidas Podemos al govern de coalició amb el PSOE destaca el ministre d’universitats. L’únic independent que no és un alt dirigent d’un partit és el sociòleg Manuel Castells. Es tractaria de la “quota” catalana dels comuns en el govern, i un fitxatge estrella d’Ada Colau segons algunes fonts. Per fer lloc en aquest govern ja atapeït ha calgut trossejar Universitats i Ciència, que duia el ministre i astronauta Pedro Duque, un fitxatge estrella de Pedro Sánchez. Per tant, enlloc de reunir Universitats i Ciència amb Educació, que és qui gestiona les beques i com reclamen des del món educatiu, es va optar per segregar encara més les estructures. Aquest divorci ha generat malestar entre els rectors i sindicats perquè Ciència gestiona el gruix del pressupost i deixa a Universitats molt poques competències, i a més durant la reorganització Universitats ha perdut una secretaria d’estat.
A aquest naixement complicat del ministeri cal afegir-hi l’aura d’ambivalència i imprevisibilitat de Manuel Castells. El seu nomenament va arribar per sorpresa i després d’un ball de noms d’acadèmics propers als comuns. Al 2011 va brindar el seu suport a Xavier Trias, i al 2015 beneïa a Ada Colau. Cal celebrar aquesta evolució, però no transmet confiança. Per una banda, s’entenia l’elecció: Castells és un sociòleg de projecció internacional, pare de la “societat de la informació” i amb un ampli prestigi acadèmic, havent exercit a la Universitat de Califòrnia a Berkeley i a la UOC des de la seva fundació. Per altra banda, la seva visió de la universitat està resumida en els articles d’opinió que escriu regularment a La Vanguardia des de 2001, i està fortament inspirada en la seva experiència amb el model anglosaxó. En el pla docent, no sorprendrà a ningú que sigui un ferm defensor de la docència en xarxa i online, en línia amb les seves teories sociològiques. En aquest sentit, segurament és el ministre més indicat per fer front al repte d’una universitat confinada i a distància. Però per molts esforços i mitjans que s’hi afegeixin, professorat i estudiantat constaten que fer classe a través d’una pantalla no és el mateix i es troba a faltar alguna cosa que costa de digitalitzar, alguna cosa que fa que la universitat sigui més que les hores de classe. Certament, una part del professorat compleix l’estereotip de docent antiquat que es nega a utilitzar les noves tecnologies, però la majoria del professorat que s’hi esforça està notant l’augment de càrrega laboral i les dificultats de l’estudiantat, especialment en l’avaluació. Les seves declaracions sobre aquest tema, si es vol benintencionades però sovint poc encertades, no han estat ben rebudes. El tecno-optimisme que transmet Castells a vegades resulta poc adient en un moment de patiment social extrem.
Com dèiem, el nomenament de Manuel Castells va sorprendre a molta gent precisament per les seves opinions sobre la universitat. Ferm defensor de la desregulació de les universitats, irònicament al 2015 el propi Castells es lamentava que existís un ministeri d’universitats. El 2008 proposava substituir l’elecció de rectors per part de la comunitat universitària, una peça clau de l’autonomia universitària, per nomenaments d’un patronat, a l’estil de les universitats privades. Aquesta postura encaixa molt bé amb els postulats d’Andreu Mas-Colell o José Ignacio Wert, que ja van intentar un assalt a la governança universitària durant el pitjor de l’ofensiva reaccionària de CiU i PP. En canvi, xoca frontalment amb les propostes d’Unidas Podemos i Catalunya en Comú, que tenen una base molt forta en el moviment estudiantil i els sindicats. En la mateixa línia inassumible, també defensa la desfuncionarització i el finançament competitiu, juntament amb la diversificació de perfils de les universitats.
I com tot en la resta del seu perfil, existeix un revers a aquestes propostes. Castells també és un defensor apassionat de les universitats públiques i de la vocació de servei. Per això exigeix finançament suficient, conscient que la qualitat d’un model està lligada, en última instància, a la quantitat de recursos que s’hi dediquin. A banda de reivindicacions històriques, com la derogació del reglament de disciplina acadèmica del 1954, una de les promeses electorals més importants d’Unidas Podemos, i recentment del PSOE, era la rebaixa de preus de matrícula. Aquesta reivindicació és especialment rellevant a Catalunya, on CiU va apujar un 66% els preus gràcies a una reforma del PP el 2012. Aquest ha estat un cavall de batalla central en el moviment estudiantil, i ariet contra la gestió de la dreta des de llavors. Cal dir que després d’anys de mobilitzacions s’ha aconseguit un èxit notable que no trobem en altres moviments: 3 mocions aprovades al Parlament de Catalunya, una rebaixa parcial al 2017 forçada per l’oposició en bloc contra Junts pel Sí, una ILP en marxa que acumula 70.000 signatures, i la claudicació del govern de JxCat i ERC al 2020 amb la incorporació de la rebaixa del 30% als pressupostos. No ha estat fàcil, pel camí hi han hagut desenes de protestes i fins i tot algunes penes de presó.
S’entén, doncs, que la rebaixa de preus sigui un dels temes als que s’ha donat més importància per part d’un ministre que representa a la quota catalana d’Unidas Podemos. El 5 de maig el Consell de Ministres va donar llum verda a un reial decret-llei que desfeia la reforma del PP de 2012. Aquesta reforma obligava a tenir uns mínims de preus, i permetia una gran flexibilitat a les comunitats autònomes per fixar els preus. És poc conegut que els mínims de preus van ser eliminats pel PP en els pressupostos de 2018, poc abans de perdre el govern. És a dir, la rebaixa de preus és legalment possible des de fa dos anys, però governs autonòmics com la Generalitat han fet cas omís. La nova reforma del 2020 elimina totalment el redactat del 2012 i torna a l’original de la LOU del 2001, que deixa en mans de la Conferencia General de Política Universitaria (CGPU) escollir els marges de preus. La CGPU la formen el govern central i les autonomies, que són les que finalment fixen els preus… Per tant, la reforma del ministeri de Castells no suposa cap rebaixa per sí mateixa, i depèn en gran mesura del que el ministre sigui capaç de negociar amb les autonomies. Legalment és igualment possible tant mantenir els preus actuals desorbitats com fer que la matrícula sigui gratuïta. El ministre està pressionant públicament per una rebaixa, fins i tot explicitant l’horitzó de la gratuïtat, però les autonomies responen que aquesta demanda ha d’anar acompanyada de finançament. És difícil predir quin serà el resultat, tot i que el consens ara mateix sembla centrat en la rebaixa de preus.
De nou, l’aposta inequívoca per la rebaixa de preus queda parcialment aigualida per un decret, també poc conegut, que està elaborant el ministeri per introduir uns nous graus i màsters duals. Aquestes titulacions tindrien rang de títol universitari però característiques de la formació professional dual, amb fins un 50% de crèdits en forma de pràctiques obligatòries en empreses. També es manté la idea del 3 + 2, és a dir, graus de 3 anys i màsters de 2, una estructura que desagrada profundament al moviment estudiantil perquè suposa cursar un any a preu de màster i elititza els estudis. Per últim, es contempla una polèmica participació de les empreses en la selecció de l’estudiantat. La reflexió més profunda que es deriva d’aquesta proposta és si s’està intentant cobrir amb la universitat un paper que ja realitza la formació professional, enlloc de dignificar aquesta segona.
Els grans reptes que haurà d’afrontar el ministre seran la deficiència pressupostària i la precària situació de les plantilles, molt desgastades per una dècada de retallades brutals en una institució ja infrafinançada. La impossibilitat de contractar nou personal ha posat alguns departaments al límit, abusant de la figura del professorat associat per cobrir de manera irregular places estructurals i fins i tot coordinar assignatures senceres. L’alta dependència de les universitats dels ingressos per matrícules les ha deixat vulnerables a la recessió que ha provocat la pandèmia de la COVID-19 i les caigudes de matrícules que es preveuen: la impossibilitat d’allotjar presencialment a l’estudiantat amb un 25% d’aforament a les aules, estudiantat internacional que no podrà venir, famílies en ERTOs o a l’atur que no podran per pagar la matrícula. El risc que es corre és el d’acomiadaments massius precisament d’aquest personal associat irregular.
En definitiva, la figura del ministre d’universitats i la seva gestió són, sens dubte, ambivalents, plena d’ombres però també de llums. És aviat per valorar com serà la seva gestió, i més en un període excepcional com l’actual, i confiem que prevaldrà l’ànima més progressista. Però per això caldrà seguir amb els motors de la mobilització en marxa.
