Cinc dies després que Pedro Sánchez anunciés l’estat d’alarma per a tot el territori espanyol, amb les mesures més dràstiques de la història recent, el rei va aparèixer. Després de dies eterns sense anunciar cap acció de les que té encomanades, com la representació exterior, es va decidir a fer un discurs televisat als seus súbdits. Durant tots aquests dies en els quals la por s’ha estès per tota la ciutadania, el cap d’Estat només ha aparegut a la premsa per aprofitar-se de la situació, i anunciar el que tothom sabia: que la monarquia és una institució corrupta i parasitària. Només així es pot entendre que en plena crisi pel nou coronavirus anunciés la renúncia a l’herència del rei emèrit i la retirada de l’assignació a Joan Carles I. En tots aquests dies, el rol de cap d’Estat l’ha pres el president del govern, conversant amb presidents d’altres països, com Xi Jinping.
Era normal que aquesta actuació oportunista i el perfil baix del monarca produïssin entre la població un estat d’indignació. És aquest comportament i les evidències que la corrupció és sistèmica en la institució el que van provocar que ahir, a les 21 h, es donés una de les majors mobilitzacions contra la monarquia que s’han vist mai en tot l’Estat. Amb un impacte desbordant, les cassoles es van escoltar amb gran força a tot arreu. La força de la indignació va superar el discurs oportunista i buit de contingut d’un monarca que està en les hores més baixes del seu regnat. La ciutadania desperta, i és conscient que aquesta emergència sanitària pot aturar la seva vida, però mai deixarà passar que el cap d’Estat, que ningú ha pogut triar, els consideri estúpids.
Totes les monarquies basen la seva legitimitat o bé en la por, o bé en la proximitat que tenen amb el seu poble. Fins i tot, en moltes ocasions es dóna una barreja de tots dos, però hi ha un moment que es descobreix que el rei va nu. Arriba un moment en què per supèrbia o per oportunisme dels monarques, la seva legitimitat es demostra una farsa. Ara som en aquest moment. La història ens ensenya que tota crisi econòmica i social comporta una crisi del sistema polític. Amb la crisi de 2008 el règim va fer un recanvi a la corona per tancar una esquerda. Amb la millora de les dades macroeconòmiques van simular una recuperació econòmica, que s’ha demostrat com un miratge. Ara, amb la qüestió nacional oberta, i la crisi de legitimitat, l’esquerra ha de decidir si empeny per derrocar la monarquia i el règim del 78, o actua com a ciment per tapar uns forats que es fan cada vegada més gran.
