Hem volgut titular el nostre article amb aquesta famosa frase del programa de TV3 APM?, perquè resumeix molt bé el que volem exposar en aquest article. I és com el mercat elèctric espanyol, està dissenyat de tal manera que suposa un clar i continuat espoli de les oligarquies d’aquest país cap a les classes populars.
Som l’any 1997 i el govern d’Aznar anuncia la privatització d’Endesa, l’empresa nacional d’electricitat. Si bé seria just dir que el procés de privatització l’inicia Felipe González, i que és el govern d’Aznar qui en finalitza el procés.
En aquell moment aquesta mesura fou presentada com un pas d’obertura a Europa, una modernització del sistema, una forma de ser més competitius a l’economia mundial i també d’assegurar-nos un servei de major qualitat, ja que segons el dogma neoliberal els serveis públics són intrínsecament ineficients, a diferència de l’empresa privada. I finalment també fou presentada com una manera de rebaixar la factura elèctrica, la qual cosa ja era un problema fa 24 anys.
Doncs bé, estem a 2021, i no només no ha baixat la factura elèctrica, sinó que ha augmentat exponencialment, fent-ho exactament 7 vegades més que l’augment del salari mínim interprofessional.
Aquest passat dijous 9 de setembre l’electricitat va batre rècords històrics, i molt probablement en les setmanes vinents ho tornarà a fer.
Aquest increment de preus ha tingut i tindrà un fort impacte tant en les llars de famílies treballadores, com en petits negocis, ja molt colpejats pel coronavirus, que aquest increment exponencial dels costos els farà perillar el ja escàs marge de benefici que tenien fins ara, i els pot obligar a tancar.
A més, aquest increment ha afectat especialment a la tarifa regulada, donant-se el cas que és la tarifa que dona accés al bo social. I qui demana el bo social? Generalment les famílies que ja estan en una situació econòmica molt precària.
En resum, com sempre, plou sobre mullat.
A què es deu aquest increment de preus? Segons tant la flamant Ministra de Transició Ecològica Teresa Ribera, com des de les grans companyies elèctriques, això es tracta d’un problema sobre el qual no s’hi pot fer gran cosa, o sobre el qual no hi tenim cap mena de poder. Com si l’augment de la factura es tractés d’una espècie de càstig diví. El que fent un simple exercici de sentit comú, no és cert.
A què es deu doncs aquest augment de preus, un dels més alts de la Unió Europea? Per tal de saber-ho primer explicarem d’una manera no exhaustiva, com funciona el sistema elèctric a Espanya.
Com està distribuït el nostre sistema elèctric?
Primerament, aquest està dividit en quatre parts:
Generació: És el que entenem per la producció d’electricitat. Ja sigui amb energies renovables com eòlica, solar, hidràulica; centrals nuclears, o centrals tèrmiques basades en combustible fòssils. Aquesta activitat està liberalitzada, és a dir, en teoria qualsevol empresa pot participar-hi.
Transport: Consisteix en el transport de llarg recorregut de l’energia elèctrica des d’allà on es genera fins a les subestacions elèctriques. És a dir, són els cables i les instal·lacions de molta alta tensió que podem trobar als afores dels pobles i ciutats. El transport és gestionat per Red Eléctrica de España, empresa que manté un 20% d’accions públiques. (com a curiositat Amancio Ortega en té un 5%).
Distribució: Perquè ens entenguem, és el cable que tenim a les nostres viles i ciutats i a les nostres cases, fins al comptador. En tractar-se d’un monopoli natural, no poden haver-hi diversos cables, no pot haver-hi lliure competència.
Ara bé, no es tracta d’una activitat de gestió pública, ni tan sols de titularitat pública i gestió privada, sinó que la majoria de xarxes de distribució d’Espanya són de propietat de grans empreses elèctriques, tenint així un règim d’oligopoli. Per exemple, a Catalunya, excepte algunes comptades excepcions, la propietat de les xarxes de distribució és d’Iberdrola a les comarques de l’Ebre, i d’Endesa a la resta del territori.
Comercialització: Fa la funció de distribuir l’electricitat de les subestacions elèctriques, fins al consumidor final. L’única funció que fa és d’intermediari entre les persones i el servei. Comprant energia elèctrica i revenent-la als usuaris. Aquesta activitat també està liberalitzada, i on tenim casos de companyies públiques verdes com Barcelona Energia, o cooperatives d’energia verda com Som Energia.
Aquesta separació del sistema, ve marcat per la Unió Europea per garantir la competència, o en altres paraules, per garantir un sucós repartiment del pastís per a mercadejar segons un dret fonamental com és l’energia. Es calcula que aquest negoci genera 16 milions d’euros diaris de benefici a les grans companyies. Repartint-lo en quatre seccions diferents, també és garantia que la gestió de l’electricitat sigui molt difícil de recuperar-ne el control públic.
En el cas d’Espanya, el sistema no arriba ni a liberal, ja que les mateixes empreses molts cops exerceixen de generació, distribució i comercialització amb NIFs diferents. El que ens fa tenir serioses sospites que el preu pot ser pactat d’alguna manera. És habitual que les empreses manipulin el mercat a favor seu, amb poca transparència en l’adjudicació de preus i amb pràctiques que afavoreixen el seu benefici.
Però quins són els motius que fan encarir la factura, més enllà d’una gestió privada de l’energia, orientada al benefici dels accionistes i no al benestar de les persones?
Què encareix la factura?
Un dels motius és l’encariment del preu del gas, que suposa el 50% del cost de producció, i dels drets d’emissió de CO₂, que representen un 20%, que no oblidem que es tracta d’un mercat com un altre, creat ara farà setze anys. Com que el sistema elèctric espanyol és profundament dependent de les centrals de cicle combinat, que són les que depenen del gas i emeten CO₂, aquest és un dels motius de l’encariment de la nostra factura.
Però aquesta situació és compartida per la gran majoria dels països de la Unió Europea. Per tant, hem d’analitzar algunes especificitats del mercat elèctric espanyol.
Un primer aspecte que fa encarir la factura a Espanya, és què paguem exactament amb la factura de l’electricitat.
Primerament, només un 31% de la factura depèn realment del nostre consum. Un 22% són impostos. I després un 47% són costos regulats. I què són els costos regulats?
Són deutes amb els bancs, cànons diversos que van a parar a les butxaques de les empreses elèctriques de l’oligopoli, com ara la prima de les renovables, el cost de manteniment de les xarxes, o el denominat dèficit de tarifa. Aquest dèficit de tarifa és la diferència entre el cost de manteniment i execució “reals” pagats per les empreses elèctriques, i el que paguem a la factura en forma de peatges d’accés. Però després ens trobem que no existeix cap mena de control sobre quan és aquest cost “real”, i ens hem de creure el que ens diuen aquestes empreses.
Així, es dona la paradoxa que moltes llars de classe treballadora en una situació de precarietat energètica, fan un infraconsum elèctric. És a dir, consumeixen molta menys electricitat de la necessària per mantenir unes condicions de vida saludables, i tot i això no poden pagar les factures. Aquesta darrera situació ha sigut demostrada i denunciada repetidament per l’Aliança contra la Pobresa Energètica.
Un altre motiu que encareix la factura és que a Espanya tenim un mercat elèctric majorista marginalista, que tot seguit expliquem.
El mercat elèctric espanyol funciona a través d’una subhasta entre les empreses de generació que presenten l’oferta, i les empreses comercialitzadores que presenten la demanda. Aquesta subhasta es produeix cada dues hores.
Les empreses de generació elèctrica van bolcant l’electricitat en el pool (piscina en anglès). Primerament es volca l’energia nuclear i les energia solar i eòlica, ja que són les ho tenen més complicat per aturar-se i deixar de produir, així com són les que tenen el preu €/MWh més barat. En cas que hi hagi major demanda, entren al pool les hidroelèctriques i les de cicle combinat, que són les que tenen el preu €/MWh més elevat.
La particularitat del mercat espanyol és que com hem dit, és marginalista, és a dir, que es paga tota l’energia al preu de l’energia més cara quan es fa la compra final. Perquè ens entenguem, és com si en una compra en el mercat de pa, llet i caviar, ens cobressin el pa i la llet a preu de caviar. Això és exactament el que ens passa, i és al que s’anomenen beneficis caiguts del cel.
Precisament, en aquesta mateixa línia el govern de l’estat volia dur endavant una llei per eliminar aquest tipus de beneficis cap a les elèctriques. Això les ha posat en peu de guerra per tal de defensar els seus beneficis. La forma que ho ha fet, és inflant artificialment els preus de l’electricitat per tal de posar la població en contra el govern per aquest augment de preus.
Com s’ho ha fet? A través de les hidroelèctriques. Aquest mes d’agost Iberdrola ha buidat els seus pantans per tal d’encarir el preu de l’electricitat, com ha denunciat l’OCU. A més, això ha provocat problemes de sequera i de qualitat de l’aigua en les àrees rurals d’aquests pantans.
Davant d’aquest pols la resposta per part del PSOE ha sigut tímida, per no dir una altra cosa. Així, la seva proposta de rebaixar l’IVA de la factura no afectaria en profunditat al preu de l’electricitat com hem vist. A part que suposaria que l’estat no recaptés tants impostos i faria que estiguéssim pagant entre tots, l’estafa d’aquesta colla de pirates que són les grans companyies elèctriques.
Per a més inri, les famoses ajudes de la Unió Europea postcoronavirus, els denominats fons Next Generation EU, destinats a transformar-nos cap a una economia més verda, se l’enduran aquestes empreses de l’oligopoli elèctric.
Alternatives
Quines alternatives podem plantejar davant d’això els comunistes, els progressistes i els moviments socials en general?
La primera és concebre l’accés a l’energia com a un dret, i no com a “un bé d’especial interès econòmic” com és considerat fins ara. I que per tant, ha d’estar supeditat a l’interès comú, i no als interessos econòmics de quatre corporacions i els seus accionistes.
La privatització de l’electricitat ha tingut uns forts costos per a tota la població, no es tracta doncs d’un dogma de l’esquerra, sinó que s’està demostrant sobradament aquests dies.
Però quines mesures es poden prendre ja mateix? En compilem aquí unes quantes, moltes de les quals ja han sigut apuntades per moviments socials tals com la Xarxa per la sobirania energètica, i que van encaminades a la recuperació i el control popular d’un bé comú com és l’energia.
En generació: Generació d’energies renovables pública i/o a través de verdaderes cooperatives verdes, tals com Som Energia.
Un cas concret d’un repte que tenim en breu són les hidroelèctriques. Més enllà de l’expropiació de les hidroelèctriques, que seria desitjable, també es poden fer coses en el marc normatiu i legal existent, fins i tot amb l’actual correlació de forces polítiques.
Existeixen moltíssimes centrals hidroelèctriques al llarg d’Espanya que se’n caduca la concessió en breu. Estem davant d’una oportunitat històrica que se’n reverteixi la gestió privada i es gestionin de manera pública.
A Catalunya tenim el cas de Can Trinxet a Sant Quirze de Besora (Osona), que va caducar la seva concessió el passat mes de juliol. La Plataforma per Recuperar l’Energia, de la qual Comunistes de Catalunya en formem part, ja s’està organitzant per pressionar per municipalitzar aquesta central, la qual pot ser el primer cas de central hidroelèctrica recuperada de Catalunya.
En transport: Renacionalització de Red Eléctrica de España (podríem discutir sobre si en una transició energètica que aposti per la generació distribuïda, és necessari transportar l’energia a grans quilòmetres de distància. Però en tot cas, això és un altre debat)
En distribució: Aquí ens trobem amb la clau del sistema elèctric, ja que és la clau de pas de tot el sistema elèctric, mentre no es tingui control d’aquesta fase del sistema, aquest es trobarà sota control de l’oligopoli. Caldria doncs municipalitzar les xarxes de distribució, com ja existeixen casos a països del nostre entorn, com a Alemanya.
Perseguint precisament això, recentment es va crear l’Aliança de Municipis i entitats per l’Energia Pública, on trobem Sentmenat entre un dels municipis fundadors. Aquesta aliança té a més potencialitats d’arribar fins i tot a sectors de la patronal de la petita i mitjana empresa, cansades de les pràctiques mafioses que duen a terme les corporacions de l’oligopoli energètic.
Comercialització: Ja existeixen comercialitzadores públiques o bé cooperatives d’energia verda com Som Energia. Que fa que els seus guanys repercuteixin sobre la població
Però com repercutirien totes aquestes mesures en la factura? Se sol dir que el preu el marca el pool, i que una empresa pública només repercutiria en els dividends que serien recuperats per l’estat. Però que el preu seguiria sent el mateix. Si només fos això, ja seria una gran victòria, però la veritat és que aquesta afirmació no és enterament certa.
Primerament perquè amb un control públic d’absolutament tot el sistema elèctric, la ciutadania podria tenir control sobre la gestió opaca que tenen les empreses energètiques. També s’acabarien les pràctiques mafioses com les de buidar pantans per encarir de manera artificial el preu de l’energia.
També caldria trencar amb la directriu, de caràcter neoliberal, imposada per la Unió Europea de la separació en generació, transport, distribució i comercialització. Especialment aquesta darrera fase, que no aporta res a l’electricitat, només fa d’agent de mercat. No és imprescindible que l’energia se subhasti i tingui l’actual model, no sempre ha estat així, i no té per què ser així sempre.
És per tant, una imperiosa necessitat que aquestes qüestions en el fem pròpies més enllà dels moviments socials especialitzats en el tema. Només a través de la lluita el carrer i de la forta pressió social és possible transformar l’actual model energètic. Al cap i a la fi, com qualsevol de les conquestes i dels drets obtinguts per la classe treballadora.
No podem confiar en el fet que els grans partits PP i PSOE produeixin cap canvi en el model, estan massa imbricats amb les elèctriques. Només cal veure els seus consells d’administració farcits d’exministres. Només petites reformes, com és el que ens proposen ara, no atacaran de soca-rel el problema.
Finalment i per acabar, hi ha un tema sobre el qual no hem parlat, i que donaria per fer-ho extensament. I és sobre la necessitat del decreixement.
Com hem dit, un dels motius de l’encariment de l’electricitat a tot Europa és el preu del gas. Ens trobem en una situació que cada cop ens trobarem amb una major escassetat de recursos, i que precisament una de les primeres conseqüències serà l’encariment del preu de l’electricitat, com a antesala d’un col·lapse civilitzatori, si no es produeix un enderrocament revolucionari del capitalisme.
Com ja apuntàvem en la darrera conferència nacional de Comunistes de Catalunya, es fa necessari decréixer de manera sostinguda i planificada. Per tal d’intentar que aquest decreixement tingui el menor impacte possible en el dia a dia de les classes populars del nostre país i del món sencer.
