Article original del col·lectiu Lucha de Pases
El trànsit des del futbol com a esport popular al futbol com a negoci s’ha vist accelerat en el segle XXI. Hi ha hagut una transformació, en paral·lel a la derrota del moviment obrer i la destrucció de les cultures obreres, en la qual l’esport s’ha convertit en un negoci i en un vehicle cultural neoliberal al servei de la idea de l’èxit a qualsevol preu. El pes de l’afició en els clubs cada vegada és menor, com bé diu Marcelo Bielsa “el món del futbol cada vegada s’assembla més a l’empresari i menys a l’aficionat”.
El capitalisme, capaç de convertir en mercaderia qualsevol aspecte de les nostres vides i, per descomptat també la sociabilitat i l’oci, en la seva deriva neoliberal, s’ha apropiat del món del futbol amb equips que funcionen com a multinacionals que cotitzen en borsa. Els jugadors es converteixen en mercaderies que generen ingressos milionaris per publicitat i quantioses comissions a fons d’inversió que es fan amb els seus drets, utilitzant-los com si fossin accions en el mercat de valors. L’arrelament de l’equip amb la comunitat deixa d’existir, només compten els diners, com mostren de forma descarnada els partits sense públic celebrats durant la pandèmia.
Però també hem de tenir en compte les tensions intra capitalistes que es donen en el marc del futbol negoci, la lluita intestina per salvar beneficis amenaçats, com va reflectir de manera crua el mateix Florentino Pérez en presentar el projecte descarrilat de Superlliga Europea: “Fem això per a salvar el futbol, que està en un moment crític.” El desafiament de la Superlliga, fracassat de moment, forma part d’un conflicte entre elits financeres amb vincles polítics, davant uns ingressos minvants. Per descomptat, estructures clientelistes i corruptes com la UEFA o la FIFA, amb dirigents processaments i empresonats, no són ni molt menys salvaguardes de la puresa de l’esport rei enfront dels 12 clubs europeus que van exigir una part més gran del pastís del futbol negoci, sinó responsables directes de la seva mercantilització.
Sense anar més lluny, la FIFA va atorgar, en una controvertida votació el 2010, l’organització del mundial de futbol de 2022 a Qatar, un Estat de dubtoses credencials democràtiques i nul·la tradició futbolística, a canvi segurament de quantiosos suborns i comissions. A més, segons el diari The Guardian, en la construcció dels 7 estadis i de les infraestructures per a aquest esdeveniment, iniciades en 2010, han mort 6.500 treballadors, tots ells migrants: 2.711 hindús, 1.641 nepalesos i 1.018 bangladeshians es compten entre les víctimes mortals. Podem imaginar les condicions en les quals van treballar, a més de 50 graus i sense cap mena de mesura de seguretat, sense suport mèdic adequat, sense aigua i amb ritmes i hores fora de tota lògica. Les lleis de patrocini per als treballadors estrangers a Qatar, bàsicament fan que cada treballador estigui subjecte a abusos i xantatges. A aquests treballadors migrants sovint se’ls reté el salari davant qualsevol indici de protesta, se’ls amenaça, se’ls colpeja, se’ls confisquen els passaports i documents per a impedir-los sortir, i les detencions i empresonaments arbitraris són quotidianes. Els infarts, els col·lapses, les morts per hipertèrmia s’han succeït aquests 10 anys mentre la FIFA mirava cap a un altre costat. Els petrodòlars es renten amb sang.
Aquest exemple de degeneració del futbol en mans de dirigents per als quals el qualificatiu de sàtrapa es queda curt resulta tan escandalós que fins i tot un campió del món amb Alemanya, com el jugador del Reial Madrid Tony Kross, va denunciar les condicions laborals en aquest país i va qüestionar la decisió d’organitzar un mundial aquí. I no és l’únic alemany que s’oposa, segons una enquesta realitzada al març de 2021, el 65% dels alemanys estan a favor que la selecció alemanya boicotegi aquest mundial. La pròpia selecció teutona va exigir el respecte als drets humans dels treballadors a Qatar lluint el lema “Human Rights” en unes samarretes abans d’un partit oficial. També la selecció Noruega es va unir a la reivindicació amb altres samarretes que posaven “respecte dins i fora del terreny de joc.”
La federació Noruega de futbol i el club més galardonat del país, el Rosenborg, van anar més enllà i van proposar un boicot de la seva selecció a la celebració d’aquest mundial. L’empresa holandesa Hendriks Graszode, encarregada de subministrar la gespa als estadis de Qatar va renunciar al contracte en conèixer la xifra de treballadors morts. Seria interessant estendre aquesta idea del boicot com a denúncia d’aquest model i llançar una campanya de mobilització entre clubs, jugadors i aficions, que visibilitzés l’altra cara d’aquest mundial, la celebració del qual està prevista entre el 21 de novembre i el 18 de desembre de 2022.
Existeixen defensors acèrrims de la política dels emirs, com l’ex jugador del FC Barcelona Xavi Hernández, tan elegant en el joc com desafortunat en les seves declaracions sobre l’Emirat. A aquesta mena de gent cal qualificar-los sense noses de còmplices de terrorisme laboral. Per un altre, tenim alguns amb més sentit del decòrum però el punt de vista del qual és encara més perniciós, que critiquen la violació dels drets humans a Qatar però que sostenen que la celebració de la Copa del Món pot ajudar a millorar la situació en l’emirat del Golf. Roberto Martínez, seleccionador de Bèlgica, va ser eloqüent sobre aquest tema: “Sabem que hi ha hagut grans problemes, però també sabem que, a causa de la Copa del Món, el govern de Qatar ja està posant les coses en ordre i seguirà totes les institucions de drets humans”. Per a contestar aquest punt de vista ingenu podem recórrer al passat. Ja sabem que el Mundial de 1978 a l’Argentina no va significar en absolut cap canvi en la política del règim genocida de Videla. I anant més a prop en el temps, estem convençuts que la celebració de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita en 2019 no ha aportat gran cosa a la lluita pels drets humans en la monarquia medieval wahhabita.
Per això, davant d’enfocaments possibilistes, la idea del boicot és l’única que pot funcionar com a pressió. Participar a Qatar 2022, significa de fet, legitimar l’Emirat i els seus crims, una monarquia absoluta que persegueix la comunitat LGBTI, ataca els drets de les dones i els migrants. Convé recordar com a exemple la resposta a un esdeveniment esportiu que suposava un aparador perquè un règim assassí i totalitari es reivindiqués, els Jocs Olímpics de Berlín de 1936. Centenars d’atletes i Clubs van cridar al boicot a l’Alemanya nazi i van participar en l’organització d’un certamen esportiu que havia de tenir lloc a Barcelona al juliol de 1936, l’Olimpíada Popular. Alguns d’aquests esportistes vinguts de tot el món, cridats per la causa antifeixista, van conformar el nucli del que després van ser les Brigades Internacionals. Somiem amb alguna cosa semblant a l’hivern de 2022, un Mundial alternatiu de clubs i seleccions de futbol popular procedents de tots els racons del planeta, des de les platges de Río fins als descampats del Senegal, que al mateix temps que denunciï el Mundial de Qatar i el seu model de futbol negoci, assenyali als jugadors i seleccions que acudeixen a aquesta cita. La mobilització serveix, com vam tenir ocasió de comprovar amb les manifestacions d’aficionats anglesos contra el projecte de Superlliga.
La història ens ensenya que l’única manera de canviar realment les coses és lluitant i colpejant on realment fa mal: en la reputació i en en el negoci. Per això, un boicot, encara que tardà, seria l’única mesura conseqüent i contundent, la resposta mobilitzadora enfront d’un futbol negocio que no dubta a regar la gespa amb sang de treballadors.
