La crisi sistèmica, que ha posat de manifest —i no des d’ara— els límits endògens del sistema mundial dominat pel capitalisme, mostra que el mantra de la “fi de la història”, imposat amb la crisi de l’antic bloc soviètic, va ser concretament un producte de propaganda ideològica dirigit a un nou cicle d’expansió imperialista, per a donar suport a l’extensió del procés de globalització capitalista.
El panorama actual està tot menys predeterminat i avui, potser més que mai, la competència internacional, que es troba ara en una fase de conflicte interimperialista, es caracteritza per un resultat incert, en el terreny econòmic, tecnològic i, probablement, fins i tot militar.
En particular, es fa referència al declivi de l’hegemonia unipolar dels Estats Units i a la seva empremta en les relacions econòmiques, polítiques i internacionals del moment actual; al nou escenari determinat per les polítiques posades en marxa per les classes dirigents estatunidenques per a contenir o intentar invertir la tendència així descrita; finalment, a l’auge paral·lel d’un context internacional multicèntric o pluripolar, dins del qual existeixen ara nous, i fins i tot inèdits, elements de reflexió per a una perspectiva de transició.
Sobre la funció concreta del capitalisme i de la política imperialista cap als paises dominats, podem entendre bé les paraules de Samir Amin, que identifica la tenacitat del model de producció capitalista en la demolició de les restes precapitalistes en els Estats colonials, però, al mateix temps, en la seva regeneració com a condició per a continuar l’explotació i la conservació de la dicotomia entre dominat i dominant.
Resulta evident el pes essencial que tenen les lluites de classes en la definició d’aquests escenaris, atès que el rebuig de qualsevol suposició previsora purament basada en un marxisme erròniament entès com a economicisme fat. La relació entre estructura i superestructura, en el context de la crítica de l’economicisme també com a deformació del pensament de Marx, ha interessat tant a la crítica del sistema mundial capitalista com a la qüestió de les experiències de transició al socialisme.
En el pensament de Amin, hi ha dos possibles sortides evolutives per al sistema: la primera, representada per una evolució plena en la continuïtat del colonialisme i de l’apartheid en sentit general, amb el conseqüent anivellament de les forces productives, de manera que gran part del proletariat treballi en el corresponent nivell superior de desenvolupament de les forces productives, però amb la remuneració i salaris absolutament diferents (model Jaffe); la segona, representada per una avantguarda capitalista sense colonialisme. Un escenari, aquest últim, poc versemblant perquè el proletariat de la perifèria, no podria ser explotat fins a aquest punt, perquè es podria posar en camí revolucionari en la construcció del socialisme, per a evitar que la burgesia es vegi obligada a fer concessions i a reduir (en contra dels seus propis interessos) el nivell d’explotació, mediant amb les potències imperialistes la “tutela” dels interessos dels treballadors, impulsada per un esperit purament nacionalista.
Els ràpids canvis en la fase històrica de transició que s’estan produint avui dia requereixen instruments de recerca que es presenten immunes a qualsevol acceptació passiva del concepte de naturalització del sistema productiu, econòmic i social. Per aquesta raó, les categories de la tradició del model científic marxista, de la crítica de l’economia política i de la teoria que, per consegüent, s’han sotmès més a la crítica científica i als mecanismes de funcionament de la Manera de Producció Capitalista, són d’extrema actualitat i de necessària utilització, tant per a la interpretació com per a la transformació.
