El règim del ‘78 està a punt de superar la seva crisi més profunda. Evitar la recomposició i seguir treballant per una alternativa rupturista ha de ser l’objectiu de l’esquerra sobiranista a Catalunya. Què ha passat en els darrers anys i com teixim una nova estratègia republicana rupturista i unitària?
l 2020 ha començat amb un fet històric: la constitució del primer govern de coalició a l’estat espanyol des de la Segona República. Aquest govern sacseja la dinàmica de blocs de la política estatal i catalana perquè incorpora l’esquerra a l’esquerra del PSOE (i comptarà fins i tot amb ministres comunistes) i perquè ha necessitat l’abstenció dels partits independentistes per a tirar endavant. El moment és únic però no les seves interpretacions.
Ens trobem davant d’una oportunitat històrica pel progrés de les classes populars, o davant de l’últim episodi del «cicle del canvi» que portarà a la institucionalització definitiva del 15M i a la renúncia a la ruptura democràtica amb el règim del ‘78? I a Catalunya? S’obren escenaris reals per a caminar cap a l’autodeterminació o seguirem atrapades en el temps, sense resoldre el conflicte i desgastant dia a dia les il·lusions del poble? Si no ens fem aquestes preguntes i ens posem d’acord sobre la interpretació del moment polític que comença serà impossible definir una estratègia republicana rupturista i unitària.
Per això, convé mirar, com a mínim, 10 anys enrere. En concret a tres fets polítics determinants: la crisi-estafa del capitalisme financer al 2008, la sentència de l’Estatut al 2010 i l’esclat del 15M al 2011.
En primer lloc, la crisi que comença al 2008 (i que alguns van voler donar per tancada al 2012) és la crisi d’un sistema econòmic pervers i inhumà que lluny de poder estabilitzar-se viu en crisi cíclica permanent. De fet, tot apunta a que estem a les portes d’una nova recessió que es veurà agreujada per la crisi del model energètic i productiu que consumeix i destrueix sense control els recursos naturals, abocant-nos també a la crisi climàtica. La crisi del 2008, dèiem, obre les portes al desmantellament de l’estat del benestar i a l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora. Som una generació que viurem pitjor que els nostres pares. No hi ha sobirania econòmica.
En segon lloc, la sentència de l’Estatut ens torna a demostrar fins a quin punt les estructures de l’estat espanyol no poden tolerar la sobirania de Catalunya com a nació ni la de la resta de nacions de l’estat (com quan al 2005 es va rebutjar el Plan Ibarretxe que pretenia reconèixer el dret a decidir del poble basc). Les costures del sistema d’autonomies es fan més evidents per sectors cada cop més amplis de la població, que no se senten necessàriament independentistes. No podem decidir la forma de país que volem ni el tipus de relació que volem amb la resta de l’Estat. No hi ha sobirania territorial.
Finalment, el 15M mostra la fractura generacional i l’esgotament de la Transició, que per a les generacions més joves representa un tap per a les seves aspiracions. El 15M revela la crisi del sistema de representació política, posant en qüestió el bipartidisme i la monarquia, dibuixant un escenari perfecte per a la consolidació o pel naixement de forces polítiques republicanes. «No nos representan» perquè no hi ha sobirania política.
A Catalunya, a aquestes tres crisis se’ls hi superposa el procés que contraposa els partits independentistes als constitucionalistes, segons l’eix nacional, relegant en l’imaginari col·lectiu l’eix social a un segon pla o donant a entendre que els drets nacionals i els drets socials anaven per separat. I aquest ha estat l’error fonamental del moviment sobiranista a Catalunya.
Els partits independentistes han seguit una estratègia que, tot i que ens ha portat a moments de màxima expressió de poder popular com l’1 i el 3 d’octubre, no ha sabut donar resposta a les aspiracions i necessitats del poble de Catalunya. L’hegemonia de la dreta ha fet que es deixés de banda la defensa dels drets socials i ha imposat una concepció nacional identitària que ha catapultat sectors de la classe treballadora cap al constitucionalisme, allunyant-los no ja de posicionaments independentistes sinó de posicionaments autodeterministes. A banda, s’ha alimentat el «pensament màgic» i el voluntarisme generant una enorme frustració quan la realitat s’ha acabat imposant en forma de repressió i sense resultats.
Els partits constitucionalistes, per la seva banda, s’han limitat a reaccionar bloquejant les aspiracions nacionals, fent ús de la força i reprimint sense vergonya el poble de Catalunya.
Si ens mirem les forces polítiques no alineades (Podemos, Catalunya en Comú, EUiA, ICV…) hem de seguir reconeixent errors. Catalunya en Comú naixia com un espai per fer de pont i ajudar a entendre la defensa dels drets nacionals i dels drets socials com les dues cares d’una moneda i ha fracassat. Vam quedar atrapats en una dinàmica de blocs que ens triturava i no vam saber trobar aliades.
Així, la crisi del règim del ‘78 (econòmica, territorial i política) i el procés han propiciat que la pulsió republicana a Catalunya (i a d’altres territoris de l’estat espanyol) creixi i guanyi seguidores. Malauradament, tot i que en aquests 10 anys hem viscut la major mobilització política i social des de la mort del dictador, no ha estat suficientment profunda ni s’ha prolongat prou en el temps com per trencar el règim que ens va llegar.
Ara, a les portes del 2020, el risc de recomposició del règim del ‘78 és gran. El règim ha aconseguit estendre la percepció social de què la crisi econòmica s’ha superat (tot i que no sigui cert perquè la crisi és sistèmica i cíclica) i el govern de coalició situa la crisi de representació política en una nova dimensió (es produiran transformacions reals per millorar la vida de les classes populars o Unidas Podemos deixarà de representar una alternativa rupturista?).
Per tant, com mantenim oberta la crisi del règim? Analitzant els darrers resultats electorals cal concloure que el principal factor de desestabilització del règim serà la crisi territorial, que està al centre de la política catalana però també de l’espanyola, que s’expressa a les nacions històriques com Euskadi, Andalucía o Galiza i que està guanyant espai a territoris abandonats per l’Estat (l’emergència de forces com Teruel existe posa de manifest que l’Estat Espanyol ha descuidat molts territoris que s’estan organitzant i això són bones notícies pel sobiranisme).
La crisi territorial té, a més a més, un fort component popular: en cap cas es pot parlar d’una alta burgesia catalana diferenciada de l’espanyola i favorable a l’independentisme. Defensar que el procés independentista és un moviment nacionalista burgès és una simplificació anacrònica que no reconeix el seu fort component popular i rupturista. I això que passa a Catalunya, passa arreu. Són sectors populars (i de forma molt limitada petites i mitjanes burgesies) els que impugnen les institucions de l’Estat i proposen diferents alternatives que donin resposta a la crisi territorial com una República Federal o la independència. Així, tot i que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hagin aconseguit formar govern, la crisi territorial seguirà sent una font d’inestabilitat pel règim. Especialment pel fet que els vots dels partits independentistes són absolutament indispensables si el govern «més progressista de la història» no es vol veure pactant amb la dreta i la ultradreta.
A més a més, la condemna als i a les preses polítiques és un element més de contradicció per a la recomposició del règim: les forces rupturistes (de qualsevol territori de l’Estat Espanyol) han de situar-se en la denúncia de la repressió i en l’exigència de l’Amnistia perquè la repressió de l’Estat no s’aturarà a Catalunya. Aquest fet posa al centre els valors republicans i torna a oferir una oportunitat per unificar drets nacionals i socials. La sentència trenca els blocs i reconfigura dos fronts: el Front d’Ordre i el Front Democràtic i Social.
El Front d’Ordre (del centre socialista a l’extrema dreta explícita i desacomplexada) defensa els interessos de la burgesia espanyola i el seu instrument, l’Estat, i atacarà tota forma de sobirania que el posi en risc. Atacarà, en el fons, qualsevol forma de poder popular: el moviment feminista, el moviment obrer, les marees, etc. El Front d’Ordre seguirà amb polítiques austericides, sense qüestionar la manca de sobirania econòmica, acceptant amb entusiasme les exigències de la Troika. El seu objectiu és la recomposició del Règim i comptarà amb l’ajuda de tots els poders i estructures de l’Estat i d’Europa.
L’alternativa, l’esperança a construir, és un Front Democràtic i Social que reclami l’Amnistia, l’Autodeterminació i la República com a garants del benestar de les classes populars. Un Front que organitzi el sobiranisme progressista, un moviment polític per construir una República Catalana socialment justa, radicalment democràtica, feminista, ecologista, antifeixista i lliure de corrupció, que sigui un punt de trobada entre independentistes, sobiranistes i federalistes (referint-nos a l’independentisme popular i entenent el federalisme com un pacte entre iguals). Un Front que des de Catalunya parli de fraternitat entre pobles i de coordinació amb la resta de territoris de l’estat: treballar per aconseguir la República Catalana és la millor manera de treballar per la Tercera República Espanyola. A més a més, aquest Front no pot ser només electoral. De fet, no ha de ser ni principalment electoral i pot tenir diferents candidatures amb diferents matisos que mostrin que la construcció de la República Catalana és complexa, en el bon sentit, i diversa. Es tracta de trobar-nos al carrer, d’organitzar-nos als moviments socials, de coordinar-nos amb els sindicats, les associacions de veïnes, les AFAs, etc. Els partits només han de ser una part d’aquest Front que mira de traslladar el sentiment popular a la institució.
Així, la pregunta que convé fer-nos per determinar quines persones, quines forces polítiques, quines entitats serem aliades en el nou cicle que comença no és si som independentistes o no. No és tampoc si respecte al govern de Sánchez-Iglesias veiem el got mig ple (perquè segur que millorarà alguns aspectes de la vida de les treballadores) o mig buit (perquè la seva voluntat o capacitat de plantar cara al capital seran més que limitades). La pregunta és si volem atacar les estructures de l’Estat per construir un projecte polític alternatiu per Catalunya i per la resta de territoris de l’Estat. És, en definitiva, si volem ajudar a acabar amb el règim del ‘78 o si el volem apuntalar. I el que passi després, ja es veurà.
Nora Sánchez Oussedik
Article originalment publicat a Catarsi Magazine, el 27 de gener de 2020
