Des del racisme estructural que marca l’educació i la política a Colòmbia, s’associa a Haití simplement amb misèria i violència. S’oblida que va ser la primera república lliure d’Amèrica Llatina i la primera gran rebel·lió d’esclaus reeixida del món. Gràcies al procés de Revolució Haitiana (1791-1804), amb un clar contingut racial i de classe, l’en altre temps colònia de Saint-Domingue va ser la precursora a derrotar ni més ni menys que a l’Imperi Napoleònic i a abolir l’esclavitud, quan encara les metròpolis europees es lucraven amb el comerç d’éssers humans. La nostra Amèrica i tot el planeta li devem honors fins i tot a la Cerimònia de Bois Caiman, a Duty Boukman, a Toussaint Louverture i als jacobins negres.
El 1804 quan la independència de les colònies de terra ferma era una quimera en la qual a penes treia el cap el Leander de Miranda, Haití ja era una república sobirana. Mentre les classificacions racials es mantindrien en tot el continent fins entrat el segle XX, el país del Carib havia abolit l’esclavitud i qualsevol segregació legal entre grups ètnics. El rebel mulat Alexandre Pétion es va plantar en contra de qualsevol pretensió monàrquica i va convertir Haití en el promotor de tota la independència d’Amèrica i en l’abolició de l’esclavitud en el món sencer. Amb raó Bolívar va afirmar: “Perdida Venezuela y la Nueva Granada, la isla de Haití me recibió con hospitalidad: el magnánimo Presidente Pétion me prestó su protección y bajo sus auspicios formé una expedición de trescientos hombres comparables en valor, patriotismo y virtud a los compañeros de Leónidas ¡¡¡Gracias al pueblo de Haití mis compatriotas serán nuevamente libres!!!”
Lamentablement la seva insigne rebel·lió li va costar cara al poble haitià. El govern restaurat de França, amb el suport de totes les potències europees, li va imposar una onerosa indemnització per la seva independència que va haver de pagar durant tot el segle XIX, mentre suportava un llarg bloqueig econòmic del naixent imperi nord-americà, que va fer arribar a la fallida la que havia sigut una rica economia colonial de plantació. Elits mulates i cabdills militars van trair el sentit de la revolució haitiana, derivant en dictadures i imperis autoproclamats, fins que en l’apogeu de l’intervencionisme estatunidenc al Carib, el país és envaït entre 1915-1934 deixant-lo condemnat a la seva actual situació. L’autoritari règim familiar dels Duvalier (Papá Doc i Baby Doc) governarà 30 anys Haití amb el suport exprés de Washington (1957-1986), fins que una rebel·lió popular els enderroca.
No obstant això, no ha estat possible la construcció d’un règim democràtic a Haití, ni que la nació avanci en la seva estabilitat política. Després dels Duvalier s’han succeït tres dècades de repetides intervencions militars nord-americanes com les de 1996, 2004 o 2015 i permanents cops d’estat i aixecaments. 22 governs en 35 anys, sense comptar com acabi l’actual crisi.
L’assassinat president Jovenel Moïse -apadrinat per l’expresident pronord-americà Martelly- va ser escollit finalment el 2016 per menys del 10% del padró electoral, després d’un any d’interregne per acusacions de frau en les eleccions de 2015 que va impedir la realització de la segona volta. Des del 2020 havia tancat parlament i les altes corts, ampliant de facto el seu període presidencial fins a 2022 i buscava una reforma constitucional que aprovés la seva reelecció. Des d’inicis d’enguany, Haití ha sigut sacsejat per protestes contra el govern de Moïse, aguditzades per la creixent crisi social i econòmica exacerbada per la pandèmia, i el país es trobava a les portes de triar un nou parlament el pròxim octubre.
No obstant això, l’assassinat de Moïse no respon exclusiva- ni essencialment- a la problemàtica interna d’Haití. Factors geopolítics regionals pesen sobre aquest magnicidi. Fer fora a Moïse de la presidència hauria pogut donar-se com en qualsevol dels successius governs d’aquest segle que no han conclòs període. Però la novetat es dona per l’ofensiva continental de la dreta, la degradació intervencionista de la DEA nord-americana i el mercenarisme d’exportació, en el qual Colòmbia juga un paper llastimosament protagonista. Sectors polítics dels EUA intervenen a Haití amb col·laboració colombiana per a enfortir la seva correlació de forces regional contra Veneçuela i Cuba. No és un disbarat, és el cru drama de La nostra Amèrica.
En primer lloc, el govern Biden no ha alterat la política exterior dels EUA davant d’Amèrica Llatina. Es mantenen i aprofundeixen els bloquejos contra Cuba, Veneçuela i Nicaragua, així com altres maniobres de desestabilització regional secundades per governs afins. Tal com ho va denunciar el president Evo Morales, vivim un Pla Còndor II, amb promoció de protestes desestabilitzadores com les que ha sofert Cuba en les recents setmanes, cops tous i no tan tous, guerra jurídica, operacions mercenàries com les d’Haití, Bolívia o Veneçuela, i constants actes de provocació militar –com els realitzats per Colòmbia a la seva frontera oriental- o polítics- com la prolongada espera en la proclamació de Pedro Castillo com a president del Perú. No és forassenyat per tant, que eliminar a Moïse sigui funcional per a una desestabilització regional més profunda, la impostura de l’enèsim president titella a Port-au-Prince, la prevenció d’una revolta popular a Haití i la salvaguarda del territori haitià com a portaavions terrestre al Carib.
En segon lloc, no és fortuït que un component d’aquesta ofensiva imperial sigui la denominat lawfare o guerra jurídica. A l’Equador han estat determinants els muntatges judicials per a impedir el retorn de la Revolució Ciutadana al govern, incloent-hi la patètica intervenció del fiscal Barbosa enmig de la passada campanya presidencial. La DEA, que és una entitat de personal governamental però no estatal, és corresponsable del negoci del narcotràfic a nivell regional, així com de la fracassada però rendible “Guerra contra les Drogues” que completa mig segle de fiascos. Com va succeir en els anys 80 del segle passat amb el dictador panameny, la DEA continua creant “Noriegas”, alimenta aliats que defenestra quan se li tornen incòmodes o impresentables, o simplement quan poden ser-li més funcionals fabulant muntatges contra enemics de Washington. A Colòmbia hem sofert el fals positiu judicial prefabricat per la DEA i Néstor Humberto Martínez contra el procés de pau i contra el govern bolivarià de Veneçuela, per això no és casual que els assassins parlin d’haver estat contractats per a una “extracció”, hagin fet servir peces de roba de l’agència nord-americana i incloguin en la seva nòmina a almenys un agent de la DEA. Pot ser que l’esquadró que va fracassar a Haití va ser el mateix que no va poder emportar-se viu al guerriller Jesús Santrich?
Finalment, en l’assassinat de Moïse és determinant el model de mercenaris d’exportació promogut enmig del militarisme neoliberal, en el qual el complex militar econòmic colombià és una peça clau. No és casual que els dos països de l’hemisferi occidental que destinen més del 3% del seu PIB a la despesa militar – Colòmbia i els EUA- hagin generat una gegantesca maquinària de guerra que desborda les seves fronteres. L’hipertrofiat exèrcit colombià expulsa de les seves files, any a any, a un personal jove que no té una altra vinculació econòmica que la guerra, sobretot quan han estat adoctrinats per la contrainsurgència. Des dels anys de Pinzón en el Ministeri de Defensa, ell i el Premi Nobel Juan Manuel Santos van projectar la vinculació a l’OTAN, la venda de serveis de seguretat i les mal anomenades “missions de pau” com una alternativa que mantingués l’inflat aparell militar de guerra, després de la signatura de l’Acord de Pau. Addicionalment es va permetre l’ingrés i operació al país de 77 companyies militars i de seguretat privada nord-americanes, britàniques i israelianes, incloses les grans contractistes de les invasions a l’Iraq i l’Afganistan.
Sembra guerra i recolliràs mercenaris, podria ser la conclusió òbvia. Per això no és gratuït que 24 compatriotes vagin a matar un president a Haití, així com custodien instal·lacions petrolieres a Kuwait, o participen de bandes paramilitars com la del “Koki” en territori veneçolà com va quedar en evidència amb la captura de diversos colombians enmig dels operatius desenvolupats a Caracas aquesta setmana. Però el problema és encara més greu. Com va passar en el cas de la hisenda Daktari el 2004, amb la captura de 153 paramilitars colombians amb el pla d’assassinar al president Hugo Chávez, o amb el corredor d’honor per a l’encreuament de la frontera del senyor Juan Guaidó, realitzada pel grup narcoparamilitar de Los Rastrojos a Norte de Santander. No estem davant simples casos de mercenarisme individual.
El president Duque i el seu ministre Molano han d’assumir les responsabilitats per acció i per omissió de l’estat colombià en l’operació mercenària a Haití que involucra a exmilitars i 6 militars actius. Així com per les activitats a Colòmbia i les seves relacions amb funcionaris del govern de la companyia mercenària CTU Security, del veneçolà miamero Tony Intriago qui va participar orgullós en plena campanya presidencial uribista a la Florida i va compartir tarima amb tota la dreta continental en el concert de Cúcuta. D’igual manera, és hora que responguin per la invasió irregular a territori veneçolà que realitzen grups paramilitars colombians, inclosos els acords entre el finançador de la campanya presidencial, el narcotraficant Ñeñe Hernández, el colpista veneçolà Cliver Alcalá i la fracassada Operació Gedeón.
Quina vergonya per La nostra Amèrica. Gràcies a Haití som independents. Ells ens regalen a Pétion i l’Estat colombià li respon amb un Duque, còmplice silent de mercenaris assassins.
