“Faltam cinco minutos para as vinte e três horas. Convosco, Paulo de Carvalho com o Eurofestival 74, E Depois do Adeus”
L’inici de la revolució, a cop de música
22:55 h del 24 d’abril de 1974. Comença a sonar “E depois do adeus” de Paulo Carvalho a la Rádio Emissores Associados de Lisboa. Primer senyal pels militars, se sincronitzen rellotges i es preparen per al segon avís.
S’inicia el 25 d’abril. Matinada. 00:20 h. A la Rádio Renascença comença a sonar “Grândola, Vila Morena”, segon avís del Movimento das Forças Armadas per ocupar els punts estratègics del país. “O povo é quem mais ordena, dentro de ti, ó cidade”
Mentre la primera cançó era molt popular entre la societat portuguesa, ja que era la que havia representat al país el 6 d’abril d’aquell mateix any a Eurovisió; “Grândola vila morena” estava il·legalitzada per la seva lletra revolucionària.
L’alçament dels militars i l’explosió de les flors
Fou un cop ràpid, en poques hores el MFA tenia el control de les principals ciutats i van ocupar aeroports i instal·lacions del govern civil. A Lisboa la situació també va transcórrer amb una relativa calma. L’Estado Novo va perdre el control del país quasi sense resistència. A les quatre de la matinada el govern de Caetano va tenir coneixement de la revolta i va intentar detenir als rebels, però les ordres no es van obeir, ja que part de les forces s’havien adherit al MFA. A les 9 h. del matí, la majoria de punts claus havien sigut ocupats.
A l’alba d’aquell 25 d’abril la població va sortir als carrers, tot i que els “capitans d’abril” van fer crides perquè es mantingueren a les seves cases. La flor de la temporada era el clavell, que en poques hores es va convertir en protagonista de la revolta. Donant-li nom. Es diu que la cambrera Celeste Careiro va ser la responsable de repartir clavells als soldats, que els van col·locar als seus fusells com a senyal de la seva voluntat de no utilitzar les seves armes i no vessar sang del poble portuguès.
La reacció del règim
El govern de Marcelo Caetano es va refugiar al barri del Carmo a Lisboa. Tot i els seus intents de resistir durant tot el dia i fer un ultimàtum als revoltats, Caetano va acabar rendint-se a les 16.30 h. El govern va acabar exiliant-se al Brasil.
La revolució va acabar amb 4 morts i desenes de ferits pels trets d’alguns agents la PIDE, la policia política del règim, des de la seva caserna a Lisboa com a intent de resistir -tot i que el govern ja havia capitulat-. Els agents acabarien rendint-se a les 9.46 h. de l’endemà.
A la una de la matinada del 26 d’abril, els membres del MFA, encapçalat pel general Spínola, es van presentar a la ràdio i la televisió. El règim havia caigut. Es constituïa la Junta de Salvació Nacional. La dictadura més llarga que ha viscut Europa havia finalitzat.
Les característiques de la Revolució
La Revolució d’Abril fou un cop militar que buscava la democràcia i la pau, però també una revolució política i social. La Revolução dos Cravos va beure de la revolució cultural dels valors nacionalistes democràtics i socialistes que vivien Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.
La Revolució va significar l’alliberació dels presos polítics de les presons de Caxias i Peniche i el retorn de l’exili del dirigent socialista Mário Soares i del dirigent comunista Álvaro Cunhal.
Parlant de llibertats, també es va posar fi a la censura i els sindicats i partits van ser legalitzats. Una setmana després, es va poder celebrar als carrers per primer cop en molts anys el Primer de Maig en llibertat. A Lisboa la manifestació va tenir un milió d’assistents.
La Revolució també va precipitar la fi de l’imperi colonial portuguès a l’Àfrica, tot i que amb certa descoordinació. Moltes mesures que havien estat programades no es van arribar a aplicar o van ser desfetes pels governs posteriors a 1975.
L’evolució del procés revolucionari
Com podem veure, el Movimento das Forças Armadas va tenir un paper molt important i així es va manifestar al preàmbul de la Constitució de 1976, quan se’ls va descriure com a actors claus de la caiguda del règim, encapçalant la llarga lluita del poble portuguès.
Els anys posteriors van ser convulsos, una lluita constant per l’hegemonia de la nova república i la nova democràcia entre l’esquerra i la dreta. Es va iniciar el conegut Processo Revolucionário em Curso (PREC) que va durar fins al 25 de novembre de 1975. En aquesta “transició a la portuguesa a la democràcia” la participació popular a la societat es va intensificar -amb un important paper del moviment obrer i veïnal-, es van viure moments de nacionalització de la banca i de la indústria, així com l’inici de la reforma agrària.
Durant un procés revolucionari també sorgeixen els monstres: a partir de les eleccions a l’Assemblea Constituent de 1975 -que van donar la victòria socialista i els comunistes foren la tercera força- la dreta es va començar a organitzar contra “els excessos de la revolució”. La dreta es va mobilitzar contra la reforma agrària, a favor dels privilegis de l’Església Catòlica i pels drets dels colons portuguesos que deixaven les colònies.
Els poders fàctics de l’estat temien que l’esquerra pogués encaminar Portugal cap al socialisme. No ens ha d’estranyar aquesta por al poder del poble, ja que no era nou. Quan Marcelo Caetano va capitular el 25 d’abril, ho va fer davant d’un oficial d’alta graduació -que al final va ser el general Spínola- per “evitar que el poder caigués en els carrers”.
Aquell estiu va ser conegut com “o Verão Quente” per la disputa entre les forces revolucionàries i les moderades pel control del Consell de la Revolució. Es temia l’enfrontament armat, entre una esquerra que volia avançar cap al socialisme i una dreta que volia revertir la revolució.
L’intent de cop d’estat per l’esquerra i la fi del procés revolucionari
Així el 25 de novembre de 1975 amb el fracassat cop militar de les forces armades esquerranistes, es va donar fi a aquest PREC. Iniciant la Tercera República Portuguesa i un període d’estabilització que encaminaria Portugal en la direcció de les democràcies occidentals europees. Podríem dir que el cop d’estat va ser tot un fracàs per l’esquerra, ja que va acabar prevalent el factor més moderat del MFA que dirigiria aquesta Tercera República Portuguesa en una moderació que també va afectar la mateixa Constitució.
Un dels exemples d’aquesta moderació fou la primera modificació de la Constitució l’any 1982, que va reduir “la càrrega ideològica”: es va liberalitzar l’economia, es va reduir la intervenció estatal i la planificació econòmica i va acabar amb el Consell de la Revolució. Set anys després, es va acabar amb les nacionalitzacions de la banca i la indústria, adaptant Portugal a una economia de mercat; així com es va disminuir el paper de la reforma agrària. El PCP va votar en contra de les dues revisions de la Constitució.
La traïció del socialista Mário Soares és destacable en el camí a la moderació: va acabar sent Primer Ministre de Portugal i President de la República i es va desvincular del marxisme per estabilitzar i garantir la democràcia, així per alliberar el país “de l’amenaça comunista”.
Una mirada amb perspectiva
Avui és 25 d’abril, 45 anys després podem seguir valorant la importància que va tenir la revolució pel poble portuguès i la seva influència en la seva veïna, que pocs anys després va iniciar la seva transició “pactada” a la democràcia. Podem trobar les nostres semblances i moltes diferències, però en un dia com avui crec que és important mirar cap a l’Atlàntic per aprendre de les experiències revolucionàries properes i dels valors d’aquell abril que continuen vius tot i que moltes conquestes es van perdre.
La Revolució ens mostra el potencial revolucionari i mobilitzador d’un poble que, conjuntament amb l’aixecament militar, va tenir un paper determinant en la revolució. Tot i les crides radiofòniques del MFA, la gent va sortir als carrers a escala nacional. Ens mostra com aquest moviment popular no es va basar a donar suport als militars, ja que fins i tot va avançar el programa de les tres D (democratitzar, descolonitzar i desenvolupar) del MFA. Les mobilitzacions i vagues posteriors van impulsar canvis més profunds.
També ens mostra com les grans conquestes democràtiques no van partir de la iniciativa del poder polític, sinó de l’acció revolucionària de les masses. Com que no es va conquerir el poder i en témer aquest poder polític al poble, moltes de les conquestes es van revertir. Ens mostra camins: les millores socials que van gaudir les treballadores i camperoles portugueses, els canvis culturals en l’educació i la participació de les masses al món polític i cultural, la fi de les guerres colonials i la independència de les colònies.
I per finalitzar, com va dir Cunhal i repeteix el PCP: valores de Abril no futuro de Portugal. Els valors d’abril van arrelar en la societat portuguesa i van projectar-se com a realitats, necessitats objectives, experiències i aspiracions democràtiques en el seu futur.
Lucía Aliagas
