En aquesta edició de la Realitat us presentem una entrevista a Albert Medina. L’Albert és economista, treballa d’analista econòmic a Ekona-Centre d’Innovació Econòmica i col·labora amb l’European Research Network on Social and Economic Policy. L’entrevista ens aporta una visió tècnica i detallada del funcionament dels mecanismes de la Unió Europea, que ens ajudarà a analitzar la resposta comunitària a aquesta crisi i entendre les relacions de domini en el marc de l’UE.
Sembla que en un primer moment a sorgir amb força la proposta dels denominats coronabons. Què són i perquè és una reclamació dels governs del sud?
Els coronabons són la versió 2020 del que a la crisi de l’Eurozona iniciada el 2010 li vàrem dir Eurobons. Es tracta d’un instrument que permetria l’emissió comunitària de deute públic, fet que reduiria el risc de pressions dels mercats sobre els dèficits públics dels Estats Membres de l’Euro.
Els governs del sud amb els Coronabons probablement tenen dos objectius. U, minimitzar el risc de passar pels costos polítics associats de passar pel Mecanisme Europeu d’Estabiliat (MEDE). El MEDE, i els memoràndums associats a aquest, produeixen cert estigma polític i al mateix temps generen molta dependència europea de la política econòmica nacional. Dos, corresponsabilitzar més a la resta d’europeus dels nivells de deute públic del sud. Dic “més” perquè el BCE està mutualitzant sense condicionalitat a través de la política monetària.
Quins són els arguments dels governs que s’oposen als coronabons?
Essencialment, s’argumenta que a la UE ja s’ha dotat d’uns instruments per lidiar amb hipotètics problemes de solvència: el MEDE. Per a governs com el de Països Baixos i altres discutir sobre noves eines quan encara no s’han encetat molts dels instruments que es van construir durant la crisi de l’Euro no té sentit.
En altres paraules, diuen que si vols més mutualització més enllà de la que ja està fent el BCE, passis pel MEDE on, un cop superats els préstecs associats a despesa sanitària (fins al 2% del PIB), hi haurà condicionalitat via memoràndum. Un cop dins del memoràndum la potència de foc del crèdit pot ser a la pràcticament il·limitada perquè, més enllà dels recursos propis del MEDE, hi ha el programa OMT (Outright Monetary Transactions) del BCE. Però clar, s’opina que, al ser instruments comuns, les decisions sobre la política econòmica que es fa amb els recursos d’aquests també ho han de ser. Això no és rellevant del tot si les opinions sobre política econòmica són similars entre països, però a Europa veiem que tal convergència no existeix.
Respecte a la proposta del govern Sánchez entorn del deute perpetu com a alternativa als coronabons?
Crec que Sánchez ha entès que l’estratègia dels coronabons tal com l’havien plantejat no tenia recorregut. Pel camí ha deixat tirats a aliats que havien apostat molt fort pels coronabons, del primer ministre d’Itàlia a intel·lectuals i acadèmics progressistes que havien dit coses molt gruixudes contra la UE i alguns Estats Membres amb l’objectiu de generar pressió mediàtica a l’Eurogrup i el Consell. És una estratègia políticament tòxica de la qual hauríem d’aprendre.
La nova proposta d’Espanya va en la línia del que he anat dient -junt amb altres companys- en passades intervencions públiques. U, reconeix que el problema d’Espanya no és urgent, ja que tota la proposta de Sánchez s’aplicaria previsiblement a partir de gener de 2021. Dos, introdueix elements de condicionalitat per la via d’incloure les transferències dins del Marc Financer Plurianual de la UE, en altres paraules, obre la porta a què no siguin diners incondicionals a lliure disposició pels Estats. Serien diners condicionats a alguna cosa, com s’ha fet sempre amb els recursos públics de la UE. Tres, els bons perpetus és una manera de tantes per finançar les despeses, i està molt bé, el punt important és tenir un Banc Central que et recolzi en tot el procés.
També és cert que en el darrer Consell Europeu s’ha posat en dubte dos elements de la proposta. El tema que siguin transferències i no crèdits i l’assumpte dels bons perpetus. Probablement acabarà essent una mescla de crèdits i transferències condicionals finançada amb bons a molt llarg termini, del qual se’n faran càrrec els Estats Membres solidàriament a través de transferències a la UE. No obstant, això darrer només és una intuïció.
Com analitzes la correlació de forces a la Comissió Europea?
La Comissió Europea està fent el que ha de fer. Que la presidenta de la Comissió, exministra de Defensa de l’Administració Merkel, sigui la persona encarregada de decretar la fi temporal del pacte d’estabilitat i creixement n’és la mostra. Crec que la gran dificultat es trobarà al Consell i l’Eurogrup, que són institucions intergovernamentals i on tradicionalment els consensos són més complicats.
Quins debats estan havent-hi al respecte dins les esquerres europees?
Observant la qüestió amb perspectiva, veig que països com el Regne Unit l’esquerra ho ha tingut relativament fàcil perquè els debats que hem generat aquí els han solucionat ràpidament: sota lideratge Tory s’ha integrat el Banc d’Anglaterra al Govern britànic. Si mirem fora d’Europa, als Estats Units el debat no ha estat d’on treuen els diners per fer l’estímul fiscal més gran del món, sinó amb quina intensitat i a qui el dirigien. L’esquerra dels països de l’euro ha entrat innecessàriament a debatre a fons l’aspecte del “com” sense discutir de debò el “per a fer què”.
Crec que innecessàriament perquè la reacció del Banc Central Europeu ha estat prou ràpida i intensa com perquè les emissions de bons nacionals estiguin raonablement bé, d’acord amb les circumstàncies que vivim. El bo a 10 anys a Espanya es finança avui, diada de Sant Jordi, a l’1%, durant la crisi de l’euro Espanya va superar el 6%. No estem en el mateix escenari però la resposta política de l’esquerra pretén ser similar, sembla que s’ha reaccionat amb pilot automàtic.
En la meva opinió, si es pretén fer dèficit sense “condicionalitat” simplement el punt en el que estem ara -governs amb dèficits i BCE comprant el que faci falta perquè els diferencials de finançament siguin raonables- és el que cal fer i tot l’esforç l’hauríem de destinar en dues coses: primera, com usem els recursos del dèficit públic per a aconseguir ser equitativament i pròsperament solvents en el mitjà termini després de la pandèmia; segona, com ens movem a Europa perquè la política del BCE sigui irreversible, un objectiu més factible que els Coronabons “incondicionals”, que demanen d’un acte de fe que molts països no acceptaran.
On veig més problemes és en el primer punt. És un assumpte curiós que el sistema polític espanyol tingui un sistema exitós per acordar vies de diàleg per a la sostenibilitat i qualitat del sistema de pensions i no en tingui per solucionar l’anormalitat espanyola pel que fa al nombre de desocupats i pobresa en el treball, junt amb tot l’efecte que té això en la desigualtat d’oportunitats. La meva interpretació és que, essencialment, es considera un problema menor, fins i tot des de l’esquerra. En aquest sentit, veurem si l’efecte de la crisi se soluciona reforçant aquest model social o l’increment de la pobresa estimula a l’esquerra en pensar en Estats del Benestar i mercats laborals diferents. Crec que l’esquerra hauria d’estar parlant d’això i no de com contenir una hipotètica crisi de deute sobirà que no s’ha produït.
En quina situació econòmica i política arribarà Europa arribarà a final d’any?
Com ja ha dit l’FMI i l’OCDE el PIB es contraurà molt i el dèficit públic s’incrementarà. Ens movem en xifres molt grans produïdes perquè hem decidit col·lectivament para el sec l’activitat econòmica. En l’àmbit polític, d’aquí a final d’any ens espera un debat bastant improductiu sobre l’assumpte de la reconstrucció.
A Espanya es tancaran moltes empreses pel fet que tenim més petites i mitjanes empreses la mitjana europea. Com no hem copsat els riscos de no fer projectes d’escalament empresarial durant el període de bonança, ara tocarà pagar els plats trencats de tenir empreses poc resilients.
Afegidament, Espanya té el problema del turisme. En el passat havíem usat el turisme com a via d’escapament als alts nivells de desocupació. Ara, sembla ser, que en un horitzó de dos anys no podrem estirar d’aquesta palanca i, a més, les decisions del passat ens tornaran com un boomerang: tota l’ocupació en el sector turístic que havíem creat a còpia de desindustrialitzar o de fer correccions del mercat laborals post-bombolla immobiliària passaran a estar desocupats durant un temps; fet que ens donarà xifres d’atur bastant espectaculars.
