L’acord programàtic de govern signat per PSOE i Unidas Podemos els darrers dies contempla, amb alguna llum i força ombres, algunes propostes en matèria d’educació que cal desbrossar per a veure-hi més clar. És per aquest motiu que és oportú fer una lectura crítica en matèria educativa del citat acord, ja que es tracta, en definitiva, del document marc que haurà de guiar l’acció governamental de la legislatura vinent de la coalició progressista.
En el punt 2 del document s’hi recullen un total de 17 propostes relacionades amb l’educació, de les quals 11 fan referència a aspectes de l’ensenyament obligatori i 6 a l’ensenyament universitari. Val a dir que les propostes esbossen més que dibuixen un programa d’educació, tot fent palesa la incapacitat -i el desinterès- de la classe política espanyola d’idear i establir un programa educatiu perenne i protector dels drets de la classe treballadora. Sense un projecte polític educatiu i la seva traducció en programa d’acció institucional que protegeixi els interessos de les classes populars i faci de l’educació pública un vehicle de cohesió social, d’empoderament popular i de formació d’esperit crític de tota la ciutadania, qualsevol proposta educativa no és més que paper mullat.
Cal posar doncs els acords programàtics signats per PSOE i Unidas Podemos en dubte; no tant per la intenció dels qui els proposen i signen, sinó per la tradició espanyola a l’hora de publicar lleis educatives. Un total de quatre lleis educatives s’han succeït des de la Ley General de Educación (LGE) de 1970, la qual va sobreviure al dictador fins a l’any 1990, quan va ser derogada per l’arribada de la LOGSE. Més endavant, la LOCE (nonata, 2002), la LOE (2006) i la LOMCE (“Llei Wert”, 2013). Aquesta situació de multiplicitat anòmala té una pèssima traducció en termes polítics: la instrumentalització de la política educativa en funció del color del govern. En aquest estira-i-arronsa parlamentari, l’esquerra amb representació institucional a Espanya i a Catalunya ha posposat durant massa temps el seu interès per elaborar un programa d’educació pública coherent amb la defensa dels interessos de les classes populars al mateix temps que ha permès que l’educació pública sigui objecte d’un procés de privatització i mercantilització. S’ha posat l’escola pública en venda. Aquesta desviació neoliberal és només reversible des d’un posicionament ferm en defensa de l’escola pública i des de la voluntat de teixir xarxes d’empoderament de la comunitat educativa.
Tornant als punts d’educació de l’acord programàtic: Es tracta d’un seguit de propostes en reacció a la llei anterior (“Llei Wert”) que passarà a engreixar les files del concorregut cementiri de lleis educatives espanyoles? O bé estem davant d’una proposta que s’ha de convertir en alternativa real i posar les bases d’una nova cultura educativa al país?
En qualsevol cas, i davant de la importància d’aquestes preguntes, en les línies que segueixen ens proposem oferir una anàlisi sintètica i crítica dels principals punts en matèria educativa per, tal com dèiem al principi, provar de veure-hi més clar, amb l’objectiu de seguir treballant plegades per una educació pública democràtica i igualitària.
Punts forts
L’acord parla directament de la derogació de la “Llei Wert” (i de la seva matèria estrella, la religió, computable en el currículum), així com de la creació d’una llei bàsica d’educació en el seu lloc. S’obre així una petita escletxa de llum, una oportunitat per desenvolupar una llei educativa que tingui un caràcter definitiu, que blindi els drets educatius i socials i que permeti l’empoderament de la comunitat educativa. Per tal que sigui així, és de vital importància que la nova llei sigui participada pel conjunt de la comunitat educativa, i que aquesta tingui les seves bases en els principis de democràcia, equitat, igualtat i, per fer tot això possible, autosuficiència material (recursos).
Un altre dels aspectes que jutgem positius és el compromís amb la gratuïtat en tota l’etapa obligatòria d’ensenyament, així com la referència explícita a la creació i reforçament d’una xarxa pública d’escoles bressols per atendre als infants de 0 a 3 anys per tal de facilitar la conciliació familiar.
Punts febles
Finançament Insuficient. L’acord planteja recuperar el nivell d’inversió en educació de l’any 2008, això és, passar de l’actual 4,2% al 5% del PIB el 2025. Aquestes dades, de caràcter més reactiu que proactiu, no són una bona notícia, ja que la dècada de retallades viscudes ha debilitat el teixit educatiu públic a uns nivells difícils de guarir amb un minso sostre del 5% del PIB. Fer una aposta decidida per la solvència i l’expansió del sistema educatiu públic, com caldria esperar d’un govern d’esquerres, vol dir dotar-la de més recursos i demana més ambició pressupostària per tal de fer front als reptes d’avui.
Xarxa Pública o Doble Xarxa? No trobem cap referència explícita a l’eliminació de la doble xarxa educativa (pública-concertada), que genera una situació de competició desigual en les escoles, promou la lliure elecció de centre per part de les famílies i en definitiva alimenta la segregació dels centres escolars. L’Escola pública ha de funcionar com una xarxa única i pública, obeint a principis socials i no al lliure mercat capitalista. Ens hi juguem molt, i en aquest sentit la proposta per part de PSOE i Unidas Podemos és inexistent, tot garantint el model actual de segregació escolar (molt present a Catalunya). Les comunistes considerem que una política educativa valenta i transformadora ha de posar com a primera prioritat l’eliminació del concert educatiu i una aposta ferma per l’escola única.
Reducció limitada de taxes universitàries. En lloc de plantejar la gratuïtat de la universitat, l’acord parla d’una reducció de les taxes universitàries a nivells previs de la crisi. Aquest plantejament, de nou sota la forma de reacció i no d’alternativa, no significa més que un pedaç per tapar el procés de privatització que viu el món universitari d’ençà de l’arribada del “Pla Bolonya”. En matèria educativa cal ser valents per plantejar horitzons de progrés i benestar social, en lloc de desfer les males praxis dels governs precedents.
Balanç
En matèria educativa, l’acord de govern PSOE-Unidas Podemos és el reflex d’un cert desinterès de l’esquerra institucional per una política educativa de caràcter transformador que beneficiï a la classe treballadora. El document en si mateix és un recull ambigu de propostes polítiques en matèria educativa. Aquesta indeterminació ens fa pensar en una legislatura que ha de venir poc implicada en la defensa de l’educació pública, més enllà de desfer les negligències d’anys de govern conservador i privatitzador del Partit Popular. Si bé es plantegen alguns aspectes d’interès per a les classes populars (gratuïtat absoluta, universalitzar les escoles bressol, reducció de taxes universitàries) les propostes estan mancades d’una direcció i d’un plantejament. Derogar la Llei Wert és necessari, i així ho ha demanat la gran majoria de la comunitat educativa des del primer dia de la seva implementació; però no serà suficient si no es planteja un vast procés participatiu, democràtic i estable a partir del qual es pugui bastir una llei educativa que faci de l’escola pública un pilar del nostre sistema social, econòmic i polític en favor de la igualtat d’oportunitats i dels drets socials.
En definitiva, les propostes de l’acord en matèria educativa són necessàries però poc valentes i gens concretes. En aquest sentit, caldrà que la comunitat educativa, així com la resta d’agents polítics i socials, continuï vetllant per la defensa d’una escola pública, única i democràtica.
A Comunistes de Catalunya ho tenim clar, i és per això que estem treballant en l’elaboració d’un programa polític que ha d’impulsar les bases d’una proposta transformadora en matèria de política educativa: un programa educatiu de classe davant el silenci còmplice de l’esquerra institucional espanyola i catalana.
David Sánchez Rueda
